UN PER UN

En el particular procés de posar nota, excloc a títol individual, els joves que va jugar pocs minuts i que en general m'han semblat saba nova d'alt nivell amb un futur immens, en especial Isaïes i Rodríguez.

1. Kameni Com sempre, capaç del millor i del pitjor. La seva possible marxa farà un bon favor als cardíacs, i si deixa caixa, millor. Bona nota pel que fa a la seva clarividència en haver-nos llegit el pensament a molts, en les seves declaracions a final de temporada.
25. Cristian Un bon recanvi a la porteria. Com ja havia evidenciat temporades passades és un porter amb garanties, sobretot quan enllaça més de tres partits de titular. Esperem que no ens faci canviar d'opinió la temporada vinent, quan se suposa que serà el titular.
Chica Complidor, i en la majoria dels casos amb bona nota. Vàlid per a la suplència gràcies a l'ambivalència i sacrifici. Maltractat pel club en el seu comiat. Incomprensible. Que tingui molta sort al sur (menys en els partits contra nosaltres).
David García També maltractat en les formes. Per la seva veterania possiblement li tocava fer les maletes, tot i que tampoc hauria estat descabellat renovar-lo un any més, com agraïment. No sabem on pot anar, però igual li desitgem el mateix que el Chica.
Galán Més eficaç i segur al lateral que al centre de la defensa, ha comptat amb la confiança del mister que li deu veure fusta per a esdevenir un bon central al costat d'Amat, Forlín i Moreno
Víctor Ruiz Un gran central regalat al mercat italià. Serio en defensa i amb excel·lent sortida de pilota. Una perla.
Mattioti Possiblement el gran fitxatge de la temporada vinent, si es recupera satisfactòriament. Un gran jugador de qui no hem pogut gaudir.

Forlín Indispensable per a la plantilla. Quan recuperi el to, ha de ser la gran parella d'Hector Moreno. I si cal, reeditar amb més "bons modos", la cèlebre tanca del Granada dels primers dels setanta, Aiguerre Suárez- Montero Castillo.
Amat El defensor amb més futur, que al costat de Forlín, Moreno i Pochettino, ha de créixer fins el sostre. esperem que mantingui l'elegància en la sortida de pilota.
Dídac Un lateral amb gran futur i encara algunes mancances que esperem que hagi recuperat el darrer mig any a Milà i amb la sub-21. Del Bosque li té posat l'ull. Per quants diners l'haguèssim venut després de jugar amb la roja?
Javi Márquez L'amo del joc espanyolista, i per a molts anys si la directiva vol. Va meravellar amb l'intercanvi de toc i posició amb Verdú i ben protegit per Baena, a mitjans de temporada. Només el posaria a la venda si acaba sent un home associat a les lesions, com va demostrar al tram final de la temporada. En aquest cas cal trobar-li substitut urgentment.
Baena Fidel escuder de Javi Marquez. Que recuperi el to després de la lesió, i que quan mitja Europa ens els vulgui comprar el fem pagar car.
De la Peña No calen gaires comentaris. La lesió l'ha convertit en un mal negoci. Si fa dos anys la direcció esportiva hagués fet la lectura correcta del potencial de Marquez, l'hauríem pogut vendre per molts rubles, i hauríem estalviat el sou més alt de la plantilla dues temporades. No cal ni dir, que hauríem evitat vendre Víctor Ruiz i Dídac
Verdú El fi estilista de sempre que s'entén a la perfecció amb les dues joies de la plantilla, Màrquez i Osvaldo
Javi López El mateix que Chica, en el tema de l'ambivalència i amb grans virtuts físiques per a qualsevol ús.
Duscher Un recanvi, per a Baena. va començar molt bé, com aquell que coneixíem de a Corunya i Sevilla, però serà l'edat o un mal període, va baixar molt de rendiment en entrar la temporada. Cal buscar-li sortida i si s'arreplega un duro, l'aficionat ho entendrà
Dátolo Un gran jugador des del punt de vista individual i una nul·litat per a la tàctica col·lectiva. Només pot jugar d'extrem més o menys pur, deambulant sobre la línia. Evidentment l'esquerra. Si algú ofereix diners, l'aviaria. Li busquen sortida.
Callejón Sembla tenir unes condicions que no explota en el camp. M'he quedat amb les ganes de veure'l jugar de davanter centre, que és on teòricament jugava abans de t'aterrar a pericolàndia. Que es floreixi a la banqueta del Bernabéu.
Luis García No se li pot demanar més. Amb la seva edat ho dona tot i no es lesiona mai. Creativament només és vàlid darrere del davanter centre. Ens el fitxarà el Múrcia?
Osvaldo Un fenòmen ressuscitat a Cornellà. Només es pot vendre per més de 45 milions. Per menys, és un regal.
Sergio García Ens hem quedat sense veure'l en tota la seva dimensió. és més bo del que ha demostrat i cal que Pochettinno li ho sàpiga explicar.
Iván Alonso Un bon suplent. Com Luís Garcia, ho dona tot. I això és d'agrair. Se'n va per una de les portes grans.
Alvaro Un bon suplent que amb els anys ha d'adquirir el rol que en el seu dia va tenir Tamudo i que Jonathan no va saber aprendre.
Coro No va poder demostrar el que tampoc havia demostrat quan va tenir minuts, en temporades precedents. I es va quedar de suplent, un pèl maltractat per Pochettino. que tingui, una vegada més, moltíssima sort allà on vagi.

Escrit per l'Eugeni Rius

En Dani fot el camp

Repetidament m'he manifestat contrari de les llargues estades en els càrrecs públics, i també privats. Apoltronaments sempre criticables, que per a tota mena de higiene és molt millor, aturar.

Les coses s'allarguen i van fent cada vegada més pudor.

La tantes vegades anunciada retirada del president Sanchez Llibre, era una de les decisions més esperades, en aquesta tipologia d'aferrament a la cadira.

Un cas de difícil execució, ja que si bé es cert que ja cansava i que les seves aparicions públiques sempre ratllen el ridícul en detriment a l'entitat que representa, es feia molt difícil demanar o muntar una campanya per tal que es desallotgés del seu búnker.

Difícil si tenim en compte què era l'Espanyol quan ell va acudir al rescat, i què és ara. Continua sent l'humil equipet de sempre i ha començat a equilibrar el seu rumb. Era un equip desallotjat del seu domicili pels deutes acumulats per gestions prèvies, amb una història sotsobrant, i després d'un llarg lloguer -penitència- ara és propietari d'un dels estadis més bonics del món, ha minvat el deute, té el doble de socis i en els darrers 10 anys a guanyat el doble de copes del Rei que el Reial Madrid. Tot un miracle, si hi afegim que mentre Dani ha portat les regnes, tot i ser-hi a prop, mai l'equip ha baixat a segona divisió. Un pronòstic, d'altra banda, que juntament amb el de la desaparició del club era dels favorits per als clarividents barcelonistes que veuen en el modest club de Cornellà el seu gran enemic.

A pesar de tot, gràcies Dani Sanchez Llibre. Que no et trobin a faltar.

És important que qui el substitueixi sigui una persona adinerada i sense por d'haver d'avançar molts diners per a garantir el futur del club. Perquè per si no ho sabíeu els presidents dels clubs petits els és molt difícil dissimular que s'aprofiten directament de càrrec i dels diners del club. Normalment els toca rascar-se la butxaca i per això interessa que tingui una butxaca generosa, i que si es dona el cas no tingui tampoc pressa en recuperar-los, encara que sigui malvenent jugadors a mitja temporada.

Escrit per l'Eugeni Rius

Amb mal regust de boca

Espanyol 2 – Sevilla 3

Ni el mal resultat, ni els adéus anunciats o semi anunciats de De la Peña i uns quants més, són la principal causa del mal regust de boca que em deixa la darrera jornada. Ve d’abans. Ve de la poca ambició denunciada per Kameni. Ve de la mala sort de les lesions. Mala sort tant lligada a la idiosincràsia del club. Ve de la gestió del club a mitja temporada. I ve sobretot en la darrera jornada per la “mala pata de LFP” de programar el partit de l’Espanyol a l’hora que es jugaven tots els partits dels equips en perill de baixar. Com si l’Espanyol tingués, de sempre, una butaca reservada en la jornada del patiment..........

Mitja Barcelona era a la Plaça Catalunya fent sonar cassoles, i l’altra en companyia del Baix Llobregat pendent de l’adéu de De la Peña. Sense saber quants alcaldes dirien adéu l’endemà, el líder del “remenar la pilota” s’acomiadava de la que ha estat la seva afició al llarg de 9 anys de futbol. Anys amb una mica de tot. Intensos.

Amistós

El Sevilla, venia amb ganes de guanyar per tal d’assegurar-se unes vacances ben llargues, que no tenia garantida si no espavilava. I ho va fer ben aviat, amb un encertat Negredo, que fent honor al seu nom no li va poder marcar cap gol a Kameni. El pobre Cristian no va tocar cap pilota. Cosa que diu molt de com va anar el partit, amb un Sevilla que no va tenir necessitat de intentar el gol en més de quatre vegades. Tres gols i un pal. No es que digui molt del bon porter argentí, ja que tampoc va poder fer gran cosa.

L’Espanyol ho va afrontar com un amistós. Amistós molt especial, sobretot pels que no hi tornaran.

L’equip va dominar. Osvaldo es va tornar a lluir. Amb Verdú van certificar el bon enteniment de la parella. Va fer sumar els dos gols i en van poder fer més. Certament el caire amistós, va suposar una mancança d'intensitat. Baixa el teló.

Lo Pelat del Llobregat

Ni aquest, ni en cap dels casos, ni jo ni ningú, s'hauria de veure capaç d'opinar al voltant de les reaccions emocionals dels altres.

De tota manera, i de la mateixa forma que quan ara fa una any vaig veure plorar "lo pelat" quan ja informava a la premsa que segurament no tornaria a jugar, vaig entendre la seva situació, un any després la veig un pèl exagerada. Exagerada en la roda de premsa i de nou natural sobre la gespa. Una emoció particular, en definitiva.

Ha estat un gran jugador de futbol. Allò que Cruijff en deia un pelotero. Un home de toc, amb visió -a qui de vegades li sobrava un regat quan s'empatxava de pìlota- i amb una darrera passada que l'ha fet cèlebre.

Possiblement només superat per Valerón, entre els seus contemporanis, si bé al canari tampoc li han anat gaire bé, la seva relació amb les lesions.

Aquest va ser el gran Ivan des que va començar a Cantabria a connectar amb l’esfèrica de cuir. Ell va ser un dels primers en la política de "segrestaments" d'infants (Lo pelat, Messi, Iniesta, Pedrito...), que ara tant critica el món blaugrana quan l'Arsenal tira, també sense massa escrúpols, la canya a la guarderia culé.

Una veritable llàstima, que en les dues darreres temporades només hagi pogut jugar 5 partits. Econòmicament parlant un mal negoci, si comptem que anualment no es conformava amb quatre euros, i que segurament al seu actual equip li haurà costat gairebé un milió d'euros cada vegada que ha trepitjat la gespa.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Més escombraria a la fi del curs

Saragossa 1 - Espanyol 0

D’entre les diferents cares mostrades per l’equip de Pochettino al llarg de la temporada, a Saragossa va tocar la d’aquell equip que no juga a res, i que com sempre només té les disculpes de les moltíssimes baixes, que durant tots els partits, ha tingut l’Espanyol. Com també era de preveure quedaven del tot esgotades les possibilitats d’optar per la UEFA.

La única alineació possible, com tantes vegades va saltar al camp. I és que a la banqueta només quedaven membres de la nòmina de becaris que han participat al llarg de la temporada. Una alineació que podria quedar seriosament en perill de cara la darrera jornada, ja que molt homes eren al límit de la sanció per acumulació de targes.
Amb un lleuger domini de la pilota per part del catalans, va començar el partit. El aragonesos tampoc van mostrar de manera clara que els anés la vida. I al llarg del primer temps, el partit va ser una cosa insulsa, on només es pot destacar l’errada garrafal de Callejón davant de Leo Franco, una oportunitat que encara no seria la més grossa del partit.
També Kameni va destacar per dues intervencions. Com sempre una de freda i una de calenta.

Pay per escoltar
Un altra fet destacat, va estar per fi, que els senyor del “Pay per view”, se’n va adonar del greuge que pateix el món perico, cada vegada que la retransmissió es basa en “punxar” Catalunya Ràdio, i això coincideix amb la febre “culé”.
Les queixes dels pericos els deu haver fet reaccionar, encara que sigui la darrera jornada. Després de comprovar que la retransmissió perd oli cada vegada. Com pot ser que es “passi olímpicament” de retransmetre un directe esportiu, per a parlar d’una celebració? Demencial.
A la segona part el futbol seguia igual, fins que una vegada més, un regal...una assitècia de Ivan Alonso a Poncio va permetre afusellar la porteria de Kameni. La cosa es posava malament, i la resta de resultats de la jornada, tampoc anaven a favor dels blanc i blaus. Pochettino va intentar posar-hi solució amb substitucions “revolucioàries”, movent els becaris de la banqueta.

Sempre la pilarica
I a punt van estar Rui Fonte i Àlvaro, en una jugada en què a Leo Franco se li va aparèixer “la pilarica”, o als dos becaris els passava pel cap el mal rotllo dels exàmens de final de curs i erraven sense excusa possible, des de l’àrea petita.
Ja només quedaven 10 minuts i tot estava decidit. La darrera jornada serà sobrera. Com tota la segona volta, vaja.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

I este cuento se acabó......

Espanyol 2 – València 2

Ja fa dies que la cosa s’allarga massa. La il·lusió relativa de la UEFA li donava algun al·licient, que els matemàtics continuaran dient que existeix. No deixa de ser una pròrroga per a tots aquests “becaris” que s’estan guanyant un lloc al primer equip i que cada dia se senten més de primera. Fan mèrits per a que ningú s’oblidi d’ells i si a algú se li acudeix seguir venent jugadors, tenen el futur assegurat.

Pochettino va tornar a presentar un equip titular sense Màrquez. I ens fem la pregunta de sempre. Aquest noi està sempre lesionat? O és que Pochettino comença a fer allò que ja va experimentar la temporada passada, quan se sabia que Moises no seguiria i ja no el feia jugar per a donar entrada a possibles substituts. Serà doncs que Marquez ja està venut i es fan proves de cara l’any vinent.

Raül també és humà

La primera errada de la meritòria trajectòria de Raül Rodríguez, donava al València el primer gol. Un excés de confiança va portar al jove defensor a regalar una pilota a Soldado, que no va desaprofitar i que va donar emranzida al chés.

Tot de cara amunt, i l’Espanyol ho intentava, quan Osvaldo es va inventar un altra gol meravellós, que feia presagiar un gran nit. I la nit va ser bona, si comptem les nombroses oportunitats de gol i els quatre gols que es van acabar veient. El tercer, ben aviat, quan en una contraatac ben portat pels valencianistes Mata posava el 1 a 2. I ben a punt de tornar a marcar, va estar Soldado, si no fos perquè de regals també ens en fan.

Un miratge

A la segona part l’Espanyol va començar generant tres ocasions de gol en sis minuts, que només van ser un miratge que Pochettino es va creure i va voler fer realitat amb l’entrada de Marquez i Alvaro. El gol però, no arribava. Més aviat van estar a punt els chés de fer-ne un altra, fins que en una de les moltes aproximacions innocents dels pericos, Luis posava a prova César amb un xut d’esquerra des del vertex dret de la dreta de l’àrea, i el rebuig era rematat per Galan. Era un premi per al lateral, que tantes errades injustes ha comès al llarg de la temporada.

Quedava més d’un quart d’hora per a fer realitat la remuntada, però no va semblar que el físic acompanyés als homes de Pochettino. Al contrari, no només al aficionats se’ns està fent llarg el final. A ells també.

I de nou la calculadora i la matemàtica per a esbrinar que caldria per al miracle. No us hi trenqueu el cap. Això s’ha acabat. I si la flauta sona, serà per casualitat. Ho celebraríem, però no us hi feu mala sang.

Contracrònica escrita per l'eugeni Rius