Impossible recuperar-nos

Espanyol 0 Osasuna 3

 La versió més samaritana del club, va reaparèixer la tarda que havia d'haver estat la de la fugida definitiva de les places de descens. I és que, els que sempre tenen excuses de quan no és un all és una ceba , s'acaben entrebancant amb la mateixa pedra de sempre. Qua no són regals defensius, són errades al darrers minuts i quan no regals als rivals més directes. És l'Espanyol.


 No sé si apuntar-me com un “tanto”, el fet de no haver vist el partit. El patiment que em vaig estalviar.... Tampoc ho exposo com si jo fos un talismà. Només reconec que els que ho vau veure ho passar malament i millor seguir-ho d'oïdes.
 Sense haver vist el partit, me'n faig una idea a partir dels primers comentaris que vaig seguir per la ràdio i la tele, una vegada acabat el partit. I sobretot després d'escoltar un Pochettino més pansit que de costum reconeguent que ni ell, ni els seus homes van estar gens encertats. Afegint a tot plegat una afició que no acaba de reconciliar-se, ni identificar-se amb l'equip, i que en plena lluita pre-electoral sent més angúnies, que passió.


Massa caganer
 Pochettino, va disposar un 4-4-2, que en les experiències precedents li havia funcionat. Cagadet de mena, es va reservar una vegada més Cristian Alfonso i Tejera. I el joc encallat va acabar propiciant un 0 a 1, que de nou arribava en una badada defensiva.

Jugant a remolc del resultat, quan no et surten bé les coses, el més fàcil és acabar rebent hòsties. Més encara quan en el precís moment de fonamentar la remuntada s'estavellen dos rematades al pal. Oportuns contra-atacs van acabar de perfilar un resultat que pot fer molt mal, si la cosa no es recupera de manera immediat. I se'm fa difícil pensar que a València ens arribarà el moment. Invoquem l'esperit d'Anoeta!

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius