dilluns, 4 d’octubre de 2010

La feina inacabada

Reial Societat 1 – Espanyol 0

Costa saber quin és el moment. El moment indicat per a començar a prendre el vol fora de casa. El desplaçament al camp d’un equip acabat de pujar a primera, era una bona ocasió. L’entitat del rival també. Només rascava “el runrun” del retrobament de Tamudo.
Finalment ja sembla que només queda solucionar en quina porteria cal fer entrar la pilota.


Pochettino comptava amb força opció de triar entre els seus efectius. Per un equip “pupes” com l’Espanyol, tenir només les baixes eternes de Ivan, Mattioti, Dàtolo i la més recent de Sergio semblaven una notícia prou positiva. Ni cal recordar que d’altres equips ben propers, d’una sola baixa en fan un drama rotund.

Era d’aquells partits en que en enfrontar-nos a un equip blanc i blau, sens feia difícil reconèixer-nos vestits de negre. D’aquell negre que tant bona premsa va tenir al Bernabéu.

Forludo Tamudín
Molt bé, no va començar la cosa quan veiem que al minut 7, Victor rebia una groga per entrar amb noblesa a Tamudo. Sort que no era la seva “parella de ball”, i que en general el de Santa Coloma tindria que veure-se-les amb Forlin. I van ser “parella de ball” amb tots els ets i el uts, si atenem a les arrambades que es feien dins a l’àrea en córner i faltes. I ben a punt que hi va estar el murri Raül ja al minut 12 de cap, donant feina a Kameni.

Però la sensació de perill més autèntica la va donar fins ben passada la mitja hora l’Espanyol amb algunes demostracions de Dani Oswaldo, certificant que es dels homes punta més perillosos de l’Univers futbolístic. El perill més real, però va ser físic i en una jugada tonta quan Ernesto Galan es deixava enrere el tacs de la bota fins que el peroné li va fer “crac”. Mala sort per un jugador que lluita per la titularitat i sempre està de pega. A la primera jornada el gol en pròpia porta. Al Bernabéu l’expilsió. I a Anoeta el peroné. Més problemes per Pochetino, i com sempre, Chica a punt.
L’equip començava a recular de manera preocupant i Kameni hi posava el “supsense” en una sortida d’aquelles en pilota bombada, que en té reservat en partits nocturns. Repeteixo, no penseu que té algun problema d’enlluernament amb la llum artificial?

Mala peça al teler
Arribàvem igualats a mig temps. Mala peça al teler, quan no es marca en camps com Anoeta, que saps que encara que sigui de rebot acabes llepant.
Amb un futbol seriós l’Espanyol es tornava a imposar futbolísticament al segon temps. I si algú mereixia per ocasions clares emportar-se els punts, era l’Espanyol. Luis, callejon i Duscher van poder fer-ho. Però això no és cap teorema, i més aviat la lògica és l’altra. La de la feina inacabada, quan esperes resoldre-la al final en aquests camps. Si a això hi afegim la proverbial mala sort del nostre equip, en trobarem amb un punt final ben cardat.
Així era. Tamudo no marcava, era el seu marcador en un excés de control, qui la posava dins en no saber reaccionar eficaçment en un rebot. En cara quedaven alguns minuts i Alvarito que havia entrat per Dani O. I Luis podien marcar, però el porter xilè Bravo s’erigia en figura del partit.
Quina llàstima. Segurament una nova sortida fora de casa permetrà comprovar que l’Espanyol és capaç de guanyar fora de casa. Mallorca no és un mal lloc.

Contracrònica de l'Eugeni Rius