dilluns, 21 de febrer de 2011

Corporació benèfica

Osasuna 4 – Espanyol 0

Sembla inexplicable. Sense la lliçó apresa, continua un evolució inconscient. Semblaria que es tracta d’un equip amb una trajectòria impecable en una fase de la lliga, que l’han situat per mèrits propis a la zona noble de la classificació i que no s’ho acaba de creure. O més aviat que per alguna causa, o cúmul de causes, no se sent capacitat de continuar així.

Les diferents fases de lesions en peces claus de l’equip, s’han superat amb un resultat excel·lent, gràcies a l’aprofitament d’un planter impressionant que sempre ha trobat la peça adequada per a suplir les mancances.

Anàlisi de pa sucat amb oli
De manera sorprenent i utilitzant més jugadors que els equip desajustats de la cua, s’ha anat sortint del pas. La política de desprendre’s de jugadors ha agreujat el problema, fins al punt que la marxa miraculosa ha cessat.
Aquells homes que havien resultat un excel·lent recanvi d’urgència, ja no suporten tanta responsabilitat. Hi ha moments en què s’aixeca la guàrdia. La professionalitat encara no s’ha adquirit.
És una manera més d’analitzar les irregularitats de l’equip en les darreres jornades. Una situació sobre la que podríem teoritzar i escriure moltes pàgines, i que només es pot aturar amb un bon resultat.
El Sadar (m’agrada dir-li Sadar) era un lloc ideal per a retrobar el bon joc i els bons resultats. I de demostrar que la fama d’equip que regala punts als darrers classificats, era només un rumor.

Especialistes
Un altra de les especialitats de l’equip i la seva jove defensa, és la de rebre gols a pilota aturada, i d’aquesta manera es va llaurar la nova derrota. En pilota aturada i circumstàncies especials. Perquè quan en el primer gol, Nekuman marcava després d’empènyer Duscher, recuperaven les accions de Carvalho i Pepe una setmana abans, sense que l’àrbitre assenyalés falta. Haurà canviat el reglament? Serà la ceguesa de l’àrbitre i l’assistent?
Les mans, encara que siguin “tontes” i fora de temps, si que les veu l’assistent, com va demostrar quan de nou Duscher feia el samarità, auxiliant un Osasuna que buscava com boig sumar punts.
Amb tot això, ja es perdia 2 a 0, i l’Espanyol amb més possessió de pilota es proposava encara remuntar. De fet no hi havia fe ni en els homes de davant, ni en els de darrere. Ni fe, ni lluita, i així van arribar els gols 3 i 4.
4 a 0, contra un equip de la part de baix. Ja en van caure 3 a la Corunya i Almeria. I en cauran més si no s’hi posa més serietat. Dins i fora del camp.
Em va donar la impressió, com a Almeria, que Kameni, encara no ha après moltes lliçons bàsiques de la professió de porter. Sortides en pilotes centrades, blocatges amb les dues mans.... és penós perquè tot seguit fa una exhibició de reflexos i has de rumiar si de tot plegat en fas una critica o ho deixes com una circumstància irreparable.
Em va semblar més que evident, en dues clares jugades que l’Annibal Lechter de la tarda (David Garcia) no copsava amb la vista totes les trajectòries de la pilota.
Són coses que en el futbol professional, quan hi ha punt en joc, no poden passar per alt. I em direu que tampoc hauria de passar per alt, en futbol professional, que és molt pretensiós creure que la trajectòria d’un equip es mantindrà invariable, per més que hi hagi lesionats o que la directiva desmantelli l’equip a mitja temporada quan encara no s’ha complert els objectius.
Si, només som a 3 punts de la xifra màgica dels 40 punts. Però creia que no es tractava d’això. Sumem els tres punts, recuperem lesionats i seguim lluitant fina al final per obtenir una plaça europea que encara és nostra si no dilapidem el rèdit.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius