Preciosisme i rancúnia arbitral

Espanyol 2 - Llevant 1

Als prolegòmens del partit es feia estrany veure un d’aquells videus del passat recent, en què es veia Sergio Gonzàlez marcant i celebrant la final de copa de València. En aquest cas tornaria a jugar en contra de l’Espanyol després d’una etapa exitosa A Corunya, ara és al Llevant.
El públic, que proporcionava una bona entrada, estava però més pendent de si finalment seria Álvaro o Ivan, qui ocuparia la baixa d’Oswaldo. Pocs suposaven que ni un, ni l’altre, i que finalment la solució resultaria ben decisiva.

No era només Sergio. La veterania del conjunt és el principal valor d’aquest equip valencià, que tot i ser candidat al descens, ocupava una posició ben meritòria a la classificació. Acumulen molts anys, i sobretot al darrere a més d’anys hi acumulen autèntics repartidors de llenya.

Un dels altres al·licients del matx s’havia esvaït. Per una decisió que no podré mai entendre, el Llevant no va jugar de blau grana, granota, si no amb amples ratlles blanques i negres, que el feien més fàcil de confondre, amb les amples ratlles blanc i blaves de l’Espanyol 2010-11. No seria doncs, gens morbós.

Dàtolo
La curiositat estava en la presència de Dàtolo a la banda esquerra, que reubicava Callejón al centre de la davantera. Així doncs ni Alvaro, ni Ivan, Callejón. I van ser Dàtolo, Callejon i Sergio, el que va combinar magníficament entre ells i amb Verdú, per practicar d’entrada un futbol preciosista que donava continuïtat al que vam veure a Mallorca.

Un futbol que arribaria durant 20 minuts, a base d’unes triangulacions virtuoses. Nombroses ocasions de gol, que en gran part malbarataria un Callejón magníficament ubicat en punta. Mobilitat i desmarcada. Això si, amb la pólvora molt mullada.
D’aquesta superioritat del joc, en resultava una defensa que no arribava enlloc, i un gran gol d’un Dàtolo, que marcava en un gol que havia començat a fabricar ell mateix i va acabar rematant després de Callejón no encertés i Sergio recuperés abans de perdre’s per la línea de fons, la pengés al segon pal, i Dàtolo l’engaltés al vol.
El bon joc va seguir una estona més fins, arribar a la part final de la primera part a l’avorriment absolut.
Era només una llicència dels artistes, que es van prolongar al segon temps, fins que de cop i volta van dir prou, i hi van tornar al tram final del partit.

Ressentiment
Mentre tant, el protagonisme del partit havia passat a mans de l’àrbitre. Un home que sembla ressentit per les encertades declaracions d’Oswaldo entre setmana. I és que qualsevol cosa que veia, que pogués semblar punible, acabava en targeta groga. I en aquest sentit, va acabar per expulsar també el llevantí Xisco, per segar Dàtolo fora de temps. Un pèl rigorosa, si bé es pot interpretar que quan jugador fa falta a un altra que ja se li ha escapat, la falta passa a categoria d’agressió.

Coincidint amb el bon final de partit, i ja sense la nova estrella argentina al camp, va arribar el segon gol. Els virtuosisme estava a les botes d’altres jugadors. Àlvaro havia entrat al seu lloc. En una llarga jugada d’atac, toc i certa màgia, la pilota acabava a la cama esquerra de Callejón que la posava, ara si, lluny de l’abast del porter valencià.
La por d’un possible gol dels llevantins, havia planejat, i precisament arribava després del 2 a 0, quan un altra vell conegut, Valdo feia una centrada sobre el cap de Stuani, i Christian feia una mitja pífia, que el deixava sense recursos per aturar la bola.

Futur immediat
D’aquí al final més ocasions blanc i blaves i poca punteria. Mirar el goig que fa la classificació i fer càlculs aritmètics en mig de l’optimisme que serveix el calendari per als propers quatre partits. Que hi hagi sort, encert i que als jugadors no els pugin els fums. Hi ha equip. Hi ha planter. Cal creure-s’ho, sense oblidar aquella humilitat “camachiana”, que tant de bé va fer al club.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Quin partidàs

Mallorca 0 – Espanyol 1

Ja m’havia fet el càrrec que el reglament pel qual es regeix l’arbitratge i el comitè de competició de la lliga de futbol, incloïa un epígraf titulat “penals a favor de l’Espanyol, mai”. I mira per on, a l’Iberostar estadi, algú s’hi va saltar.
Des que els partits es jugaven al Luis Sitjar, quan no fèiem res de bo. Ni els noms de Son Moix o Ono havien aportat res als nostres interessos. Iberostar, mola més.

La gespa mullada semblava més pròpia d’un Estadi anomenat Son Xop. El rival no feia una por especial. La història recent, però, ens indicava que calia ser, com sempre, pessimistes.
Sobre la gespa mullada i ja en els primers minuts, quan l’equip encara no bordava el bon futbol, l’Espanyol donava bones sensacions.
L’anulació d’un gol en orsai només començar, que ens hauria posat el partit ben difícil ja semblava un bon senyal. A la vigília l’equip del tanatori de Les Corts havia començat la remuntada en un flagrant orsai posicional, d’aquells que mai li assenyalen ni a ells, Ni al Madrid.

Darrere i davant, un 10
De mig enrere, l’equip es mostrava fort i seriós, tret d’un mal entès entre Chica i Cristian, que ens va fer recordar Kameni. De mig endavant, creatiu i alegre. Les tres mitges puntes combinen cada dia millor. Es mouen, intercanvien posicions, i sempre estan a punt de rebre els serveis de Javi Marquez i amb idees per a servir a Osvaldo. Ja se sap, que quan juguen estàtics, ni Luis Garcia, ni Verdú, aporten grans genialitats.
I d’aquesta manera van anar arribant pilotes a l’àrea contrària, que en alguna ocasió portava vertader perill. Aouate i la seva defensa havien de treballar a consciència. Així arribava el primer gol i únic. Luís Garcia li feia una sotana a Kevin sobre la línia de fons, i abans d’encarar l’àrea petita per executar una assistència, era abatut pel mateix Kevin. Penal claríssim. Feia 44 jornades que no ens en xiulaven un a favor. I a fora de casa, des d’aquell que Luís Garcia va estampar al travesser del Madrigal quan començava la remuntada de la 2008-09, no hi havia hagut cap altra ocasió. En aquest cas Luís Garcia executava perfectament, arran de pal. Imparable, tot i que Aouate li havia endevinat la intenció.
Però no passaven ni cinc minuts, i l’àrbitre ens amargava la tarda amb l’expulsió de Dani Osvaldo. L’argentí va saltar per a tocar amb el cap una pilota al mig de camp. Si, ho va fer amb els braços aixecats per a donar-se impuls. El defensa Crespi hi va veure la seva gran oportunitat i en lloc de disputar la pilota, va estavellar el seu cap contra el colze de Dani. No era ni falta, ni groga. Però l’actoràs va caure a terra fingint estaborniment.
Dani era expulsat i sortia protestant indissimuladament.
Semblava sentenciat. Es presentava un partit de veure-les venir, tancar-se, i acumular defensors.

Futbol preciosista
Lluny d’aquest mal escenari, l’equip es va vestir de futbol preciosista. Feia pressió des de tresquarts de camp contrari, feia excel·lent “rondos”, nou contra deu, en que sempre sortia victoriós. I la pilota era de la seva possessió.
Així s’arribava a la mitja part.
Es temia que a la segona part l’equip mallorquí es mostraria molt més a l’atac. Que Pochetino faria un canvi més defensiu. Més veterania sobre el camp, per afrontar la revàlida. Doncs no, de veterania en tenia poca i si algú va acabant sortint van ser tres joves més del planter. Joveníssims. I ja des del primer minut, i abans de la sortida de jugadors frescos, va jugar amb intel·ligència i van començar a sovintejar les ocasions de gols a la porteria d’Aouate, fins a vuit ocasions, algunes de claríssimes.
El Mallorca, en prou feina va arribar a l’àrea blanc i blava. L’arbitre no va tornar a fer-ne una de lletja. Un cop de colze a la cara de Baena, no va ser ni sancionada amb falta. Va allargar quatre minuts, que només van servir per a que Alvarito fos a punt de tornar a marcar.


Surti qui surti
I tres punts al sarró. Convé sumar i seguir jugant amb tranquil·litat. Triomfs com aquest donen caràcter i veterania a un equip tant jove que ha de guanyar en confiança,per sortir al camp amb la sensació que tot és possible. Diumenge que ve, toca de nou guanyar a Cornellà, i com sempre s’aixamplarà la llista de baixes amb l’expulsió de Dani Osvaldo, l’acumulació de targetes de Luís Garcia, i la convocatòria internacional de Víctor, deixaran de nou tot en mans de Pochettino, que haurà de refer el trencacalosques de sempre. Total confiança en ell i els seus homes. Surti qui surti, ho donaran tot, com a Mallorca, on van excel·lir Marquez, Callejón i Verdú, per dir tres noms en un equip pletòric.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

La feina inacabada

Reial Societat 1 – Espanyol 0

Costa saber quin és el moment. El moment indicat per a començar a prendre el vol fora de casa. El desplaçament al camp d’un equip acabat de pujar a primera, era una bona ocasió. L’entitat del rival també. Només rascava “el runrun” del retrobament de Tamudo.
Finalment ja sembla que només queda solucionar en quina porteria cal fer entrar la pilota.

Pochettino comptava amb força opció de triar entre els seus efectius. Per un equip “pupes” com l’Espanyol, tenir només les baixes eternes de Ivan, Mattioti, Dàtolo i la més recent de Sergio semblaven una notícia prou positiva. Ni cal recordar que d’altres equips ben propers, d’una sola baixa en fan un drama rotund.

Era d’aquells partits en que en enfrontar-nos a un equip blanc i blau, sens feia difícil reconèixer-nos vestits de negre. D’aquell negre que tant bona premsa va tenir al Bernabéu.

Forludo Tamudín
Molt bé, no va començar la cosa quan veiem que al minut 7, Victor rebia una groga per entrar amb noblesa a Tamudo. Sort que no era la seva “parella de ball”, i que en general el de Santa Coloma tindria que veure-se-les amb Forlin. I van ser “parella de ball” amb tots els ets i el uts, si atenem a les arrambades que es feien dins a l’àrea en córner i faltes. I ben a punt que hi va estar el murri Raül ja al minut 12 de cap, donant feina a Kameni.

Però la sensació de perill més autèntica la va donar fins ben passada la mitja hora l’Espanyol amb algunes demostracions de Dani Oswaldo, certificant que es dels homes punta més perillosos de l’Univers futbolístic. El perill més real, però va ser físic i en una jugada tonta quan Ernesto Galan es deixava enrere el tacs de la bota fins que el peroné li va fer “crac”. Mala sort per un jugador que lluita per la titularitat i sempre està de pega. A la primera jornada el gol en pròpia porta. Al Bernabéu l’expilsió. I a Anoeta el peroné. Més problemes per Pochetino, i com sempre, Chica a punt.
L’equip començava a recular de manera preocupant i Kameni hi posava el “supsense” en una sortida d’aquelles en pilota bombada, que en té reservat en partits nocturns. Repeteixo, no penseu que té algun problema d’enlluernament amb la llum artificial?

Mala peça al teler
Arribàvem igualats a mig temps. Mala peça al teler, quan no es marca en camps com Anoeta, que saps que encara que sigui de rebot acabes llepant.
Amb un futbol seriós l’Espanyol es tornava a imposar futbolísticament al segon temps. I si algú mereixia per ocasions clares emportar-se els punts, era l’Espanyol. Luis, callejon i Duscher van poder fer-ho. Però això no és cap teorema, i més aviat la lògica és l’altra. La de la feina inacabada, quan esperes resoldre-la al final en aquests camps. Si a això hi afegim la proverbial mala sort del nostre equip, en trobarem amb un punt final ben cardat.
Així era. Tamudo no marcava, era el seu marcador en un excés de control, qui la posava dins en no saber reaccionar eficaçment en un rebot. En cara quedaven alguns minuts i Alvarito que havia entrat per Dani O. I Luis podien marcar, però el porter xilè Bravo s’erigia en figura del partit.
Quina llàstima. Segurament una nova sortida fora de casa permetrà comprovar que l’Espanyol és capaç de guanyar fora de casa. Mallorca no és un mal lloc.

Contracrònica de l'Eugeni Rius

Gràcies als JASP

Espanyol 1 – Osasuna 0

A Madrid havia quedat més que evident, que tot i les baixes, jugués qui jugués aquest diumenge, ho faria bé. O com a mínim hi posaria el que calgués per a guanyar.
I en aquest equip, a qui li acostuma a toca lo de treure les brases del foc? Si, als joves. Els joves d’un pedrera inesgotable que cada temporada donen les poques satisfaccions de veritat. Aquelles que tots els afeccionats els hi reconeixem.

Defensa made in Sant Adrià, i molt més Sant Adrià presentava Pochettino en un equip que ja, en què ja no es pot fer servir l’expressió “equip de circumstàncies”. Perquè de circumstància n’hi ha tantes, i totes per mala llet o desgràcia, encaminades a perjudicar-nos que ja són habituals. I a més, no podem mai classificar dins de la desventura, el de diumenge rere diumenge, presentar un equip diferent, sempre competitiu, i ben farcit de joves amb talent i del planter. Joves i sobradament ensinistrats per a donar la talla entre els millors. És l’espanyol.

El factor Alvaro
Després d’un inici un pèl dubitatiu, el mig camp espanyolista agafava les regnes del partit, i començava a fer córrer les puntes atacants on aviat Callejón ja feia de les seves, i el debutant Alvaro Vázquez, s’hi movia com el més veterà. I ell va ser el detonant, i el factor de la victòria. En dues jugades successives, de murri amb ganes de fer mala a la defensa contrària, el darrer defensor li va fer falta quan s’encarava a porta. En ambdós casos, i reglament en mà, l’arbitre perdonava la vermella directa. Però en tractar-se del mateix jugador, l’acumulació de grogues de Lolo, deixava els de Camacho amb 10. El camí semblava aplanat, i no van passar ni quatre minuts i el mateix Alvaro recollia un rebot a la frontal i amb àgil i ràpid dribling es posa la pilota a la cama esquerra i gol.
Moment d’esclat i reconeixament del que havia fet aquest jove en pocs minuts. Les comparacions amb Tamudo eren inevitables. Es preveia una tarda de bon futbol.

Còmodes
L’equip però es va acomodar en el resultat i la situació de majoria en el camp. No va donar temps, ni d’autoagaradar-se. Poc futbol, i poques ocasions per a un equip i un Callejón, encara massa obsessionat pel gol.
Poc més que explicar fins la mitja part, tret d’un trau al cap que es va fer Duscher en una de les seves “valentes” interverncions.
Sense complexos l’Osasuna va sortir al segon temps amb l’ambició d’empatar, i d’alguna manera o altra es va patir fins a la fi. Tot i que les ocasions més clares i quantioses van ser de l’Espanyol. Callejón, Verdú en més d’un ocasió, Márquez, i fins i tot Osvaldo recuperat, va poder marcar. Veure Osvaldo tant aviat a punt és destacable. Fot un mes em vaig girar el peu, i encara me’n sento. El killer, en quinze dies, ja tenia ganes de tornar a matar.

I l’arbitre.... paciència
De tota manera els ensurts forts van ser a la nostra àrea amb un gol anul·lat correctament, i una jugada confosa en que l’àrbitre es va tornar a posar un medalla de l’estil de que s’estan penjant els darrers dies els àrbitres, encara que en aquest cas ens va afavorir. Victor va fer una ma involuntària dins l’àrea que va acabar fora l’àrea en una jugada de joc perillós. L’àrbitre planta la pilota fora l’àrea i ens fa creure que pita la falta. Però resulta que no, que a l’acta arbitral recull que li va ensenyar a Victor una targeta groga per les mans. Qui els entengui, que els compri.....

I ara escolteu-me. De cara a la setmana que comencem preneu paciència, perquè els mitjans culers, una vegada tinguin curat Messi ja no tindran de què parlar més que de Tamudo. Tindrem Tamudo a totes hores. I esperem que no ens faci cap gol a Anoeta, i que tinguem un bon resultat a Donosti.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Les prestacions d’un killer

Espanyol 2 Getafe 0

No devia ser l’únic que tenia la mosca al nas. La venda per quatre xavos de Moises i Pareja, encara em sembla temerària, i encarar una nova temporada amb l’única fe en la consolidació de les joves promeses és molt arriscat.

L’estrena davant el “coco” Getafe, no era una feina fàcil. Sort que venien cansats de la UEFA, i que sense complexes els de Pochetino van sortir des del primer minut a buscar els tres punts que ens havien de situar a -37 de la salvació.

La mosca s’enfilava més al nas quan es podia veure al “nostre” Pareja a la grada de visita, i els de Michel amb ParejO a la davantera. Tot una prova de foc per la defensa novella Galan-Víctor. En realitat els madrilenys no els van posar gens a prova, i tret d’alguna badada i imprecissió en la passada que es pot pol·lir amb el pas dels dies, només se’ls pot criticar la mala sort de Galan en el gol que es va fer a la pròpia porta. Parejo també en va ser còmplice quan va errar tot sol davant de porteria amb el cap.

Però d’angúnies, poques. Ben aviat la combinació dels mig campistes, amb els mitja puntes i Oswaldo, era fluït i perillós. Oswaldo anava un pèl precipitat buscant el primer gol de la temporada, que més tard arribaria per partida doble. En una ocasió la precipitació va ser de Verdú, que va malbaratar una pilota que anava pintada per al killer.

Córners tàctics

Ustari, el porter que s’assembla a Rafa Nadal, anava resolent la feina. Però de preocupat en devia estar. L’Espanyol, escarmentat dels gols de córner rebuts la temporada passada, ha tingut la magnífica idea d’assajar els córners. I és que quan pugen al remat Galan, Forlín i Víctor, per acompanyar el killer, la situació crea incertesa en el rival, i llavors es pot provar de fer altres coses com enviar “folhas seques”, a l’esquerra prodigiosa de Javi Màrquez, o a d’altres canoners com Verdú. Al darrer partit contra l’Osasuna ja ho va provar Forlín, i contre el Geta Marquez i Verdú van ser-hi a punt.

Abans de marcar, Gavilan va posar a prova a un inspirat Cristian Àlvarez. Però de seguida, Verdú feia la seva primera intervenció genial del partit, en robar una piloa al mig de camp, que va habilitar un ràpid contraatac per a Callejón, que generós com pocs regalava el 1 a 0 a Dani Oswaldo.

L’equip entrava en una borratxera de joc de vertigen. El primer d’emborratxar-se de pilota va ser Callejón en una jugada del segell 2010-11. L’equip s’agradava a si mateix i agradava a l’afició. I en aquest esplendor, poc abans de la mitja part, Calljeon va intentar de fer aquell gol impossible que va intentar Pelé, a Mèxic 70, quan Mazurkiewic li va sortir a la desesperada i va intentar el dribling pel costat invers a la lògica intel·lectual futbolística. Callejón tampoc ho va aconseguir.


Atac i preciosisme

A la mitja part, vaig seguir aquell costum de molts futbolistes, sobretot a l’estiu. Vaig prendre una dutxa, i va ser un bon presagi, ja que els color blan i blaus dominen al bany de casa. Material sanitari, antilliscant, cortina, tovalloles, sabatilles…..La mala notícia la donava com sempre Catalunya Ràdio, passant olímpicament de Cornellà, per anar al Sardinero per comentar el futur. Vergonyós!

La segona part, d’entrada, començava seguint els presagis. Atac i preciosisme. Insistència sobre l’àrea. Arribava el 0 a 2, després que Verdú rematés un córner amb el peu, i el rebuig d’un defensor, el killer feia el 2 a 0.

Sense arribar a tenir por de l’empat, s’arriba al 2 a 0.

Però la sensació durava poquíssim, quan víctimes de la mala sort sempre lligada a l’equip, Galan feia una pífia inesperada i posava una centrada sense perill dins la porta pròpia. Era regalar números per a la remuntada als madrilenys.

I ho van intentar.


A patir

Pochettino no en semblava massa conscient, i feia sortir Dàtolo, per a una mena de lluïment de difícil execució.

Primer en una jugada embarbollada i després en un pal de Colunga (quin fitxatge!), van estar a punt d’empatar. Hauria estat injust,però molt propi de l’Espanyol.

Callejon rebia entrades mereixedores d’expulsió, i no passava res. El Geta a l’atac i l’Espanyol a la contra, era més perillós. Oswaldo era apunt de fer el tercer, poc abans d’aconseguir-lo Dàtolo, abans del xiulet final. 1 a 3.



Adéu Kameni?

Tot i el patiment, bona sensació. D’un equip que sembla prou consolidat, tot i els debutants. Que amb Marquez i Verdú acarona la pilota. I que a més comptarà amb Duscher, Sergio G i Dàtolo per a fer un onze potent. I qui sap si un central. Però que sigui bo de veritat, perquè de promeses en tenim per donar i vendre. Tota una sort.

I qui sap si després dels tres punts, aprofitaran per a vendre (qui sap si malvendre) Kameni.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius