diumenge, 21 de febrer de 2010

Dormint a la palla, no anem enlloc

Malaga 2 – Espanyol 1

A l’Espanyol li han començat un seguit de partits fora de casa, contra rivals directes. Contra els que són a la part baixa de la classificació. I on l’opció de puntuar es presumeix més fàcil. Sobretot si es lluita i no es bada. Perquè un per un, els homes blanc i blaus, són superiors a tots els equips de part baixa, i només cal serietat i ordre sobre el camp. La punteria és un altra qüestió pendent de millora.

El Màlaga ens havia donat un gran repàs la temporada passada, quan els pericos no estàvem gens fins.
No valia badar, per millor que sigui la trajectòria d’enguany. L’equip andalús havia sortir amb empenta, però res que fes tremolar els de Pochettino.
Però una vegada més, una badada defensiva en els primers minuts i a pilota aturada els malaguenys van clavar el primer gol. Hi havia tres homes desmarcats dina l’àrea en un falta executada pel mestre Duda. I la pilota va anar a parar al cap d’un d’ells, Fernando. 0 a 1.

I Moises?
Aquests desordres no es poden permetre, i encara menys tenint Moises a la banqueta. La disciplina tàctica era lluny de l’àrea.
L’equip, blanc i blau (groc en aquest casa) va agafar les regnes del partit, disposat del tot a remuntar. De tota manera va arribar en comptades ocasions a l’àrea malaguenya, i així era impossible. Només en una falta al darrer minut, Victor Ruiz arribava al segon pal en una bona execució de Marquez, que havia estat desaparegut fins aquell moment. Els defensors andalusos tampoc van encertar en defensar la falta, si bé en aquest cas l’acció de Víctor havia estat més meritòria que en el gol de Fernando. 1 a 1.
La segona part va començar, no només amb el domini territorial dels catalans, si no a més amb uns 20 minuts en que tot semblava un passeig militar. Els homes de Pochettino van escombrar els rivals del camp. Van crear cinc clares ocasions de gol i van rebre un claríssim penal, en una internada d’Alonso, on qui va fer anar l’escombra van ser el porter Munúa arrossegant el davanter, i l’àrbitre escombrant clarament cap a casa.

Perdonar
L’entrenador malagueny va fer dues substitucions que van ajudar al seu equip a superar l’allau de futbol espanyolista. Tot i així l’Espanyol continuava dominant i perdonant a l’àrea andalusa. Només un minut abans d’encaixar el 2 a 1, Luís Garcia, fallava des de l’àrea petita. I de tant perdonar, tot es va esguerrar al minut 74, quan de nou a dins de l’àrea els defensors pericos dormien a la palla i es quedaven bocabadats veïent la pilota rebotar en els cossos de tres atacants, fins que un d’ells, Obinna que també observava la jugada va posar el peu per marcar.
Quin desastre. Més encara quan a deu minut del finals els pericos no van saber resoldre una jugada similar a l’altra àrea. Verdú va deixar que es fes fosc, abans d’afusellar una pilota també mal rebotada dins l’àrea de Munúa.

5 mesos
Ni l’expulsió del defensa Gàmez, ni l’entrada del quasi ex Nakamura, van ser determinants per remuntar.
Només podem celebrar que després de cinc mesos es va fer un gol fora de casa. Ara cal concentrar-se en noves celebracions. I si és a Jerez, on se sumen els tres primers punt després de cinc mesos?

Escrit per l'Eugeni Rius