Que tremoli l’enemic

Espanyol 3 – At Madrid 0

Que tremoli l’enemic, i especialment si vesteix blaugrana. Deixeu-me somniar. Per això estan les gran actuacions, i aquest any n’hem tingut ben poques. Jo en comptaria tres. A Riazor, i a casa amb el Sevilla i la de l’At de Madrid. Aquestes dues han estat tant recents, i com es tracta de les “dues bèsties negres” dels tricampions, he pensat que ara els de Guardiola no les tindran totes de cara a dissabte.

Si voleu que us sigui sincer, no volia que el partit del dissabte acabés en empat, per evitar que a la fi em toqués tornar a sentir aquella vella cançoneta de “no hem estat campions per culpa de l’Espanyol”. Ara els podem tornar a guanyar amb tota tranquil·litat, i passi el que passi, mai podran dir que es culpa nostra, perquè les lligues les guanya i les perd cadascú. I si després de lo de dissabte passat i lo de dissabte que ve, si la perdessin seria únicament culpa d’ells.
I segurament, amb aquesta tranquil·litat s’han de plantejar els partits d’ara. Que vagin fent rotacions i pensin en Mourinho, Eto’o i San Siro. Nosaltres a la nostra. Osvaldo, ja és a punt.

Tsunami
El partit va tenir un inici elèctric que el va fer del tot prometedor i de molta més qualitat i ocasions de gol, que el de dissabte.
I l’Atlètic va ser el primer a perdonar en una gran ocasió de Valera, tot i que un “Espanyol Tsunami”, va començar a vorejar la porta de Gea. I Osvaldo ho intentava diverses vegades. Que bé que combina Osvaldo amb la resta de mitja puntes de l’equip, jugui qui jugui. Ahir no jugava Verdú d’entrada, però el joc fluïa. Luis G, Callejón i en especial Marqués, l’abastien de immillorables pilotes. Al mig del camp, Baena cada dia juga millor. I es confirma la teoria que al “B”, hi ha molts jugadors a punt per a donar el salt. Només els cal continuïtat i paciència. No tots jugaran de “puta mare” des del primer dia com Victor Ruiz o Javi Márquez.
I què dir de Callejón. Va tornar a ser el Pelé blanc, com a Riazor. I ja va avisar quan va intentar marcar des del centre del camp, com Pelé al 70. Els famosos 2 gols de Pelé. Tots dos a l’any setanta i que no van ser gols. Deixem l’anècdota per una altra narració i per un altra dia.....
Tot plegat, però, no va servir per perforar la porteria ben defensada per de Gea.
I s’arribava a la mitja part empatat, i després de rebre Marqués una targeta groga del tot incomprensible.

Suspense
Pochettino posava sobre el camp Verdú, que va tenir a la segona part, una de les seves actuacions més lluïdes. I al minut 46, després d’una gran jugada de Callejon, a dos temps i amb suspense, Osvaldo i finalment Victor Ruiz, marcaven el primer gol.
L’Atlètic hi posava solució, fent entrar el Kun Agüero. Els matalassers, però, no reaccionàven.
Al minut 67, una jugada de tot l’equip, arribava al Pelé blanc, que la centra de cullereta i Osvaldo remata. L’home va camí de ser el segon Oswald killer, més famós de la història.
El partit semblava resolt, tot i que entremaliadures del duet Kun-Forlan. I va acabar de resoldre’s quan Ujfalusi va fer una entrada fora de temps i sense frenada a Forlín, que havia substituït Moisés. Kun i Forlan van continuar, però Kameni també jugava. Qui no volia jugar dimecres era Osvaldo i es feia ensenyar una targeta groga.
Ja al descompte, després d’una passada de Luis G, Ivan Alonso, també marcava amb suspense, un gol preciós.
Diuen que tres punts més, i salvats. Que arribin ja la setmana entrant!

Crònica escrita per l'Eugeni Rius