dilluns, 24 de gener de 2011

Talent en venda

Getafe 1 – Espanyol 3

La història del futbol ve carregada d’exemples d’equips desmantellats. Desmantellats sempre a final de temporada i amb una clara justificació econòmica d’urgent actuació. Vés per on, que l’amenaça ja ens arriba a la meitat del campionat, quan ja hem assolit el número de punts que ens garanteixen la continuïtat i sense saber si som capaços d’alguna cosa més, ni fer un càlcul racional de com podria canviar la nostra situació econòmica si ho comptéssim al final de l’exercici i a la vista de les previsions de la temporada vinent.

Posa de certa mala llet, asseure’s al sofà a veure un partit més d’aquest equip talentós que està formant Pochettino, amb la incertesa de si possiblement és la darrera vegada que veiem jugar a un dels nostres, de blanc i blau. De blanc i blau o taronja, perquè a Getafe amb una vestimenta que ens recordava a la taronja-mecànica holandesa, els de Pochettino saltaven a la gespa a confirmar el bon moment de l’equip i les seves possibilitats de futur, independentment si alguns pretenen fer negoci immediat.

Taronges

A la vigília, un equip amb la samarreta taronja, havia estat vilment arbitrat a Mestalla. Si allà,on en els darrers minuts els àrbitres actuen a favor de l’equip local com si es tractés del Bernabéu o el Nou Camp. Ho coneix bé l’Espanyol.

No es pot dir que a Getafe, l’equip sortís ni resultés ser, una ombra de l’equip de la jornada anterior. Al contrari, certa possessió i poc més. Alguna aproximació a l’àrea, i més aviat un futbol passerell. Qui sap si el fred siberià que abraça la península o la mala digestió d’algun “cocido” o altra plat carregós de la cuina castellana. O en realitat l’empanada mental de la directiva que vol vendre sense sentit, afectava el joc dels pericos.

Si a això hi afegim d’altres circumstàncies, com la successió de les pífies de la línia defensiva en el gol que va fer el Getafe. Un gol fet a la mateixa porteria on Ivan Alonso i Oswaldo van marcar en les mitges temporades del seu debut. Ens trobem un equip molt diferent.

Ulleres de sol

Per cert, algú tipus Maldini del Canal +, s’ha aturat a investigar determinades rareses dels porter africans. A can Perico, amb N’Kono i Kameni, n’hem viscut algunes, com la que ahir va poder ser vital en el primer gol. No sé fins a quin punt reacciones diferent a la llum, però la veritat és que mai he vist un porter no africà, afrontar un sol ras de cara sense gorra, visera o com a mínim arronsar els ulls. No és la primera vegada que veig Kameni perjudicat per aquest excés de confiança.

1 a 0. A banda de regalar el gol i alguna altra ocasió, no sé fins a quin punt Victor Ruiz, es pot fer un plantejament similar, al que em feia jo des de sofà, només començar. Sigui de pedra o no, Ruiz va intervenir també en aquesta malaguanyada jugada i en una altra en que va protagonitzar l’oportunitat més cara de gol i va topar amb un afortunat Ustari. Per cert, se sembla molt amb Rafa Nadal, no? Ustari evidentment. Victor s’assembla amb Albert Ribera. Una desgràcia com una altra....

Deu minuts prodigiosos

La primera part, no havia estat gens esperançadora. Calia replantejar les coses. Calia tornar a ser aquell equip de la primera part de San Mamés,o del Sánchez Pizjuan. I després de cinc minuts, encara glaçat com la tarda, l’equip va brodar 10 minuts prodigiosos, en què va lligar tres preciosos gols un darrere l’altra. El primer de la Corporació Garcia SA. El segon en una pentinada de Callejón, després d’un nou sprint, i finalment Sergio Garcia, culminant un contraatac. 1 a 3.

D’aquí al final, quedaven 30 minuts, en van poder venir d’altres. A una i altra porteria. De vegades Kameni i d’altres la seva “vista també prodigiosa”, van evitar- a la porteria perica. A l’altra, el travesser i l’àrbitre, que no veia les faltes. Tres punts més i l’Espanyol, ja està gairebé salvat.

L’Espanyol, o el que quedi de l’Espanyol, després del desmantellament que es preveu fer de l’equip, haurà de demostrar si són capaços d’alguna cosa més.

Mal vendre

D’entrada, la crítica a la política de vendes, és pensant en què és aviat per desfer l’equip quan encara no ha demostrat del què és capaç. És evident que fan falta diners, però no és moment de fer balanç, abans de comprovar si es compleixen els objectius. Veure i analitzar la situació. És al final de la temporada quan els preus del gran jugadors s’arrodoneixen (qui sap si com en l’època de Kubala, un debut a la selecció pot doblar un preu), és quan es calcula quins poden ser els ingressos televisius d’una temporada a Europa, quants jugadors faran falta per afrontar una temporada a Europa. No es pot actuar al mes de Gener, amb l’únic i lícit objectiu de retornar diners a directius que han arriscat els seus diners per a fer fitxatges, i en època de crisi volen refer el seu calaix per por a perdre-ho tot, si la piloteta no entra. I en cas de voler-ho fer, no es pot mai malvendre jugadors decisius i insubstituïbles. Sincerament, hores d’ara només vendria i per una oferta que igualés la clàusula a Carlos Kameni, ja que és l’únic home de prestigi mundial que té un suplent raonablement contrastat. Regals, no.

Diumenge vinent, el Vila-real, un dels equip que es barallarà amb nosaltres camí d’Europa, visita Cornellà. Qui jugarà? Caldrà repescar algú de Sant Adrià? Quants n’hauran venut? Sort que alguns estan lesionats......

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius