dimarts, 6 de març de 2012

Guapos, elegants i ben repassats

Madrid 5 – Espanyol 0


Dir que l'equip presentava una formació de gala, veient el resultat final segurament seria una ofensa. Però si que amb la segona equipació de ratlles blaves horitzontals, anaven mudats com poques vegades. I Pochettino com mai, en deixar el xandall al vestidor. Molt més elegants que el blancs impecables. Llàstima que en el futbol guanya qui fa més gols, i en això ens van repassar de llarg.



No es poden explicar massa coses d'un partit en què els uns, van pels damunt dels altres, de manera tant clara. En realitat el partit va durar 20 minuts, el temps en què el resultat va ser de 0 a 0, i en que ni uns ni altres s'havien manifestat clarament superiors o inferiors.


Van ser minuts de certa alegria i optimisme que va cloure quan en un excés de confiança. Raúl va fer una de les poques pífies que li coneixem, des que juga al primer equip. Va ser un anunci. Des de llavors van venir mal dades. Imprecisió en la passada i en general una por al cos que es va traduir en una mena d' “atac i gol”, si exceptuem un xut de Coutinho i alguna incursió de Weiss.



Lamentable


Tot plegat, molt lamentable si ho mirem des de l'òptica blanc i blava. Molt lamentable, també des d'altres òptiques. Sense temps a acabar d'escriure la crònica, he estat víctima (com la majoria de vosaltres) dels crònics atacs d'un sector de la població, cada vegada que el Madrid ens guanya. No hi ha dret. No ens ho mereixem.



Més elegància, dins i fora, si us plau


Cal ser més elegants. No fa ni 15 dies que l'equip dels “súpers” (l'hispano-suís) regalava 3 punts a un dels nostres rivals directes (Osasuna). No recordo que cap dels nostres els fes ni un sol retret. Més elegància i més ”senyorio” per aquesta colla de prepotents que se senten amb el dret de considerar quan podem i quan no podem guanyar un partit, en especial en el dia que tots ells es vesteixen d'un blac i blau més fals que un duro sevillano.


Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius