Espanyol 0 – Real Madrid 1
Es temia per sobre de tot que una feina arbitral pogués marcar una festa futbolera . Com en la vista del Barça, la setmana prèvia havia estat carregada de referències als arbitratges, intentant sempre trobar decisions arbitrals que afavorissin als grans. El partit va começar de manera totalment diferent quan Mateu Lahoz va estar valent com pocs expulsant Casillas en una d’aquelles “jugades tontes” que reglament en mà, només poden ser targetes vermelles.
I es podria dir que partit va començar poc després del minut 1, quan Casillas era justament expulsat. El cert és que com en el partit d’anda vaig pronosticar que l’Espanyol també rebria una expulsió. Em vaig equivocar, tot i que Mateu Lahoz prendria altres decisions del tot polèmiques.
I una altra pensada que vaig tenir, i també vaig errar, era que el Madrid amb 10 homes, seria ben poca cosa. Ben poca cosa en defensa, tot interpretant que eren 10 i que Ronado no corre enrere, el panorava seria aventatjós per a l’Espanyol. De nou m’equivocava.
Quin desgast!
Tot el contrari, el Madrid va acabar jugant el partit de més desgast que li he vist. I quin desgast.... segur que el Lyon ens ho agraeix, perquè Mou només va reservar Sergio Ramos i Benzema, que no sabem si és titular o suplent.
El partit corria boig, perquè l’Espanyol va apostar pel partit físic, en sospitar com jo que el Madrid patiria. I els blancs no van renunciar a aprofitar el partit ofensiu dels pericos, per a córrer al contra-atac.
L’Espanyol havia sortit amb els centrals ben alts per aturar el poder aeri d’Adebayor. Forlín quedava fora, i s’inventava al lateral esquerra un Javi López, que sempre compleix amb escreix la feina encomanda. Un jugadoràs.
L’Espanyol, però, tot i controlar relativament més el joc, no creava perill. I tot canviava en un contra-atac meravellosament portat per Marcelo, i finalitzat com Giussepe Rossi fa 15 dies. Sense àngle i confonent a Kameni. 0 a 1. Havia estat en una sortida de pilota deficient del jove Amat.
Massa precipitació
L’Espanyol es va abocar més en el camp madrileny, però no va obrir prou el joc per les bandes. El Madrid seguia al contra-atac, i va estar molt més apunt de marcar que no pas l’Espanyol. Mateu Lahoz es va menjar una segona expulsió, ja que Alonso podia haver acabat perfectament la primera part amb tres grogues. I a la primera part es va menjar també un claríssim penal de Carvalho sobre Sergio. L’Espanyol havia fet un joc de molta precipitació, que trobava l’error a la última, penúltima i avant-penúltima passada. Una acceleració física i mental que portava a estavellar-se en una defensa molt encertada. El Madrid letal de davant que tots coneixem, es revelava molt eficaç en la seva faceta més discutida. I no jugava Sergio Ramos!
La segona part es va mantenir la mateixa tònica de desgast, i per a oxigenar, Pochettino va fer sortir Dàtolo per Luis Garcia. Certament el panorama va canviar, però per empitjorar. I és que dona la impressió que als companys no els dona confiança, donar la pilota a l’argentí Dàtolo. És un fre per al joc. No dubto que sigui un gran jugador, però és un home per jugar de clar extrem esquerre, i era això el que necessitava l’equip, obrir el camp. Però l’home s’enreda a la zona més ampla i frena el joc. Frena molt.
Recital de bufetades
I poc després del quart d’hora vam viure una nova actuació discutida de Mateu Lahoz. L’home, que ja s’havia inventat un orsai inexistent de Callejón, quan només quedava ell i el porter, no va veure un abofetejament de Pepe sobre Sergi Garcia, que en un mateix salt rebia calbot, bufetada i trepitjada del “brasiler”.
Pochettino ho va provar tot. Posava un davanter com Rui Fonte, pel lateral Chica, molt cansat i amb un targeta groga. Però va semblar que tot era ja impossible. I va ser el Madrid, qui va poder acabar golejant, com havia passat 15 dies abans amb el Vila-real. Kameni va estar providencial davant Adebayor dues vegades seguides. I no es va aconseguir res de positiu..
Caldrà estar alerta. Seguir jugant bé, com l’equip sap, per afrontar el darrer terç de la lliga. Fa falta no baixar la guàrdia i no regalar res. Diumenge que ve es va a Pamplona i no pot ser que una vegada més l’equip faci obres de caritat amb els equips de la part baixa.
Contra-crònica escrita per l'Eugeni Rius
dilluns, 14 de febrer del 2011
diumenge, 6 de febrer del 2011
Adormits és impossible
Almeria 3 – Espanyol 2
Encara no tinc clar si l’Espanyol va tenir un mal despertar de la migdiada o si quan va despertar ja perdia per 3 a 0. Era un partit per arreplegar els punts, que en dies on el més lògic és no sumar-ne. L’entrenador havia advertit d’un canvi de mentalitat, que en teoria havia de portar l’Espanyol cap amunt. Haurà de ser un altre dia doncs, quan la lògica la trenquin els homes de Pochettino. No sé si és somniar massa, pensar en que tot se solucionarà, la setmana vinent.
La tarda no havia començat gens malament. L’equip femení de l’Espanyol havia batut al Barça en la flamant inauguració del nou canal blaugrana.
Els homes no en devien ser conscients. Més aviat inconscients i “ressacosos” de “pescaito” i fino, van sortir mig groguis al terreny de joc. Amb aquell mal sabor de boca que deixen el fino i les migdiades mal acabades.
Gran cantada
Kameni (aquesta vegada no val l’excusa de l’enlluernament) va estar a qui li havia fet més mal tot plegat. Tot solet va cantar més que els tres tenors, i en només 18 minuts. Primer en una mala sortida, un Amat encara tendre es desentenia d’una centrada a l’àrea i Silva la remata dins. Poc després Uche tot sol i sense gaire angle, s’enfronta a una defensa passiva i la fa passar sota el cos de Kameni, quan el més fàcil i habitual en el camerunès hauria estat aturar-la amb mig peu. I finalment Bernardello fa una jugadeta tot sòl i en un xut de pissarrí amb l’esquerra -ell és dretà- la fa passar sota les cames dels defenses, amb la mala sort d’una lleu desviació de Luis Garcia, que al mateix temps tapava Kameni. La pilota dins i 0 a 3.
Quedaven més de 70 minuts per davant. Podia passar de tot. Sobretot si ningú donava el resultat per definitiu. L’Espanyol, va agafar les regnes del partit. No va crear excessives ocasions de gol. Però poc després de la mitja hora marcava en una jugada d’aquelles en què la succeeixen les ocasions, i finalment entra. A punt va estar de no fer-ho ja que un defensa la treia des del fons de la porteria, dos metres endins.
Remuntarem?
El 1 a 3 feia pensar en la remuntada. I l’espanyol va seguir dominant el joc. Una possessió que al primer temps era del 70%, però que no es va traduir en ocasions. Per això, Pochettino va decidir abans de la mitja part, posar Àlvaro enlloc de Forlin que actuava de mig centre defensiu. La cosa prometia, però si no es traduïa en un atac i gol, no serviria de res.
Només començar el segon temps, les coses s’encarrilaven amb un gol d’Alvaro, després d’una centrada de Chica que va posar la pilota a l’àrea petita i el petit davanter va treure’n petroli. Però l’ atac i gol no va arribar a ser continu. Ni l’entrada de Dàtolo, ni la de Ivan Alonso, a poc del final van millorar la situació, i un Almeria conservador i cagadet va tirar endavant un partit que el fa somniar en salvar la categoria.
Un parell d’ous
Hi ha molts partit que s’han perdut incomprensiblement al tram final. Un clàssic de l’Espanyol. Aquest va ser igualment desgraciat, si bé l’ordre es va invertir. No paren de sorprendre’ns. L’Espanyol ja no va ni cinquè, el dia que ens va voler fer creure que podia aspirar a ser tercer. Poc a poc i bona lletra. I contra el Madrid, un parell d’ous i menys cagades.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
dilluns, 31 de gener del 2011
Primeres pèrdues al nogociet del "todo a cien"
Espanyol 0 - Villareal 1
No era Paolo Rossi, ni es tractava de Sarrià. Les coincidències no podien però ser més clares. En feu perico, i amb el cognom coincident, un home va ser el que va marcar clarament les diferències. En aquesta ocasió però, van guanyar els grocs, i els blancs i blaus van passar la segona penitència de la temporada a Cornellà, la mateixa setmana en què el club havia esdevingut un desesperant "todo a cien"
La cosa no estava per a tirar coets. Era moment de seguir demostrant que l'entitat compta amb una de les millors fàbriques de jugadors de la història, i que res es notaria.... I com s'havia de notar res, si al lateral esquerra de la defensa tornava l'incombustible David Garcia? Després d'onze anys intentant asseure'l a la banqueta amb nombrosos fitxatges estrangers i a la primera que és suplent, i a causa d'un jove de la plantilla, el ressusciten... i que consti que no tinc res en contra de David Garcia, ni tampoc és que consideri que Dídac fos, avui per avui, un jugadoràs. Però alguna cosa deuen veure-li en projecció, un equip que els darrers anys ha tingut en aquesta plaça homes de la categoria del gran Maldini, Kalazde o Jankulovski.
I amb tot això no vull buscar una excusa a la derrota contra el Vila-real. Ni tant sols la baixa, de l'home més decisiu a la defensa, Víctor Ruiz. De la defensa i la sortida de pilota. El Vila-real va fer un dels millors partits que deu haver jugat aquesta temporada. Molt millor per exemple, que la discreta actuació del partit d'anada en què, amb tot, va aconseguir golejar un Espanyol gafat per la mala sort des del primer minut.
La desmarcada automàtica
A Cornellà, el Vila-real es va plantejar el partit com ho va fer el Barça, corrent molt. I l'Espanyol va respondre amb el mateix, en una primera part que s'assemblava a un combat de boxa d'aquells que no tenen pausa. La pilota anava d'una a l'altra àrea, fent suar els porters. Les més clares van ser del Vila-real i les més abundoses de l'Espanyol. Kameni, Diego López i els pals de les porteries, feien hores extres. No sé ben bé com, una vegada sí i altra també, Javi Marquez i els seus companys s'inventaven passades a un atac que responia amb tocs i passades ràpides entre Callejon, Sergio i Luis que acabaven en ocasions de gol que no es van materialitzar. Aquest futbol ràpid va donar lloc a intents de fer aquella jugada de desmarcada que ha practicat Callejon les darreres jornades, sense sort, i amb altres protagonismes. L'equip comença a jugar amb continues desmarcades automàtiques, que al cap i a la fi faran molt mal a les defenses contràries i ens han de seguir donant alegries fora de casa. Només cal que els àrbitres no assenyalin orsais inexistents, com va fer Turienzo en nombroses ocasions.
I és que com ja vam apuntar jornades precedents, l'absència d'Osvaldo serà més evident en els partits de Cornellà que en els de visitant.
Rossi, com Paolo
I també producte de la velocitat, un si altres perdien pilotes en zona de creació, i a conseqüència d'això, al darrer minut de la primera part, va arribar el contraatac que Rossi va culminar millor del que ho hauria fet el mateix Paolo Rossi. Amagant les cartes va simular complicar-se la vida arrambant-se a la línia de fons, i quan tothom esperava la centrada va fulminar un Kamani confiat, xutant directe arran de pal. Golàs. 0 a 1. Un gol més psicològic per la virtut presdigitadora de Rossi, que pel fet d'haver marcat el minut 45.
El mig camp perico, havia fet un gran desgast per a no res. El panorama no satisfeia Pochettino, que va voler canviar el decorat. I al quart d'hora de la segona part, va retirar Duscher i Marquez, per a fer entrar Alvaro i Galan, i redecorar l'equip, amb Forlín i Verdú al mig del camp. Sense tant virtuosisme, per moments va semblar que Pochettino, la tornava a encertar amb els canvis revolucionaris, si bé al cap i a la fí, no va assolir més aproximacions, ni més perill a l'àrea de Diego. El Vila-real va arribar a perdonar els 0 a 2, i el 0 a 3.
Almeria i Madrid
L'Espanyol no va poder fer res més. Ho va intentar sense sort, ni cap concessió arbitral, com en la mà que va fer Bruno, només començar la segona part. Reinterpretant la regla del fora de joc. I allargant només tres minuts, una segona part amb repetides pèrdues de temps de Diego i sis substitucions.
La xampions se'n va, si bé les opcions de UEFA es mantenen intactes, amb l'allunyament de Sevilla i At Madrid. Ara el rival és el Bilbao, i el futur immediat és Almeria dissabte vinent, a l'espera de la visita de Mourinho, d'aquí dues jornades.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
No era Paolo Rossi, ni es tractava de Sarrià. Les coincidències no podien però ser més clares. En feu perico, i amb el cognom coincident, un home va ser el que va marcar clarament les diferències. En aquesta ocasió però, van guanyar els grocs, i els blancs i blaus van passar la segona penitència de la temporada a Cornellà, la mateixa setmana en què el club havia esdevingut un desesperant "todo a cien"
La cosa no estava per a tirar coets. Era moment de seguir demostrant que l'entitat compta amb una de les millors fàbriques de jugadors de la història, i que res es notaria.... I com s'havia de notar res, si al lateral esquerra de la defensa tornava l'incombustible David Garcia? Després d'onze anys intentant asseure'l a la banqueta amb nombrosos fitxatges estrangers i a la primera que és suplent, i a causa d'un jove de la plantilla, el ressusciten... i que consti que no tinc res en contra de David Garcia, ni tampoc és que consideri que Dídac fos, avui per avui, un jugadoràs. Però alguna cosa deuen veure-li en projecció, un equip que els darrers anys ha tingut en aquesta plaça homes de la categoria del gran Maldini, Kalazde o Jankulovski.
I amb tot això no vull buscar una excusa a la derrota contra el Vila-real. Ni tant sols la baixa, de l'home més decisiu a la defensa, Víctor Ruiz. De la defensa i la sortida de pilota. El Vila-real va fer un dels millors partits que deu haver jugat aquesta temporada. Molt millor per exemple, que la discreta actuació del partit d'anada en què, amb tot, va aconseguir golejar un Espanyol gafat per la mala sort des del primer minut.
La desmarcada automàtica
A Cornellà, el Vila-real es va plantejar el partit com ho va fer el Barça, corrent molt. I l'Espanyol va respondre amb el mateix, en una primera part que s'assemblava a un combat de boxa d'aquells que no tenen pausa. La pilota anava d'una a l'altra àrea, fent suar els porters. Les més clares van ser del Vila-real i les més abundoses de l'Espanyol. Kameni, Diego López i els pals de les porteries, feien hores extres. No sé ben bé com, una vegada sí i altra també, Javi Marquez i els seus companys s'inventaven passades a un atac que responia amb tocs i passades ràpides entre Callejon, Sergio i Luis que acabaven en ocasions de gol que no es van materialitzar. Aquest futbol ràpid va donar lloc a intents de fer aquella jugada de desmarcada que ha practicat Callejon les darreres jornades, sense sort, i amb altres protagonismes. L'equip comença a jugar amb continues desmarcades automàtiques, que al cap i a la fi faran molt mal a les defenses contràries i ens han de seguir donant alegries fora de casa. Només cal que els àrbitres no assenyalin orsais inexistents, com va fer Turienzo en nombroses ocasions.
I és que com ja vam apuntar jornades precedents, l'absència d'Osvaldo serà més evident en els partits de Cornellà que en els de visitant.
Rossi, com Paolo
I també producte de la velocitat, un si altres perdien pilotes en zona de creació, i a conseqüència d'això, al darrer minut de la primera part, va arribar el contraatac que Rossi va culminar millor del que ho hauria fet el mateix Paolo Rossi. Amagant les cartes va simular complicar-se la vida arrambant-se a la línia de fons, i quan tothom esperava la centrada va fulminar un Kamani confiat, xutant directe arran de pal. Golàs. 0 a 1. Un gol més psicològic per la virtut presdigitadora de Rossi, que pel fet d'haver marcat el minut 45.
El mig camp perico, havia fet un gran desgast per a no res. El panorama no satisfeia Pochettino, que va voler canviar el decorat. I al quart d'hora de la segona part, va retirar Duscher i Marquez, per a fer entrar Alvaro i Galan, i redecorar l'equip, amb Forlín i Verdú al mig del camp. Sense tant virtuosisme, per moments va semblar que Pochettino, la tornava a encertar amb els canvis revolucionaris, si bé al cap i a la fí, no va assolir més aproximacions, ni més perill a l'àrea de Diego. El Vila-real va arribar a perdonar els 0 a 2, i el 0 a 3.
Almeria i Madrid
L'Espanyol no va poder fer res més. Ho va intentar sense sort, ni cap concessió arbitral, com en la mà que va fer Bruno, només començar la segona part. Reinterpretant la regla del fora de joc. I allargant només tres minuts, una segona part amb repetides pèrdues de temps de Diego i sis substitucions.
La xampions se'n va, si bé les opcions de UEFA es mantenen intactes, amb l'allunyament de Sevilla i At Madrid. Ara el rival és el Bilbao, i el futur immediat és Almeria dissabte vinent, a l'espera de la visita de Mourinho, d'aquí dues jornades.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
dilluns, 24 de gener del 2011
Talent en venda
Getafe 1 – Espanyol 3
La història del futbol ve carregada d’exemples d’equips desmantellats. Desmantellats sempre a final de temporada i amb una clara justificació econòmica d’urgent actuació. Vés per on, que l’amenaça ja ens arriba a la meitat del campionat, quan ja hem assolit el número de punts que ens garanteixen la continuïtat i sense saber si som capaços d’alguna cosa més, ni fer un càlcul racional de com podria canviar la nostra situació econòmica si ho comptéssim al final de l’exercici i a la vista de les previsions de la temporada vinent.
Posa de certa mala llet, asseure’s al sofà a veure un partit més d’aquest equip talentós que està formant Pochettino, amb la incertesa de si possiblement és la darrera vegada que veiem jugar a un dels nostres, de blanc i blau. De blanc i blau o taronja, perquè a Getafe amb una vestimenta que ens recordava a la taronja-mecànica holandesa, els de Pochettino saltaven a la gespa a confirmar el bon moment de l’equip i les seves possibilitats de futur, independentment si alguns pretenen fer negoci immediat.
Taronges
A la vigília, un equip amb la samarreta taronja, havia estat vilment arbitrat a Mestalla. Si allà,on en els darrers minuts els àrbitres actuen a favor de l’equip local com si es tractés del Bernabéu o el Nou Camp. Ho coneix bé l’Espanyol.
No es pot dir que a Getafe, l’equip sortís ni resultés ser, una ombra de l’equip de la jornada anterior. Al contrari, certa possessió i poc més. Alguna aproximació a l’àrea, i més aviat un futbol passerell. Qui sap si el fred siberià que abraça la península o la mala digestió d’algun “cocido” o altra plat carregós de la cuina castellana. O en realitat l’empanada mental de la directiva que vol vendre sense sentit, afectava el joc dels pericos.
Si a això hi afegim d’altres circumstàncies, com la successió de les pífies de la línia defensiva en el gol que va fer el Getafe. Un gol fet a la mateixa porteria on Ivan Alonso i Oswaldo van marcar en les mitges temporades del seu debut. Ens trobem un equip molt diferent.
Ulleres de sol
Per cert, algú tipus Maldini del Canal +, s’ha aturat a investigar determinades rareses dels porter africans. A can Perico, amb N’Kono i Kameni, n’hem viscut algunes, com la que ahir va poder ser vital en el primer gol. No sé fins a quin punt reacciones diferent a la llum, però la veritat és que mai he vist un porter no africà, afrontar un sol ras de cara sense gorra, visera o com a mínim arronsar els ulls. No és la primera vegada que veig Kameni perjudicat per aquest excés de confiança.
1 a 0. A banda de regalar el gol i alguna altra ocasió, no sé fins a quin punt Victor Ruiz, es pot fer un plantejament similar, al que em feia jo des de sofà, només començar. Sigui de pedra o no, Ruiz va intervenir també en aquesta malaguanyada jugada i en una altra en que va protagonitzar l’oportunitat més cara de gol i va topar amb un afortunat Ustari. Per cert, se sembla molt amb Rafa Nadal, no? Ustari evidentment. Victor s’assembla amb Albert Ribera. Una desgràcia com una altra....
Deu minuts prodigiosos
La primera part, no havia estat gens esperançadora. Calia replantejar les coses. Calia tornar a ser aquell equip de la primera part de San Mamés,o del Sánchez Pizjuan. I després de cinc minuts, encara glaçat com la tarda, l’equip va brodar 10 minuts prodigiosos, en què va lligar tres preciosos gols un darrere l’altra. El primer de la Corporació Garcia SA. El segon en una pentinada de Callejón, després d’un nou sprint, i finalment Sergio Garcia, culminant un contraatac. 1 a 3.
D’aquí al final, quedaven 30 minuts, en van poder venir d’altres. A una i altra porteria. De vegades Kameni i d’altres la seva “vista també prodigiosa”, van evitar- a la porteria perica. A l’altra, el travesser i l’àrbitre, que no veia les faltes. Tres punts més i l’Espanyol, ja està gairebé salvat.
L’Espanyol, o el que quedi de l’Espanyol, després del desmantellament que es preveu fer de l’equip, haurà de demostrar si són capaços d’alguna cosa més.
Mal vendre
D’entrada, la crítica a la política de vendes, és pensant en què és aviat per desfer l’equip quan encara no ha demostrat del què és capaç. És evident que fan falta diners, però no és moment de fer balanç, abans de comprovar si es compleixen els objectius. Veure i analitzar la situació. És al final de la temporada quan els preus del gran jugadors s’arrodoneixen (qui sap si com en l’època de Kubala, un debut a la selecció pot doblar un preu), és quan es calcula quins poden ser els ingressos televisius d’una temporada a Europa, quants jugadors faran falta per afrontar una temporada a Europa. No es pot actuar al mes de Gener, amb l’únic i lícit objectiu de retornar diners a directius que han arriscat els seus diners per a fer fitxatges, i en època de crisi volen refer el seu calaix per por a perdre-ho tot, si la piloteta no entra. I en cas de voler-ho fer, no es pot mai malvendre jugadors decisius i insubstituïbles. Sincerament, hores d’ara només vendria i per una oferta que igualés la clàusula a Carlos Kameni, ja que és l’únic home de prestigi mundial que té un suplent raonablement contrastat. Regals, no.
Diumenge vinent, el Vila-real, un dels equip que es barallarà amb nosaltres camí d’Europa, visita Cornellà. Qui jugarà? Caldrà repescar algú de Sant Adrià? Quants n’hauran venut? Sort que alguns estan lesionats......
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
diumenge, 16 de gener del 2011
Usain Bolt és perico!
Sevilla 1 – Espanyol 2
Només acabar la retransmissió televisiva de la Televisió de Catalunya i abans de l’inici de “El Vestidor”, en vaig tenir prou amb una d’aquelles cortinetes musicals que separen blocs i programes, que amb ritme caní diu “Corren. Corren pels carrers corren...” per a interpretar que allò era la veritable anàlisi del partit, i no haver d’esperar a sentir Pichi Alonso assegurant que l’Espanyol que havíem vist a Heliópolis era un ferm candidat a la xampions, ni cap altres dels seus companys recordant-me per activa i passiva les bondats de Sant Kameni.
L’Espanyol de la nit havia jugat tàctica i físicament un partit gairebé perfecte, i en aquesta ocasió no calia ni lamentar la reculada de l’equip en el segon temps, ni la clàssica decisió arbitral que amaga l’existència perica en el minuts decisius.
Un equip presumptament acomplexat per la baixa del seu home més decisiu, del que actua de far en el joc atacant i exerceix d’obrellaunes de les defenses rival, es presentava al camp d’un dels seus rivals directes. Com en totes les situacions precedents d’una temporada farcida de lesions, la teoria d’onze són onze diguin com es diguin, va prevaldre en els plans de Mauricio Pochettino.
Els sempre agradables i emocionants inicis dels enfrontaments Sevilla-Espanyol, amb records per Puerta i Jarque, van precedir els minuts de joc.
Contra els Globetrotters
Ben aviat s’evidenciava un “mal congènit” que acompanya el brau defensa argentí Juan Forlín, i que ell supera amb voluntat, esforç i sobretot potència de salt. Com li passava a Ayala, Forlin és més aviat baixet. Luis Fabiano i Kanouté, s’aproximen més aviat al perfil dels Globetrotters.
El Sevilla exercia un tímid domini. Per més que vogués no podia fer altra cosa amb un mig camp comandat per Romaric i Zokorà. La seva alternativa dominant només podia passar per la mobilitat d’uns extrems ràpids i perillosos, que van ser inhabilitats per Chica i Dídac. Les pilotes per als Globetrotters, tampoc sorprenia una defensa que coordinadament els deixava una vegada si i altra els deixava caure en orsai.
L’Espanyol tampoc creava com li agrada. Des dels pressing imposat fa unes setmanes per Guardiola, tots els rivals s’hi atreveixen i pretenen el mateix. Em dona la impressió que Pocchettino ja li està trobant solució al problema en una “descarada” manera de començar a preparar ja el pròxim derby.
Pochettino fa recular unes passes enrere a Baena i Verdú, en la sortida de la pilota, per a no deixar tota la responsabilitat en Victor Ruiz i Javí Marquez. Per a descompensar més l’acció defensiva, Verdú i Marquez intercanvien moltes vegades la seva posició. Una solució que requereix complexitat i més desgast físic, que no sembla preocupar al successor de Di Blasi, ni als seus executors.
Velocitat
Si el córrer i la velocitat, se li suposa d’antuvi als equips que juguen al contra-atac, amb Pochettino sembla que aquestes virtuts no estan oposades amb la possessió de la pilota. Però no tot són flors i violes, i la solució no és del tot matemàtica, si tot plegat no es coordina amb una actitud dominant. Passaven el minuts i l’equip recobrava la seva cara més esporuguida a partir dels continus allaus de força dels Globetrotters. I Kameni i Forlin s’havien de multiplicar, per controlar uns homes que viuen de manera permanent al límit de l’orsai i que rematen amb criteri. En algunes ocasions els nervis, va poder provocar ensurts letals.
Amb tot això, les possessions blanc i blaves, resultaven sovint estèrils. Les pilotes no arrivamen a un Àlvaro Vazquez aïllat, i que no compartia espais amb Luis Garcia, Verdú i Callejon, perjudicats per la passa enrere generalitzada.
Vam haver d’esperar al minut 40, perquè Màrquez amb la seva visió del futbol d’atac i Callejon amb la seva velocitat i lectura de la situació, li donés la volta definitiva al partit. El de Badalona va observar des del costat esquerre (carril del 10) com Callejon inciava un sprint de vertígen pel carril del 8. Corria que se les pelava. No l’hauria atrapat ni Imma Casares en els seus temps de velocista. Venint de Marquez ja us podeu imaginar que la pilota va anar a parar al lloc desitjat. Ni més ni menys. En aquell punt entre els límits de l’àrea gran i la petita, on el porter no sap si sortir o quedar glaçat. Control, remat i gol. 0 a 1.
S’arribava al descans, sense aquell bon sabor de boca que els homes de Pochettino van arribar a la mitja part a San Mamés. El desig era no repetir la segona part de caganers experimentada a Bilbao.
Augmenta el control
I no, l’Espanyol va sortir al camp a no recular definitivament. A portar la pilota. Perllongar possessions. I amb Amat (més centímetres) per Forlin, amenaçat amb una targeta groga i amb alguna picabaralla de més amb el més brut dels Globetrotters. Un nou encert de Pochettino.
I l’Espanyol, amb Marquez i Verdú (i Luis Garcia i Baena. I Amat i Víctor. I Chica i Dídac), adormien el partit amb llargues possessions i l’amenaça de tenir els llebrers Àlvaro i Callejón a punt de tornar emular Usain Bolt. Kameni es mostrava solvent. Els Globetrotters apuraven en excés les seves estades a l’orsai, fins caure en el perill de caure en els tres segons de permanència a la zona pintada, i tal com si es tractés de bàsquet, buscaven pilotes altes i rebots. Semblaven les torres bessones dels Rockets dels 80 (Ralph Sampson i Akeem Olajuwon. Un americà i un africà).
Resultat de tot això, Callejón i Marquez, van voler fer un intercanvi de cromos. I aprofitant l’avançament i el desconcert del Sevilla van simular la jugada del gol a la inversa, sense caldre el toc de la velocitat. Callejón des de la posició del 10, assistia Marquez entrant per la del 7 i es plantava sola davant Varas, sense la frotuna precedent. Quina llàstima!
Moisès?
Pochettino, prenia una nova decisió al minut 15, un Marquez ja força desgastat deixava el seu lloc a Duscher. Vell amic dels sevillans, Duscher entrava a ocupar un mig camp de força i contenció. Com el de Romaric i Zokora. Aparentment la cosa tornava a fer pudor de San Mamés. La diferencia però, la marcava la passa enrere de Verdú i Baena. Quin partidàs el del Baena. Al final Pochettino em farà veure que Baena és un gran jugador (un nou Moisès?)....com va ajudar al darrere i en la sortida de la pilota. A la seva disciplina habitual i va afegir uns tocs de qualitat i veterania, que va ajudar i molt a la defensa “aleví”. Si, “aleví”, perquè a la segona part l’Espanyol tornava a jugar amb aquella defensa de nois de la casa, que tret de Chica eren juvenils fa un parell d’anys i que s’enuncia així: Chica, Amat, Victor i Dídac.
Però el partit no s’havia acabat, per més serietat que mostressin els blancs i balaus. Els andalusos cada vegada es bolcaven més sobre l’àrea catalana, però sense criteri. Feien entrar Capel i Negredo, dos grans recursos atacants. En realitat, i vist el joc desplegat al mig del camp, més aviat els calia ressuscitar Francisco Alfaro. Tot plegat es resolia amb més del mateix. L’Espanyol tenia la pilota i de tant en tant s’acostava a l’àrea de Varas. En una d’elles, Verdú rep una falta, que Luis Garcia no es planteja aprofitar per a perdre el temps, ni fer una execució magistral de les seves. Va passar-la ràpid a un Callejón que de nou corria i corria entre línies, trencant la defensa sevillista. De nou punteria i gol. 0a2.
D’aquí a la fi, quedava un quart, va seguir tot igual. Tant igual, que va passar el de sempre. Si, aquella història que recordàvem fa 15 dies. La de “saben de aquel equipo que en el último minut el àrbitro la machaca con una decisión injusta...” Doncs això, l’Espanyol i els àrbitres. Negredo que havia entrat per una de les torres bessones, va atrapar un rebot amb les mans (evident) i se la va posar a mida per rematar. 1 a 2, un parell de minuts de pressumptes nervis, on la victòria blanc i blava no va perillar.
Diumenge que ve comença la segona volta. De nou a fora, a Getafe. L’Espanyol ja té gairebé feta al feina dels 40 punts, i tot promet. Amb la mateixa efectivitat a las segona volta, la xampions no s’escaparia. Que a ningú se li acudeixi vendre cap titular!
Només acabar la retransmissió televisiva de la Televisió de Catalunya i abans de l’inici de “El Vestidor”, en vaig tenir prou amb una d’aquelles cortinetes musicals que separen blocs i programes, que amb ritme caní diu “Corren. Corren pels carrers corren...” per a interpretar que allò era la veritable anàlisi del partit, i no haver d’esperar a sentir Pichi Alonso assegurant que l’Espanyol que havíem vist a Heliópolis era un ferm candidat a la xampions, ni cap altres dels seus companys recordant-me per activa i passiva les bondats de Sant Kameni.
L’Espanyol de la nit havia jugat tàctica i físicament un partit gairebé perfecte, i en aquesta ocasió no calia ni lamentar la reculada de l’equip en el segon temps, ni la clàssica decisió arbitral que amaga l’existència perica en el minuts decisius.
Un equip presumptament acomplexat per la baixa del seu home més decisiu, del que actua de far en el joc atacant i exerceix d’obrellaunes de les defenses rival, es presentava al camp d’un dels seus rivals directes. Com en totes les situacions precedents d’una temporada farcida de lesions, la teoria d’onze són onze diguin com es diguin, va prevaldre en els plans de Mauricio Pochettino.
Els sempre agradables i emocionants inicis dels enfrontaments Sevilla-Espanyol, amb records per Puerta i Jarque, van precedir els minuts de joc.
Contra els Globetrotters
Ben aviat s’evidenciava un “mal congènit” que acompanya el brau defensa argentí Juan Forlín, i que ell supera amb voluntat, esforç i sobretot potència de salt. Com li passava a Ayala, Forlin és més aviat baixet. Luis Fabiano i Kanouté, s’aproximen més aviat al perfil dels Globetrotters.
El Sevilla exercia un tímid domini. Per més que vogués no podia fer altra cosa amb un mig camp comandat per Romaric i Zokorà. La seva alternativa dominant només podia passar per la mobilitat d’uns extrems ràpids i perillosos, que van ser inhabilitats per Chica i Dídac. Les pilotes per als Globetrotters, tampoc sorprenia una defensa que coordinadament els deixava una vegada si i altra els deixava caure en orsai.
L’Espanyol tampoc creava com li agrada. Des dels pressing imposat fa unes setmanes per Guardiola, tots els rivals s’hi atreveixen i pretenen el mateix. Em dona la impressió que Pocchettino ja li està trobant solució al problema en una “descarada” manera de començar a preparar ja el pròxim derby.
Pochettino fa recular unes passes enrere a Baena i Verdú, en la sortida de la pilota, per a no deixar tota la responsabilitat en Victor Ruiz i Javí Marquez. Per a descompensar més l’acció defensiva, Verdú i Marquez intercanvien moltes vegades la seva posició. Una solució que requereix complexitat i més desgast físic, que no sembla preocupar al successor de Di Blasi, ni als seus executors.
Velocitat
Si el córrer i la velocitat, se li suposa d’antuvi als equips que juguen al contra-atac, amb Pochettino sembla que aquestes virtuts no estan oposades amb la possessió de la pilota. Però no tot són flors i violes, i la solució no és del tot matemàtica, si tot plegat no es coordina amb una actitud dominant. Passaven el minuts i l’equip recobrava la seva cara més esporuguida a partir dels continus allaus de força dels Globetrotters. I Kameni i Forlin s’havien de multiplicar, per controlar uns homes que viuen de manera permanent al límit de l’orsai i que rematen amb criteri. En algunes ocasions els nervis, va poder provocar ensurts letals.
Amb tot això, les possessions blanc i blaves, resultaven sovint estèrils. Les pilotes no arrivamen a un Àlvaro Vazquez aïllat, i que no compartia espais amb Luis Garcia, Verdú i Callejon, perjudicats per la passa enrere generalitzada.
Vam haver d’esperar al minut 40, perquè Màrquez amb la seva visió del futbol d’atac i Callejon amb la seva velocitat i lectura de la situació, li donés la volta definitiva al partit. El de Badalona va observar des del costat esquerre (carril del 10) com Callejon inciava un sprint de vertígen pel carril del 8. Corria que se les pelava. No l’hauria atrapat ni Imma Casares en els seus temps de velocista. Venint de Marquez ja us podeu imaginar que la pilota va anar a parar al lloc desitjat. Ni més ni menys. En aquell punt entre els límits de l’àrea gran i la petita, on el porter no sap si sortir o quedar glaçat. Control, remat i gol. 0 a 1.
S’arribava al descans, sense aquell bon sabor de boca que els homes de Pochettino van arribar a la mitja part a San Mamés. El desig era no repetir la segona part de caganers experimentada a Bilbao.
Augmenta el control
I no, l’Espanyol va sortir al camp a no recular definitivament. A portar la pilota. Perllongar possessions. I amb Amat (més centímetres) per Forlin, amenaçat amb una targeta groga i amb alguna picabaralla de més amb el més brut dels Globetrotters. Un nou encert de Pochettino.
I l’Espanyol, amb Marquez i Verdú (i Luis Garcia i Baena. I Amat i Víctor. I Chica i Dídac), adormien el partit amb llargues possessions i l’amenaça de tenir els llebrers Àlvaro i Callejón a punt de tornar emular Usain Bolt. Kameni es mostrava solvent. Els Globetrotters apuraven en excés les seves estades a l’orsai, fins caure en el perill de caure en els tres segons de permanència a la zona pintada, i tal com si es tractés de bàsquet, buscaven pilotes altes i rebots. Semblaven les torres bessones dels Rockets dels 80 (Ralph Sampson i Akeem Olajuwon. Un americà i un africà).
Resultat de tot això, Callejón i Marquez, van voler fer un intercanvi de cromos. I aprofitant l’avançament i el desconcert del Sevilla van simular la jugada del gol a la inversa, sense caldre el toc de la velocitat. Callejón des de la posició del 10, assistia Marquez entrant per la del 7 i es plantava sola davant Varas, sense la frotuna precedent. Quina llàstima!
Moisès?
Pochettino, prenia una nova decisió al minut 15, un Marquez ja força desgastat deixava el seu lloc a Duscher. Vell amic dels sevillans, Duscher entrava a ocupar un mig camp de força i contenció. Com el de Romaric i Zokora. Aparentment la cosa tornava a fer pudor de San Mamés. La diferencia però, la marcava la passa enrere de Verdú i Baena. Quin partidàs el del Baena. Al final Pochettino em farà veure que Baena és un gran jugador (un nou Moisès?)....com va ajudar al darrere i en la sortida de la pilota. A la seva disciplina habitual i va afegir uns tocs de qualitat i veterania, que va ajudar i molt a la defensa “aleví”. Si, “aleví”, perquè a la segona part l’Espanyol tornava a jugar amb aquella defensa de nois de la casa, que tret de Chica eren juvenils fa un parell d’anys i que s’enuncia així: Chica, Amat, Victor i Dídac.
Però el partit no s’havia acabat, per més serietat que mostressin els blancs i balaus. Els andalusos cada vegada es bolcaven més sobre l’àrea catalana, però sense criteri. Feien entrar Capel i Negredo, dos grans recursos atacants. En realitat, i vist el joc desplegat al mig del camp, més aviat els calia ressuscitar Francisco Alfaro. Tot plegat es resolia amb més del mateix. L’Espanyol tenia la pilota i de tant en tant s’acostava a l’àrea de Varas. En una d’elles, Verdú rep una falta, que Luis Garcia no es planteja aprofitar per a perdre el temps, ni fer una execució magistral de les seves. Va passar-la ràpid a un Callejón que de nou corria i corria entre línies, trencant la defensa sevillista. De nou punteria i gol. 0a2.
D’aquí a la fi, quedava un quart, va seguir tot igual. Tant igual, que va passar el de sempre. Si, aquella història que recordàvem fa 15 dies. La de “saben de aquel equipo que en el último minut el àrbitro la machaca con una decisión injusta...” Doncs això, l’Espanyol i els àrbitres. Negredo que havia entrat per una de les torres bessones, va atrapar un rebot amb les mans (evident) i se la va posar a mida per rematar. 1 a 2, un parell de minuts de pressumptes nervis, on la victòria blanc i blava no va perillar.
Diumenge que ve comença la segona volta. De nou a fora, a Getafe. L’Espanyol ja té gairebé feta al feina dels 40 punts, i tot promet. Amb la mateixa efectivitat a las segona volta, la xampions no s’escaparia. Que a ningú se li acudeixi vendre cap titular!
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
