diumenge, 15 d’abril de 2012

Amb el cap a Europa (ells)

Espanyol 4 – València 0


Magnífic matí de sol i gols, contra un altre equip que tampoc tenia el cap al terreny de joc. I és que les temporades són tant llargues i es combinen amb tantes altres competicions, que sovint se surt al camp amb la mateixa intensitat que en un partit de pretemporada. El present i el futur d'Europa, pel davant de tot.


Fins al minut 75, no hi havia hagut ni una sola entrada d'aquelles en què els tacs de les botes provoqués esgarrifances. Fins al 86, ni un càntic d'aquells que ens recorda la podridura i les poques simpaties que aixeca l'equip hispano-suís de l'altra costat del riu. De fins a quatre voltes al camp va ser la durada d'una onada festiva, d'aquelles que el públic executa amb els braços aixecats de manera contagiosa, quan els partits són avorrits, de broma i sense emoció.


I tot això en un 4 a 0, que si s'hagués produït fa poc més d'un mes, ens hauria embriagat de tal manera que els termes Europa i Espanyol, anirien agafats de la mà i sense cap mena dificultat, i el tercer lloc de la classificació seria nostre sense discussió.


I es va gestionar fent un joc senzill, combinatori i amb el permís d'uns valencians que s'han proposat concentrar les seves forces en un partit que es jugarà entre-setmana.



Guaita què fan ara...


I d'aquesta manera, després d'uns intents d'aproximació a l'àrea rival, en poc més quatre minuts es van fer dos preciosos gols, que el porter valencià no va poder evitar. Cristian G s'estrenava, després d'una jugada de crack de Sergio G. I disfressat de crack, i amb l'esquerra, Verdú en clavava un altra a la creueta. 2a0.


Sembla mentida que, encara no una setmana després de no rebre cap gol davant “l'artilleria record” dels Cristiano's, el porter del València a Cornellà només va aturar-ne una, i en va encaixar quatre.


Sergio va estar molt fi, tant que l'Eric estava assegut al meu costat a la grada assoleida, imaginava del Bosque a la grada prenent nota.


A la segona part, els del Túria van pujar una mica de intensitat. Auduriz i Feghoulí, s'incorporaven a un equip ple de suplents, on feien aigües també els titulars. Hi faltaven soldats. Només Mathieu i Alba, es compenetraven com és normal. Topal, Rami i Guaita eren simples caricatures. I en una d'aquelles jugades a l'estil “zona zapping”, es deixaven sorprendre per un Sergio G que servia en safata daurada un gol que Alvaro va resoldre amb la maduresa adquirida. 3a0


I és que possiblement, l'entrada d'Alvaro a la segona part, va ser una gran notícia pels que havíem encaixat amb resignació la baixa de Coutinho.



Confegint equip


No sé si Alvaro serà dels jugadors (del molts jugadors) que aviat sortiran del club en la política de caixa que tots plegats ens temem. Per això, és il·lusionant veure'l jugar. Com ho seria veure Marquez, i com ho va ser veure Cristian Alvarez. Perquè, algun porter també “saltarà” a la garbellada definitiva... Amb l'Eric anàvem fent una calculada futurologia, i l'alineació de la temporada vinent no ens sortia mai sense mitja dotzena de juvenils....quan dos dels que segurament seran fixos a l'equip, Uche i un prometedor Victor al mig centre, s'encarregaven d'executar i fabricar el quart.


I Pandiani, seguirà? Ni ens estranyaria, ni seria mala elecció. Encara que fos per a pujar la mitja d'edat del JASP Espanyol 2012-13. Un homenatge als vells elefants, encara que sigui per a cabrejar la monarquia.


Ens pensàvem que érem de vacances, però les vacances poden ser de categoria si es planifiquen amb vistes a Europa. Al Baix Llobregat hi preferim un EuroEspanyol que un EuroVegas, i si a Madrid els hem de col·locar algun mort, la setmana vinent als Manzanares és una bona oportunitat. Un bon lloc per a clavar una llança, i també una flor o una tira d'alls, pel bé de Marcelo Bielsa.

Contracrònica de l'Eugeni Rius