divendres, 2 d’abril del 2010

No hi ha manera

Valladolid 0 – Espanyol 0

Si hem de fer cas de la inscripció que els jugadors locals portaven al cul “Castilla i León és vida”, la circumstància no va ser aprofitada pels homes de Pochettino per recobrar definitivament la vida que els permetria mirar cap amunt, i oblidar d’una vegada què passa a Tenerife, Valladolid, Jerez, Màlaga, i a tota la zona “cutre”de la classificació. La cosa es va posar bé, però només es va aconseguir un empat, que deixa els castellans en mala posició i al catalans a l’espera de seguir sent un altre equip a Cornellà.

Tornava a ser un bon lloc on oblidar penes. L’equip era assequible, tot i tenir a les seves files un Pelé, i un altre home amb un nom que a mi em suggeria el d’un ex-ministre del franquisme, o d’un líder suramericà. Justo Villar, per si sòl té un nom que em fa tremolar, i que evidentment deu satisfer als barcelonistes.

El partit es va plantejar, com un espectacle més avorrit que una d’aquelles pel·lícules d’art i assaig, que no entenia ni l’autor. Cert domini territorial de l’Espanyol, que es traduïa en possessió i poques oportunitats. Només dues en tota la primera part. Les dues d’Osvaldo. La primera en un gol d’aquell que només li anul·len a l’Espanyol.

Punt de caramel
Però la jugada més determinant, va estar l’expulsió de Diego Costa, que es va fixar en el canell de Dídac,per trepitjar-lo després d’haver-lo empès a terra. Dídac, un lateral amb futur, però que es d’aquells jugadors desafortunats que acostumen a tenir la mala sort de rebre. Sembla massa bon xicot.

Vist això, i malgrat l’avorriment, la cosa s’havia posat a punt caramel, per a sentenciar la segon temps. I així ho va interpretar Pochettino en fer sortir Verdú, per un Baena, que sobre el camp no convenç al nivell d’altres joves com Màrquez, Víctor o el mateix Dídac.

Onésimo (quin altre nom!) va contrarestar l’avantatge tècnic, amb l’entrada de Medujanin.

L’Espanyol va traduir aquesta avantatge amb més controli domini. I també més ocasions de gol. L’ambició es reforçava amb un altra canvi com l’entrada de Ben Sahar. Per cert, el jueu també va ser objecte d’un penal d’aquells que també només no li xiulen a favor a l’Espanyol. Callejón, Sahar, Osvaldo i Luis Garcia, van poder marcar. Però res de res. El més constatable possiblement va ser que Asier de l’Horno és un “gran cabró”. És d’aquells homes que van sempre amb mala fe. Els culers el recordaran d’Stamford Brigde.

De nou Cornellà marcarà la situació mig real, mig fictícia, de l’equip. Diumenge ve l’Sporting. Esperem veure l’equip efectiu de Cornellà i una afició que els faci costa

Escrit per l'Eugeni Rius
PD: Estimats internautes, perdoneu el retard de la publicació d'aquesta contracrònica.