dimarts, 26 d’octubre de 2010

Preciosisme i rancúnia arbitral




Espanyol 2 - Llevant 1

Als prolegòmens del partit es feia estrany veure un d’aquells videus del passat recent, en què es veia Sergio Gonzàlez marcant i celebrant la final de copa de València. En aquest cas tornaria a jugar en contra de l’Espanyol després d’una etapa exitosa A Corunya, ara és al Llevant.
El públic, que proporcionava una bona entrada, estava però més pendent de si finalment seria Álvaro o Ivan, qui ocuparia la baixa d’Oswaldo. Pocs suposaven que ni un, ni l’altre, i que finalment la solució resultaria ben decisiva.

No era només Sergio. La veterania del conjunt és el principal valor d’aquest equip valencià, que tot i ser candidat al descens, ocupava una posició ben meritòria a la classificació. Acumulen molts anys, i sobretot al darrere a més d’anys hi acumulen autèntics repartidors de llenya.

Un dels altres al·licients del matx s’havia esvaït. Per una decisió que no podré mai entendre, el Llevant no va jugar de blau grana, granota, si no amb amples ratlles blanques i negres, que el feien més fàcil de confondre, amb les amples ratlles blanc i blaves de l’Espanyol 2010-11. No seria doncs, gens morbós.

Dàtolo
La curiositat estava en la presència de Dàtolo a la banda esquerra, que reubicava Callejón al centre de la davantera. Així doncs ni Alvaro, ni Ivan, Callejón. I van ser Dàtolo, Callejon i Sergio, el que va combinar magníficament entre ells i amb Verdú, per practicar d’entrada un futbol preciosista que donava continuïtat al que vam veure a Mallorca.

Un futbol que arribaria durant 20 minuts, a base d’unes triangulacions virtuoses. Nombroses ocasions de gol, que en gran part malbarataria un Callejón magníficament ubicat en punta. Mobilitat i desmarcada. Això si, amb la pólvora molt mullada.
D’aquesta superioritat del joc, en resultava una defensa que no arribava enlloc, i un gran gol d’un Dàtolo, que marcava en un gol que havia començat a fabricar ell mateix i va acabar rematant després de Callejón no encertés i Sergio recuperés abans de perdre’s per la línea de fons, la pengés al segon pal, i Dàtolo l’engaltés al vol.
El bon joc va seguir una estona més fins, arribar a la part final de la primera part a l’avorriment absolut.
Era només una llicència dels artistes, que es van prolongar al segon temps, fins que de cop i volta van dir prou, i hi van tornar al tram final del partit.

Ressentiment
Mentre tant, el protagonisme del partit havia passat a mans de l’àrbitre. Un home que sembla ressentit per les encertades declaracions d’Oswaldo entre setmana. I és que qualsevol cosa que veia, que pogués semblar punible, acabava en targeta groga. I en aquest sentit, va acabar per expulsar també el llevantí Xisco, per segar Dàtolo fora de temps. Un pèl rigorosa, si bé es pot interpretar que quan jugador fa falta a un altra que ja se li ha escapat, la falta passa a categoria d’agressió.

Coincidint amb el bon final de partit, i ja sense la nova estrella argentina al camp, va arribar el segon gol. Els virtuosisme estava a les botes d’altres jugadors. Àlvaro havia entrat al seu lloc. En una llarga jugada d’atac, toc i certa màgia, la pilota acabava a la cama esquerra de Callejón que la posava, ara si, lluny de l’abast del porter valencià.
La por d’un possible gol dels llevantins, havia planejat, i precisament arribava després del 2 a 0, quan un altra vell conegut, Valdo feia una centrada sobre el cap de Stuani, i Christian feia una mitja pífia, que el deixava sense recursos per aturar la bola.

Futur immediat
D’aquí al final més ocasions blanc i blaves i poca punteria. Mirar el goig que fa la classificació i fer càlculs aritmètics en mig de l’optimisme que serveix el calendari per als propers quatre partits. Que hi hagi sort, encert i que als jugadors no els pugin els fums. Hi ha equip. Hi ha planter. Cal creure-s’ho, sense oblidar aquella humilitat “camachiana”, que tant de bé va fer al club.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius