Espanyol 0 – La Hispanosuiza 0

Quan ho veus tant a la vora.

Quan fa uns dies insinuava que sense gols no hi ha futbol, de cap de les maneres podia ser radical. Si hi ha futbol, i la pilota no entra, ja és una altra cosa. Posa de mala llet, però el bon gust de boca pot amb tot. Més encara quan al llarg de 90 minuts li has fet rosegar la pols al rival. Els veus córrer amb la boca empastada, no es troben enlloc. Diria que no es troben bé. Gens bé. Els va agafar un mal de ventre que no els passarà fins passat Ventimiglia, camí de Milà en el seu luxós autocar. Bon viatge culers, en Xose ja sap com us ha de jugar.

La sensació d’acollonimenr amb la que el Barça va saltar a l’estadi de Cornellà, ja era per a nosaltres mitja vida. No van posar més centrals sobre el camp, perquè Migueli ja deu ser d’excursió amb l’IMSERSO.

Per anar a jugar contra un equip de la part baixa, la seva alineació no es corresponia amb el que ens té acostumats.

La següent sensació va ser la de respondre amb força agressivitat el joc viril dels blanc i blaus. A més e Migueli, els faltaven Benítez, Gallego i Eladio.

Forlin i Baena

Pochettino, també sorprenia deixant fora de l’equip inicial Moisés. Forlin i Baena, van fer un bon paper al camp nou, i ho va voler tornar a provar.

Sobre la gespa, ja només començar, l’Espanyol va ser molt vertical, davant un rival inesperadament horitzontal. I això es va traduir amb diverses ocasions de gol. Molt futbol dins el cap dels visitants. Els de Cornellà podien clarament amb els del tanatori de les Corts.

Les ordres de dificultar la sortida de pilota dels dos tronquets (Puyol i Milito) i l’activitat cerebral de Xavi, amb un Forlin impecable i a estones un Baena cada vegada més professional, van fer dels culers una caricatura que feia llàstima.

Pedrito va tirar un pilota a l’esquadra sense voler, i la resta dels seus companya no van connectar ni volent. I així es pot destacar en poques paraules que Calalejon, Baena dues vegades i Osvaldo, van poder posar el 1 a 0, si no fos per un excés de innocència i un Valdès afortunat.

Un Undiano rebel

La segona part va començar totalment igual. Els culers van voler mostrar que volien guanyar el partit, retirant un dels centrals. Però l’Espanyol va continuar més sencer, sense possiblement trobar amb la mateixa facilitat l’àrea contrària, ni quan Undiano, sense fer cas a Àngel Mari Villar va fer fora Álves, que s’estava passant un poble.

Que difícil deu ser jugar, quan s’està acostumat a que l’àrbitre piti sempre a favor teu....

L’equip hispano-suís no lligava ni amb cola. Es va poder veure Messi I Xavi, en una acció de Braille, tocar-se una vegada fora de l’àrea perquè a nivell de joc no es trobaven ni per telegrama. Messi ni amb la mà. Henry tampoc. Es van quedar a zero, com mai.

Pochettino va fer dues substitucions, que declaraven de per si la recerca dels tres punts, però la intenció no es va materialitzar en el joc. Alonso i Ben Sahar (en sàbat) entraven. El “Uru”, va tenir tres encertades intervencions prop i dins de l’àrea que no van acabar a la xarxa, com les de la primera part.

Es va arribar a la fi, tal com s’havia començat. Una llàstima, si bé com sempre diem, un puntet és un puntet, i ja en queden només dos per arribar als 40.

((Contracrònica: Eugeni Rius))