Primeres pèrdues al nogociet del "todo a cien"

Espanyol 0 - Villareal 1

No era Paolo Rossi, ni es tractava de Sarrià. Les coincidències no podien però ser més clares. En feu perico, i amb el cognom coincident, un home va ser el que va marcar clarament les diferències. En aquesta ocasió però, van guanyar els grocs, i els blancs i blaus van passar la segona penitència de la temporada a Cornellà, la mateixa setmana en què el club havia esdevingut un desesperant "todo a cien"

La cosa no estava per a tirar coets. Era moment de seguir demostrant que l'entitat compta amb una de les millors fàbriques de jugadors de la història, i que res es notaria.... I com s'havia de notar res, si al lateral esquerra de la defensa tornava l'incombustible David Garcia? Després d'onze anys intentant asseure'l a la banqueta amb nombrosos fitxatges estrangers i a la primera que és suplent, i a causa d'un jove de la plantilla, el ressusciten... i que consti que no tinc res en contra de David Garcia, ni tampoc és que consideri que Dídac fos, avui per avui, un jugadoràs. Però alguna cosa deuen veure-li en projecció, un equip que els darrers anys ha tingut en aquesta plaça homes de la categoria del gran Maldini, Kalazde o Jankulovski.
I amb tot això no vull buscar una excusa a la derrota contra el Vila-real. Ni tant sols la baixa, de l'home més decisiu a la defensa, Víctor Ruiz. De la defensa i la sortida de pilota. El Vila-real va fer un dels millors partits que deu haver jugat aquesta temporada. Molt millor per exemple, que la discreta actuació del partit d'anada en què, amb tot, va aconseguir golejar un Espanyol gafat per la mala sort des del primer minut.

La desmarcada automàtica

A Cornellà, el Vila-real es va plantejar el partit com ho va fer el Barça, corrent molt. I l'Espanyol va respondre amb el mateix, en una primera part que s'assemblava a un combat de boxa d'aquells que no tenen pausa. La pilota anava d'una a l'altra àrea, fent suar els porters. Les més clares van ser del Vila-real i les més abundoses de l'Espanyol. Kameni, Diego López i els pals de les porteries, feien hores extres. No sé ben bé com, una vegada sí i altra també, Javi Marquez i els seus companys s'inventaven passades a un atac que responia amb tocs i passades ràpides entre Callejon, Sergio i Luis que acabaven en ocasions de gol que no es van materialitzar. Aquest futbol ràpid va donar lloc a intents de fer aquella jugada de desmarcada que ha practicat Callejon les darreres jornades, sense sort, i amb altres protagonismes. L'equip comença a jugar amb continues desmarcades automàtiques, que al cap i a la fi faran molt mal a les defenses contràries i ens han de seguir donant alegries fora de casa. Només cal que els àrbitres no assenyalin orsais inexistents, com va fer Turienzo en nombroses ocasions.
I és que com ja vam apuntar jornades precedents, l'absència d'Osvaldo serà més evident en els partits de Cornellà que en els de visitant.

Rossi, com Paolo

I també producte de la velocitat, un si altres perdien pilotes en zona de creació, i a conseqüència d'això, al darrer minut de la primera part, va arribar el contraatac que Rossi va culminar millor del que ho hauria fet el mateix Paolo Rossi. Amagant les cartes va simular complicar-se la vida arrambant-se a la línia de fons, i quan tothom esperava la centrada va fulminar un Kamani confiat, xutant directe arran de pal. Golàs. 0 a 1. Un gol més psicològic per la virtut presdigitadora de Rossi, que pel fet d'haver marcat el minut 45.
El mig camp perico, havia fet un gran desgast per a no res. El panorama no satisfeia Pochettino, que va voler canviar el decorat. I al quart d'hora de la segona part, va retirar Duscher i Marquez, per a fer entrar Alvaro i Galan, i redecorar l'equip, amb Forlín i Verdú al mig del camp. Sense tant virtuosisme, per moments va semblar que Pochettino, la tornava a encertar amb els canvis revolucionaris, si bé al cap i a la fí, no va assolir més aproximacions, ni més perill a l'àrea de Diego. El Vila-real va arribar a perdonar els 0 a 2, i el 0 a 3.

Almeria i Madrid

L'Espanyol no va poder fer res més. Ho va intentar sense sort, ni cap concessió arbitral, com en la mà que va fer Bruno, només començar la segona part. Reinterpretant la regla del fora de joc. I allargant només tres minuts, una segona part amb repetides pèrdues de temps de Diego i sis substitucions.
La xampions se'n va, si bé les opcions de UEFA es mantenen intactes, amb l'allunyament de Sevilla i At Madrid. Ara el rival és el Bilbao, i el futur immediat és Almeria dissabte vinent, a l'espera de la visita de Mourinho, d'aquí dues jornades.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius