Tenerife 4 -Espanyol 1

Toquem fons. Espero. Estàvem prou avisats. Afrontàvem tres desplaçaments d’aquells decisius. D’aquells que si els guanyes, s’ha acabat el patir, s’ha acabat la temporada. Però això només devíem saber-ho els afeccionats, perquè si hem de fer cas de la imatge que han donat els homes de Pchettino en aquests desplaçaments, era la nostra impressió. S’havien de guanyar, per marcar distàncies amb els rivals directes i perquè se simultaniejaven amb la visita a Cornellà de rivals d’entitat. Preparem-nos! Ve el Sevilla. No sé com començar. No sé com posar-m’hi. Torno a estar acollonit. Torno a veure venir el pitjor. Encara sort que la resta de resultats no han estat dolents del tots. L’Espanyol va tornar a sortir força adormit, i això que a les illes afortunades la temperatura era excepcional. Per aixecar els ànims de qualsevol. Per enviar-hi tota la tercera edat de les comarques gironines. Cagadets Me’n vaig adonar que cap al minut 10, Chica defensant un córner al primer pal va deixar anar un crit d’acolloniment general. Els canaris ja havien llança tres faltes i dos córners, i cadascun d’ells s’havia executat mitjançant una estratègia dissenyada prèviament. Totes elles ben diferents. I és que jugar contra l’Espanyol d’avui en dia, deu ser un xollo. No cal ser Rommel, ni tenir-ne “puta idea”. Facin el que facin enganxen en pilotes la colla de Kameni. És impressionant. I si cal dir-ho tot, no va ser en cap d’aquestes jugades, com va arribar el primer gol. Generosos com ningú, ja ens en varem encarregar de marcar-nos-el nosaltres mateixos. I no hi va haver cap reacció. Sense Javi Marquez, ja em sembla difícil plantejar alguna cosa amb ordre. Donava la impressió que no ens hi jugàvem res. Domini , toc i regal La segona part va començar amb tres minuts totalment diferents. Es podia pensar que Pochettino els havia clavat una bronca de collons. I van començar jugant com aquella estona de La Rosaleda en què es van desaprofitar 4 ó 5 goles. Però aquí no va donar temps a perdonar res, ni a ningú. Encara pitjor, entre Verdú, Forlín i Pareja, van regalar el segon gols dels canaris. Per escenificar la reacció, Pochettino va voler donar l’oportunitat de jugar a l’oblidat Ben Sahar. I va estar a punt marcar de vaselina només sortir. Va ser però Verdú qui tornar la il·lusió, amb un gol d’aquells que tots imaginàvem veure quan el van fitxar. L’equip es tornava a posar la disfressa de valent. Quedaven més de vint minuts i es podia somniar en donar la volta al marcador. Però de nou un córner i una altra jugadeta-regal van maquillar el partit fins a un marcador evidentment desastrós, davant un dels equip més fluixos de la lliga. Personalment, us he de dir que els canaris em van agradar força de mig endavant, però és que jugar contra l’actual Espanyol és una ganga. Paritat I dissabte que ve la nostra pena serà pública i notòria, ja que ho veurà tot España i gratis, perquè el partit contra el Sevilla és per la televisió pública, per TV-3. Encara sort que el sentirem retransmès sencer en català, perquè contra el Tenerife a la mitja part la retransmissió en català del PPV, correspon a Catalunya Ràdio, i resulta que l’emissora aquesta prescindeix de parlar del que li passa en directe a l’Espanyol, per posar-se a parlar del Barça de manera ininterrompuda una hora abans que els “figuretes” saltin a la gespa. A això li dic igualtat, paritat i imparcialitat. ((Contracrònica: Eugeni Rius))