Encara no tinc clar si l’Espanyol va tenir un mal despertar de la migdiada o si quan va despertar ja perdia per 3 a 0. Era un partit per arreplegar els punts, que en dies on el més lògic és no sumar-ne. L’entrenador havia advertit d’un canvi de mentalitat, que en teoria havia de portar l’Espanyol cap amunt. Haurà de ser un altre dia doncs, quan la lògica la trenquin els homes de Pochettino. No sé si és somniar massa, pensar en que tot se solucionarà, la setmana vinent.
La tarda no havia començat gens malament. L’equip femení de l’Espanyol havia batut al Barça en la flamant inauguració del nou canal blaugrana.
Els homes no en devien ser conscients. Més aviat inconscients i “ressacosos” de “pescaito” i fino, van sortir mig groguis al terreny de joc. Amb aquell mal sabor de boca que deixen el fino i les migdiades mal acabades.
Gran cantada
Kameni (aquesta vegada no val l’excusa de l’enlluernament) va estar a qui li havia fet més mal tot plegat. Tot solet va cantar més que els tres tenors, i en només 18 minuts. Primer en una mala sortida, un Amat encara tendre es desentenia d’una centrada a l’àrea i Silva la remata dins. Poc després Uche tot sol i sense gaire angle, s’enfronta a una defensa passiva i la fa passar sota el cos de Kameni, quan el més fàcil i habitual en el camerunès hauria estat aturar-la amb mig peu. I finalment Bernardello fa una jugadeta tot sòl i en un xut de pissarrí amb l’esquerra -ell és dretà- la fa passar sota les cames dels defenses, amb la mala sort d’una lleu desviació de Luis Garcia, que al mateix temps tapava Kameni. La pilota dins i 0 a 3.
Quedaven més de 70 minuts per davant. Podia passar de tot. Sobretot si ningú donava el resultat per definitiu. L’Espanyol, va agafar les regnes del partit. No va crear excessives ocasions de gol. Però poc després de la mitja hora marcava en una jugada d’aquelles en què la succeeixen les ocasions, i finalment entra. A punt va estar de no fer-ho ja que un defensa la treia des del fons de la porteria, dos metres endins.
Remuntarem?
El 1 a 3 feia pensar en la remuntada. I l’espanyol va seguir dominant el joc. Una possessió que al primer temps era del 70%, però que no es va traduir en ocasions. Per això, Pochettino va decidir abans de la mitja part, posar Àlvaro enlloc de Forlin que actuava de mig centre defensiu. La cosa prometia, però si no es traduïa en un atac i gol, no serviria de res.
Només començar el segon temps, les coses s’encarrilaven amb un gol d’Alvaro, després d’una centrada de Chica que va posar la pilota a l’àrea petita i el petit davanter va treure’n petroli. Però l’ atac i gol no va arribar a ser continu. Ni l’entrada de Dàtolo, ni la de Ivan Alonso, a poc del final van millorar la situació, i un Almeria conservador i cagadet va tirar endavant un partit que el fa somniar en salvar la categoria.
Un parell d’ous
Hi ha molts partit que s’han perdut incomprensiblement al tram final. Un clàssic de l’Espanyol. Aquest va ser igualment desgraciat, si bé l’ordre es va invertir. No paren de sorprendre’ns. L’Espanyol ja no va ni cinquè, el dia que ens va voler fer creure que podia aspirar a ser tercer. Poc a poc i bona lletra. I contra el Madrid, un parell d’ous i menys cagades.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada