dimecres, 2 de maig de 2012

Massa flam per a un malalt desganat

Granada 2 – Espanyol 1


 Per allò de la necessitat de puntuar, era de suposar que no seria fàcil lluitar pels tres punts contra un equip amenaçat encara pel descens.
La realitat ben al contrari. El Granada, va semblar més aviat un flam de tremolors, de mal menjar per una colla de desganats.

I és que que els blancs i blaus comencen a semblar aquell malalt deprimit. Que quan no és un all, és una ceba. Que arreplega totes les malalties. Que ha trepitjat merda irremissiblement.

No estem prou tous, que ens acusen de implicacions mafioses. En una d'aquelles notícies sensacionalistes i rebuscades que només pot respondre a aquell clàssic, sempre manipulat per al veí de la vorera del davant. Sempre que els van malament les coses, els creix la inventiva. No hi poden fer més.

Feia molts mesos que en el tradicionals diaris culers, l'Espanyol no apareixia entre els destacats. A banda de ser el pròxim rival del Barça a la lliga, es parla de l'Espanyol per consolar la seva desgràcia.

L'altra possibilitat seria la llarga i vella campanya d'alguns periodistes de la COPE i la SER, contra Clemente i involucrant a un altra dels dèbils.


Possibles raons

Finalment seria també creïble, que per prevenir la clàssica anada i tornada de maletins de les dues darreres jornades, es volés donar un toc d'atenció per avisar a tots. De nou amb acusacions contra els més dèbils. Demanem doncs que la directiva blanc i blava no afluixi en la seva denúncia. A veure si amb una mica de sort l'església ens ajuda a quadrar els pressupostos.

En mig de tot aquest increïble “moving”, hi havia lliga en joc. De fet qui s'hi jugava més era el Granada. Un equip que en el partit d'anada, jugat curiosament també durant la segona volta del campionat, l'Espanyol solucionava amb un 3 a 0, a les vigílies de la desfeta a Miranda d'Ebro.
Aquell dia no vam poder veure jugar el vell amic Moises. Aquell jugador que, com tants d'altres ho va poder ser tot en el nostre club, i ja ho veieu.... quina mala pensada per ell i per a nosaltres els dies que ens vam separar. Sempre que la pensada fos seva i no de Pohettino, més eficaç que “fairy” en qüestió de neteges.


Enganyós Granada

El Granada es va mostrar desconfiat de si mateix, va jugar prou nerviós, i li costava travessar el mig camp. Mentre tant els blanc i blaus van aprofitar per portar el control de partit, fins i tot van arribar a comptar amb clares opcions de gol, i aquella circumstància que el meu oncle em feia notar tantes vegades, deia “tres corner seguits, gol segur”. El gol el van aconseguir ells, poc després en culminar Igalho un magnífica jugada feta per ell mateix amb el permís d'un Raül Rodríguez desconeguda-ment babau.

Sis minuts després, el mateix Igalho rematava tot sol al segon pal un centrada. Ja perdíem 2 a 0. I de nou la versió del pitjor Espanyol, es feia notar. El partit es jugava un primer de Maig prou reivindicatiu a Catalunya i arreu. Pocs argument si l'extrem dret dels locals es diu Franco.

I si hem de parlar d'altres jugadors locals a banda de Moises i Franco, em vaig queda amb les ganes de veure el lateral dret Nyom, que tant em va agradar a Cornellà a l'anada. Si va jugar per contra el brasiler Siqueira, que tant bé o va fer al Camp nou, on va marcar dos gols en dos penals molt ben executats. Allò si que va ser penals i no lo de Ramos, Kaka, Ronaldo i Messi. Dos laterals, que bé faria l'Espanyol de controlar, si ens hem de fixar jugadors baratets. Com Lora de l'Sporting.


El flam

Tot i els dos gols de diferència la versió flam de Granada es va evidenciar en començar el segon temps, i encara més quan Dídac Vilà va arreplegar una galeta enverinada des de més de 40 metres, i escurçava el resultat 2a1.

En els minuts següents els blanc i blaus haurien pogut donar la volta al marcador, gairebé sense proposar-s'ho. Però tampoc, avorriment fins al final i l'alegria pel Granada, que seguirà un any més a primera.

I ara esperar a dissabte, quan n'hi ha us que esperen salvar la seva desastrosa temporada i fer-li un homenatge a un covard, a costa nostra. Es tractaria de fer com quasi sempre, és a dir sortir amb el collons ben posats i no fer massa el ridícul. Que el traspàs Putin-Medevedev els ompli de més dubtes. 
http://www.penyacalipo.com/opinen3i4/blog1.php/2012/04/28/pep-tito-putin-medvedev-i-colmlaterals

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius