Espanyol 1 - Sporting 0
El tòpic de la victòria treballada, no pot trobar millor exemple que els de les victòries justes, ajustades, amb inferioritat i un arbitratge irregular. Un seguit de circumstàncies que caracteritzen un partit, precedit per la situació caòtica general provocada per un episodi d'indisciplina laboral d'un col.lectiu privilegiat i que va posar en evidència uns esportistes mal acostumats que van voler provocar també el caos en el món del futbol amb l'excusa de posar-se a l'altura del ciutadà humil. No van voler usar el bus. Un exemple vergonyós, una vegada més, de la prepotència d'alguns clubs galàctics que no volen, de cap de les maneres, ésser considerats terrenals. Afortunadament l'Sporting va ser un exemple de tot el contrari, i va tenir la pena d'haver d'experimentar les habilitats d'Osvaldo en el control i l'assistència aèria.
I si l'episodi dels controladors d'AENA, va ser prou sonat, no va servir com efecte dissuassori. L'afició no va oblidar que entre setmana l'equip s'havia proclamat campió de Catalunya, i no va abandonar l'equip en el pont pre-nadalenc. Quin bon regust havien deixat el Manzanares i la Creu Alta.
Més controladors. Observadors
Cornellà vivia un episodi particular de controladors. els observadors internacionals de lligues d'arreu, que no es van voler perdre un nou partit dels de Pochettino. Que si Kameni, que si Victor, que si Javi, que si Callejón, ques i Osvaldo, que si tots onze interessen als millors equips del món. Una manera més d'intentar desestabilitzar l'equip abans del derbi lliguer. No m'estranyaria que darrera de tot plegat hi haguèssin els de sempre. Els que després de no assolir el guardó més important del futbol català, segueixen mirant capa a un altre costat parlant de Mourinho i les pressions de la Federació per a que no poguèssin jugar a Pamplona. de riure. De txist, com deia aaquell perico descafeïnat.
L'Sporting de Preciado podia ser una trampa. Trampa de bon rotllo. Abraçada entre entrenadors damnificats per la llengua viperina de Mourinho. Petonets i tal ... Per a no reviure l'èxit del Manzanares, segurament els asturians no vestien de matalassers.
;'Espanyol, amb la incorporació de Chica i Sergio G., rebia un equip incòmode. Javi Márquez quedava orfe en el lluïment en no poder jugar Verdú per acomulació de grogue. El futbol, senzillament avorrit. En tota la primera part comptadíssimes arribades a l'àrea i poc perill. Dos xuts amb malícia de Luis G. i Javi Márquez i poc més. Ja no recordava una primera part sense gols a Cornellà. Tota una prova de foc de cara el segon temps. L'Sporting tampoc feia gran cosa. Un parell de pilotes robades al mig del camp que servien per a llançar Moran al contraatac, amb poca fortuna per als asturians. I una pila de còrners,a mb la tàctica d'acomular homes a la frontal fent pinya. Una tàctica que torna boges les defeneses i els entrenadors i que em sembla que hi ha d'haver una contra-tàctica per anul.lar-la. Però estem parlant de còrners en contra i això és una assignatura pendent dels de Pochettino.
I encara més difícil, ara amb 10
Els Homes de davant dels pericos haviene stat força inèdits. El joc no els arribava amb fluïdesa. Es notava massa la baixa de Verdú. I si no n'hi havia prou, Baena innocentó com sempre, veia la segona groga que li van perdonar al Manzanares. L'equip es quedava amb deu. L'Sporting que amb igualtat no havia volgut saber res de la pilota, se'n continuava desentenent. Començaven a passar els minuts, i Pochettino demanava un futbol de més combinació per a desestabilitzar la defensa asturiana. Les pilotes arribaven sempre a l'altura de Callejón, molt mòbil de dreta a esquerra, i la cosa acabava en falta. Callejón sempre rebia. I, com acostuma a passar als pericos, les targetes no queien. Ans al contrari, la veia Callejón per queixar-se contínuament. La possibilitat de recomençar amb un 10 contra 10, s'esvaïa. Va ser al minut 69, ai quin número, ai quins records ... quan en una jugada de combinació, en què la defensa quedava de cap per avall (al minut 69 no podia ser d'una altra manera) i en la fase final de la jugada de toc coral (millor que no pas oral), la pilota arribava a peus d'Osvaldo, que disfressat de controlador aeri, feia una assistència per alt que Luis G. llegia com el millor dels avions. Catacrac. Gol del 10 i jugant amb 10. I al 69, la nota un 10. Una bona premonició. Una bona manera d'alterar el son de Piqué i Puyol que començaran a patir insomni de cara el derbi.
I ara, contra 12?
Preciado introduïa canvis. Volia futbol d'atac per a remuntar contar 10. Feia entra Ayoze. "Hay doce" pensava jo davant la superioritat numèrica i la poca predisposició arbitral d'ensenyar targetes als persiguidors de Callejón. Sense aconseguir el seu objectiu de dominar la pilota, ja que l'Espanyol la va continuar tenint amb llargues combinacions, l'Sporting va començar a posar nervis en el col.lectiu perico. Encara sort que l'àrbitre no va voler veure penal en una pilota robada per Duscher que havia entrat per Sergio G. Va ser dins l'àrea i el davanter asturià va caure, però en la repetició televisiva es veia perfectament que primer que res, tocava la pilota. De penal res.
D'aqui al final més patiment. Substitucions i targetes tàctiques. Javi Márquez s'autoeliminava per al diumenge vinent i no perdre's el derbi. Coorecte.
L'Sporting s'envalentia, però no els sortia res. Ni tant sols van forçar els perillosos còrners de la primera part. 3 puntets i encara en zona champions. De SAnturze a Bilbao, a pescar més sardines. Si cal, en autocar, en tren o a peu, "por toda la orilla", sense arremangar-se.
Som un equip treballador.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
dilluns, 6 de desembre del 2010
dilluns, 29 de novembre del 2010
Quedeu-vos amb aquest clàssic
Atlético de Madrid 2 - Espanyol 3
S'estan envalentint i, em direu "això és molt perillós" ... us he de reconèixer que sí. Però és que quan un equip prèn aquest rol i, ho fa sense refirar-se, ni perdre mai la confiança en si mateix, té futur. Un futur immillorable, diria jo. 25 punts i no som al mes de març!
Chica i Duscher encara no estaven a punt. I què? Tampoc estan a punt els Ivans, Víctor, David, Galan, Mattioti ... Quan s'ha vist un equip de la lliga "modesta" que amb una autèntica epidèmia de lesions, targetes i sancions, tregui el cap per dalt. Que amb el suplent, del suplent, del suplent, del suplent es faci una defensa seriosa de sub-20's. Que guanyany al camp d'un dels granms, es vagin fent canvis, posant cada vegada homes més atacants. Hi ha una valentia indiscutible. Un equip difícil de ser superat quan surt al camp amb aquesta confiança. En tres minuts de partit ja havia tingut dues ocasions, en un inici trepidant.
Pilota nostra i l'àrbit, també
La pilota era dels blanc i blaus i, en aquestes condicions fins i tot els àrbitres ens reconeixen i en poden xiular un penal a favor, ben dubtós. Callejón llançava una falta que era rebutjada de manera involuntària amb colze per Reyes, però el xut següent era desviat de manera més intencionada per Siamo. Sorprenentment l'àrbitre va xiular el primer. Ho era més el segon. Era un penal reiteratiu, d'aquells que ara ens tornen a xiular. I Luís garcía feia el o a 1. Era el minut 21, i voleu més concidència que el darrer gol del gran 21 amb l'espanyol havia estat en aquest camp fa un any i mig? Jarque present!
L'Espanyol no va regalar, ni rifar, la pilota i va seguir controlant-la, encara que esl matalassers can començar a ocasionar perill. Siamo va perdonar en una ocasió. Davant un Kameni que responia bé, finalment al darrer minut del primer temps, quan una vegada més en un còrner, es va donar l'opció a Tiago de rematar amb el cap. Kameni no la va aturar del tot, va tornar a rebutjar la successiva afusellada de Godin i, finalment Tiago, tornava a rematar per empatar.
Gran Osvaldo
A la part final hi havia hagut un ball de targetes. Baena, Javi López i Amat quedaven amenaçats, i en començar la segona també verdú. Però res els va aturar. I en una jugadassa d'Osvaldo, ara el rebot del porter anava a peus de Verdú que rematava en pla oportunista. Era el 1 a 2.
I no passaven deu minuts, que els matalassers tornaven a marcar, en un petit excès de confiança de la línea defensiva, en deixar franca la connexió Forlan-Agüero, per a que marqués el nan. 2 a 2. Poc abans, l'àrbitre havia perdonat la segona groga a Baena. A Reyes també li havia perdonat.
Dàtolo i Sergi G. entraven per Verdú i Callejon, en una declaració d'intencions més descarada del valent Pochettino. Osvaldo havia jugat un gran partit. A casa, que prèviament ens havíem cruspit uns llamàntols al for (vermells i blancs, tot un presagi), ens semblava que li faltava la cirereta del gol. I va arribar en forma de golàs. Quina manera d'engaltar una centrada ... 2 a 3.
Nervis
D'aqui al final, quedaven 13 minuts, no es va patir en excès, si bé a casa si no hi havien prou nervis entre el futbol, l'ordinador i els sms entre pericos, un dels missatges em demanava que mirés el web del Periódico d'Andorra per veure el darrer sondeig de les eleccions. El web era mig clausurat/censurat i no s'obria. Vaig abandonar la curiositat per a patir amb els nostres. Al final una tangana protagonitzada pel sonat del nebot de la Lola Flores. "Y como me la maravillaria, yo ...." a prendre pel cul!
25 punts i encara som a Novembre. Qui no s'ho cregui que miri la classificació. I qui no hagi vist el partidàs per TV3, tampoc ho pot creure. Els culers muts. Els pericos piulem, fort i bé. Mireu si no la correcta i magnífica feina d'Oriol Vidal a peu de gespa. Quina diferència de quan és "cocolisso" qui no calla sota l'aigua interrompent amb poc encert, infantilisme i holiganisme extrem.
Anem bé i dilluns, ja s'ho faran!
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
S'estan envalentint i, em direu "això és molt perillós" ... us he de reconèixer que sí. Però és que quan un equip prèn aquest rol i, ho fa sense refirar-se, ni perdre mai la confiança en si mateix, té futur. Un futur immillorable, diria jo. 25 punts i no som al mes de març!
Chica i Duscher encara no estaven a punt. I què? Tampoc estan a punt els Ivans, Víctor, David, Galan, Mattioti ... Quan s'ha vist un equip de la lliga "modesta" que amb una autèntica epidèmia de lesions, targetes i sancions, tregui el cap per dalt. Que amb el suplent, del suplent, del suplent, del suplent es faci una defensa seriosa de sub-20's. Que guanyany al camp d'un dels granms, es vagin fent canvis, posant cada vegada homes més atacants. Hi ha una valentia indiscutible. Un equip difícil de ser superat quan surt al camp amb aquesta confiança. En tres minuts de partit ja havia tingut dues ocasions, en un inici trepidant.
Pilota nostra i l'àrbit, també
La pilota era dels blanc i blaus i, en aquestes condicions fins i tot els àrbitres ens reconeixen i en poden xiular un penal a favor, ben dubtós. Callejón llançava una falta que era rebutjada de manera involuntària amb colze per Reyes, però el xut següent era desviat de manera més intencionada per Siamo. Sorprenentment l'àrbitre va xiular el primer. Ho era més el segon. Era un penal reiteratiu, d'aquells que ara ens tornen a xiular. I Luís garcía feia el o a 1. Era el minut 21, i voleu més concidència que el darrer gol del gran 21 amb l'espanyol havia estat en aquest camp fa un any i mig? Jarque present!
L'Espanyol no va regalar, ni rifar, la pilota i va seguir controlant-la, encara que esl matalassers can començar a ocasionar perill. Siamo va perdonar en una ocasió. Davant un Kameni que responia bé, finalment al darrer minut del primer temps, quan una vegada més en un còrner, es va donar l'opció a Tiago de rematar amb el cap. Kameni no la va aturar del tot, va tornar a rebutjar la successiva afusellada de Godin i, finalment Tiago, tornava a rematar per empatar.
Gran Osvaldo
A la part final hi havia hagut un ball de targetes. Baena, Javi López i Amat quedaven amenaçats, i en començar la segona també verdú. Però res els va aturar. I en una jugadassa d'Osvaldo, ara el rebot del porter anava a peus de Verdú que rematava en pla oportunista. Era el 1 a 2.
I no passaven deu minuts, que els matalassers tornaven a marcar, en un petit excès de confiança de la línea defensiva, en deixar franca la connexió Forlan-Agüero, per a que marqués el nan. 2 a 2. Poc abans, l'àrbitre havia perdonat la segona groga a Baena. A Reyes també li havia perdonat.
Dàtolo i Sergi G. entraven per Verdú i Callejon, en una declaració d'intencions més descarada del valent Pochettino. Osvaldo havia jugat un gran partit. A casa, que prèviament ens havíem cruspit uns llamàntols al for (vermells i blancs, tot un presagi), ens semblava que li faltava la cirereta del gol. I va arribar en forma de golàs. Quina manera d'engaltar una centrada ... 2 a 3.
Nervis
D'aqui al final, quedaven 13 minuts, no es va patir en excès, si bé a casa si no hi havien prou nervis entre el futbol, l'ordinador i els sms entre pericos, un dels missatges em demanava que mirés el web del Periódico d'Andorra per veure el darrer sondeig de les eleccions. El web era mig clausurat/censurat i no s'obria. Vaig abandonar la curiositat per a patir amb els nostres. Al final una tangana protagonitzada pel sonat del nebot de la Lola Flores. "Y como me la maravillaria, yo ...." a prendre pel cul!
25 punts i encara som a Novembre. Qui no s'ho cregui que miri la classificació. I qui no hagi vist el partidàs per TV3, tampoc ho pot creure. Els culers muts. Els pericos piulem, fort i bé. Mireu si no la correcta i magnífica feina d'Oriol Vidal a peu de gespa. Quina diferència de quan és "cocolisso" qui no calla sota l'aigua interrompent amb poc encert, infantilisme i holiganisme extrem.
Anem bé i dilluns, ja s'ho faran!
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
dilluns, 22 de novembre del 2010
Futbol a compta gotes i cirereta final
Espanyol 3 – Hèrcules 0
De futbol, una vegada més n’hi va haver més aviat poc. Durant molts minuts l’equip deambula perillosament per a la maroma. Protegits per una confiança que els ha impregnat Pochettino. Una cuirassa que tots plegats s’han guanyat a pols, a la fortalesa de Cornellà, on qualsevol peó o minyó, se sent cavall, torre o alfil en l’estratègia que dissenya l’entrenador. Un golet i a jeure. Si n’arriba un altre, benvingut sigui, amb la conformitat i la paciència de l’afeccionat.
Aquest any, els gols no triguen a arribar. Fa quinze dies el primer xut va ser al primer minut. En aquest cas va trigar gairebé un quart d’hora. El temps en què ni uns ni altres havien decidit encara quina mena de partit jugar. Un minut abans, Trezeguet ho havia intentat en un remat amb l’esperó, al qual Amat va arribar de manera providencial per a cedir un córner. Més que perill, el córner va propiciar una pilota al mig del camp, Callejon roba, al primer toc Javi López impulsava cap Oswaldo, situat a l’extrem dret. Amb un parell de tocs, i després d’aixecar el cap, la passa a l’altre costat de l’àrea on arriba tot sòl Verdú, que l’encerta de ple al primer toc creuant a la sortida del porter. Un bonic gol que signaria el millor dels delineants.
A partir d’aquí, avorriment i dels grans. L’Espanyol cedia la pilota a l’Hèrcules convençut de la poca eficàcia del rival. El perill només podia venir de córner, i n’hi va haver uns quants. Kameni va haver de fer una gran parada en un cop de cap de Trezequet, després de l’única jugada que van lligar al primer temps.
Més de lo mateix
A la segona part, més de lo mateix. El públic, només s’emocionava veient escalfar Rufete, i no semblava que passés els típics nervis d’altres ocasions. Només un xut de fora l’àrea de Fritzer va fer esforçar Kameni. Mentre se succeïen un seguit de canvis, que en el cas dels alacantins tenien vocació atacant i poc eficaç.
De nou en un contra atac i faltant només deu minuts, Osvaldo entrava a l’àrea i en intentar driblar el porter li busca descaradament la cama per a entrebancar-se. Penal tonto, però en aquest cas a favor nostre. I a més el porter expulsat.
Em vaig entretenir a comptar el temps que va transcórrer entre la falta i l’execució. Dos minuts i 20 segons després Osvaldo l’executava, magistralment.
Pochettino li premiava amb una substitució d’aquelles amb ovació per a ell i pel que entrava, Àlvaro.
Alvarito només entrar la tornava a muntar grossa dins l’àrea i li feien de nou penal. L’altra especialista, Luis G, sense tanta floritura marcava el tercer.
Villarato
Contempleu la classificació, fa goig. La setmana que ve al Manzanares, on hi tornem per a la Copa. I parlant de copa i classificació, fixeu-vos en un detall, si observeu el quadre de la Copa, sis dels set primers classificats a la lliga són a la costat de quadre de l’Espanyol, l’únic que és a l’altre, el Barça.
Com diria aquell, Villarato!
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
De futbol, una vegada més n’hi va haver més aviat poc. Durant molts minuts l’equip deambula perillosament per a la maroma. Protegits per una confiança que els ha impregnat Pochettino. Una cuirassa que tots plegats s’han guanyat a pols, a la fortalesa de Cornellà, on qualsevol peó o minyó, se sent cavall, torre o alfil en l’estratègia que dissenya l’entrenador. Un golet i a jeure. Si n’arriba un altre, benvingut sigui, amb la conformitat i la paciència de l’afeccionat.
Aquest any, els gols no triguen a arribar. Fa quinze dies el primer xut va ser al primer minut. En aquest cas va trigar gairebé un quart d’hora. El temps en què ni uns ni altres havien decidit encara quina mena de partit jugar. Un minut abans, Trezeguet ho havia intentat en un remat amb l’esperó, al qual Amat va arribar de manera providencial per a cedir un córner. Més que perill, el córner va propiciar una pilota al mig del camp, Callejon roba, al primer toc Javi López impulsava cap Oswaldo, situat a l’extrem dret. Amb un parell de tocs, i després d’aixecar el cap, la passa a l’altre costat de l’àrea on arriba tot sòl Verdú, que l’encerta de ple al primer toc creuant a la sortida del porter. Un bonic gol que signaria el millor dels delineants.
A partir d’aquí, avorriment i dels grans. L’Espanyol cedia la pilota a l’Hèrcules convençut de la poca eficàcia del rival. El perill només podia venir de córner, i n’hi va haver uns quants. Kameni va haver de fer una gran parada en un cop de cap de Trezequet, després de l’única jugada que van lligar al primer temps.
Més de lo mateix
A la segona part, més de lo mateix. El públic, només s’emocionava veient escalfar Rufete, i no semblava que passés els típics nervis d’altres ocasions. Només un xut de fora l’àrea de Fritzer va fer esforçar Kameni. Mentre se succeïen un seguit de canvis, que en el cas dels alacantins tenien vocació atacant i poc eficaç.
De nou en un contra atac i faltant només deu minuts, Osvaldo entrava a l’àrea i en intentar driblar el porter li busca descaradament la cama per a entrebancar-se. Penal tonto, però en aquest cas a favor nostre. I a més el porter expulsat.
Em vaig entretenir a comptar el temps que va transcórrer entre la falta i l’execució. Dos minuts i 20 segons després Osvaldo l’executava, magistralment.
Pochettino li premiava amb una substitució d’aquelles amb ovació per a ell i pel que entrava, Àlvaro.
Alvarito només entrar la tornava a muntar grossa dins l’àrea i li feien de nou penal. L’altra especialista, Luis G, sense tanta floritura marcava el tercer.
Villarato
Contempleu la classificació, fa goig. La setmana que ve al Manzanares, on hi tornem per a la Copa. I parlant de copa i classificació, fixeu-vos en un detall, si observeu el quadre de la Copa, sis dels set primers classificats a la lliga són a la costat de quadre de l’Espanyol, l’únic que és a l’altre, el Barça.
Com diria aquell, Villarato!
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
dimarts, 16 de novembre del 2010
Amb la síndrome de la lesió anunciada
Ràcing 0 - Espanyol 0
Un equip que comença a conviure entre els núvols, sense deixar enrere l'estigma de la mala fortuna, com ho mostren les 8 lesions que arrossega, ha de viure amb especial cura la lluita que li espera els tres quarts de competició, que queden per afrontar.
Si això li afegim el mal estat d'un camp més semblant amb una pastura càntabra, que a una catifa vegetal, ha de posar en alerta als jugadors, per més professional que siguin.
En alerta i segurament enrabiats si el jugadors van veure les imatges del Molinon, on en condicions meteorològiques i ambientals similars per ubicació geogràfica, l'herba estava intacta, dues hores més tard. Al Sardinero la cosa estava "xunga". Evidentment "xunga" per als dos bàndols. La síndrome de l'acolloniment generals a causa de les possibles lesions ha de pesar.
Parella de luxe i futur
La responsabilitat al darrere va ser per Amat. Quin jugadoràs tenim! Quina parella poden acabar fent amb Víctor Ruiz? De Felipe-Glaria/Ortiz Aquino? Pochettino-Jarque? Millor. Segur que seran millors.
Quina elegància. Quina precisió en el tall. Quina projecció amb la pilota als peus. Quina classe.....
Deixem, però de somniar, queda molt camí per a recórrer. Moltes àrees per trepitjar. Moltes boles per tallar. Alguna segada arran.
Més mancances mostren els atacants. Ho va tenir tant clar Callejón al minut 10. Pochettino hauria de començar a practicar el "xarop de banqueta", a veure si alguns s'ho miren més a l'hora de xutar a gol, i no desaprofiten ocasions tant clares.
El rival no feia por, i l'Espanyol no s'acabava de imposar. L'estat de la gespa no permetia floritures. Màrquez no conduïa la pilota com sap.
Colsa-colze
Rectifico. De por, Colsa, sempre en fa. No sé si per l'ús indiscriminat de colzes i genolls, i també perquè no dir-ho, pel seu futbol pràctic que sovint el converteix en l'atacant més perillós.
El partit s'adormia i el fantasma "Roncaglia" envaïa l'imaginari de l'afeccionat perico, quan sense gaire sentit (no cal comparar-ho a les aturades cerebrals de Roncaglia) Javi López feina caure arran d'àrea un atacant sense opcions. Discutible, però penal segons l'àrbitre. Kameni feia ressorgir la seves aptituds d'"atura penals". Rebutjava amb els peus un penal mal executat per Ariel. Començava un nou pertit. Calia aprofitar l'enfrontament contra un rival amb la moral per terra, després de ser eliminat de la Copa pel Córdoba.
Els primers minuts de la segona part semblava decantar-se cap els interesso d'un "colla d'arreplegats" anomenats Ràcing de Santander. Pressionaven més, i repartien més llenya. Jo hauria fet tres substitucions seguides per a donar oxigen a un equip que es començava a ofegar entre les pastures càntabres.
0 a 0
Poc a poc i sense excessius patiments, el partit va anar morint, com havia començat.
Primer empat. En la lliga de tres punts no m'agraden els empats, però si haguéssim empatat els partits regalats a fora, estaríem 3 punts més amunt, a la xampions encara. S'ha de valorar.
Cal recuperar l'esperit infalible de l'equip a Cornellà, que el Valladolid va posar en dubte a la Copa. L'Hércules no serà fàcil. Serà massa Trezeguet per a la nostra defensa jove? El Drenthe impetuós esqueixarà la nostra línia de creació? Voldran repetir l'actuació del Camp Nou?
Poche! Prepara el partit, que no serà gens fàcil....
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
Un equip que comença a conviure entre els núvols, sense deixar enrere l'estigma de la mala fortuna, com ho mostren les 8 lesions que arrossega, ha de viure amb especial cura la lluita que li espera els tres quarts de competició, que queden per afrontar.
Si això li afegim el mal estat d'un camp més semblant amb una pastura càntabra, que a una catifa vegetal, ha de posar en alerta als jugadors, per més professional que siguin.
En alerta i segurament enrabiats si el jugadors van veure les imatges del Molinon, on en condicions meteorològiques i ambientals similars per ubicació geogràfica, l'herba estava intacta, dues hores més tard. Al Sardinero la cosa estava "xunga". Evidentment "xunga" per als dos bàndols. La síndrome de l'acolloniment generals a causa de les possibles lesions ha de pesar.
Parella de luxe i futur
La responsabilitat al darrere va ser per Amat. Quin jugadoràs tenim! Quina parella poden acabar fent amb Víctor Ruiz? De Felipe-Glaria/Ortiz Aquino? Pochettino-Jarque? Millor. Segur que seran millors.
Quina elegància. Quina precisió en el tall. Quina projecció amb la pilota als peus. Quina classe.....
Deixem, però de somniar, queda molt camí per a recórrer. Moltes àrees per trepitjar. Moltes boles per tallar. Alguna segada arran.
Més mancances mostren els atacants. Ho va tenir tant clar Callejón al minut 10. Pochettino hauria de començar a practicar el "xarop de banqueta", a veure si alguns s'ho miren més a l'hora de xutar a gol, i no desaprofiten ocasions tant clares.
El rival no feia por, i l'Espanyol no s'acabava de imposar. L'estat de la gespa no permetia floritures. Màrquez no conduïa la pilota com sap.
Colsa-colze
Rectifico. De por, Colsa, sempre en fa. No sé si per l'ús indiscriminat de colzes i genolls, i també perquè no dir-ho, pel seu futbol pràctic que sovint el converteix en l'atacant més perillós.
El partit s'adormia i el fantasma "Roncaglia" envaïa l'imaginari de l'afeccionat perico, quan sense gaire sentit (no cal comparar-ho a les aturades cerebrals de Roncaglia) Javi López feina caure arran d'àrea un atacant sense opcions. Discutible, però penal segons l'àrbitre. Kameni feia ressorgir la seves aptituds d'"atura penals". Rebutjava amb els peus un penal mal executat per Ariel. Començava un nou pertit. Calia aprofitar l'enfrontament contra un rival amb la moral per terra, després de ser eliminat de la Copa pel Córdoba.
Els primers minuts de la segona part semblava decantar-se cap els interesso d'un "colla d'arreplegats" anomenats Ràcing de Santander. Pressionaven més, i repartien més llenya. Jo hauria fet tres substitucions seguides per a donar oxigen a un equip que es començava a ofegar entre les pastures càntabres.
0 a 0
Poc a poc i sense excessius patiments, el partit va anar morint, com havia començat.
Primer empat. En la lliga de tres punts no m'agraden els empats, però si haguéssim empatat els partits regalats a fora, estaríem 3 punts més amunt, a la xampions encara. S'ha de valorar.
Cal recuperar l'esperit infalible de l'equip a Cornellà, que el Valladolid va posar en dubte a la Copa. L'Hércules no serà fàcil. Serà massa Trezeguet per a la nostra defensa jove? El Drenthe impetuós esqueixarà la nostra línia de creació? Voldran repetir l'actuació del Camp Nou?
Poche! Prepara el partit, que no serà gens fàcil....
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
dilluns, 8 de novembre del 2010
La increïble historia del futbol minvant
Espanyol 1 – Malaga 0
Més que increïble, sorprenent, és la historia d’un equip que es comença a acostumar a fer 20 minuts de futbol i llavors es posa a jeure. 20 minuts que aixequen els ànims i després ve patiment, els nervis i les angunies. Una anàlisi més generosa allargaria fins a 30 els minuts, pel que es va veure contra el Malaga, però el patiment no ens el estalvia ningú, si bé algú em dirà que amb 18 punts a la novena jornada, no es pot patir perquè el promig és de 70 punts, i de la disputa per a la xampions no en pot sortir la mateixa impressió de quan es lluita a la cua
Les lesions i la sortida de la infermeria aportava diverses novetats a l’equip inicial presentat per Pochettino. Com ja ha vingut succeint des de la primera jornada, les baixes i els reingressos a l’equip titular no suposen cap canvi essencial. L’Espanyol, sense ser un dels equips cuers, ja és dels que més efectius ha utilitzat, i en cap del casos es pot dir que la variació continua en l’alineació li hagi suposat cap perjudici.
Equip biberó
I ja m’explicareu si hi ha gaires equips als quals no poder comptar d’un dia per altra, d’homes com Duscher o Datolo, els pugui afectar tant poc. Doncs es tracta de l’Espanyol, que ja ha experimentat 15 mesos sense De la Penya, tres partits sense Kameni i Osvaldo, i tantes altres situacions.
Dissabte a Cornellà a l’Espanyol li tocava tornar a posar la densa “tipus biberó” en una de les moltes possibilitats que se li poden presentar. No va ser cap obstacle determinant. Per contra recuperava Javi Marquez i Dani Osvaldo. L’absencia de l’emergent Datolo, i el tàctic Duscher tampoc ho van resultar.
I és que per a treure-li dificultats a un partit a casa contra un equip clarament inferior, no hi ha res de millor que marcar aviat. Si ho fa al minut 1, eureka!. I si el gol és bonic hi ha moltes possibilitats que hi intervingui Javi Marquez. Així va ser. En una jugada individual d’aquelles que ell cuina, aproximant la pilota a l’àrea, per a servir als companys, sempre que no es decideix per a una solució més onanista. Quan és així, la cosa acaba en gardela. En aquest cas, ben dirigida: Golarro! 1 a 0.
Dos Javi’s
I aquest bon símptoma, es va refermar amb un bon futbol. Van ser 30 minuts de bon futbol, contra una defensa contínuament desbordada. Una situació que s’hauria d’haver traduït en golejada. Amb una mica de punteria, així hauria estat. Es feia futbol, dirigit amb mestria per Javi Marquez, on tots hi participaven, i on deixava una magnífica impressió Javi Lopez. Un jove que fins dissabte, ala lliga, no havia estat titular. Però havia jugat moltes estonetes en diferents posicions. Sempre sortint als darrers minuts sense continuïtat en una mateixa posició, en una d’aquelles tasques gairebé sempre reservades a jugadors veterans i infalibles.
Quan l’equip va perdre el control, ja abans de la mitja part, les oportunitats de gols van ser moltes menys a majoritàriament a la porteria de Kameni. Era un nova versió de la sorprenent historia de l’equip minvant.
Era d’esperar que Pochettino hi posés solució a la mitja part. Que els esperonés per a ressuscitar a la desinflada general. Que donés instruccions a Dídac Vila, per a aturar les jugades d’Eliseu per a la dreta de l’atac andalús. I també alguna bronca a Callejon per la seva insòlita immobilitat. No havia estat ni una ombra del que ens te acostumats.
El tema Eliseu es va controlar prou bé, però la tònica del partit no canviava i les ocasions van sovintejar més a l’àrea de Kameni que a la d’Arnau.
Algun davanter visitant com Sebas van errar en excés i tot va acabar bé. Molt bé.
Promig de 70
Un travesser a xut de Quinzy va somriure també al costat dels catalans. I la cosa acabava igual de bé que havia començat. Divuit puntets, un promig de 70, que ens fa somniar en la xampions, sempre a que a la segona volta no arribin problemes encara més greus que les lesions i l’acumulació de targetes grogues que ens deixen sovint en “presumpte” estat d’emergència. Dimarts de nou partit. Pochettino ha de dosificar el físic i els esforços de l’equip i aprendre de l’experiència del Nuevo Zorrilla, amb la lesió de Javi Marquez. I diumenge al Sardinero on no s’hi pot anar a fer el pena com a Riazor.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
Més que increïble, sorprenent, és la historia d’un equip que es comença a acostumar a fer 20 minuts de futbol i llavors es posa a jeure. 20 minuts que aixequen els ànims i després ve patiment, els nervis i les angunies. Una anàlisi més generosa allargaria fins a 30 els minuts, pel que es va veure contra el Malaga, però el patiment no ens el estalvia ningú, si bé algú em dirà que amb 18 punts a la novena jornada, no es pot patir perquè el promig és de 70 punts, i de la disputa per a la xampions no en pot sortir la mateixa impressió de quan es lluita a la cua
Les lesions i la sortida de la infermeria aportava diverses novetats a l’equip inicial presentat per Pochettino. Com ja ha vingut succeint des de la primera jornada, les baixes i els reingressos a l’equip titular no suposen cap canvi essencial. L’Espanyol, sense ser un dels equips cuers, ja és dels que més efectius ha utilitzat, i en cap del casos es pot dir que la variació continua en l’alineació li hagi suposat cap perjudici.
Equip biberó
I ja m’explicareu si hi ha gaires equips als quals no poder comptar d’un dia per altra, d’homes com Duscher o Datolo, els pugui afectar tant poc. Doncs es tracta de l’Espanyol, que ja ha experimentat 15 mesos sense De la Penya, tres partits sense Kameni i Osvaldo, i tantes altres situacions.
Dissabte a Cornellà a l’Espanyol li tocava tornar a posar la densa “tipus biberó” en una de les moltes possibilitats que se li poden presentar. No va ser cap obstacle determinant. Per contra recuperava Javi Marquez i Dani Osvaldo. L’absencia de l’emergent Datolo, i el tàctic Duscher tampoc ho van resultar.
I és que per a treure-li dificultats a un partit a casa contra un equip clarament inferior, no hi ha res de millor que marcar aviat. Si ho fa al minut 1, eureka!. I si el gol és bonic hi ha moltes possibilitats que hi intervingui Javi Marquez. Així va ser. En una jugada individual d’aquelles que ell cuina, aproximant la pilota a l’àrea, per a servir als companys, sempre que no es decideix per a una solució més onanista. Quan és així, la cosa acaba en gardela. En aquest cas, ben dirigida: Golarro! 1 a 0.
Dos Javi’s
I aquest bon símptoma, es va refermar amb un bon futbol. Van ser 30 minuts de bon futbol, contra una defensa contínuament desbordada. Una situació que s’hauria d’haver traduït en golejada. Amb una mica de punteria, així hauria estat. Es feia futbol, dirigit amb mestria per Javi Marquez, on tots hi participaven, i on deixava una magnífica impressió Javi Lopez. Un jove que fins dissabte, ala lliga, no havia estat titular. Però havia jugat moltes estonetes en diferents posicions. Sempre sortint als darrers minuts sense continuïtat en una mateixa posició, en una d’aquelles tasques gairebé sempre reservades a jugadors veterans i infalibles.
Quan l’equip va perdre el control, ja abans de la mitja part, les oportunitats de gols van ser moltes menys a majoritàriament a la porteria de Kameni. Era un nova versió de la sorprenent historia de l’equip minvant.
Era d’esperar que Pochettino hi posés solució a la mitja part. Que els esperonés per a ressuscitar a la desinflada general. Que donés instruccions a Dídac Vila, per a aturar les jugades d’Eliseu per a la dreta de l’atac andalús. I també alguna bronca a Callejon per la seva insòlita immobilitat. No havia estat ni una ombra del que ens te acostumats.
El tema Eliseu es va controlar prou bé, però la tònica del partit no canviava i les ocasions van sovintejar més a l’àrea de Kameni que a la d’Arnau.
Algun davanter visitant com Sebas van errar en excés i tot va acabar bé. Molt bé.
Promig de 70
Un travesser a xut de Quinzy va somriure també al costat dels catalans. I la cosa acabava igual de bé que havia començat. Divuit puntets, un promig de 70, que ens fa somniar en la xampions, sempre a que a la segona volta no arribin problemes encara més greus que les lesions i l’acumulació de targetes grogues que ens deixen sovint en “presumpte” estat d’emergència. Dimarts de nou partit. Pochettino ha de dosificar el físic i els esforços de l’equip i aprendre de l’experiència del Nuevo Zorrilla, amb la lesió de Javi Marquez. I diumenge al Sardinero on no s’hi pot anar a fer el pena com a Riazor.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
