dilluns, 1 de novembre de 2010

Nova derrota, vells errors

Depor 3 – Espanyol 0

La vocació de bombona d’oxigen que té l’Espanyol des de temps immemorial, l’acostuma a trair, en determinades situacions. Si et trobes un equip ofegant-se amb l’aigua per sobre del nas, sempre hi ha un bon samarità de blanc i blau disposat a cedir l’oxigen.
El Depor, de bon començament, tenia l’aspecte d’un mort vivent. Però, mort mort. No d’aquells vivents de la nit de Tots Sants, disposat a ballar amb Michael Jackson. Al final una vegada li havien administrat l’element gasós, ja semblava un equip de xampions. Una bona castanyada. Una bona castanya, vull dir.

L’absència de Javi Marquez, sempre la considero crucial. I el temps em ve donant la raó quan ara veig en l’equip la mateixa dependència en ell, que fa un parell d’anys tenia amb Ivan de la Penya. Per això, em sembla una temeritat no donar-li descans de tant en tant. Valladolid, era l’ocasió i finalment va resultar fatídic.
El partit de La Corunya, va mostrar un conjunt de mancances que a l’equip li queden per rectificar, si vol que no siguin només un parell de punts el que l’allunyen de la Xampions.

A pesar de tot, els minuts inicial ens mostraven un equip dominant, davant un altra de nerviosíssim. El Depor era un flam, que anava prenent consistència a mesura que passava el temps, i que l’Espanyol no s’acabava de creure superior.
Possiblement a l’Espanyol li faltava un pèl de continuïtat. I no només en el joc. Una continuïtat a la pissarra, a l’hora de fer l’alineació. Els precedents de bon joc d’Àlvaro i Sergio Garcia, mereixien continuïtat en lliga. Però Luis Garcia, continua sent la nineta dels ulls dels entrenadors.
L’altra nineta dels ulls, de Pochetino, Baena va estar disciplinat com sempre, però anys llum de Javi Marquez, per això va tornar a provar amb Verdú al mig centre, ala segona part.

El gol ximple de sempre
Una segona part que va començar de manera més prometedora, que el primer temps que acabava amb el mal regust del 1 a 0. Un gol d’aquells que tant lamenta l’afició i fan tant mal. Que tant ens van fer emprenyar la temporada passada. A pilota aturada. Pilota penjada, que després de topar amb un cap, es passeja per l’àrea petita fins que arriba de lluny i desmarcat, Adrian per afusellar el 1 a 0. El gol ximple de sempre.

Però tornem a la segon part, on a banda de destacar l’entrada d’Àlvaro per Baena, per donar una vocació mes ofensiva a l’equip, el més destacat era cert símptoma de diarrea, en el Depor. L’Espanyol ja ensenyava les dents. Hi era Àlvaro. Però trambé hi era Dátolo. Un gran jugador, però que pel seu perfil i propensió a les lesions, no sembla el més indicat per disputar un partit sota la intensa pluja.
I si en haver regalat un gol no n’hi havia prou, en va arribar un segon en circumstàncies similars. L’Espanyol havia començat a mossegar, i havia posat sobre la gespa a un altra gladiador com Ivan Alonso, però res de res. 2 a 0.
El resultat ja era prou escandalós, pel que s’havia fet sobre el camp. Però no n’hi havia prou. Quedava un tercer regalet. Com a mínim el tercer no el va fer Lopo que ja ens havia massacrat amb el segon. Ara havia estat de nou un defensa, Colloti.

Lopo?
Lopo? Que voleu que us digui. És segurament el més antipàtic dels nostres ex. És fastigós. A mi ja em semblava excessiu que jugava amb els nostres. Ara em sembla vomitiu.
Un 3 a 0, per a aprendre, Per a prendre’n nota. No es pot anar amb il·lusió de Xampions, sense joc de Xampions. I el joc el saben practicar, com s’ha demostrat en jornades precedents. Cal que Pochetino els llegeixi la “cartilla”, i diumenge que ve amb Javi Marquez i Osvaldo, tornar a ser letals

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius