La força d’un primera

Almeria 0 – Espanyol 1

Al llarg de la setmana havia visualitzat un empat. Un tongo com una catedral. Als dos equips els feia falta tres puntets, però un ajudaria a respirar. Sobre la gespa, ja es va veure de bon començament que no hi havia hagut entesa. La gran sort per a l’Espanyol en aquesta mena de partits, és que si a la banqueta hi ha testosterona i al camp també, un equip de primera és un equip de primera i l’Almeria és mera anècdota, per més equip revelació que sigui i per més empats amb segons quins equipets hagi sumat al seu estadi.

No sortia de l’ensurt, quan d’entrada en buscar el canal de partit al PPV, a l’anterior que he consultat hi feien una cosa que es deia “Perdidos”. Quin mal presagi...... Ja al canal 104 i seleccionant la locució catalana de Catradio, més horror. El partit coincidia amb un d’handbol del Barça, i ja se sap, les continues connexions entorpien el seguiment del partit. El més trist de tot, és que el BM Granollers jugava a la mateixa hora la semi final de la Recopa, i a banda del resultat a la mitja part, no hi havia cap enviat especial ni connexions. Ja sabem com les gasten els canals blaugranes amb els equips catalans....

164 cm de mala llet
L’altra ensurt, ens el donava “la rateta que escombrava l’escaleta”, 164 cm de molta mala llet o també n’hi podríem dir Albert Crusat. El veloç extrem sortit de la pedrera blanc i blava havia volgut posar nerviosos als seus ex-companys a la vigília. Havia manifestat en els mitjans de comunicació local, que en la seva època a Montjuïc, la majoria dels jugadors pericos, eren en realitat culers de cor. No s’ho creu ni ell. A mi que em digueu que ex-jugadors culers mantinguin certa simpatia pels seus orígens, m’ho puc creure. A Tamudo, Lopo, Jarque, David i companyia on els hi veig. No poden caure tant baix. Després de tants anys de repassar-los pel davant, pel darrere i de perfil, quan jugaven en catagories inferiors, l'únic que poden sentir pels blaugranes és llàstima.
L’innombrable extrem rebia una falta fora l’àrea, i començava un seguit de fins a quatre penals imaginaris, que els andalusos van reclamar al primer temps. Un primer temps on es va veure dos Espanyols diferents. D’entrada, un que controlava el joc, amb un futbol que començava des del darrere amb “l’esquerra de seda” de Víctor Ruiz, i que seguia amb Forlín. Forlín quin comodín! D’entrada i per la seva condició de defensa, l’Almeria no li dedicava atenció, i va donar mostres de la seva qualitat, apropant pilotes a l’àrea, fins estar a punt de marcar un gol a la represa. Dels fitxatges defensius de primers de temporada, és l’únic que se salva. Els altres dos millor oblidar-los.

L’altre Espanyol, era un equip que no aportava als laterals defensius prous ajudes, i Crusat i Piatti feien de les seves. Pareja i sobretot Victor Ruiz, havien de tallar el bacallà més del compte.

Torna Roncaglia
El més destacable de la primera part de cara a porta va ser un cop de cap de Soriano fora i una excel·lent aturada d’esperó d’Alves, a rematada de Luis Garcia, en una jugadassa del Pelé blanc. I sobretot les targetes grogues de Forlín, Pareja i la lesió de Chica, que deixa l’equip orfe de defenses per dissabte que ve. Chica té una lesió de menisc intern. Cal vigilar-ho. Tinc el mateix des de fa anys. De caminar i anar en bici, tot el que vulgueu, però qualsevol activitat física que implica desplaçaments laterals canviants, és impossible. Ja sabem que Chica és molt mascle, però cal que es posi en mans d’un bon traumatòleg.

I la lesió, va aportar l’anècdota final del primer temps. Kameni tira la pilota a fora perquè Chica fos atès. L’Almeria posa la pilota en joc i passa de tornar-la. És el jugador amb nom de 6en1, Acasiete. El capità andalús la juga i Forlin se li tira a sobre amb certa mala baba. Era d’esperar.

Ens en anàvem al descans amb certa angúnia. Roncaglia, el Facu , havia entrat per Chica.

La segona part, va començar amb la comentada oportunitat de gol de Forlin, i ja es plantejava el que seria el segon temps.
I al minut cinc, es donava una jugada que aquest anys s’ha vist tant poques vegades com els penals a favor. Les faltes al llindar de l’àrea. Se sap que l’Espanyol té excel·lents llançadors, Luis Garcia, Pareja, De la Penya, Verdú, Callejón, Sahar, Alonso..... Era una gran ocasió, i el gairebé inèdit Luís Garcia la clavava prou bé, davant un Alves arronsit, que no hi arribava. 0 a 1.

L’Almeria no reaccionava, tot i que Kameni en una gran intervenció esporàdica aturava un fort xut de Soriano. Però aviat canviava el panorama. Començava el “show Roncaglia”. Un seguit d’entrades grotesques de l’ex-Boca, posaven en perill una defensa que no s’havia de immutar davant uns atacants prou estèrils. Per contra, l’equip metropolità jugava a això, a la contra, I ho va fer de manera excel·lent, fins a poder-se comptabilitzar 7 ocasions de gol que haurien pogut suposar una golejada d’escàndol.

Tangana final
L’Almeria insistia i Roncaglia també, quan feia un possible penal a Piatti, amb qui se les tenia feia estona. Quatre minuts de descompte, milers de córners en contra, per constatar la superació de la síndrome dels llançaments de cantonada. I final. De la T dels suposat tongo a la T de la tangana final amb Soriano i Pareja de protagonistes.
De nou guanyar a fora. Un any més a primera i patint, que és el que sempre ens toca.

De tota manera hem de seguir tocant de peus a terra. Si fa unes setmanes, em semblava que amb 38, ens sobrarien punts per salvar-nos, la reacció dels cuers al tram final de la lliga, no em fa sentir-me segur ni amb 41. Si us plau, necessito que el farsant del Pitoniso Pito digui que baixem segur, per confirmar la salvació. Dissabte que ve, qui sap si el mateix Pochettino haurà de vestir de curt, per conjuntar una defensa on només pensar que Pillud i Roncaglia hi poden ser, ja m’escagarrino.

El president ha promès un dinar pels periodistes que seguim l’equip, si en el conjunt d’aquest partit i el del València, se sumen un mínim de quatre punts. Encara és possible la convidada. Esperem que no s’oblidi dels que fem aquest web.

Escrit per l'Eugeni Rius