dilluns, 3 de gener de 2011

Any nou, l'Espanyol de sempre

València 2 - Espanyol 1

Saben aquel que dise..."Que un equip juga un bon partit lluny de casa, i que fruit de la innocència pròpia i exagerada, no s'ha aprofitar l'empenta propiciada per un futbol dominant i la majoria d'efectius en el camp?. Ah si, me'n oblidava:" i a més una decisió arbitral del darrer minut li birla el partit".

Evidentment no es tracta d'un acudit. Més aviat de la posada en escena del l'Espanyol 2011. El mateix del 2010. L'Espanyol de sempre.
Com sempre, l'estrena de l'any dibuixava la incògnita de com seria el futur immediat. Serem millors que l'any precedent? Repetirem les fluixes actuacions a camp contrari? Confirmarem la fama de fortí de Cornellà?
En qualsevol dels casos, qui amb més eficàcia havia explotat les nostres virtuts havia estat el València. Ens havia torejat a Cornellà i a Ca'n Mestalla, amb l'eficàcia d'una de le nostres "bèsties negres", Zigic. I es disposava a fer-ho de nou amb Aritz Aduriz, un altre incòmode rival, que ja ens havia repassat a Son Moix.
Les baixes de Víctor Ruiz i David Garcia podien facilitar la feina del basc.
Però els valencians no les tenien totes. Temien el seu rival i van posar sobre el camp un equip ultradefensiu, buscant avantatges en la distracció del rival i a pilota aturada. Tractant-se de l'Espanyol i després de la revetlla de cap d'any, no es tractava de somniar truites. Era factible.
L'equip català es va erigir com a dominador del joc creatiu, només obstaculitzat pel mig centre destructiu valencià, que permetia la possessió de la pilota, però sense que passés per al centre de distribució clàssic, que habitualment es resumeix amb les combinacions Victor Ruiz-Javi Marquez-Joan Verdú i un mitja punta que s'ofereix generosament. Les accions tenien una circulació diferent per arribar a la zona de Dani Osvaldo, que no va poder jugar ni un quart d'hora per culpa d'una lesió sobrevinguda.
El València, basava el seu joc en la sorpresa sempre possible, de les accions habilidoses de Joaquin o Mata. I sobretot en el poder de rematada del gladiador Aduriz. Quin jugador!
Com sempre i com mai
I Aduriz va ser qui va començar a posar a prova a la defensa i Kameni. I no va fallar quan va poder rematar ben sòl un córner. Si, un córner. La gentilesa clàssica de la defensa perica. La felicitació del Nadal i any nou, arribava en forma de córner. 1 a 0.
Quedava encara un quart d'hora de la primera part, i l'Espanyol va seguir amb el mateix joc i la necessitat superior. Calia un gol per equilibrar, i tret de dues intervencions de Javi Màrquez, s'havia fet ben poca cosa. S'arribava, s'intentava la darrera passada, i si no s'intentava amb un xut des de lluny, res. Va ser Callejón qui en un intent d'assistència a ningú (Perquè Àlvaro, que havia entrat per Osvaldo no exercia de referència), Diego Costa rematava en pròpia porta. Era el darrer minuta de la primera part. No recordava res igual. Començava a sospitar que el 2011, ens canviava la sort. Només em venien a la memòria jugades similars interpretades per Soldevilla o Lopo, a la nostra àrea. O la de Forlín a Anoeta. Era esperançador. 1a1.
Abans del quart d'hora de la segona part, l'esperança creixia en ser expulsat Aduriz per agredir Chica. A la primera part ja li havia passat l'esperó pel clatell. Ara li etzibava un cop de colze al braç. ja no sé on cal agredir Chica, per a deixar-lo KO. Un fenomen de la ciència.

Bones perspectives
Que bé que se li posaven les coses a l'Espanyol. Tot feia pensar en una possible victòria. Era d'esperar que en una de les seves encertades lectures, Pochettino disposés un futbol que facilités l'arribada en perill a la porta contrària. I no va fer una mala pensada quan va decidir l'entrada de Dàtolo. Un home que ajudaria a obrir el joc per la banda, que sempre molesta un defensa en minoria. Possiblement no va estar tant encertat en escollir l'home substituït, Javi Màrquez.
El València també havia fet un canvi. Un canvi de genis. Vicente per Joaquin. Un geni "d'esquerra" a canvi d'un de "dreta". Podia semblar tot un consol, ja que Dídac Vilà no em genera tota la confiança. Li veig una descoordinació física en alguns moviments que em fa témer el pitjor en massa ocasions.

Final de l'onze i el tretze
El tram final es presentava amb un duel d'extrems esquerres "11's" de gran qualitat, Dàtolo-Vicente. Tractant-se del primer partit del 2011, era un final d'onzes amb tot l'aventatge pels pericos ja que el València jugava amb 10.
L'Espanyol ho va intentar sense despentinar-se en excés, i les oportunitats van arribar. El braç dret de Guaita podria ser santificat, en companya de la mare de Déu del desemparats. Va estar l'autèntic protagonista d'aquest tram final, amb l'excepció de l'àrbitre.
L'àrbitre i el seus assistents, ja que en el descompte va acabar amb les il·lusions periques, en permetre als Valencians sumar el segon gol, en una jugada amb una successió de fores de joc posicionals i reals, que van decidir el resultat. 2 a 1. Van ser onze contra tretze.
L'any no comença bé. El dia de reis, tampoc pinta massa positiva, si no se'ns apareixen els Mags en forma de regal. Tampoc cal demanar res excessiu. Només justícia. Justícia arbitral.
No vull ni imaginar que estaria passant en aquest moment a nivell de mitjans informatius si Barça i/o Madrid agusin perdut el darrer partit del 2010 per un penal injust, i el primer del 2011 per un orsai múltiple al darrer minut.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius