Només acabar la retransmissió televisiva de la Televisió de Catalunya i abans de l’inici de “El Vestidor”, en vaig tenir prou amb una d’aquelles cortinetes musicals que separen blocs i programes, que amb ritme caní diu “Corren. Corren pels carrers corren...” per a interpretar que allò era la veritable anàlisi del partit, i no haver d’esperar a sentir Pichi Alonso assegurant que l’Espanyol que havíem vist a Heliópolis era un ferm candidat a la xampions, ni cap altres dels seus companys recordant-me per activa i passiva les bondats de Sant Kameni.
L’Espanyol de la nit havia jugat tàctica i físicament un partit gairebé perfecte, i en aquesta ocasió no calia ni lamentar la reculada de l’equip en el segon temps, ni la clàssica decisió arbitral que amaga l’existència perica en el minuts decisius.
Un equip presumptament acomplexat per la baixa del seu home més decisiu, del que actua de far en el joc atacant i exerceix d’obrellaunes de les defenses rival, es presentava al camp d’un dels seus rivals directes. Com en totes les situacions precedents d’una temporada farcida de lesions, la teoria d’onze són onze diguin com es diguin, va prevaldre en els plans de Mauricio Pochettino.
Els sempre agradables i emocionants inicis dels enfrontaments Sevilla-Espanyol, amb records per Puerta i Jarque, van precedir els minuts de joc.
Contra els Globetrotters
Ben aviat s’evidenciava un “mal congènit” que acompanya el brau defensa argentí Juan Forlín, i que ell supera amb voluntat, esforç i sobretot potència de salt. Com li passava a Ayala, Forlin és més aviat baixet. Luis Fabiano i Kanouté, s’aproximen més aviat al perfil dels Globetrotters.
El Sevilla exercia un tímid domini. Per més que vogués no podia fer altra cosa amb un mig camp comandat per Romaric i Zokorà. La seva alternativa dominant només podia passar per la mobilitat d’uns extrems ràpids i perillosos, que van ser inhabilitats per Chica i Dídac. Les pilotes per als Globetrotters, tampoc sorprenia una defensa que coordinadament els deixava una vegada si i altra els deixava caure en orsai.
L’Espanyol tampoc creava com li agrada. Des dels pressing imposat fa unes setmanes per Guardiola, tots els rivals s’hi atreveixen i pretenen el mateix. Em dona la impressió que Pocchettino ja li està trobant solució al problema en una “descarada” manera de començar a preparar ja el pròxim derby.
Pochettino fa recular unes passes enrere a Baena i Verdú, en la sortida de la pilota, per a no deixar tota la responsabilitat en Victor Ruiz i Javí Marquez. Per a descompensar més l’acció defensiva, Verdú i Marquez intercanvien moltes vegades la seva posició. Una solució que requereix complexitat i més desgast físic, que no sembla preocupar al successor de Di Blasi, ni als seus executors.
Velocitat
Si el córrer i la velocitat, se li suposa d’antuvi als equips que juguen al contra-atac, amb Pochettino sembla que aquestes virtuts no estan oposades amb la possessió de la pilota. Però no tot són flors i violes, i la solució no és del tot matemàtica, si tot plegat no es coordina amb una actitud dominant. Passaven el minuts i l’equip recobrava la seva cara més esporuguida a partir dels continus allaus de força dels Globetrotters. I Kameni i Forlin s’havien de multiplicar, per controlar uns homes que viuen de manera permanent al límit de l’orsai i que rematen amb criteri. En algunes ocasions els nervis, va poder provocar ensurts letals.
Amb tot això, les possessions blanc i blaves, resultaven sovint estèrils. Les pilotes no arrivamen a un Àlvaro Vazquez aïllat, i que no compartia espais amb Luis Garcia, Verdú i Callejon, perjudicats per la passa enrere generalitzada.
Vam haver d’esperar al minut 40, perquè Màrquez amb la seva visió del futbol d’atac i Callejon amb la seva velocitat i lectura de la situació, li donés la volta definitiva al partit. El de Badalona va observar des del costat esquerre (carril del 10) com Callejon inciava un sprint de vertígen pel carril del 8. Corria que se les pelava. No l’hauria atrapat ni Imma Casares en els seus temps de velocista. Venint de Marquez ja us podeu imaginar que la pilota va anar a parar al lloc desitjat. Ni més ni menys. En aquell punt entre els límits de l’àrea gran i la petita, on el porter no sap si sortir o quedar glaçat. Control, remat i gol. 0 a 1.
S’arribava al descans, sense aquell bon sabor de boca que els homes de Pochettino van arribar a la mitja part a San Mamés. El desig era no repetir la segona part de caganers experimentada a Bilbao.
Augmenta el control
I no, l’Espanyol va sortir al camp a no recular definitivament. A portar la pilota. Perllongar possessions. I amb Amat (més centímetres) per Forlin, amenaçat amb una targeta groga i amb alguna picabaralla de més amb el més brut dels Globetrotters. Un nou encert de Pochettino.
I l’Espanyol, amb Marquez i Verdú (i Luis Garcia i Baena. I Amat i Víctor. I Chica i Dídac), adormien el partit amb llargues possessions i l’amenaça de tenir els llebrers Àlvaro i Callejón a punt de tornar emular Usain Bolt. Kameni es mostrava solvent. Els Globetrotters apuraven en excés les seves estades a l’orsai, fins caure en el perill de caure en els tres segons de permanència a la zona pintada, i tal com si es tractés de bàsquet, buscaven pilotes altes i rebots. Semblaven les torres bessones dels Rockets dels 80 (Ralph Sampson i Akeem Olajuwon. Un americà i un africà).
Resultat de tot això, Callejón i Marquez, van voler fer un intercanvi de cromos. I aprofitant l’avançament i el desconcert del Sevilla van simular la jugada del gol a la inversa, sense caldre el toc de la velocitat. Callejón des de la posició del 10, assistia Marquez entrant per la del 7 i es plantava sola davant Varas, sense la frotuna precedent. Quina llàstima!
Moisès?
Pochettino, prenia una nova decisió al minut 15, un Marquez ja força desgastat deixava el seu lloc a Duscher. Vell amic dels sevillans, Duscher entrava a ocupar un mig camp de força i contenció. Com el de Romaric i Zokora. Aparentment la cosa tornava a fer pudor de San Mamés. La diferencia però, la marcava la passa enrere de Verdú i Baena. Quin partidàs el del Baena. Al final Pochettino em farà veure que Baena és un gran jugador (un nou Moisès?)....com va ajudar al darrere i en la sortida de la pilota. A la seva disciplina habitual i va afegir uns tocs de qualitat i veterania, que va ajudar i molt a la defensa “aleví”. Si, “aleví”, perquè a la segona part l’Espanyol tornava a jugar amb aquella defensa de nois de la casa, que tret de Chica eren juvenils fa un parell d’anys i que s’enuncia així: Chica, Amat, Victor i Dídac.
Però el partit no s’havia acabat, per més serietat que mostressin els blancs i balaus. Els andalusos cada vegada es bolcaven més sobre l’àrea catalana, però sense criteri. Feien entrar Capel i Negredo, dos grans recursos atacants. En realitat, i vist el joc desplegat al mig del camp, més aviat els calia ressuscitar Francisco Alfaro. Tot plegat es resolia amb més del mateix. L’Espanyol tenia la pilota i de tant en tant s’acostava a l’àrea de Varas. En una d’elles, Verdú rep una falta, que Luis Garcia no es planteja aprofitar per a perdre el temps, ni fer una execució magistral de les seves. Va passar-la ràpid a un Callejón que de nou corria i corria entre línies, trencant la defensa sevillista. De nou punteria i gol. 0a2.
D’aquí a la fi, quedava un quart, va seguir tot igual. Tant igual, que va passar el de sempre. Si, aquella història que recordàvem fa 15 dies. La de “saben de aquel equipo que en el último minut el àrbitro la machaca con una decisión injusta...” Doncs això, l’Espanyol i els àrbitres. Negredo que havia entrat per una de les torres bessones, va atrapar un rebot amb les mans (evident) i se la va posar a mida per rematar. 1 a 2, un parell de minuts de pressumptes nervis, on la victòria blanc i blava no va perillar.
Diumenge que ve comença la segona volta. De nou a fora, a Getafe. L’Espanyol ja té gairebé feta al feina dels 40 punts, i tot promet. Amb la mateixa efectivitat a las segona volta, la xampions no s’escaparia. Que a ningú se li acudeixi vendre cap titular!
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada