Ni el mal resultat, ni els adéus anunciats o semi anunciats de De la Peña i uns quants més, són la principal causa del mal regust de boca que em deixa la darrera jornada. Ve d’abans. Ve de la poca ambició denunciada per Kameni. Ve de la mala sort de les lesions. Mala sort tant lligada a la idiosincràsia del club. Ve de la gestió del club a mitja temporada. I ve sobretot en la darrera jornada per la “mala pata de LFP” de programar el partit de l’Espanyol a l’hora que es jugaven tots els partits dels equips en perill de baixar. Com si l’Espanyol tingués, de sempre, una butaca reservada en la jornada del patiment..........
Mitja Barcelona era a la Plaça Catalunya fent sonar cassoles, i l’altra en companyia del Baix Llobregat pendent de l’adéu de De la Peña. Sense saber quants alcaldes dirien adéu l’endemà, el líder del “remenar la pilota” s’acomiadava de la que ha estat la seva afició al llarg de 9 anys de futbol. Anys amb una mica de tot. Intensos.
Amistós
El Sevilla, venia amb ganes de guanyar per tal d’assegurar-se unes vacances ben llargues, que no tenia garantida si no espavilava. I ho va fer ben aviat, amb un encertat Negredo, que fent honor al seu nom no li va poder marcar cap gol a Kameni. El pobre Cristian no va tocar cap pilota. Cosa que diu molt de com va anar el partit, amb un Sevilla que no va tenir necessitat de intentar el gol en més de quatre vegades. Tres gols i un pal. No es que digui molt del bon porter argentí, ja que tampoc va poder fer gran cosa.
L’Espanyol ho va afrontar com un amistós. Amistós molt especial, sobretot pels que no hi tornaran.
L’equip va dominar. Osvaldo es va tornar a lluir. Amb Verdú van certificar el bon enteniment de la parella. Va fer sumar els dos gols i en van poder fer més. Certament el caire amistós, va suposar una mancança d'intensitat. Baixa el teló.
Lo Pelat del Llobregat
Ni aquest, ni en cap dels casos, ni jo ni ningú, s'hauria de veure capaç d'opinar al voltant de les reaccions emocionals dels altres.
De tota manera, i de la mateixa forma que quan ara fa una any vaig veure plorar "lo pelat" quan ja informava a la premsa que segurament no tornaria a jugar, vaig entendre la seva situació, un any després la veig un pèl exagerada. Exagerada en la roda de premsa i de nou natural sobre la gespa. Una emoció particular, en definitiva.
Ha estat un gran jugador de futbol. Allò que Cruijff en deia un pelotero. Un home de toc, amb visió -a qui de vegades li sobrava un regat quan s'empatxava de pìlota- i amb una darrera passada que l'ha fet cèlebre.
Possiblement només superat per Valerón, entre els seus contemporanis, si bé al canari tampoc li han anat gaire bé, la seva relació amb les lesions.
Aquest va ser el gran Ivan des que va començar a Cantabria a connectar amb l’esfèrica de cuir. Ell va ser un dels primers en la política de "segrestaments" d'infants (Lo pelat, Messi, Iniesta, Pedrito...), que ara tant critica el món blaugrana quan l'Arsenal tira, també sense massa escrúpols, la canya a la guarderia culé.
Una veritable llàstima, que en les dues darreres temporades només hagi pogut jugar 5 partits. Econòmicament parlant un mal negoci, si comptem que anualment no es conformava amb quatre euros, i que segurament al seu actual equip li haurà costat gairebé un milió d'euros cada vegada que ha trepitjat la gespa.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada