Gràcies als JASP

Espanyol 1 – Osasuna 0

A Madrid havia quedat més que evident, que tot i les baixes, jugués qui jugués aquest diumenge, ho faria bé. O com a mínim hi posaria el que calgués per a guanyar.
I en aquest equip, a qui li acostuma a toca lo de treure les brases del foc? Si, als joves. Els joves d’un pedrera inesgotable que cada temporada donen les poques satisfaccions de veritat. Aquelles que tots els afeccionats els hi reconeixem.

Defensa made in Sant Adrià, i molt més Sant Adrià presentava Pochettino en un equip que ja, en què ja no es pot fer servir l’expressió “equip de circumstàncies”. Perquè de circumstància n’hi ha tantes, i totes per mala llet o desgràcia, encaminades a perjudicar-nos que ja són habituals. I a més, no podem mai classificar dins de la desventura, el de diumenge rere diumenge, presentar un equip diferent, sempre competitiu, i ben farcit de joves amb talent i del planter. Joves i sobradament ensinistrats per a donar la talla entre els millors. És l’espanyol.

El factor Alvaro
Després d’un inici un pèl dubitatiu, el mig camp espanyolista agafava les regnes del partit, i començava a fer córrer les puntes atacants on aviat Callejón ja feia de les seves, i el debutant Alvaro Vázquez, s’hi movia com el més veterà. I ell va ser el detonant, i el factor de la victòria. En dues jugades successives, de murri amb ganes de fer mala a la defensa contrària, el darrer defensor li va fer falta quan s’encarava a porta. En ambdós casos, i reglament en mà, l’arbitre perdonava la vermella directa. Però en tractar-se del mateix jugador, l’acumulació de grogues de Lolo, deixava els de Camacho amb 10. El camí semblava aplanat, i no van passar ni quatre minuts i el mateix Alvaro recollia un rebot a la frontal i amb àgil i ràpid dribling es posa la pilota a la cama esquerra i gol.
Moment d’esclat i reconeixament del que havia fet aquest jove en pocs minuts. Les comparacions amb Tamudo eren inevitables. Es preveia una tarda de bon futbol.

Còmodes
L’equip però es va acomodar en el resultat i la situació de majoria en el camp. No va donar temps, ni d’autoagaradar-se. Poc futbol, i poques ocasions per a un equip i un Callejón, encara massa obsessionat pel gol.
Poc més que explicar fins la mitja part, tret d’un trau al cap que es va fer Duscher en una de les seves “valentes” interverncions.
Sense complexos l’Osasuna va sortir al segon temps amb l’ambició d’empatar, i d’alguna manera o altra es va patir fins a la fi. Tot i que les ocasions més clares i quantioses van ser de l’Espanyol. Callejón, Verdú en més d’un ocasió, Márquez, i fins i tot Osvaldo recuperat, va poder marcar. Veure Osvaldo tant aviat a punt és destacable. Fot un mes em vaig girar el peu, i encara me’n sento. El killer, en quinze dies, ja tenia ganes de tornar a matar.

I l’arbitre.... paciència
De tota manera els ensurts forts van ser a la nostra àrea amb un gol anul·lat correctament, i una jugada confosa en que l’àrbitre es va tornar a posar un medalla de l’estil de que s’estan penjant els darrers dies els àrbitres, encara que en aquest cas ens va afavorir. Victor va fer una ma involuntària dins l’àrea que va acabar fora l’àrea en una jugada de joc perillós. L’àrbitre planta la pilota fora l’àrea i ens fa creure que pita la falta. Però resulta que no, que a l’acta arbitral recull que li va ensenyar a Victor una targeta groga per les mans. Qui els entengui, que els compri.....

I ara escolteu-me. De cara a la setmana que comencem preneu paciència, perquè els mitjans culers, una vegada tinguin curat Messi ja no tindran de què parlar més que de Tamudo. Tindrem Tamudo a totes hores. I esperem que no ens faci cap gol a Anoeta, i que tinguem un bon resultat a Donosti.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius