Al futbol s’hi juga així.

Espanyol 2 – Sevilla 0

La teoria ja s’exposava en temps de Matusalem. Els equips, que no són de la part noble de la classifiació, o juguen amb un total desgast i intenció d’anar de cara a barraca, o no tenen res a fer davant els equips de dalt. Sense complexes i amb molta dedicació cal plantar-los cara amb tot el que es té. I si això vol dir sense Kameni, Verdú i no sé qui més, ni importa. Es posen els collons sobre la taula, i endavant.
Per si ho havíeu oblidat, això és orgull perico i al futbol s’hi juga així.


L’Espanyol garrepa, en aquest cas va sortir al camp a jugar un futbol generós, de participació, d’oferiment. Aquell futbol que despulla al rival i envalenteix la grada.
Les absències de Kameni i Verdú no importaven. Segurament afectava molt més la de Luis Fabiano “O fabuloso”, a l’atac dels sevillans.
L’equip tenia aquella fesomia oblidada amb Luis Garcia, darrera del davanter centre. De fet l’únic lloc on és realment perillós, i on organitza des de dalt, un pressió defensiva, d’aquelles que executava amb mestria, amb Tamudo al costat.

A la titularitat, també hi destacava per banda dreta aquest jugador que Pochettino pretén ressuscitar per al futbol d’avui, i que va ser a la fi, el millor. Marqués és un gran jugador. Al minut set assistia amb naturalitat el primer gol de la nit, en la que Osvaldo va treure avantatge dels seus centímetres.

Homenatge
I el recital de joc generós, toc veloç, no es va interrompre fins que les dues aficions van homenatjar Jarque i Puerta. Una bona ocasió, per aparcar la passió i encomanar humanitat al món del futbol.

Callejón tenia el repertori d’oportunitats habitual, que com sempre errava en diferents circumstàncies. Cal adreçar-li el peu.

Navas es lesionava i la possibilitat de guanyar el partit es feia més gran, tot i algunes decisions arbitrals, d’aquelles que destrempen al més espitós. També es lesionava Capel i tot semblava més meravellós.

En perill d’extinció
Tot es veia bé. I aquesta visió es confirmava cada vegada que pilota arribava a l’àrea blanc i blava, amb un Cristian Alvarez destacadíssim. Feia anys que no veia un porter dominar a l’àrea petita. El darrer que recordo era un tal Núñez, uruguayà del Numància, que no permetia que cap centrada passés pel seu espai sense interceptar-la o rebutjar-la amb els punys. I és que els animals en perill d’extinció s’han de revelar per subsistir. I més quan el que estava en perill d’extinció era l’ecosistema perico. Calia un cop de puny sobre la taula i evitar que les pilotes penjades a l’àrea fossin mig gol.

A la mitja part, s’havia recuperat l’orgull. I només començar el segon temps, van exposar que d’equip caganer, res de res. Es va buscar la porteria del pop Palop, amb unes ganes inusuals. Si no fos pel peu tort d’en Callejon!

I va arribar el minut 60. Pausa. Marqués feia una d’aquelles jugades elèctriques, que quan les fa aquell jugador que marca gols amb el puny (mano de Dios), les repeteixen fins passada la Quaresma. Però amb Marques no s’és tant generós. Només li reconeixem nosaltres. Va assistir a un Osvaldo matador, que se saltava la sotana arremangada de Palop. 2 a 0.

Pintarà diferent
La gana de gol seguia, i arribava la jugada tragicòmica de la nit, quan en una pilota per compartir, Javi Márquez i Ivan Alonso, van rematar a la vegada la mateixa pilota de gol, amb el resultat de la lesió del badaloní. Quina llàstima! Només ens falta prescindir, d’aquest gran jugador. Encara que el del Sevilla jo va ser un partit d’aquells en que la pilota circula constantment al voltant de la seva cama esquerra. El trobarem a faltar, el partit de Valladolid arriba massa aviat.

Cal seguir així per somniar en una d’aquelles setmanes de 9 punts, que fa anys que no celebrem. Només que dimecres juguin amb la meitat de intensitat, la cosa pintarà diferent.

Escrit per l'Eugeni Rius