Espanyol 0 – València 2

En mans d’un gegant

El València no podia ser un rival fàcil. Ja veieu on és a la classificació. Enfrontar-s’hi amb mig equip sortint del quiròfan i sancionats, no era garantia de res. Era una tarda per sumar un puntet i afiançar-nos a la categoria. Però va a tornar a aparèixer el martell que sempre ens esclafa. Que gran i que alt que és Zígic!

I sense complexos l’Espanyol va sortir al camp i va jugar uns bons primers 20 minuts, amb un parell d’ocasions de gol i tornant a donar aquella bons impressió. S’està formant un gran equip. Arran d’alguns records que se’m mantenen a les neurones, dies enrere recordava algunes temporades de la real Societat i una del Sevilla, en què després d’una mala experiència a la part baixa de la classificació perquè posaven sobre el camp un equip jove, la temporada següent lluitaven a dalt de tot. Em va passar pel cap consultar al web http://www.bdfutbol.com/ les alineacions que feia La Real Societat les temporades prèvies a la lliga guanyada. Portaven tres anys mantenint tot el bloc. Per veure-ho.

Però van passar aquests 20 minuts, i el domini, el control i la possessió ja va passar definitivament am mans d’un València, que presentava una alineació amb aquells extrems clàssics, quasi oblidats, Vicente i Joaquín.

Tornem-hi amb Zigic
Només a l’inici del segon temps, un moments de nova inspiració perica van fer creure en la victòria. I el gol va ser a punt d’arribar, quan Callejón va fallar el seu típic quasi-gol. Era tot sol davant de porta...
Moises també va poder fer el seu, si hagués tingut l’instint assassí de qui li va fer una assistència de cap a l’àrea petita, Oswaldo.
Van ser les dues jugades claus del segon temps,en companyia d’una que hi va haver al minut 17, quan Maduro aturava Oswaldo posant-li un dit a l’ull, i al contra-atac Zigic que havia substituït, Villa, marcava en el seu primer contacte amb la pilota. Ja ens ho va fer al partit d’anda i al darrer minut. 0 a 1
I ho va tornar a fer dotze minuts més tard. La defensa anava de corcoll per controlar el gegant serbi . 0 a 2.

I això, que la defensa no va ser la línia més fluixa, tot i el seu caire jovenil. Segurament al mig del camp, les baixes li van causar més problemes a un equip que no va saber guanyar.


“toc de truc”
Entre la jove alineació, van destacar els jovenils Amat i Azrak. Peermeteu-me, que en homenatge a l’afició bètica que va rebatejar cognoms impronunciables (Rafaé, Finito, Pepe...) i en honor al gran cuiner basc Arzak, rebatigi a Azrak, com Juan Mari. Queda anunciat.
Encara no sabem si necessitarem més punts, per si de cas, dimecres a Saragossa cal anar a buscar alguna coseta. I començar a pensar en l’equip de l’any que ve. Cal fermar la base de l’equip actual, amb algun retoc de garantia. No si valen experiències japoneses, ni laterals esquerra francesos. Donar el passaport als argentins que no han funconat, Pillud i Rocaglia, i assegurar la continuació de la resta. Dels forasters, cal mantenir com sigui a Oswaldo. Diuen que és molt car. Que ho intentin. Que hi posin imaginació. I si aprofitant el renom internacional de Luis G, els proposem un “troc de truc”?

((Contracrònica: Eugeni Rius))