Espanyol 4 - Saragossa 0
Els que hem seguit tots els partits de l’equip aquesta temporada no ens volíem creure els rumors que corrien sobre el baix estat de forma, sobre les conseqüències de la patacada del derby o de la clàssica síndrome irregular de l’equip. Simplement una mala ratxa. Una mala ratxa molt relacionada amb la tàctica pressionant dels rivals, els darrers partits. Calia aixecar el cap, de nou. Entrem en una fase de la competició en què es començarà a definir amb més seriositat, els equips que jugaran a Europa.
El Saragossa arribava com un equip que fins a la data, havia donat facilitats als seus rivals. Un punt a favor. Però la presència del “basc” Aguirre a la banqueta suposava una novetat, que havia de deixar en un punt i a part, el que els aragonesos havien fet fins ara.
Temia un Saragossa, que havent pres bona nota dels darrers ensurts de l’equip blanc i blau, plantejaria una pressió asfixiant ja en camp contrari, des del primer minut. Una pressió que podia portar un nou desengany als de Pochettino, si es completava amb un bona actuació de Lafita al davant. Un jugador d’aquells que acostuma a tenir el dia contra l’Espanyol.
La realitat va ser ben diferent, i des del primer minut i sota de batuta de Javi Marquez, l’equip va acaronar la pilota i la va fer girar al voltant de l’àrea contraria, fins picar i fer mal. I l’agulló, de nou va ser el d’Osvaldo que al minut 7, després d’una d’aquestes possessions de futbol associació, pentinava amb gran encert un centrada avançada i molt precisa de Dídac. És Osvaldo, a més de tot el que ja sabem un magnífic rematador de cap? Doncs es veu que si, perquè ho va fer de manera més que precisa. 1a 0
Més lesions
L’argentí venia d’uns dies mig lesionat, i tota la fortuna que va tenir en marcar només començar el partit, la va espatllar tornant-se a fer mal, tot sol al minut 26. Molta mala sort, ja que uns minuts abans també Javi Màrquez, s’havia retirat del camp per un mal d’estomac.
El resultat era a favor, però l’equip havia perdut dos dels seus millor homes. Però com ha passat al llarg de tota la temporada, els homes que van entrar en el seu lloc van estar a l’altura. Alvaro i Sergio Garcia, entraven en el mateix engranatge sense que es notés res d’estrany. Verdú prenia la batuta, i els Garcia’s mostraven un gran enteniment. Luis se situava en el lloc on és més efectiu, de mitja punta pel darrere d’Alvaro, i Sergio, es col·locava a banda dreta, encara que sovint intercanviava banda amb Callejón. El futbol fluïa.
En una internada de Callejon per l’esquerra, abans de la mitja hora, Diogo li feia un penal infantil, que Luis executava amb l’eficàcia habitual. 2 a 0
I sense temps a deixar reaccionar els “manyos”, Luis Garcia robava una pilota al minut 33, i assistia Àlvaro, que amb un remat de dreta (no és esquerrà aquest noi?) molt precís, la clavava al mateix angle, on dijous Luis Garcia havia posat una falta al darrer minut. La teranyina devia ser encara ben tendra... 3 a 0
Calma
Calia prendre’s la cosa amb més calma. No era moment d’omplir les lliteres d’assistència mèdica. El partit semblava resolt. I l’equip va seguir fins la mitja part agradant-se amb un futbol fluït, amb alguna jugada de molt mèrit.
La segona part, va ser una altra cosa. Després d’uns 20 minut tranquils i avorrits, Verdú ho va provar amb un falta ala frontal. El Saragossa va fer un parell de jugades de mèrit. Les úniques del partit, que Kameni va resoldre amb molts reflexes.
I a la recta fina, i amb Duscher al camp, que va entrar per evitar una possible lesió de Verdú, que era qui portava la direcció de l’equip i que ha de ser vital en les partits vinents, va tornar l’instint assassí de l’equip.
Remat final
L’Espanyol, no havia deixat de pressionar la sortida de pilota del rival, i fruit de la pressió, en dues intervencions de Luis Garcia, van arribar dues clares ocasions de gol. La primera un Àlvaro, amb molta gana de gol, la va xutar al pal, i la darrera Sergio Garcia, la posava dins. 4a0. Un gol que ha d’aixecar la moral del “pastorenc”.
Un partit per a seguir somniant amb una bona classificació final, ara que ja no hi ha la distracció de la Copa del Rey. Golejada balsàmica, si ens hem de referir al resultat, si bé la salut de l’equip se’n va ressentir massa.
Temps per a recuperar els lesionats i d’altres absències. La presència de Victor Ruiz, al darrere havia estat com la d’Osvaldo, la novetat del partit. Dos jugadors vitals, que per més que es parli d’ofertes de grans equips, no s’haurien de vendre, si no és per una xifra astronòmica. El defensa és una assegurança al darrere. Treu la pilota amb criteri. Té bon toc. Es fa respectar. Osvaldo és una altra joia, i a més, remata de cap!
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
diumenge, 9 de gener del 2011
dilluns, 3 de gener del 2011
Any nou, l'Espanyol de sempre
València 2 - Espanyol 1
Saben aquel que dise..."Que un equip juga un bon partit lluny de casa, i que fruit de la innocència pròpia i exagerada, no s'ha aprofitar l'empenta propiciada per un futbol dominant i la majoria d'efectius en el camp?. Ah si, me'n oblidava:" i a més una decisió arbitral del darrer minut li birla el partit".
Evidentment no es tracta d'un acudit. Més aviat de la posada en escena del l'Espanyol 2011. El mateix del 2010. L'Espanyol de sempre.
Com sempre, l'estrena de l'any dibuixava la incògnita de com seria el futur immediat. Serem millors que l'any precedent? Repetirem les fluixes actuacions a camp contrari? Confirmarem la fama de fortí de Cornellà?
En qualsevol dels casos, qui amb més eficàcia havia explotat les nostres virtuts havia estat el València. Ens havia torejat a Cornellà i a Ca'n Mestalla, amb l'eficàcia d'una de le nostres "bèsties negres", Zigic. I es disposava a fer-ho de nou amb Aritz Aduriz, un altre incòmode rival, que ja ens havia repassat a Son Moix.
Les baixes de Víctor Ruiz i David Garcia podien facilitar la feina del basc.
Però els valencians no les tenien totes. Temien el seu rival i van posar sobre el camp un equip ultradefensiu, buscant avantatges en la distracció del rival i a pilota aturada. Tractant-se de l'Espanyol i després de la revetlla de cap d'any, no es tractava de somniar truites. Era factible.
L'equip català es va erigir com a dominador del joc creatiu, només obstaculitzat pel mig centre destructiu valencià, que permetia la possessió de la pilota, però sense que passés per al centre de distribució clàssic, que habitualment es resumeix amb les combinacions Victor Ruiz-Javi Marquez-Joan Verdú i un mitja punta que s'ofereix generosament. Les accions tenien una circulació diferent per arribar a la zona de Dani Osvaldo, que no va poder jugar ni un quart d'hora per culpa d'una lesió sobrevinguda.
El València, basava el seu joc en la sorpresa sempre possible, de les accions habilidoses de Joaquin o Mata. I sobretot en el poder de rematada del gladiador Aduriz. Quin jugador!
Com sempre i com mai
I Aduriz va ser qui va començar a posar a prova a la defensa i Kameni. I no va fallar quan va poder rematar ben sòl un córner. Si, un córner. La gentilesa clàssica de la defensa perica. La felicitació del Nadal i any nou, arribava en forma de córner. 1 a 0.
Quedava encara un quart d'hora de la primera part, i l'Espanyol va seguir amb el mateix joc i la necessitat superior. Calia un gol per equilibrar, i tret de dues intervencions de Javi Màrquez, s'havia fet ben poca cosa. S'arribava, s'intentava la darrera passada, i si no s'intentava amb un xut des de lluny, res. Va ser Callejón qui en un intent d'assistència a ningú (Perquè Àlvaro, que havia entrat per Osvaldo no exercia de referència), Diego Costa rematava en pròpia porta. Era el darrer minuta de la primera part. No recordava res igual. Començava a sospitar que el 2011, ens canviava la sort. Només em venien a la memòria jugades similars interpretades per Soldevilla o Lopo, a la nostra àrea. O la de Forlín a Anoeta. Era esperançador. 1a1.
Abans del quart d'hora de la segona part, l'esperança creixia en ser expulsat Aduriz per agredir Chica. A la primera part ja li havia passat l'esperó pel clatell. Ara li etzibava un cop de colze al braç. ja no sé on cal agredir Chica, per a deixar-lo KO. Un fenomen de la ciència.
Bones perspectives
Que bé que se li posaven les coses a l'Espanyol. Tot feia pensar en una possible victòria. Era d'esperar que en una de les seves encertades lectures, Pochettino disposés un futbol que facilités l'arribada en perill a la porta contrària. I no va fer una mala pensada quan va decidir l'entrada de Dàtolo. Un home que ajudaria a obrir el joc per la banda, que sempre molesta un defensa en minoria. Possiblement no va estar tant encertat en escollir l'home substituït, Javi Màrquez.
El València també havia fet un canvi. Un canvi de genis. Vicente per Joaquin. Un geni "d'esquerra" a canvi d'un de "dreta". Podia semblar tot un consol, ja que Dídac Vilà no em genera tota la confiança. Li veig una descoordinació física en alguns moviments que em fa témer el pitjor en massa ocasions.
Final de l'onze i el tretze
El tram final es presentava amb un duel d'extrems esquerres "11's" de gran qualitat, Dàtolo-Vicente. Tractant-se del primer partit del 2011, era un final d'onzes amb tot l'aventatge pels pericos ja que el València jugava amb 10.
L'Espanyol ho va intentar sense despentinar-se en excés, i les oportunitats van arribar. El braç dret de Guaita podria ser santificat, en companya de la mare de Déu del desemparats. Va estar l'autèntic protagonista d'aquest tram final, amb l'excepció de l'àrbitre.
L'àrbitre i el seus assistents, ja que en el descompte va acabar amb les il·lusions periques, en permetre als Valencians sumar el segon gol, en una jugada amb una successió de fores de joc posicionals i reals, que van decidir el resultat. 2 a 1. Van ser onze contra tretze.
L'any no comença bé. El dia de reis, tampoc pinta massa positiva, si no se'ns apareixen els Mags en forma de regal. Tampoc cal demanar res excessiu. Només justícia. Justícia arbitral.
No vull ni imaginar que estaria passant en aquest moment a nivell de mitjans informatius si Barça i/o Madrid agusin perdut el darrer partit del 2010 per un penal injust, i el primer del 2011 per un orsai múltiple al darrer minut.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
Saben aquel que dise..."Que un equip juga un bon partit lluny de casa, i que fruit de la innocència pròpia i exagerada, no s'ha aprofitar l'empenta propiciada per un futbol dominant i la majoria d'efectius en el camp?. Ah si, me'n oblidava:" i a més una decisió arbitral del darrer minut li birla el partit".
Evidentment no es tracta d'un acudit. Més aviat de la posada en escena del l'Espanyol 2011. El mateix del 2010. L'Espanyol de sempre.
Com sempre, l'estrena de l'any dibuixava la incògnita de com seria el futur immediat. Serem millors que l'any precedent? Repetirem les fluixes actuacions a camp contrari? Confirmarem la fama de fortí de Cornellà?
En qualsevol dels casos, qui amb més eficàcia havia explotat les nostres virtuts havia estat el València. Ens havia torejat a Cornellà i a Ca'n Mestalla, amb l'eficàcia d'una de le nostres "bèsties negres", Zigic. I es disposava a fer-ho de nou amb Aritz Aduriz, un altre incòmode rival, que ja ens havia repassat a Son Moix.
Les baixes de Víctor Ruiz i David Garcia podien facilitar la feina del basc.
Però els valencians no les tenien totes. Temien el seu rival i van posar sobre el camp un equip ultradefensiu, buscant avantatges en la distracció del rival i a pilota aturada. Tractant-se de l'Espanyol i després de la revetlla de cap d'any, no es tractava de somniar truites. Era factible.
L'equip català es va erigir com a dominador del joc creatiu, només obstaculitzat pel mig centre destructiu valencià, que permetia la possessió de la pilota, però sense que passés per al centre de distribució clàssic, que habitualment es resumeix amb les combinacions Victor Ruiz-Javi Marquez-Joan Verdú i un mitja punta que s'ofereix generosament. Les accions tenien una circulació diferent per arribar a la zona de Dani Osvaldo, que no va poder jugar ni un quart d'hora per culpa d'una lesió sobrevinguda.
El València, basava el seu joc en la sorpresa sempre possible, de les accions habilidoses de Joaquin o Mata. I sobretot en el poder de rematada del gladiador Aduriz. Quin jugador!
Com sempre i com mai
I Aduriz va ser qui va començar a posar a prova a la defensa i Kameni. I no va fallar quan va poder rematar ben sòl un córner. Si, un córner. La gentilesa clàssica de la defensa perica. La felicitació del Nadal i any nou, arribava en forma de córner. 1 a 0.
Quedava encara un quart d'hora de la primera part, i l'Espanyol va seguir amb el mateix joc i la necessitat superior. Calia un gol per equilibrar, i tret de dues intervencions de Javi Màrquez, s'havia fet ben poca cosa. S'arribava, s'intentava la darrera passada, i si no s'intentava amb un xut des de lluny, res. Va ser Callejón qui en un intent d'assistència a ningú (Perquè Àlvaro, que havia entrat per Osvaldo no exercia de referència), Diego Costa rematava en pròpia porta. Era el darrer minuta de la primera part. No recordava res igual. Començava a sospitar que el 2011, ens canviava la sort. Només em venien a la memòria jugades similars interpretades per Soldevilla o Lopo, a la nostra àrea. O la de Forlín a Anoeta. Era esperançador. 1a1.
Abans del quart d'hora de la segona part, l'esperança creixia en ser expulsat Aduriz per agredir Chica. A la primera part ja li havia passat l'esperó pel clatell. Ara li etzibava un cop de colze al braç. ja no sé on cal agredir Chica, per a deixar-lo KO. Un fenomen de la ciència.
Bones perspectives
Que bé que se li posaven les coses a l'Espanyol. Tot feia pensar en una possible victòria. Era d'esperar que en una de les seves encertades lectures, Pochettino disposés un futbol que facilités l'arribada en perill a la porta contrària. I no va fer una mala pensada quan va decidir l'entrada de Dàtolo. Un home que ajudaria a obrir el joc per la banda, que sempre molesta un defensa en minoria. Possiblement no va estar tant encertat en escollir l'home substituït, Javi Màrquez.
El València també havia fet un canvi. Un canvi de genis. Vicente per Joaquin. Un geni "d'esquerra" a canvi d'un de "dreta". Podia semblar tot un consol, ja que Dídac Vilà no em genera tota la confiança. Li veig una descoordinació física en alguns moviments que em fa témer el pitjor en massa ocasions.
Final de l'onze i el tretze
El tram final es presentava amb un duel d'extrems esquerres "11's" de gran qualitat, Dàtolo-Vicente. Tractant-se del primer partit del 2011, era un final d'onzes amb tot l'aventatge pels pericos ja que el València jugava amb 10.
L'Espanyol ho va intentar sense despentinar-se en excés, i les oportunitats van arribar. El braç dret de Guaita podria ser santificat, en companya de la mare de Déu del desemparats. Va estar l'autèntic protagonista d'aquest tram final, amb l'excepció de l'àrbitre.
L'àrbitre i el seus assistents, ja que en el descompte va acabar amb les il·lusions periques, en permetre als Valencians sumar el segon gol, en una jugada amb una successió de fores de joc posicionals i reals, que van decidir el resultat. 2 a 1. Van ser onze contra tretze.
L'any no comença bé. El dia de reis, tampoc pinta massa positiva, si no se'ns apareixen els Mags en forma de regal. Tampoc cal demanar res excessiu. Només justícia. Justícia arbitral.
No vull ni imaginar que estaria passant en aquest moment a nivell de mitjans informatius si Barça i/o Madrid agusin perdut el darrer partit del 2010 per un penal injust, i el primer del 2011 per un orsai múltiple al darrer minut.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
diumenge, 19 de desembre del 2010
Quan el mono de treball també se’l posen els cracks.
Espanyol 1- Barça 5
Les diferències augmenten, entre els equips grans i la resta, quan els primers hi posen a més, aquell, punt que és propi dels més modestos. El Barça de Guardiola, ja ho havia provar diverses vegades, i no se’n sortia del tot. Si l’Espanyol hi posava el 100/100, li costava guanyar. Dues setmanes mediàtiques en què en la primera es va criminalitzar la possibilitat que els pericos reservessin forçes, i en la segona que juguessin amb intensitat. Van servir per a fer un canvi de paper més propi de “trileros” que de senyors potentats. Qui es va reservar van ser ells i els que van sortir mossegant al camp, també.
Si algun dubte podia presentar l’alineació blanc i blava, era la possibilitat de fer entrar David Garcia, per a aturar Messis i Duscher per a encarregar-se del “repartiment” al mig del camp. Però un problema personal el va lliurar d’una de bona.
El partit començava doncs amb les alineacions de gala i sense que ningú fes el passadís als campions de la copa Catalunya.
Canvi de papers
El blaugranes van sortir com si els discurs de la pressió, l’haguessin interioritzat tant, que en lloc de sentir aquell discurs de tallar les connexions entre Xavi, Iniesta i Messi, els les haguessin explicat amb Márquez, Verdú i Osvaldo. I començaven pressionant l’inici de les jugades des de Kameni, com no ho ha fet cap equip de la cua de la classificació.
I la cosa té mèrit, perquè, si això ho haguessin fet equips com els que la memòria em transporta (Buckinham, Michels, Weisseiler, HH, Serra F. Rexach....) aquest equip de “l’altra costat de la diagonal”, ens hauria donat molts més disgustos guanyant un grapat de lligues que liu van regalar al seu rival-filial.
Reglament a mida
I d’aquesta manera jugant, el futbol va donar un seguit d’ocasions de gol diferents a la que ens té acostumats Guardiola. Era com un partit de basquet en la sortida al contra-atac , i la pressió des del fons de la pista. Tot plegat va dificultar el joc espanyolista i va propiciar un seguit d’ocasions de gol que estadísticament es comptabilitza en 5 gols, que en podien haver estat molts més. Encara que estadísticament no és just que aparegui un 1 a 5, quant dos van ser clamorosament il·legals. Ja se sap que orsais posicionals i no, només se’ls hi assenyala als equips modestos, Madrid i Barça en queden absents. Lo de l’orsai posicional, és habitualment una fal·làcia.Però no deixa de ser vergonyós que en una jugada de gol, n’hi hagi dos de consecutius i un d’ells dins l’àrea petita. Com es pot dir que un davanter no intervé en una jugada quan és a l’àrea petita? Creieu que el porter no està pendent d’ell? Repeteixo si el porter és Casillas o Valdés, la cosa canvia totalment.
Altres coses
Sap greu que per a la història ens quedi només el resultat. Quan hi va haver més coses, com l’esportivitat dins i fora del cap, protagonitzada per l’homenatge al “gentelman” Iniesta, i sobretot i més problemàtica per a l’Espanyol, que a partir d’ara tots els equips li juguin igual per a trencar la possessió de pilota de Javi Marquez i Joan Verdú. Com a mínim, esperem que al Camp Nou, surtin a jugar la pilota i s’oblidin de pressionar.
El futbol no s’acaba aquí. Aquest any mateix encara hi ha un partit de copa, en què es pot donar un pas important. Ja en la lliga. el partit al camp del València, l’any vinent ha ser un moment per a seguir mostrant que l’equip té futbol per a seguir a les places de dalt de la classificació.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
dissabte, 18 de desembre del 2010
Guanyar mig partit i perdre’l tot
Athletic Bilbao 2 – Espanyol 1
L’Espanyol ja ha experimentat aquesta temporada la comoditat de guanyar molts partit a casa, sense fotre brot, més enllà d’una quants minuts de virtuosisme que desembocava en el gol del triomf definitiu. L’experiment havia donat els seus resultat, però fora de casa no és apte. I menys encara quan se li dona al contrari la pilota per tal que disposi del joc durant 45 minuts.
La baixa de Javi Màrquez , plantejava els seus dubte. L’opció de reservar algun jugador per al derby, era una arma de dues fulles. L’una, proposava la necessitat de disposar de tots els efectius a San Mamès, perquè allà era més fàcil sumar tres punts. L’altra, prou creïble, que els jugadors amenaçat juguessin sense intensitat. I fer això davant un equip que juga el futbol directe amb les puntes-tanc Llorente i Toquero, era perillós. Més quan els amenaçats eren els dos centrals i el mig centre defensiu.
Gran Espanyol
Sense complexos, amb el creixement i confiança que mostra l’equip jornada, rere jornada, la pilota i el domini eren per a l’Espanyol. Verdú dirigia, ben acompanyat per Duscher, Dàtolo i Luis Garcia. Les bones combinacions progressaven fins arribar a la punta d’atac, on un Osvaldo amb bona ratxa de joc i que festeja amb el gol, suposaven un perill continu a la porteria de Gorka. I així en una jugada de tiralínies, Verdú assstia el killer Osvaldo. 0 a 1
Per contra, el perill del Bilbao es reduïa a la pilotada a l’àrea pensant en un Llorente força inactiu a la primera part. Només Toquero ocasionava cert enrenou. Era la història de sempre. Per malament que juguin, en un rebot o en un corner te l poden clavar. Tret d’això, poca cosa més.
Llacuna mental i pèssim Espanyol
Possiblement al descans, i ha vent guanya mig partit, el cap va trair a Pochettino i els seus homes. Es veien tercers a la classificació i més que disposats a passar per la mola el culers, dissabte vinent.
La decisió va ser donar la pilota al rival, desentendre’s del joc i donar opció a allò de la pilotada, que tant bé saben fer. Un atac i gol, sense massa sentit. Els mitjos i atcants de l’Espanyol, d’espectadors i els del darrere castigats a suportar les empentes de Llorente i Toquero. Córner i fora de banda que ren com córner, per a fer-nos patir i creure que no passaria res. Tres puntets i tercers. I is a algú se li acudia jugar una miqueta, el Bilbao rascava. I com rascava! Estil Balaguer. I en tot això van fer dos golets. L’un ben previsible de Llorente i l’altra en una falta ben llançada. I això que Yeste ja no juga a Bilbao...
Dissabte, més
D’aquí al final ho van tornar a intentar, però ja se sap que aquest Bilbao és molt Balaguer quan no juga contra els grans. Tant que al darrer minuts Gorka es va obrir pas dins l’àrea a base d’empentes, sense que l’àrbitre s’immutés. I és que no només els àrbitres de tercera divisió tenen l’Espanyoi en baixa consideració.
Sis dies per pensar, ara si, en el derby. Pensa com guanyar-lo, sense regalar res com van fer a Bilbao, tota la segona part.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
dilluns, 6 de desembre del 2010
Treball
Espanyol 1 - Sporting 0
El tòpic de la victòria treballada, no pot trobar millor exemple que els de les victòries justes, ajustades, amb inferioritat i un arbitratge irregular. Un seguit de circumstàncies que caracteritzen un partit, precedit per la situació caòtica general provocada per un episodi d'indisciplina laboral d'un col.lectiu privilegiat i que va posar en evidència uns esportistes mal acostumats que van voler provocar també el caos en el món del futbol amb l'excusa de posar-se a l'altura del ciutadà humil. No van voler usar el bus. Un exemple vergonyós, una vegada més, de la prepotència d'alguns clubs galàctics que no volen, de cap de les maneres, ésser considerats terrenals. Afortunadament l'Sporting va ser un exemple de tot el contrari, i va tenir la pena d'haver d'experimentar les habilitats d'Osvaldo en el control i l'assistència aèria.
I si l'episodi dels controladors d'AENA, va ser prou sonat, no va servir com efecte dissuassori. L'afició no va oblidar que entre setmana l'equip s'havia proclamat campió de Catalunya, i no va abandonar l'equip en el pont pre-nadalenc. Quin bon regust havien deixat el Manzanares i la Creu Alta.
Més controladors. Observadors
Cornellà vivia un episodi particular de controladors. els observadors internacionals de lligues d'arreu, que no es van voler perdre un nou partit dels de Pochettino. Que si Kameni, que si Victor, que si Javi, que si Callejón, ques i Osvaldo, que si tots onze interessen als millors equips del món. Una manera més d'intentar desestabilitzar l'equip abans del derbi lliguer. No m'estranyaria que darrera de tot plegat hi haguèssin els de sempre. Els que després de no assolir el guardó més important del futbol català, segueixen mirant capa a un altre costat parlant de Mourinho i les pressions de la Federació per a que no poguèssin jugar a Pamplona. de riure. De txist, com deia aaquell perico descafeïnat.
L'Sporting de Preciado podia ser una trampa. Trampa de bon rotllo. Abraçada entre entrenadors damnificats per la llengua viperina de Mourinho. Petonets i tal ... Per a no reviure l'èxit del Manzanares, segurament els asturians no vestien de matalassers.
;'Espanyol, amb la incorporació de Chica i Sergio G., rebia un equip incòmode. Javi Márquez quedava orfe en el lluïment en no poder jugar Verdú per acomulació de grogue. El futbol, senzillament avorrit. En tota la primera part comptadíssimes arribades a l'àrea i poc perill. Dos xuts amb malícia de Luis G. i Javi Márquez i poc més. Ja no recordava una primera part sense gols a Cornellà. Tota una prova de foc de cara el segon temps. L'Sporting tampoc feia gran cosa. Un parell de pilotes robades al mig del camp que servien per a llançar Moran al contraatac, amb poca fortuna per als asturians. I una pila de còrners,a mb la tàctica d'acomular homes a la frontal fent pinya. Una tàctica que torna boges les defeneses i els entrenadors i que em sembla que hi ha d'haver una contra-tàctica per anul.lar-la. Però estem parlant de còrners en contra i això és una assignatura pendent dels de Pochettino.
I encara més difícil, ara amb 10
Els Homes de davant dels pericos haviene stat força inèdits. El joc no els arribava amb fluïdesa. Es notava massa la baixa de Verdú. I si no n'hi havia prou, Baena innocentó com sempre, veia la segona groga que li van perdonar al Manzanares. L'equip es quedava amb deu. L'Sporting que amb igualtat no havia volgut saber res de la pilota, se'n continuava desentenent. Començaven a passar els minuts, i Pochettino demanava un futbol de més combinació per a desestabilitzar la defensa asturiana. Les pilotes arribaven sempre a l'altura de Callejón, molt mòbil de dreta a esquerra, i la cosa acabava en falta. Callejón sempre rebia. I, com acostuma a passar als pericos, les targetes no queien. Ans al contrari, la veia Callejón per queixar-se contínuament. La possibilitat de recomençar amb un 10 contra 10, s'esvaïa. Va ser al minut 69, ai quin número, ai quins records ... quan en una jugada de combinació, en què la defensa quedava de cap per avall (al minut 69 no podia ser d'una altra manera) i en la fase final de la jugada de toc coral (millor que no pas oral), la pilota arribava a peus d'Osvaldo, que disfressat de controlador aeri, feia una assistència per alt que Luis G. llegia com el millor dels avions. Catacrac. Gol del 10 i jugant amb 10. I al 69, la nota un 10. Una bona premonició. Una bona manera d'alterar el son de Piqué i Puyol que començaran a patir insomni de cara el derbi.
I ara, contra 12?
Preciado introduïa canvis. Volia futbol d'atac per a remuntar contar 10. Feia entra Ayoze. "Hay doce" pensava jo davant la superioritat numèrica i la poca predisposició arbitral d'ensenyar targetes als persiguidors de Callejón. Sense aconseguir el seu objectiu de dominar la pilota, ja que l'Espanyol la va continuar tenint amb llargues combinacions, l'Sporting va començar a posar nervis en el col.lectiu perico. Encara sort que l'àrbitre no va voler veure penal en una pilota robada per Duscher que havia entrat per Sergio G. Va ser dins l'àrea i el davanter asturià va caure, però en la repetició televisiva es veia perfectament que primer que res, tocava la pilota. De penal res.
D'aqui al final més patiment. Substitucions i targetes tàctiques. Javi Márquez s'autoeliminava per al diumenge vinent i no perdre's el derbi. Coorecte.
L'Sporting s'envalentia, però no els sortia res. Ni tant sols van forçar els perillosos còrners de la primera part. 3 puntets i encara en zona champions. De SAnturze a Bilbao, a pescar més sardines. Si cal, en autocar, en tren o a peu, "por toda la orilla", sense arremangar-se.
Som un equip treballador.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
El tòpic de la victòria treballada, no pot trobar millor exemple que els de les victòries justes, ajustades, amb inferioritat i un arbitratge irregular. Un seguit de circumstàncies que caracteritzen un partit, precedit per la situació caòtica general provocada per un episodi d'indisciplina laboral d'un col.lectiu privilegiat i que va posar en evidència uns esportistes mal acostumats que van voler provocar també el caos en el món del futbol amb l'excusa de posar-se a l'altura del ciutadà humil. No van voler usar el bus. Un exemple vergonyós, una vegada més, de la prepotència d'alguns clubs galàctics que no volen, de cap de les maneres, ésser considerats terrenals. Afortunadament l'Sporting va ser un exemple de tot el contrari, i va tenir la pena d'haver d'experimentar les habilitats d'Osvaldo en el control i l'assistència aèria.
I si l'episodi dels controladors d'AENA, va ser prou sonat, no va servir com efecte dissuassori. L'afició no va oblidar que entre setmana l'equip s'havia proclamat campió de Catalunya, i no va abandonar l'equip en el pont pre-nadalenc. Quin bon regust havien deixat el Manzanares i la Creu Alta.
Més controladors. Observadors
Cornellà vivia un episodi particular de controladors. els observadors internacionals de lligues d'arreu, que no es van voler perdre un nou partit dels de Pochettino. Que si Kameni, que si Victor, que si Javi, que si Callejón, ques i Osvaldo, que si tots onze interessen als millors equips del món. Una manera més d'intentar desestabilitzar l'equip abans del derbi lliguer. No m'estranyaria que darrera de tot plegat hi haguèssin els de sempre. Els que després de no assolir el guardó més important del futbol català, segueixen mirant capa a un altre costat parlant de Mourinho i les pressions de la Federació per a que no poguèssin jugar a Pamplona. de riure. De txist, com deia aaquell perico descafeïnat.
L'Sporting de Preciado podia ser una trampa. Trampa de bon rotllo. Abraçada entre entrenadors damnificats per la llengua viperina de Mourinho. Petonets i tal ... Per a no reviure l'èxit del Manzanares, segurament els asturians no vestien de matalassers.
;'Espanyol, amb la incorporació de Chica i Sergio G., rebia un equip incòmode. Javi Márquez quedava orfe en el lluïment en no poder jugar Verdú per acomulació de grogue. El futbol, senzillament avorrit. En tota la primera part comptadíssimes arribades a l'àrea i poc perill. Dos xuts amb malícia de Luis G. i Javi Márquez i poc més. Ja no recordava una primera part sense gols a Cornellà. Tota una prova de foc de cara el segon temps. L'Sporting tampoc feia gran cosa. Un parell de pilotes robades al mig del camp que servien per a llançar Moran al contraatac, amb poca fortuna per als asturians. I una pila de còrners,a mb la tàctica d'acomular homes a la frontal fent pinya. Una tàctica que torna boges les defeneses i els entrenadors i que em sembla que hi ha d'haver una contra-tàctica per anul.lar-la. Però estem parlant de còrners en contra i això és una assignatura pendent dels de Pochettino.
I encara més difícil, ara amb 10
Els Homes de davant dels pericos haviene stat força inèdits. El joc no els arribava amb fluïdesa. Es notava massa la baixa de Verdú. I si no n'hi havia prou, Baena innocentó com sempre, veia la segona groga que li van perdonar al Manzanares. L'equip es quedava amb deu. L'Sporting que amb igualtat no havia volgut saber res de la pilota, se'n continuava desentenent. Començaven a passar els minuts, i Pochettino demanava un futbol de més combinació per a desestabilitzar la defensa asturiana. Les pilotes arribaven sempre a l'altura de Callejón, molt mòbil de dreta a esquerra, i la cosa acabava en falta. Callejón sempre rebia. I, com acostuma a passar als pericos, les targetes no queien. Ans al contrari, la veia Callejón per queixar-se contínuament. La possibilitat de recomençar amb un 10 contra 10, s'esvaïa. Va ser al minut 69, ai quin número, ai quins records ... quan en una jugada de combinació, en què la defensa quedava de cap per avall (al minut 69 no podia ser d'una altra manera) i en la fase final de la jugada de toc coral (millor que no pas oral), la pilota arribava a peus d'Osvaldo, que disfressat de controlador aeri, feia una assistència per alt que Luis G. llegia com el millor dels avions. Catacrac. Gol del 10 i jugant amb 10. I al 69, la nota un 10. Una bona premonició. Una bona manera d'alterar el son de Piqué i Puyol que començaran a patir insomni de cara el derbi.
I ara, contra 12?
Preciado introduïa canvis. Volia futbol d'atac per a remuntar contar 10. Feia entra Ayoze. "Hay doce" pensava jo davant la superioritat numèrica i la poca predisposició arbitral d'ensenyar targetes als persiguidors de Callejón. Sense aconseguir el seu objectiu de dominar la pilota, ja que l'Espanyol la va continuar tenint amb llargues combinacions, l'Sporting va començar a posar nervis en el col.lectiu perico. Encara sort que l'àrbitre no va voler veure penal en una pilota robada per Duscher que havia entrat per Sergio G. Va ser dins l'àrea i el davanter asturià va caure, però en la repetició televisiva es veia perfectament que primer que res, tocava la pilota. De penal res.
D'aqui al final més patiment. Substitucions i targetes tàctiques. Javi Márquez s'autoeliminava per al diumenge vinent i no perdre's el derbi. Coorecte.
L'Sporting s'envalentia, però no els sortia res. Ni tant sols van forçar els perillosos còrners de la primera part. 3 puntets i encara en zona champions. De SAnturze a Bilbao, a pescar més sardines. Si cal, en autocar, en tren o a peu, "por toda la orilla", sense arremangar-se.
Som un equip treballador.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
