Victòria cantada. Objectius complerts.

Espanyol 2 – Osasuna 1

Abans de continuar caldria fer un aclariment. Tot el que us explico aquí depèn més que mai del color del cristall que m’ho filtra. I és que en aquest partit de vespre primaveral, en que la baixada al camp coincideix amb la posta de sòl, és possible que et posis les ulleres de sòl, en lloc de les “miops transparents”, i arribis la camp despistat sense haver fet el canvi d’ulleres.....

Tampoc s’hauria de dir que el partit es presentés tant fosc. Tot el contrari el “bon rollet” amb Camacho, i l’homenatge a Tamudo feien presagiar un tràmit salvable.
Fora i dins de l’estadi s’assaboria un optimisme enganyós. La gent tenia ganes d’aplaudir el vell capità, el vell jugador, el darrer repudiat.
Ja en recitar l’alineació per megafonia, Xavi Giménez, va fer la tradicional pausa en presentar Tamudo, per tal que l’ovació fos més sorollosa. Als prolegòmens, només la xiulada que rebia el triplet arbitral, era més sorollosa. De fet podria haver estat més glamourosa, si el que corria pel meu imaginari s’hagués complert. L’entrada dels àrbitres coincidia amb la de dues rosses esplèndides d’aquelles que li traurien el sanglot a Carpanta. Eren dues models que feien publicitat de Interapuestas, i que ja eren fora de l’estadi una hora abans fent-se fotos amb qui volgués. Quines arrambades, petonets i pessigades al cul que devien rebre aquelles mosses que deixaven acostar-se fins a les galtes i galtones, als aficionats que si volien retratar. Un regal a la vista, i qui sap, si fessin d’àrbitres no serien l’objecte del ressentiment de l’afició i ben segur que bufarien millor el xiulet. Si més no, amb més gràcia.


Badocs

I possiblement la seva presència va ser un pèl perjudicial per als nostres. Van sortir al camp fets uns nervis. Com si es tractés de la primera vegada. No l’endevinaven ni per casualitat. Tampoc va ser casualitat que l’autor del gol de l’Osasuna ja al minut 5, 0 a 1, es digués Wadozc. El badoc, qui sap si encara amb les rosses en el flash-visual, va ser Kameni i el conjunt de la defensa.

I van seguir badant durant un quart d’hora més, en què els navarresos s’haurien pogut posar fàcilment quatre gols per davant. L’impacte de les “blondies” havia arribat a lo fisiològic. L’àrbitre semblava que encara mantingués a la boca la salivera del primer moment, i mantenia el xiulet encallat, no podent xiular diverses jugades en que Josetxu el vasco i la resta de companys, clavaven destrals a tort i a dret.

L’Espanyol ho intentava sense encert, i quan no van ser els defenses sota els pals, va ser el porter Roberto qui en una estirada magnífica evitava un remat d’Ivan Alonso per l’esquadra. Però qui continuava més a prop del gol era Osasuna, quan va posar un pilota mig morta al travesser, que Kameni ja havia indultat.

Abans de la mitja part, els mals de ventre s’estenien entre l’afició. No estàvem salvats i vèiem Roncaglia fer excercicis d’escalfament. Moisés que havia sortit per ocupar l’eix defensiu amb Víctor, tenia alguna molèstia física, i l’entrada del “Facu”, era inevitable.


Cantada

Avorrida i enfastifguejada, l’afició va començar amb els seus cants. Cants que gairebé són tradició, amb Tamudo de protagonista. Que si Tamudo oé,oé, que si la versió perica d’aquell altra clàssic de Matt Monro “Can’t take Eyes off you”, on el “te quiero muncho” rima amb “raul tamuncho”.....

L’entrada de Roncaglia, va portar Jordi Amat (quin jugadoràs) al centre de la defensa. Tot una precaució allunyar el “Facu” de l’àrea.
I quedava constituïda la futura defensa espanyolista del nou deceni. El 30 i el 40. Que és el mateix que dir Victor Ruiz i Jordi Amat....i no vaig poder evitar posar-me a cantar aquella cançoneta que canten els meus fills “30, 40, ametlla amarganta, pinyol madur, neru-neru-neru” . I madura, amb un pinyol pansit, queia la primera ametlla dolça de la nit. Forlin, en postura semiacrobàtica, rematava una jugada enredada dins l’àrea. De nou podia evitar posar-me a cantar, ara per Rumba “Forlin-Forlàn, que cada dia yo te quiero más Fortlin-Forlin, Forlin-Forlan...”

1 a 1, que en breus instants, el killer Dani Oswald, transformava en 2 a 1, en una jugada personal, marca de la casa. Ja estava tot fet. Saragossa i Tenerife, empataven en els seus partits, i tot semblava a favor de complir els objectius. Sortia Tamudo, i de nou “Raul Tamuncho, te quiero muncho”. Tothom content.

Canta que cantaràs: 1, 2, 3 salvaaaaats!

D’aquí al final, que era molt de temps, més de mitja hora, l’equip va jugar per a Tamudo. La defensa rival, gairebé també. Tret del porter Roberto, amb ganes d’agradar a Camacho, tot semblava preparat per al darrer gol de Tamudo, que no va arribar pels pèls.


Barjuan, Lliga, Gamper....

I final apoteòsic d’homenatge al vell capità, vell jugador, darrer repudiat. Tot plegat, ell s’ho ha guanyat. Mantejada, aplaudiments i més cants, colofó perfecte per a un final de lliga, que ha de servir per anar prenent experiència per a prometedores temporades vinents. Temps per a fer un bon equip amb promeses i alguna vella glòria. Temps per assajar noves cançons i rimes impossibles. Temps també, per als guionistes del Polònia, de rumiar com collons aconsegueixen fer una rima que agrupi els títols del seu triplet de la temporada. Joan Gamper, trofeu Sergi Barjuani i Lliga, no lliguen ni amb cola, ni amb Queen.

Contra-crònica escrita per l'Eugeni Rius

Horror Iturralde

R. Saragossa 1 Espanyol 0

Té fama de ser un bon àrbitre. No li deuen comptar els partits de l'Espanyol. La seva actuació al Camp Nou va ser escandalosa. La de La Romareda, no ho va ser menys. L'única diferència és que a la primer l'explica el "Villarato", i a la segona possiblement també.

Amb enorme valentia i prevenció, Pochettino va fer una alineació, sense Roncaglia. L'envergadura d'Arizemendi, feia recomanable la presència d'un home més quadrat. I és va decidir per Amat. Quin descobriment! El va posar de lateral i l'home va semblar que ho havia fet tota la vida. A l'esquerra va tornar David G a la titularitat. un plus de veterania en una defensa tant jove.


Verdú, Kameni i Callejón

Una concentració i valentia que es va traduir en el joc de l'equip. Control, possessió, ocasions de gol. Enorme honestedat en Verdú, en no entrebacar-se amb el braços del porter "manyu", quan hi era convidat. Fantasia als peus de Callejon, i per no ser menys també als de Kameni que li va fer un barret, no apte per cardíacs, a Colunga dins l'àrea.

Colunga va quedar de pedra, i li va durar, ja que al darrer minut del primer temps, va fallar estrepitosament sol davant Kameni.

Al segon temps, l'equip va sortir més cagadet, sense que es notés que el Saragossa premés l'accelerador en excés. Només Kamení va haver d'esforçar-se en una aparició d'Eliseu sol davant de porta.


Més màgia

Amb Eliseu, tenia jo la mosca al nas. Com si de Zígic es tractés. L'any passat amb el Màlaga ens havia fet mal. El Saragossa va introduir jugadors amb més màgia com Herrera i Lafita, sense arribar assolir cap fita. Va haver de ser amb l'ajuda de Iturralde. Serà porc el tio...

Penal i expulsió, per no res. Per fotre a l'Espanyol en un problema. Sort que la resta de resultats de la nit, no van ser horrorosos del tot. Dissabte a la nit, cal decidir-ho ja tot. Per l'amistat de Camacho, home!

Escrit per l'Eugeni Rius

Espanyol 0 – València 2

En mans d’un gegant

El València no podia ser un rival fàcil. Ja veieu on és a la classificació. Enfrontar-s’hi amb mig equip sortint del quiròfan i sancionats, no era garantia de res. Era una tarda per sumar un puntet i afiançar-nos a la categoria. Però va a tornar a aparèixer el martell que sempre ens esclafa. Que gran i que alt que és Zígic!

I sense complexos l’Espanyol va sortir al camp i va jugar uns bons primers 20 minuts, amb un parell d’ocasions de gol i tornant a donar aquella bons impressió. S’està formant un gran equip. Arran d’alguns records que se’m mantenen a les neurones, dies enrere recordava algunes temporades de la real Societat i una del Sevilla, en què després d’una mala experiència a la part baixa de la classificació perquè posaven sobre el camp un equip jove, la temporada següent lluitaven a dalt de tot. Em va passar pel cap consultar al web http://www.bdfutbol.com/ les alineacions que feia La Real Societat les temporades prèvies a la lliga guanyada. Portaven tres anys mantenint tot el bloc. Per veure-ho.

Però van passar aquests 20 minuts, i el domini, el control i la possessió ja va passar definitivament am mans d’un València, que presentava una alineació amb aquells extrems clàssics, quasi oblidats, Vicente i Joaquín.

Tornem-hi amb Zigic
Només a l’inici del segon temps, un moments de nova inspiració perica van fer creure en la victòria. I el gol va ser a punt d’arribar, quan Callejón va fallar el seu típic quasi-gol. Era tot sol davant de porta...
Moises també va poder fer el seu, si hagués tingut l’instint assassí de qui li va fer una assistència de cap a l’àrea petita, Oswaldo.
Van ser les dues jugades claus del segon temps,en companyia d’una que hi va haver al minut 17, quan Maduro aturava Oswaldo posant-li un dit a l’ull, i al contra-atac Zigic que havia substituït, Villa, marcava en el seu primer contacte amb la pilota. Ja ens ho va fer al partit d’anda i al darrer minut. 0 a 1
I ho va tornar a fer dotze minuts més tard. La defensa anava de corcoll per controlar el gegant serbi . 0 a 2.

I això, que la defensa no va ser la línia més fluixa, tot i el seu caire jovenil. Segurament al mig del camp, les baixes li van causar més problemes a un equip que no va saber guanyar.


“toc de truc”
Entre la jove alineació, van destacar els jovenils Amat i Azrak. Peermeteu-me, que en homenatge a l’afició bètica que va rebatejar cognoms impronunciables (Rafaé, Finito, Pepe...) i en honor al gran cuiner basc Arzak, rebatigi a Azrak, com Juan Mari. Queda anunciat.
Encara no sabem si necessitarem més punts, per si de cas, dimecres a Saragossa cal anar a buscar alguna coseta. I començar a pensar en l’equip de l’any que ve. Cal fermar la base de l’equip actual, amb algun retoc de garantia. No si valen experiències japoneses, ni laterals esquerra francesos. Donar el passaport als argentins que no han funconat, Pillud i Rocaglia, i assegurar la continuació de la resta. Dels forasters, cal mantenir com sigui a Oswaldo. Diuen que és molt car. Que ho intentin. Que hi posin imaginació. I si aprofitant el renom internacional de Luis G, els proposem un “troc de truc”?

((Contracrònica: Eugeni Rius))

La força d’un primera

Almeria 0 – Espanyol 1

Al llarg de la setmana havia visualitzat un empat. Un tongo com una catedral. Als dos equips els feia falta tres puntets, però un ajudaria a respirar. Sobre la gespa, ja es va veure de bon començament que no hi havia hagut entesa. La gran sort per a l’Espanyol en aquesta mena de partits, és que si a la banqueta hi ha testosterona i al camp també, un equip de primera és un equip de primera i l’Almeria és mera anècdota, per més equip revelació que sigui i per més empats amb segons quins equipets hagi sumat al seu estadi.

No sortia de l’ensurt, quan d’entrada en buscar el canal de partit al PPV, a l’anterior que he consultat hi feien una cosa que es deia “Perdidos”. Quin mal presagi...... Ja al canal 104 i seleccionant la locució catalana de Catradio, més horror. El partit coincidia amb un d’handbol del Barça, i ja se sap, les continues connexions entorpien el seguiment del partit. El més trist de tot, és que el BM Granollers jugava a la mateixa hora la semi final de la Recopa, i a banda del resultat a la mitja part, no hi havia cap enviat especial ni connexions. Ja sabem com les gasten els canals blaugranes amb els equips catalans....

164 cm de mala llet
L’altra ensurt, ens el donava “la rateta que escombrava l’escaleta”, 164 cm de molta mala llet o també n’hi podríem dir Albert Crusat. El veloç extrem sortit de la pedrera blanc i blava havia volgut posar nerviosos als seus ex-companys a la vigília. Havia manifestat en els mitjans de comunicació local, que en la seva època a Montjuïc, la majoria dels jugadors pericos, eren en realitat culers de cor. No s’ho creu ni ell. A mi que em digueu que ex-jugadors culers mantinguin certa simpatia pels seus orígens, m’ho puc creure. A Tamudo, Lopo, Jarque, David i companyia on els hi veig. No poden caure tant baix. Després de tants anys de repassar-los pel davant, pel darrere i de perfil, quan jugaven en catagories inferiors, l'únic que poden sentir pels blaugranes és llàstima.
L’innombrable extrem rebia una falta fora l’àrea, i començava un seguit de fins a quatre penals imaginaris, que els andalusos van reclamar al primer temps. Un primer temps on es va veure dos Espanyols diferents. D’entrada, un que controlava el joc, amb un futbol que començava des del darrere amb “l’esquerra de seda” de Víctor Ruiz, i que seguia amb Forlín. Forlín quin comodín! D’entrada i per la seva condició de defensa, l’Almeria no li dedicava atenció, i va donar mostres de la seva qualitat, apropant pilotes a l’àrea, fins estar a punt de marcar un gol a la represa. Dels fitxatges defensius de primers de temporada, és l’únic que se salva. Els altres dos millor oblidar-los.

L’altre Espanyol, era un equip que no aportava als laterals defensius prous ajudes, i Crusat i Piatti feien de les seves. Pareja i sobretot Victor Ruiz, havien de tallar el bacallà més del compte.

Torna Roncaglia
El més destacable de la primera part de cara a porta va ser un cop de cap de Soriano fora i una excel·lent aturada d’esperó d’Alves, a rematada de Luis Garcia, en una jugadassa del Pelé blanc. I sobretot les targetes grogues de Forlín, Pareja i la lesió de Chica, que deixa l’equip orfe de defenses per dissabte que ve. Chica té una lesió de menisc intern. Cal vigilar-ho. Tinc el mateix des de fa anys. De caminar i anar en bici, tot el que vulgueu, però qualsevol activitat física que implica desplaçaments laterals canviants, és impossible. Ja sabem que Chica és molt mascle, però cal que es posi en mans d’un bon traumatòleg.

I la lesió, va aportar l’anècdota final del primer temps. Kameni tira la pilota a fora perquè Chica fos atès. L’Almeria posa la pilota en joc i passa de tornar-la. És el jugador amb nom de 6en1, Acasiete. El capità andalús la juga i Forlin se li tira a sobre amb certa mala baba. Era d’esperar.

Ens en anàvem al descans amb certa angúnia. Roncaglia, el Facu , havia entrat per Chica.

La segona part, va començar amb la comentada oportunitat de gol de Forlin, i ja es plantejava el que seria el segon temps.
I al minut cinc, es donava una jugada que aquest anys s’ha vist tant poques vegades com els penals a favor. Les faltes al llindar de l’àrea. Se sap que l’Espanyol té excel·lents llançadors, Luis Garcia, Pareja, De la Penya, Verdú, Callejón, Sahar, Alonso..... Era una gran ocasió, i el gairebé inèdit Luís Garcia la clavava prou bé, davant un Alves arronsit, que no hi arribava. 0 a 1.

L’Almeria no reaccionava, tot i que Kameni en una gran intervenció esporàdica aturava un fort xut de Soriano. Però aviat canviava el panorama. Començava el “show Roncaglia”. Un seguit d’entrades grotesques de l’ex-Boca, posaven en perill una defensa que no s’havia de immutar davant uns atacants prou estèrils. Per contra, l’equip metropolità jugava a això, a la contra, I ho va fer de manera excel·lent, fins a poder-se comptabilitzar 7 ocasions de gol que haurien pogut suposar una golejada d’escàndol.

Tangana final
L’Almeria insistia i Roncaglia també, quan feia un possible penal a Piatti, amb qui se les tenia feia estona. Quatre minuts de descompte, milers de córners en contra, per constatar la superació de la síndrome dels llançaments de cantonada. I final. De la T dels suposat tongo a la T de la tangana final amb Soriano i Pareja de protagonistes.
De nou guanyar a fora. Un any més a primera i patint, que és el que sempre ens toca.

De tota manera hem de seguir tocant de peus a terra. Si fa unes setmanes, em semblava que amb 38, ens sobrarien punts per salvar-nos, la reacció dels cuers al tram final de la lliga, no em fa sentir-me segur ni amb 41. Si us plau, necessito que el farsant del Pitoniso Pito digui que baixem segur, per confirmar la salvació. Dissabte que ve, qui sap si el mateix Pochettino haurà de vestir de curt, per conjuntar una defensa on només pensar que Pillud i Roncaglia hi poden ser, ja m’escagarrino.

El president ha promès un dinar pels periodistes que seguim l’equip, si en el conjunt d’aquest partit i el del València, se sumen un mínim de quatre punts. Encara és possible la convidada. Esperem que no s’oblidi dels que fem aquest web.

Escrit per l'Eugeni Rius

La ressaca del derbi


Si no és prou dura la rivalitat esportiva i afrontar partits complicats, el derbis acostument a portar implícita una ressaca, dura d'empassar.

Paradoxalment, sembla més dura d'empassar quan els fem passar per l'adreçador. Escoltar el seguit d'improperis que aficionats i periodistes culers (en especial del certs canals blaugranes), és horroros i be de gust fer puntualitzacions.


En especial de gust quant sents parlar el president rival, i notes que la porta grinyola. Que si és un importantíssim punt. Que si jugavem amb 10....collons! acostomants a jugar sempre amb 12, no m'estranya!

Si, resulta que el rival jugava amb molta intensitat. Lo de l'espanyol va ser intensitat. Lo d'en Pique, marrulleria. Per aturar Dani Osvaldo, calia una segadora. I així ho va fer.
Ningú va ensenyar que l'intercanvi de cops LGarcia-Puyol, el va començar ja d'inici "lo puto" en una jugada sense pilota.

Es parla d'un Espanyol argentinitzat, o molt argentí. En l'equip inical de l'Espanyol jugaven tres argentins, en el Berça 2, més 2 brasilers...aneu fent comptes. I més comptes, sis catalans en l'Espanyol i cin en el Barça. Perquè vagin cantant, o millor dit ballant. El "mira quien baila" que els va organitzar Pochettino no estva ni a l'abast de Salinas i Nadal. Encara menys de Migueli, que no hauria desentonat gens en un once inical ple de defenses centrals. No sé si jugar al camp dels equips del darrere de la classificació amb tants centrals, és realment la declaració d'intencions més adequada per a un equip que aspira a guanyar el campionat.

Atribueixin els mèrits a Undiano. En realitat és Undiano el repossable que un equip tingui cuatre clares oacsions de gol i l'altra no xuti a porteria? Que un equip jugui amb verticalitat i l'altre es perdi en un futbol horitzontal? Si Undiano possibilita tot això, amb els calers que arrosseguen només els queda una sortida, fitxar-lo

Com sempre, les bones actuacions dels blanc i blaus, queden emmascarades o difuminades per una "notícia més important". En aquest cas, un núbol de cendra que obliga a fer carretera i manta, eclipsa totes les referència a un partit penós dels culers. No van jugar, no van connectar. Jugava Messi? Jugava Xavi?

Ai pobrets, després del desengany de Cornellà set hores d'autocar.

Esperem que Xose, hagi pasat el cap de setmana visionant la col·lecció de DVD's, Pochettino's master class, i allargui la festa.