dilluns, 10 de maig de 2010

Victòria cantada. Objectius complerts.

Espanyol 2 – Osasuna 1

Abans de continuar caldria fer un aclariment. Tot el que us explico aquí depèn més que mai del color del cristall que m’ho filtra. I és que en aquest partit de vespre primaveral, en que la baixada al camp coincideix amb la posta de sòl, és possible que et posis les ulleres de sòl, en lloc de les “miops transparents”, i arribis la camp despistat sense haver fet el canvi d’ulleres.....

Tampoc s’hauria de dir que el partit es presentés tant fosc. Tot el contrari el “bon rollet” amb Camacho, i l’homenatge a Tamudo feien presagiar un tràmit salvable.
Fora i dins de l’estadi s’assaboria un optimisme enganyós. La gent tenia ganes d’aplaudir el vell capità, el vell jugador, el darrer repudiat.
Ja en recitar l’alineació per megafonia, Xavi Giménez, va fer la tradicional pausa en presentar Tamudo, per tal que l’ovació fos més sorollosa. Als prolegòmens, només la xiulada que rebia el triplet arbitral, era més sorollosa. De fet podria haver estat més glamourosa, si el que corria pel meu imaginari s’hagués complert. L’entrada dels àrbitres coincidia amb la de dues rosses esplèndides d’aquelles que li traurien el sanglot a Carpanta. Eren dues models que feien publicitat de Interapuestas, i que ja eren fora de l’estadi una hora abans fent-se fotos amb qui volgués. Quines arrambades, petonets i pessigades al cul que devien rebre aquelles mosses que deixaven acostar-se fins a les galtes i galtones, als aficionats que si volien retratar. Un regal a la vista, i qui sap, si fessin d’àrbitres no serien l’objecte del ressentiment de l’afició i ben segur que bufarien millor el xiulet. Si més no, amb més gràcia.


Badocs

I possiblement la seva presència va ser un pèl perjudicial per als nostres. Van sortir al camp fets uns nervis. Com si es tractés de la primera vegada. No l’endevinaven ni per casualitat. Tampoc va ser casualitat que l’autor del gol de l’Osasuna ja al minut 5, 0 a 1, es digués Wadozc. El badoc, qui sap si encara amb les rosses en el flash-visual, va ser Kameni i el conjunt de la defensa.

I van seguir badant durant un quart d’hora més, en què els navarresos s’haurien pogut posar fàcilment quatre gols per davant. L’impacte de les “blondies” havia arribat a lo fisiològic. L’àrbitre semblava que encara mantingués a la boca la salivera del primer moment, i mantenia el xiulet encallat, no podent xiular diverses jugades en que Josetxu el vasco i la resta de companys, clavaven destrals a tort i a dret.

L’Espanyol ho intentava sense encert, i quan no van ser els defenses sota els pals, va ser el porter Roberto qui en una estirada magnífica evitava un remat d’Ivan Alonso per l’esquadra. Però qui continuava més a prop del gol era Osasuna, quan va posar un pilota mig morta al travesser, que Kameni ja havia indultat.

Abans de la mitja part, els mals de ventre s’estenien entre l’afició. No estàvem salvats i vèiem Roncaglia fer excercicis d’escalfament. Moisés que havia sortit per ocupar l’eix defensiu amb Víctor, tenia alguna molèstia física, i l’entrada del “Facu”, era inevitable.


Cantada

Avorrida i enfastifguejada, l’afició va començar amb els seus cants. Cants que gairebé són tradició, amb Tamudo de protagonista. Que si Tamudo oé,oé, que si la versió perica d’aquell altra clàssic de Matt Monro “Can’t take Eyes off you”, on el “te quiero muncho” rima amb “raul tamuncho”.....

L’entrada de Roncaglia, va portar Jordi Amat (quin jugadoràs) al centre de la defensa. Tot una precaució allunyar el “Facu” de l’àrea.
I quedava constituïda la futura defensa espanyolista del nou deceni. El 30 i el 40. Que és el mateix que dir Victor Ruiz i Jordi Amat....i no vaig poder evitar posar-me a cantar aquella cançoneta que canten els meus fills “30, 40, ametlla amarganta, pinyol madur, neru-neru-neru” . I madura, amb un pinyol pansit, queia la primera ametlla dolça de la nit. Forlin, en postura semiacrobàtica, rematava una jugada enredada dins l’àrea. De nou podia evitar posar-me a cantar, ara per Rumba “Forlin-Forlàn, que cada dia yo te quiero más Fortlin-Forlin, Forlin-Forlan...”

1 a 1, que en breus instants, el killer Dani Oswald, transformava en 2 a 1, en una jugada personal, marca de la casa. Ja estava tot fet. Saragossa i Tenerife, empataven en els seus partits, i tot semblava a favor de complir els objectius. Sortia Tamudo, i de nou “Raul Tamuncho, te quiero muncho”. Tothom content.

Canta que cantaràs: 1, 2, 3 salvaaaaats!

D’aquí al final, que era molt de temps, més de mitja hora, l’equip va jugar per a Tamudo. La defensa rival, gairebé també. Tret del porter Roberto, amb ganes d’agradar a Camacho, tot semblava preparat per al darrer gol de Tamudo, que no va arribar pels pèls.


Barjuan, Lliga, Gamper....

I final apoteòsic d’homenatge al vell capità, vell jugador, darrer repudiat. Tot plegat, ell s’ho ha guanyat. Mantejada, aplaudiments i més cants, colofó perfecte per a un final de lliga, que ha de servir per anar prenent experiència per a prometedores temporades vinents. Temps per a fer un bon equip amb promeses i alguna vella glòria. Temps per assajar noves cançons i rimes impossibles. Temps també, per als guionistes del Polònia, de rumiar com collons aconsegueixen fer una rima que agrupi els títols del seu triplet de la temporada. Joan Gamper, trofeu Sergi Barjuani i Lliga, no lliguen ni amb cola, ni amb Queen.

Contra-crònica escrita per l'Eugeni Rius

1 comentari:

Anònim ha dit...

thank you for you to make me learn more,thank you∩0∩ ........................................