diumenge, 4 de novembre de 2012

Donar la volta a l'especialitat de la casa

Real Societat 0 Espanyol 1


 Sort n'hi ha que de tant en tant, es donen circumstàncies que ens fan recuperar el to moral. Dies enrere, l'equip blanc i blau demostrava que era capaç de guanyar al darrer minut. Sense recuperar-nos del tot del cabreig, d'un partit i l'altre també, d'anar regalant claríssimes ocasions de gol a la sortida dels córners i els llançament de falta penjats sobre l'àrea. La lluita, en un córner a l'atac, va donar l'avantatge i els tres punts a Donosti. Veure per a creure.

No semblava un presagi del tot bò, veure sortir l'equip amb la mateixa roba que portava Kiko Casilla, al Sánchez Pizjuán i que va suposar l'inici i el final de l'antologia de les cagades en les pilotes bombejades a l'àrea.
 Sota la pluja i contra un equip basc, tampoc semblava bon senyal. Sense arribar a donar-los del tot la pilota, l'equip txuri urdin va ser qui va portar més perill. Sobretot -quina novetat- en els corners.


Córners de mig gol

De petit quan anava al futbol no entenia del tot, aquell comentari dels vells afeccionats que relacionaven un gol, amb tres córners. En el futbol britànic, hem viscut sovint una forta pujada de temperatura ambiental, quan s'assenyala un córner. Es veu a venir al gol.

Ni la tradició britànica, ni els vells del futbol de la meva infantesa, van conèixer defenses com, la de l'Espanyol 2011-12. L'èxtasi, seria ple. L'Espanyol va poder encaixar perfectament a la primera part d'Anoeta un parell de gols en córner i un parell més en jugades. Mentre només xutava una vegada a porta, que també podria haver estat gol de Sergio, després d'una entesa estratègica amb Verdú, en una falta que va desviar amb encert Zubikarai.


Mama, rasquen...

El quasi gol de Sergio, va venir seguit per una altra “lacra” del futbol. La dels enfrontaments amb equip que “rasquen”. Sovint són del nord , de l'àrea cantàbrica. I com sempre, de la successió cops se'n surt ressentit l'Espanyol, ja sigui amb targetes o lesions. La situació va fer baixar encara més els fums als de Cornellà.

La culminació de tot plegat va estar la darrera ocasió dels donostiarres al primer temps. Illarramendi, el que es va carregar Màrquez -abans que Pochettino-, va fer lluir Cristian Àlvarez, amb una xutàs des de fora l'àrea. Àlvarez demostra perquè l'han cridat de la selecció albiceleste.

La segona part va començar de manera similar, si bé el continu aiguat va remullar també les forces i les aspiracions dels donostiarres. Les forces basques van semblar més neutralitzades encara a partir de l'entrada d'Stuani i Crsitian Alfonso, per Sergio i Wakasso -com sempre abans que l'expulsèssin- que es va traduir amb un 4-4-2, amb clara intenció d'anar de cara als tres punts.


El futur d'Alfonso

Cristian va tornar a donar detalls de ser molt vàlid per al primer equip. Ja no és el gol de dijous a a Sevilla. És un home desequilibrant, que es coneix a la perfecció els moviments de l'equip i que s'entén molt bé amb els companys. Ens tocarà esperar, com vam esperar l'eclosió de Moisès amb Valverde, o Márquez amb Pochettino, que van ser els darrers “tontos” d'assabentar-se'n i després van passar a “l'eternitat” com els seus descobridors.

La jugada afortunada, anecdòtica i decisiva del partit arribava en encetar el darrer quart d'hora. Sense voler atorgar-me mèrit de profeta, vaig alertar al meu fill. Més que res, per animar-lo. Per animar-nos. Per a ell l'Espanyol és un equip que només aconsegueix fer-lo guanyar a la PSP. I per golejades....

De la centrada del córner, la pilota queda morta dins l'àrea petita i Héctor Moreno la lluita, fins posar-la sobre la ratlla de gol, on hi ha l'altra defensa central, Diego Colotto. Gol . O a 1.

Moreno i Colotto, havien estat prou bé durant tot el partit. Raül Rodríguez i Victor Àlvarez també. Llàstima del car peatge dels córners. Fins a la fi del partit van continuar igual d'encertats, i tot i que els donostiarres es van abalançar sobre l'àrea de Crístian Álvarez, alguna sortida ràpida de CAlfonso va poder arrodonir la matinal futbolera.

Tres punts, tant màgics com els de la tarda del Rayo. Cal que n'arribin més. Dissabte vinent a Cornellà contra Osasuna, cal més gols, reanimar i reconciliar-se amb l'afició.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius