Elogi a la inoperància

Mallorca 1 - Espanyol 0

Segona jornada, que de fet és la primera, per a no moure’ns del mateix lloc on érem a la fi de la temporada passada. Aquella inseguretat que dona jugar amb un equip totalment experimental a causa de les baixes i la venda a l’estil oriental. Una manera de posar a prova la paciència de l’etern patidor, el seguidor perico. Un resultat negatiu i un partidet fluix, que per a començar no està gens malament, perquè em temo que si s’arriba a sortir invicte del Luis Sitjar, aquesta setmaneta de trucades i faxos, a Pochetino no li compren ni una bosseta de caramels per als seus nens. Si la cosa no es maquilla una mica la temporada, ara sencera, quedarà en mans del filial

I la prova de la inseguretat, la tenim en l’alineació presentada per Pochetino. No sé ben bé de què serveixen les pretemporades quan poses un onze inicial que no té res a veure amb els que has provat. Després de l’experiència de l’any passat, dona total i cega confiança a la colla sub-20. Que dit d’altra manera, és de puta mare la demostració de potencia del fons d’armari del planter, però em sembla un pèl arriscat.

Suïcida

Tret de Luis, Verdú, Màrquez i en teoria Moreno, no es pot dir que la resta de jugadors siguin titulars indiscutibles. A la banqueta més del mateix, els prometedors Cristian’s i Bifouma. Una mena de ruleta russa que fins dimecres encara es pot intentar solucionar, tot i que es remoreja que es fitxaran més sub-20. Qui sap si l’aspiració és guanyar la copa juvenil. Suïcida.

Problemes de fons que dia rere dia es van dissimulant amb detalls, com el del patrocini. Com el turisme de la Generalitat no deixa anar un duro, ens busquem la vida anunciant una agència de viatges estrangera. La crítica no va amb l’Espanyol, va amb l’empresariat català que no deixa anar ni un euro, si no és en versió culé o Formula 1. En aquest sentit, el partit prometia: Air Europa v/s Cancún.

Força igualtat

I posats sobre el camp, els blancs i blaus no van ser inferiors. Perquè el cert és que el Mallorca tampoc es pot dir que hagi fet els deures. L’Espanyol tenia més la pilota, si bé els balears portaven la iniciativa, i al minut quatre ja podien haver marcat el primer.

Els àrbitres tampoc van demostrar haver fet els deures amb les seves particulars interpretacions de les mans i els orsais. Les noves regles semblen fetes per a confondre més a tothom i deixar-ho tot a criteri de l’àrbitre, és a dir afavorir Madrid i Barça. A la primera jornada, en els diferents partits hem pogut veure penals d’aquells que si els reben Messi o Ronaldo se sancionen, si els reb Jefferson Montero, Munitis o Verdú, res de res. Amb els orsais passa el mateix. Luis Garcia arrenca un metre pel darrere de la defensa amb opcions de gol, i ....orsai sense paliatius...

Cristian ens feia pensar en Kameni en una desafortunada sortida,el primer quart d’hora, si bé cal reconèixer que en les sortides per alt i als córners és més convincent, i això en un equip que cedeix tants córners, i té tants problemes en les centrades, tranquil·litza una mica més. En un 1v/s 1 amb Alfaro, també va estar afortunat el porter argentí.

Verdú era l’únic home que feia un futbol coherent, i dels seus peus van sortir un parell de jugades de mèrit,com una centrada al segon pal on hi va aparèixer ningú, i una pilota que Àlvaro no va connectar pels pèls. En cada període, Àlvaro no va arribar per poc a connectar pilotes del gol. Com es troba a faltar Osvaldo, fins i tot en l’envergadura.... Una tercera jugada de Verdú acabava en una perillosa falta als límits de l’àrea, que Javi Màrquez estavellava contra la tanca. Marquez tampoc va tenir el dia de cara. El centre del camp mallorquí era molt tremat i costava de superar, si no es combinava amb les bandes. Luis va estar voluntariós com sempre i Rui Fonte necessita més experiència, i personalment opino que es un bon futbolista, però si jo fos l’entrenador, no sabria en quina demarcació situar-lo.

Al darrere els homes va estar prou correctes. A Hèctor Moreno, se li nota que li queden mitja dotzena de partits per a convertir-se amb el sherif que se li suposa.

Mal presagi

La segona part es va presentar el mateix panorama. El 0 a 0 feia cada que seria d’aquells que es resoldria en contra els darrers vint minuts. Però, no. Va ser abans quan en un autèntic xurro, De Guzman marcava en una pilota innocent que es va desviar, mortal de necessitat.

A partir del desavantatge, els de Cornellà van agafar la iniciativa i Pochetino feia canvis atrevits, amb lo poc que tenia a la banqueta. Tievy Bifouma i “firisney” Garcia entraven per a donar més profunditat. També va entrar un Albin molt actiu. Marquez es retirava i es guanyava efectius al davant. Es guanyava en profunditat, mal complementada per l’infortuni dels atacants. En una de les ocasions Bifouma, en una errada de coordinació rematava amb la cama equivocada. En una altra feia una gran assistència a Albin que feia un remat de pissarrí. En definitiva Aouate no va tocar pilota en tot el partit.

Comença una setmana decisiva en què es pot començar a preveure de quin mal pot morir aquest equip. Que sigui lleu.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Més escombraria a la fi del curs

Saragossa 1 - Espanyol 0

D’entre les diferents cares mostrades per l’equip de Pochettino al llarg de la temporada, a Saragossa va tocar la d’aquell equip que no juga a res, i que com sempre només té les disculpes de les moltíssimes baixes, que durant tots els partits, ha tingut l’Espanyol. Com també era de preveure quedaven del tot esgotades les possibilitats d’optar per la UEFA.

La única alineació possible, com tantes vegades va saltar al camp. I és que a la banqueta només quedaven membres de la nòmina de becaris que han participat al llarg de la temporada. Una alineació que podria quedar seriosament en perill de cara la darrera jornada, ja que molt homes eren al límit de la sanció per acumulació de targes.
Amb un lleuger domini de la pilota per part del catalans, va començar el partit. El aragonesos tampoc van mostrar de manera clara que els anés la vida. I al llarg del primer temps, el partit va ser una cosa insulsa, on només es pot destacar l’errada garrafal de Callejón davant de Leo Franco, una oportunitat que encara no seria la més grossa del partit.
També Kameni va destacar per dues intervencions. Com sempre una de freda i una de calenta.

Pay per escoltar
Un altra fet destacat, va estar per fi, que els senyor del “Pay per view”, se’n va adonar del greuge que pateix el món perico, cada vegada que la retransmissió es basa en “punxar” Catalunya Ràdio, i això coincideix amb la febre “culé”.
Les queixes dels pericos els deu haver fet reaccionar, encara que sigui la darrera jornada. Després de comprovar que la retransmissió perd oli cada vegada. Com pot ser que es “passi olímpicament” de retransmetre un directe esportiu, per a parlar d’una celebració? Demencial.
A la segona part el futbol seguia igual, fins que una vegada més, un regal...una assitècia de Ivan Alonso a Poncio va permetre afusellar la porteria de Kameni. La cosa es posava malament, i la resta de resultats de la jornada, tampoc anaven a favor dels blanc i blaus. Pochettino va intentar posar-hi solució amb substitucions “revolucioàries”, movent els becaris de la banqueta.

Sempre la pilarica
I a punt van estar Rui Fonte i Àlvaro, en una jugada en què a Leo Franco se li va aparèixer “la pilarica”, o als dos becaris els passava pel cap el mal rotllo dels exàmens de final de curs i erraven sense excusa possible, des de l’àrea petita.
Ja només quedaven 10 minuts i tot estava decidit. La darrera jornada serà sobrera. Com tota la segona volta, vaja.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Sense ofici ni benefici

Màlaga 2 – Espanyol 0

Els nanos fan el que poden. Carregats de il·lusió, fan carrera rodejats de llicenciats. No hi ha més collons. És el que hi ha. Ens agradi o no, una colla d’aprenents. Des d’ara i fins al final del campionat la defensa benjamina seguirà el seu període de formació.
Precisament dons veterans de gran nivell futbolístic. Portuguesos per més senyes. Eliseu i Duda, eren els dos homes que em feien més por d’antuvi.

50 mil
Al cap i a la fi, no van estar massa encertats, però van participar de la conducció d’un futbol de cor i cames. Cor, cames i llibreta d’estalvi, perquè és un equip que juga a vida o mort cada partit. I a més el seu propietari milionari els paga 50 mil euros per punt aconseguit. Això fa córrer i molt.
I tot i que la possessió de pilota va ser igualada, les arribades decisives a porta van ser dels andalusos, a la primera part. I amb la gana que arribaven, no trobaven resposta encertada de la novella defensa catalana, que va acabar fent dos clars regals al minuts 8 i 26, que van acabar dins la porteria de Kameni. 2 a 0. I no en va fer una altra al 34, perquè el camerunès va estar doblement encertat.

Regalar
Es confirmava aquell concepte teòric que assegura que l’Espanyol s’especialitza en regalar punts als equips necessitats.
Com en situacions precedents, es notava en excés l’absència de Javi Màrquez.
A la segona part, l’equip va sortir amb major seguretat defensiva, més domini de pilota, i més arribades a l’àrea contrària. S’ensumava el gol, quan el killer Osvaldo va tornar al futbol actiu. Al poc temps d’entrar va ser a punt marcar. Pochettino veia el gol a prop quan va tornar a posar sobre el camp a Thievy, en lloc d’un Sergio Garcia pesant, que sembla una embarassada de sis mesos, de la manera que es belluga.....
No hi va haver manera d’escurçar diferències. En realitat va ser el Màlaga qui en una nova intervenció made in Kameni, qui va estar més a punt del gol. El de Màlaga va ser un Kameni capaç del millor, els desafortunats van ser els defenses a la primera part.

Encara Europa
Una actuació llastimosa més, però que ha de servir de lliçó en el camí d’aprenentatge d’una defensa que pot tenir un gran futur, si Pochettino els ensinistra a la seva imatge i semblança. Sabrem esperar, tot i els perills que la cosa pot comportar per a la l’equip en les darreres jornades. La presència en l’ordre del joc de Javi Marquez, i de Dani Osvaldo al davant, ha de garantir la suma de punts que ha de permetre la classificació per Europa.

Contracrònica de l'Eugeni Rius

Nova derrota de l’aleví.

Levante 1 – Espanyol 0

Ja no sé ben bé com referir-me al primer equip de l’Espanyol. Capaç de qualsevol cosa, però en realitat impossibilitat per a presentar la batalla que se li exigeix a un equip de primera, i més si vol seguir figurant a la part alta de la classificació.

Tractant-se d’un equip de la part baixa i amb un Espanyol ben desfigurat per les lesions, no podien ser massa optimistes els gairebé 2 mill pericos que va desplaçar-se a València a veure l’equip.

La setmana blanca i el dia festiu inventat per Hereu, convidaven a una excursió amb els nens. Els de l’Espanyol els ha arribat en mal moment la setmana blanca, perquè si no hi ha hagut prou mala sort amb les lesions, només faltaria que ara els nens haguèssin d’afrontar una setmana de fred i esquí.

Més aviat al contrari, sembla que cal tornar a consolidar la posició, mentre s’anuncien ja ben aviat les recuperacions de Javi Màrquez, Osvaldo, Forlin i Baena. Tot plegat serà una altra ocasió per a recuperar la millor cara, mentre ja ha passat el moment més amarg de la competició i l’equip es manté en plaça UEFA.

De nou la teoria de pa sucat amb oli

Arribats aquest punt cal estar orgullosos de l’equip, si deixem l’episodi de les lesions com una mala anècdota. L’altra dia escrivia el perquè de tot plegat ahttp://www.penyacalipo.com/opinen3i4/blog1.php/2011/03/02/un-merit-increible on intentava explicar als menys avesats aquella teoria de pa sucat amb oli que expressava dies enrere en aquest blog.

Del partit de València hi ha poca cosa a dir, es presentava malament i malament va acabar.

Em limitaré a criticar el vessant cromàtic de reglament de la lliga que obliga als equips a no fer servir la seva indumentària habitual. En el partit d’anada ja va passar el mateix, el Levante es va vestir de gris i negre. Ahir l’Espanyol igual. Amb lo bonic que és enfrontar-se a un equip blaugrana amb l’equip oficial.....

De cara al sol

Mon pare, em va haver de preguntar més d’una vegada de quin color anava l’Espanyol. El cert és que en un partit assolellat de mitja tarda, els locals semblava que anaven de color blau, i els nostres amb aquell color trist..... sort encara que a la primera part Kameni no va haver de jugar enlluernat de cara al sol. Ni aquest fet excusable. Una vegada més ens van clavar l’únic gol en una badada defensiva, on el camerunès tampoc va estar especialment eixerit. Amat és en procés de formació i Galán es mostra excessivament nerviós en algunes jugades. Una bicoca per a atacants afamats.

A partir del 1 a 0 obtingut de cap per Caicedo, l’Espanyol va intentar remuntar amb la possessió de la pilota, però al cap i a la fi no van ensumar la porteria contraria, ni una vegada en 90 minuts.

Esperem una millora de cara la propera jornada,la progressiva incorporació dels lesionats a de recuperar la il·lusió entre els aficionats, que de moral en tenen molta com van demostrar viatjant a València.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

La cosa té Webó

Espanyol 1 – Mallorca 2

Que la golejada de dissabte havia estat pura ficció, ens havia quedat clar. Que sense Javi Marquez, aquest equip ple d’absències ja no és, o no sembla, l’equip que coneixíem, és una altra realitat. La sort va ser que el rival era un equip sense substància, perquè si no....

De bon principi, i no és la primera vegada en aquesta defensa sub-21 en procés de formació, al darrere l’Espanyol feia aigües. I en una d’aquestes galledes d’aigua freda deixaven arribar sol a Webó, dins l’àrea. Amat en el intent de robar la pilota el feia caure, i l’arbitre no dubtava en assenyalar penal. Quina llàstima que a l’altra àrea no els vegin.
El Kameni de les millors ocasions la desviava a córner. En el córner li clavava els tacs a l’esquena a Webó (que és un toro) i en el contraatac Callejón rematava al pal. Una bona jugada personal que acabava de manera ben penosa. El rebot del pal li va passar pel costat, mentre de manera infantil es lamentava amb les mans al cap i no veia l’ocasió perduda.
Havia estat només un avís, perquè davant un rival que semblava poca cosa, es va entrar en uns minuts de domini i pilotes a l’àrea rival. En una ràpida jugada, al minut 18. Àlvaro trencava la línia defensiva amb una desmarcada que Luis Garcia va veure, i sola davant Aoutae afusellava el gol. 1 a 0.
D’aquí a la fi de la primera part, l’equip va poder sentenciar el partit en noves jugades d’atac, on Luis Garcia es trobava molt de gust a la demarcació Verdú. Però també el Mallorca el podria haver remuntat, com en un gol anul·lat a Nsué. Mal anul·lat amb el reglament a la mà. Ja que el clar orsai havia estat posicional d’un altra company.

Que s’ho facin mirar
Ja sabeu què en penso dels orsai posicionals. Jo els xiularia tots, perquè gairebé sempre, l’home que està en orsai intervé a la jugada, encara que sigui per a distreure el porter o la línia defensiva. I és que el regIament d’avui dia és ben confós. Us hi heu fixat el que passa i el que pot passar a les faltes penjades a l’àrea? Un jugador es pot posar a l’àrea petita a tocar els collons al porter, i si el que remata no és en fora de joc, és gol, per més que el “palomero” hagi despistat porter i defensa. Que s’ho facin mirar....
Kameni havia estat el millor home i cali fer un replantejament de cara a la segona part. Però res de res. El domini ja era del Mallorca i les oportunitats dins l’àrea de Kameni sovintejaven, fins que es va trencar el càntir. Webó, sempre Webó rematava de cap una bona centrada d’un tal Tejera, que segon diuen és producte de Sant Adrià. 1 a 1.

Duscher solutions
Pochetino volia els tres punt i intentava posar solucions estratègicament molt discutibles. L’entrada de Dàtolo és sempre discutible si no juga sobre la ratlla de la banda esquerre de l’atac. Manu Molina, tampoc sembla solució.
Possiblement, calia més posar ordre i evitar la desfeta, que va arribar a deu minuts del final en una nova jugada que era fruit del domini mallorquí a la segona part. El japonès Aki engaltava una bona rematada, que de nou Kameni salvava del gol directe, però al rebot hi arribava abans un d’ell, que un dels nostres. 1 a 2.
D’aquí al final, poca història i força pena. Si el sistema defensiu no recupera aviat Forlín i Baena, es pot patir molt. El centre defensiu amb Galan i Amat, és encara molt tendre. Només constatar que Sergio Garcia va ser objecte de dos penals discutibles, d’aquells que només xiulen a la nostra àrea, i que eren infinitament més clars que el de Webó.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Amb 40 i sort

Espanyol 4 – Reial Societat 1

Més enllà de la pèssima trajectòria de l’equip el darrer mes i la morbositat que alguns volien veure en el retorn de Tamudo a casa. L’excepcional impressió que va donar a Anoeta el porter xilè Bravo, en que va tenir intervencions prodigioses que van evitar el triomf espanyolista, se’m presentava com l’obstacle més difícil a superar. Una vegada més va quedar en evidència, que no en tinc ni puta idea. Quatre xuts a porta, quatre gols. També es podria considerar que aquesta vegada, la fortuna va venir de cara.

Fa unes quantes jornades, concretament quatre, que l’Espanyol només era a un pas d’assolir la xifra màgica dels quaranta punts. Una xifra que es considera imprescindible per a romandre a la categoria. La cosa, es feia esperar massa. En tots els precedents, la sort no havia estat pas la millor aliada. Ni s’havia afinat en la punteria, ni al darrere hi havia hagut prou encert. Els partits començaven amb un resultat en contra, i l’equip no sabia girar la truita. Pochetino intentava les remuntades posant dos mig-centres creatius, i algun davanter de més. En cap cas hi va ser a temps, i dissabte va decidir ja d’entrada disposar un esquema d’atac, on s’hi llegia un canvi estratègic i un càstig per a Duscher, que havia estat desastrós a Pamplona.

La tendre sub-21

La innovació no es va traduir en un clar domini sobre el terreny de joc. A més de no dominar, era la Real Societat qui actuava amb més comoditat i qui arribava amb més perill. A la primera mitja hora, hi va haver dues clares ocasions de gol. En ambdós casos, en absurdes errades defensives de la sub-21, i dues magnífiques intervencions de Kameni, que primer a Zurruzurta i després al gran Tamudo, els va impedir gols cantats.

L’equip no s’acabava de trobar, i el duet Galan-Amat és encara tendre. La sort va passar per Cornellà al minut 40, quan en una jugada veloç d’estratègia. Alvaro aprofitava una assistència de Luis Garcia per xutar a porta. De fet el xut anava fora, si no fos que Estrada la va desviar dins. 1 a 0.

No van passar ni dos minuts, que Estrada tornava a marcar, ara a la porteria de Kameni, en un córner mal defensat, com tantes altres vegades. 1 a 1.

La cosa pintava malament. Mals augurisi, mal primer temps....ui quina por.

Franca millora

Afortunadament, a la segona part l’equip va començar a dominar en el joc i la possessió. Mostrava una alegria que feia dies no li veiem. I fruit d’aquest joc, va arribar el segon gol, quan després d’una passada de Verdú, que a la segona part es va despenjar molt per la dreta, Sergio G feia un dels seus clàssics controls conduits que asseuen els defensors. En aquest cas el va fer dins l’àrea, i va ser mig gol. L’altre mig l’assolia rematant quasi a plaer amb l’avantatge obtinguda en el control. Gol preciós 2 a 1.

I l’equip va seguir jugant bé. Es tornava agradar, al temps que Tamudo i els seus s’anaven diluint hipnotitzats pel bon joc. Un bon joc que ni tant sols es va ressentir de l’entrada de Duscher per Sergio G, en una aposta clarament conservadora.

L’Espanyol se sentia a gust amb el marcador a favor i freqüentava l’atac sense seguir creant ocasions. També entrava al camp Rui Fonte, en una acció que rememorava aquell gag del Crakòvia.... semblava que les necessitats de l’equip blanc i blau acabessin avortant la desitjada setmana blanca de la mainada. I és que els “nens” no podran aprofitar la setmana blanca. Dimarts hi torna a haver partit. Bromes a part, Rui Fonte és una altre diamant en brut. Cal polir-lo i si volen que se’l venguin a un col·legi de pagament.....Però que no el regalin, si us plau.

I en mig del canvi de cara del segon temps, Callejón reprenia aquell vell costum de xutar de lluny i Bravo, tampoc la veia. 3 de 3. L’estadística del porter xilè anava alarmantment de baixa, i aquí no s’havia acabat perquè a l darrer minut, Javi Marquez, aconseguia el quart. Falta magníficament executada, que ha de pujar la moral a tots i en especial al de Badalona que portava uns partits de to gris-fosc.

Són uns gafes!

En definitiva 40 punts, i els que de bon inici en veien de candidats a baixar de categoria, muts i a la gàbia. A la segona part, es trencava el malastruc. Tothom té les seves manies. Voleu saber la meva. Els que ho veiem per la televisió de pagament, a la mitja part vam tornar a patir un cop baix. La “Ràdio nacional i més culera de Catalunya” va abandonar la retransmissió en català de l’Espanyol per atendre els “interessantíssims” 60 minuts previs del partit de Barça a Mallorca. Sabeu que en penso? Són uns “gafes”!

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Corporació benèfica

Osasuna 4 – Espanyol 0

Sembla inexplicable. Sense la lliçó apresa, continua un evolució inconscient. Semblaria que es tracta d’un equip amb una trajectòria impecable en una fase de la lliga, que l’han situat per mèrits propis a la zona noble de la classificació i que no s’ho acaba de creure. O més aviat que per alguna causa, o cúmul de causes, no se sent capacitat de continuar així.

Les diferents fases de lesions en peces claus de l’equip, s’han superat amb un resultat excel·lent, gràcies a l’aprofitament d’un planter impressionant que sempre ha trobat la peça adequada per a suplir les mancances.

Anàlisi de pa sucat amb oli
De manera sorprenent i utilitzant més jugadors que els equip desajustats de la cua, s’ha anat sortint del pas. La política de desprendre’s de jugadors ha agreujat el problema, fins al punt que la marxa miraculosa ha cessat.
Aquells homes que havien resultat un excel·lent recanvi d’urgència, ja no suporten tanta responsabilitat. Hi ha moments en què s’aixeca la guàrdia. La professionalitat encara no s’ha adquirit.
És una manera més d’analitzar les irregularitats de l’equip en les darreres jornades. Una situació sobre la que podríem teoritzar i escriure moltes pàgines, i que només es pot aturar amb un bon resultat.
El Sadar (m’agrada dir-li Sadar) era un lloc ideal per a retrobar el bon joc i els bons resultats. I de demostrar que la fama d’equip que regala punts als darrers classificats, era només un rumor.

Especialistes
Un altra de les especialitats de l’equip i la seva jove defensa, és la de rebre gols a pilota aturada, i d’aquesta manera es va llaurar la nova derrota. En pilota aturada i circumstàncies especials. Perquè quan en el primer gol, Nekuman marcava després d’empènyer Duscher, recuperaven les accions de Carvalho i Pepe una setmana abans, sense que l’àrbitre assenyalés falta. Haurà canviat el reglament? Serà la ceguesa de l’àrbitre i l’assistent?
Les mans, encara que siguin “tontes” i fora de temps, si que les veu l’assistent, com va demostrar quan de nou Duscher feia el samarità, auxiliant un Osasuna que buscava com boig sumar punts.
Amb tot això, ja es perdia 2 a 0, i l’Espanyol amb més possessió de pilota es proposava encara remuntar. De fet no hi havia fe ni en els homes de davant, ni en els de darrere. Ni fe, ni lluita, i així van arribar els gols 3 i 4.
4 a 0, contra un equip de la part de baix. Ja en van caure 3 a la Corunya i Almeria. I en cauran més si no s’hi posa més serietat. Dins i fora del camp.
Em va donar la impressió, com a Almeria, que Kameni, encara no ha après moltes lliçons bàsiques de la professió de porter. Sortides en pilotes centrades, blocatges amb les dues mans.... és penós perquè tot seguit fa una exhibició de reflexos i has de rumiar si de tot plegat en fas una critica o ho deixes com una circumstància irreparable.
Em va semblar més que evident, en dues clares jugades que l’Annibal Lechter de la tarda (David Garcia) no copsava amb la vista totes les trajectòries de la pilota.
Són coses que en el futbol professional, quan hi ha punt en joc, no poden passar per alt. I em direu que tampoc hauria de passar per alt, en futbol professional, que és molt pretensiós creure que la trajectòria d’un equip es mantindrà invariable, per més que hi hagi lesionats o que la directiva desmantelli l’equip a mitja temporada quan encara no s’ha complert els objectius.
Si, només som a 3 punts de la xifra màgica dels 40 punts. Però creia que no es tractava d’això. Sumem els tres punts, recuperem lesionats i seguim lluitant fina al final per obtenir una plaça europea que encara és nostra si no dilapidem el rèdit.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Perduts en la precipitació

Espanyol 0 – Real Madrid 1

Es temia per sobre de tot que una feina arbitral pogués marcar una festa futbolera . Com en la vista del Barça, la setmana prèvia havia estat carregada de referències als arbitratges, intentant sempre trobar decisions arbitrals que afavorissin als grans. El partit va começar de manera totalment diferent quan Mateu Lahoz va estar valent com pocs expulsant Casillas en una d’aquelles “jugades tontes” que reglament en mà, només poden ser targetes vermelles.

I es podria dir que partit va començar poc després del minut 1, quan Casillas era justament expulsat. El cert és que com en el partit d’anda vaig pronosticar que l’Espanyol també rebria una expulsió. Em vaig equivocar, tot i que Mateu Lahoz prendria altres decisions del tot polèmiques.
I una altra pensada que vaig tenir, i també vaig errar, era que el Madrid amb 10 homes, seria ben poca cosa. Ben poca cosa en defensa, tot interpretant que eren 10 i que Ronado no corre enrere, el panorava seria aventatjós per a l’Espanyol. De nou m’equivocava.

Quin desgast!
Tot el contrari, el Madrid va acabar jugant el partit de més desgast que li he vist. I quin desgast.... segur que el Lyon ens ho agraeix, perquè Mou només va reservar Sergio Ramos i Benzema, que no sabem si és titular o suplent.
El partit corria boig, perquè l’Espanyol va apostar pel partit físic, en sospitar com jo que el Madrid patiria. I els blancs no van renunciar a aprofitar el partit ofensiu dels pericos, per a córrer al contra-atac.
L’Espanyol havia sortit amb els centrals ben alts per aturar el poder aeri d’Adebayor. Forlín quedava fora, i s’inventava al lateral esquerra un Javi López, que sempre compleix amb escreix la feina encomanda. Un jugadoràs.
L’Espanyol, però, tot i controlar relativament més el joc, no creava perill. I tot canviava en un contra-atac meravellosament portat per Marcelo, i finalitzat com Giussepe Rossi fa 15 dies. Sense àngle i confonent a Kameni. 0 a 1. Havia estat en una sortida de pilota deficient del jove Amat.

Massa precipitació
L’Espanyol es va abocar més en el camp madrileny, però no va obrir prou el joc per les bandes. El Madrid seguia al contra-atac, i va estar molt més apunt de marcar que no pas l’Espanyol. Mateu Lahoz es va menjar una segona expulsió, ja que Alonso podia haver acabat perfectament la primera part amb tres grogues. I a la primera part es va menjar també un claríssim penal de Carvalho sobre Sergio. L’Espanyol havia fet un joc de molta precipitació, que trobava l’error a la última, penúltima i avant-penúltima passada. Una acceleració física i mental que portava a estavellar-se en una defensa molt encertada. El Madrid letal de davant que tots coneixem, es revelava molt eficaç en la seva faceta més discutida. I no jugava Sergio Ramos!
La segona part es va mantenir la mateixa tònica de desgast, i per a oxigenar, Pochettino va fer sortir Dàtolo per Luis Garcia. Certament el panorama va canviar, però per empitjorar. I és que dona la impressió que als companys no els dona confiança, donar la pilota a l’argentí Dàtolo. És un fre per al joc. No dubto que sigui un gran jugador, però és un home per jugar de clar extrem esquerre, i era això el que necessitava l’equip, obrir el camp. Però l’home s’enreda a la zona més ampla i frena el joc. Frena molt.

Recital de bufetades
I poc després del quart d’hora vam viure una nova actuació discutida de Mateu Lahoz. L’home, que ja s’havia inventat un orsai inexistent de Callejón, quan només quedava ell i el porter, no va veure un abofetejament de Pepe sobre Sergi Garcia, que en un mateix salt rebia calbot, bufetada i trepitjada del “brasiler”.
Pochettino ho va provar tot. Posava un davanter com Rui Fonte, pel lateral Chica, molt cansat i amb un targeta groga. Però va semblar que tot era ja impossible. I va ser el Madrid, qui va poder acabar golejant, com havia passat 15 dies abans amb el Vila-real. Kameni va estar providencial davant Adebayor dues vegades seguides. I no es va aconseguir res de positiu..
Caldrà estar alerta. Seguir jugant bé, com l’equip sap, per afrontar el darrer terç de la lliga. Fa falta no baixar la guàrdia i no regalar res. Diumenge que ve es va a Pamplona i no pot ser que una vegada més l’equip faci obres de caritat amb els equips de la part baixa.

Contra-crònica escrita per l'Eugeni Rius

Adormits és impossible

Almeria 3 – Espanyol 2

Encara no tinc clar si l’Espanyol va tenir un mal despertar de la migdiada o si quan va despertar ja perdia per 3 a 0. Era un partit per arreplegar els punts, que en dies on el més lògic és no sumar-ne. L’entrenador havia advertit d’un canvi de mentalitat, que en teoria havia de portar l’Espanyol cap amunt. Haurà de ser un altre dia doncs, quan la lògica la trenquin els homes de Pochettino. No sé si és somniar massa, pensar en que tot se solucionarà, la setmana vinent.

La tarda no havia començat gens malament. L’equip femení de l’Espanyol havia batut al Barça en la flamant inauguració del nou canal blaugrana.

Els homes no en devien ser conscients. Més aviat inconscients i “ressacosos” de “pescaito” i fino, van sortir mig groguis al terreny de joc. Amb aquell mal sabor de boca que deixen el fino i les migdiades mal acabades.

Gran cantada

Kameni (aquesta vegada no val l’excusa de l’enlluernament) va estar a qui li havia fet més mal tot plegat. Tot solet va cantar més que els tres tenors, i en només 18 minuts. Primer en una mala sortida, un Amat encara tendre es desentenia d’una centrada a l’àrea i Silva la remata dins. Poc després Uche tot sol i sense gaire angle, s’enfronta a una defensa passiva i la fa passar sota el cos de Kameni, quan el més fàcil i habitual en el camerunès hauria estat aturar-la amb mig peu. I finalment Bernardello fa una jugadeta tot sòl i en un xut de pissarrí amb l’esquerra -ell és dretà- la fa passar sota les cames dels defenses, amb la mala sort d’una lleu desviació de Luis Garcia, que al mateix temps tapava Kameni. La pilota dins i 0 a 3.

Quedaven més de 70 minuts per davant. Podia passar de tot. Sobretot si ningú donava el resultat per definitiu. L’Espanyol, va agafar les regnes del partit. No va crear excessives ocasions de gol. Però poc després de la mitja hora marcava en una jugada d’aquelles en què la succeeixen les ocasions, i finalment entra. A punt va estar de no fer-ho ja que un defensa la treia des del fons de la porteria, dos metres endins.

Remuntarem?

El 1 a 3 feia pensar en la remuntada. I l’espanyol va seguir dominant el joc. Una possessió que al primer temps era del 70%, però que no es va traduir en ocasions. Per això, Pochettino va decidir abans de la mitja part, posar Àlvaro enlloc de Forlin que actuava de mig centre defensiu. La cosa prometia, però si no es traduïa en un atac i gol, no serviria de res.

Només començar el segon temps, les coses s’encarrilaven amb un gol d’Alvaro, després d’una centrada de Chica que va posar la pilota a l’àrea petita i el petit davanter va treure’n petroli. Però l’ atac i gol no va arribar a ser continu. Ni l’entrada de Dàtolo, ni la de Ivan Alonso, a poc del final van millorar la situació, i un Almeria conservador i cagadet va tirar endavant un partit que el fa somniar en salvar la categoria.

Un parell d’ous

Hi ha molts partit que s’han perdut incomprensiblement al tram final. Un clàssic de l’Espanyol. Aquest va ser igualment desgraciat, si bé l’ordre es va invertir. No paren de sorprendre’ns. L’Espanyol ja no va ni cinquè, el dia que ens va voler fer creure que podia aspirar a ser tercer. Poc a poc i bona lletra. I contra el Madrid, un parell d’ous i menys cagades.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Nova derrota, vells errors

Depor 3 – Espanyol 0

La vocació de bombona d’oxigen que té l’Espanyol des de temps immemorial, l’acostuma a trair, en determinades situacions. Si et trobes un equip ofegant-se amb l’aigua per sobre del nas, sempre hi ha un bon samarità de blanc i blau disposat a cedir l’oxigen.
El Depor, de bon començament, tenia l’aspecte d’un mort vivent. Però, mort mort. No d’aquells vivents de la nit de Tots Sants, disposat a ballar amb Michael Jackson. Al final una vegada li havien administrat l’element gasós, ja semblava un equip de xampions. Una bona castanyada. Una bona castanya, vull dir.

L’absència de Javi Marquez, sempre la considero crucial. I el temps em ve donant la raó quan ara veig en l’equip la mateixa dependència en ell, que fa un parell d’anys tenia amb Ivan de la Penya. Per això, em sembla una temeritat no donar-li descans de tant en tant. Valladolid, era l’ocasió i finalment va resultar fatídic.
El partit de La Corunya, va mostrar un conjunt de mancances que a l’equip li queden per rectificar, si vol que no siguin només un parell de punts el que l’allunyen de la Xampions.

A pesar de tot, els minuts inicial ens mostraven un equip dominant, davant un altra de nerviosíssim. El Depor era un flam, que anava prenent consistència a mesura que passava el temps, i que l’Espanyol no s’acabava de creure superior.
Possiblement a l’Espanyol li faltava un pèl de continuïtat. I no només en el joc. Una continuïtat a la pissarra, a l’hora de fer l’alineació. Els precedents de bon joc d’Àlvaro i Sergio Garcia, mereixien continuïtat en lliga. Però Luis Garcia, continua sent la nineta dels ulls dels entrenadors.
L’altra nineta dels ulls, de Pochetino, Baena va estar disciplinat com sempre, però anys llum de Javi Marquez, per això va tornar a provar amb Verdú al mig centre, ala segona part.

El gol ximple de sempre
Una segona part que va començar de manera més prometedora, que el primer temps que acabava amb el mal regust del 1 a 0. Un gol d’aquells que tant lamenta l’afició i fan tant mal. Que tant ens van fer emprenyar la temporada passada. A pilota aturada. Pilota penjada, que després de topar amb un cap, es passeja per l’àrea petita fins que arriba de lluny i desmarcat, Adrian per afusellar el 1 a 0. El gol ximple de sempre.

Però tornem a la segon part, on a banda de destacar l’entrada d’Àlvaro per Baena, per donar una vocació mes ofensiva a l’equip, el més destacat era cert símptoma de diarrea, en el Depor. L’Espanyol ja ensenyava les dents. Hi era Àlvaro. Però trambé hi era Dátolo. Un gran jugador, però que pel seu perfil i propensió a les lesions, no sembla el més indicat per disputar un partit sota la intensa pluja.
I si en haver regalat un gol no n’hi havia prou, en va arribar un segon en circumstàncies similars. L’Espanyol havia començat a mossegar, i havia posat sobre la gespa a un altra gladiador com Ivan Alonso, però res de res. 2 a 0.
El resultat ja era prou escandalós, pel que s’havia fet sobre el camp. Però no n’hi havia prou. Quedava un tercer regalet. Com a mínim el tercer no el va fer Lopo que ja ens havia massacrat amb el segon. Ara havia estat de nou un defensa, Colloti.

Lopo?
Lopo? Que voleu que us digui. És segurament el més antipàtic dels nostres ex. És fastigós. A mi ja em semblava excessiu que jugava amb els nostres. Ara em sembla vomitiu.
Un 3 a 0, per a aprendre, Per a prendre’n nota. No es pot anar amb il·lusió de Xampions, sense joc de Xampions. I el joc el saben practicar, com s’ha demostrat en jornades precedents. Cal que Pochetino els llegeixi la “cartilla”, i diumenge que ve amb Javi Marquez i Osvaldo, tornar a ser letals

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Infectats de G “A”

Espanyol 0 - Getafe 2

Mes que física, aquest equip passa una grip de coco, aptitud i desconcert. Deu dies semblava temps suficient per a immunitzar-se de Getafe. Un cansament sobrevingut va fer d’un equip que va començar el partit amb certa alegria s’anés pansint fins arribar a l’avorriment total. Una llàstima, perquè contra el Getafe s’ha perdut en deu dies l’oportunitat de seguir a la copa, i la oportunitat de fer realitat aquell somni dels mes optimistes, que volien situar des del primer dia, Cornellà al mapa d’Europa.



El bon toc d’Algersuari i el seu “kic-off” no va espantar als madrilenys. Ja al minut 3 van avisar en una combinació dels seus millor elements, Soldado i León, ben aturada per Kameni. La presència de León advertia que era prohibit fer faltes a la vora de l’àrea. Afortunadament no va ser la tarda de León. Malauradament va ser la tarda de la resta dels seus companys.



Amb tot, els primers minuts no van ser una repetició d’aquell bany que havien donat els madrilenys a l’inici del partit de copa. Segurament va ser durant els primers minuts quan es va veure el millor Espanyol. Un equip que pressionava a dalt i que s’oferia en el joc. Que fàcils son les coses per a Verdú o de la Peña, quan els altres s’ofereixen. I d’aquesta manera van arribar algunes jugades que prometien gol. En paral·lel el Getafe tallava amb excessiva contundència les accions blanc i blaves. Als primers 20 minuts. Moises, Chica i Callejon van tastar d’aquest xarop d’estopa.



Tret d’un pal en una rematada a mitjes, entre Forlin i Alonso, el perillava arribar a la mitja hora de joc a la porteria de Kameni, quan en una d’aquelles juagades semi-còmiques de la defensa espanyolista, Chica salvava l’equip d’encaixar el primer gol.





Crisi dels 40





No passaven ni tres minut i a l’altra porteria ja es cantava el gol, quan Callejon va fer una gran jugada individual. El de Motril va arribar a l’àrea, i com ja comença a ser costum perdia tota la fe i es desinflava davant el darrer defensor.



Aquí començava la crisi dels 40. Dels 40 minuts. Vam trigar 40 minuts mes de joc a veure de nou perill a la porteria de Ustari.

Començava un període, de joc insuls, avorrit, de pena, amb poques coses més a destacar que les substitucions de Coro per Luis Garcia, i Ben Sahar per Tamudo. Banqueta per a les vaques sagrades.



Gran badada



Era doncs 40 minuts després quan Ben Sahar en una atrevida vaselina intentava sorprendre Ustari. Era un miratge. La prèvia a la derrota. A 12 minuts del final una rematada a la contra de Soldado quedava morta a l’àrea petita. Es produïa la primera badada que li hem vist a Pareja. Va contemplar impassible el rebuig curt de Kameni i deixava cascar-la a Casquero.



Mai hem responsabilitzat aquest gran jugador de res negatiu. En aquest cas si. Va protagonitzar amb la seva acció la desinflada general.



D’aquí al final poc a comentar. Prou simptomàtic era que Pochetino substituís a l’insubstituïble Moises. El jugador mes tàctic, donava pas al més anàrquic i despistat. Nakamura necessita un stage. Possiblement l’equip necessita un stage. Si no fos per la por a un contagi, jo els tancaria un altra cop a l’Alt Empordà.



Encara hi va haver temps per al 0 a 2, més que previsible. Diumenge al Manzanares, cal una reacció.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius