dijous, 28 de febrer del 2008

Último partido en Sarriá (Junio 1997)

Imágenes para el recuerdo de todo buen perico que se tercie...
Y estas son del último partido que disputó nuestro querido equipo en Sarriá
-ese 21 de Junio de 1997- contra el Valencia CF.
Partido en el cual el RCD Espanyol ganó por 3-2

[clicad en las imágenes para verlos a un mejor tamaño]

* Último riego antes del match




* Último mosaico en la previa del partido
(el que aquí escribe, estaba situado en la base del marcador "electrónico")




* Última alineación en Sarriá




* "Pacheta Power" y un Gol Sur de lujo ;-)




* Una última vista, un último recuerdo... Sarriá, siempre en nuestros corazones...



Ara i sempre.., Visca l'Espanyol!!!

Jk

[imatges cedides per Joan Blanco]

dimarts, 26 de febrer del 2008

Depor 2 - Espanyol 1

Que tornin!

Recuperar dos defenses i perdre’n un, no és garantia de res. A Riazor hi faltava Zabaleta, a banda de De la Peña i Tamudo. Els noms són de prou pes per a trobar una excusa, però ja van sent hora que sumem els tres punts o vuit, com diuen els més pessimistes, que ens queden per afegir i no patir amb les primes a tercers. No hi ha més excusa, que la veritat, i la veritat és que la defensa blanc i blava, o rosa i negre, està passant una mala etapa. Serà un manca de concentració o alguna altra cosa que no sabem. El més cert és que la defensa, ja em recorda alguna altra línia defensiva de finals dels setanta i primers del vuitanta, que semblava que jugués amb un ciri a la mà.


Amb D. Gardia i Chica als laterals, i Torrejón de nou a l’eix defensiu, en companyia del mariscal Jarque, tot feia preveure que les prestacions defensives torbarien a ser positives. Si a més, hi afegim que Lotina deixava a la banqueta Bodipo i Valerón. Tot apuntava a favor.

Lotina m’ha caigut sempre bé, però em fa emprenyar que ara jugui amb tres centrals, després d’haver passat per la fàbrica club més important d’Europa en la fabricació de centrals. Quan era a Can perico, va jugar molt poques vegades amb tres centrals, i la veritat és que el dia que l’Espanyol tingui dos “Zabaletas”, un a cada lateral, serà el moment de plantejar la possibilitat de fer servir la tàctica dels tres centrals.

Com acostuma a passar en aquests casos, van haver de passar uns 90 segons, per assimilar i acostumar-me a que els blanc i blaus, no eren els nostres. L’Espanyol jugava de rosa i negre. Pocs segons després tot pintava rodó, el Vila-real i l’Atlético perdien. Kameni anava en calça curta, com a la Copa d’Àfrica. Al minut cinc, l’Osasuna ja n’hi havia fotut dos a l’Atlético, mentre els homes de Valverde semblaven dominar la situació, amb un d’aquells tantejos que a la meitat de la primera volta acabaven amb un bany dels nostres, davant qualsevol rival. Tot afavoria algun excés de confiança, com la “vista” de Kameni a un xut ajustat de Lafita. Lafita, un jugadors estrany. Manyo amb cara de persa. Cap meravella de la tècnica, però que feia anar de corcoll a Jarque i companyia.

A la part davantera, es veien algunes iniciatives per comentar. Ewerton es deixava caure cap el seu costat bo, el de la dreta, mentre Luis trepitjava àrea. Dues rematades seguides de cap de Valdo i Moisès, van ser les primeres accions atacants.

Al minut 11, la defensa perica donava els primers símptomes de desconcert, en dos córners seguits, regalats per Torrejón en jugades sense perill. I un minut després Ewerton, en posició d’extrem dreta, no se’n recorda que a l’equip hi ha altres jugadors per rematar les centrades, i xuta a les mans d’Aouate la que seria a la fi, la millor acció atacant dels catalans.

I en un corner, dos homes que sempre estan a punt de treure-la, Moises i Jarque, baden totalment i deixen Coloccini rematar a plaer un corner al segon pal. Un marcador que poc després variaria, per empitjorar amb un 2 a 0, aconseguit per l’esmentat Lafita, que aprofita una jugada tonta. Molt tonta. D’aquelles en que la defensa es refia que l’àrbitre xiularà una clara falta en contra i baden tant que la pilota acaba a peus del rival i l’àrbitre amb bon criteri aplica la llei de l’avantatge. El tal Lafita, es veu afavorit per dos rebots i entra a l’àrea, com si es tractés d’un “crack” i marca un gol bonic. El 2 a 0.

Va ser en aquest moment en què em van venir a la memòria, defenses de no massa bon record, que van fer de la reraguarda perica, un autèntic colador. Era a finals dels setanta i primers dels vuitanta, segurament època Magu, i noms com Escalza, Lanchas, Corominas (l’altre, el culer), Huertas, Arabí... Homes desafortunats que fins l’arribada de N’Kono, van fer passar males estones a porters com Urruti, Domínguez, Custers o Duran.

Mai un equip havia fet tants pocs mèrits per guanyar 2 a 0 al minut 23. Havia de ser en contra dels nostres.

Els nostres, controlaven la pilota sense sentit. Només una centrada de DGarcia, que controla Valdo malament, ja dins l’àrea, es pot comptabilitzar com l’únic fruit del domini de la pilota. Del indicador, moltes vegades ximple, que ens assenyala que en percentatge de temps, un dels dos equip ha controlat més estona la pilota. Aquest equip era el nostre, però no sempre la possessió de bola es tradueix en arribades a l’àrea contrària.

I d’aquesta manera una altra badada del mariscal, deixava Xisco sòl, que fallava un gol. Tot plegat recordava el mal partit de Valladolid, però sense l’oposició a empatar el partit com va passar a la riba de del Pisuerga.

Només quedava una mica de fe, per somniar. Aquesta temporada, el Depor havia estat un equip especialment “gafe” a les segones parts.

En aquest punt, segurament van aparèixer les “meigas”. Com si no volguessin, que comences la segona part, els gallecs van trigar a sortir. No recordo gaires partits amb una mitja part de 20 minuts.

La segona part va començar amb llargues jugades dels pericos, que no feien altra cosa que augmentar la possessió de bola. Maleïda possessió.

I no només la possessió estèril em posava de mala llet. L’esmentat Lafita, representava diverses accions teatrals en què queia desmaiat davant qualsevol contacte amb la defensa perica, en una de les seves intervenció va ser a punt de marcar després de clavar-li una empenta a D.Garcia.

Valverde ho provava, i posava Coro al camp en lloc de Chica, per tornar a Valdo al lateral com el diumenge anterior. Jonathan entrava pe Ewerton. I en tot això em vaig preguntar: Quan començarem a jugar?

L’entrada al camp de Rufete per Àngel, tampoc aportava res. Només un intent de xut de Jonathan d’esquena a porta, va suposar un lleu perill.

En canvi, els gallecs no van seguir sumant per les aturades de Kameni. Valerón i Bodipo van entrar al camp i només hi va haver temps per a què Moisès es carregués amb una targeta tonta.

Conclusió: Cal una catarsi col·lectiva....I que Tamudo, de la Penya, Zabaleta, Marañón, Re, Roberto Martínez, José Maria, Laurinsen i Mingorance, sobretot Mingorance. Cal que els defensens ensenyin les dents. La mida dels tacs de les botes. Que són màquines de segar de precisió suïssa. Cal fer-se respectar . I si demanem consell al Magu?

Jo també


No sé si avui és el millor dia per publicar-ho. No sé si en publicar-ho avui puc ferir més o menys sensibilitats. El cert és que la recent edició del llibre de Manel Lucas "Sóc perico i què!", és moment de fer aquest comentari, que tampoc pot sobtar a ningú, perquè tots sabeu que sempre he simpatitzat amb els blancs i blaus, i segurament també sabeu que el impuls que més m'ha empès cap aquest sentiment, és la d'haver d'escollir entre ser seguidor d'un equip prepotent, insolidari i que arrasa amb tot, o un altra de més modest que viu el dia a dia i que resulta molt més simpàtic, tot i tenir un nom que no ens agrada gens al catalans. I que com parlem de futbol, no hi tinc cap altra interès que trobar-hi la gracia que és només un equip de futbol, sense més pretensions.Conseqüència d'aquest tarannà prepotent, insolidari i que arrasa amb tot, tant propi d'equips com el Real Madrid o el Barça, m'he sentit perjudicat. Com a oriünd i ciutadà de Granollers, el més normal és que els equips que per a mi tenen més tirada són els de Granollers. I com a simpatitzant dels clubs locals, en especial l'handbol, he viscut situacions extra-esportives insuportables protagonitzades pel Barcelona, en vers el Granollers. Més enllà del comprensible interès (poderoso caballero és don dinero) comercial d'un club, en vers els serveis d'un jugador de l'equip contrari, per considerar que pot representar la peça clau per a fer un millor equip, sempre he notat en aquest Barça prepotent intencions malèvoles. Sempre recoradaré aquell partit amistós d'una Festa Major de finals del anys 70, e què l'equip blaugrana tenia set jugadors fitxats al Granollers en anys anteriors. No considero que més de dos d'aquells jugadors fossin imprescindibles per a l'equip blaugrana. El futur que van tenir de la majoria d'aquells jugadors en el club blaugrana, fregant banqueta, em dona la raó. Tot plegat responia a una mena de venjança que va llençar l'ex-president Núñez, que en el seu dia i després d'una impressionant pallissa dels granollerins, va dir allò: "mentre jo sigui president, el Granollers no guanyarà cap més lliga". Ho va endevinar. Maleït bastard!Equips catalans de diferents esports que li han fet ombra a qualsevol secció del club blaugrana, han patit el mateix tracte. És per això, que no entenc com hi ha tants seguidors del BM Granollers, del Joventut de Badalona, o dels diferents clubs d'hoquei catalans, que pugui simpatitzar a l'hora amb l'equip de futbol del Barcelona.Ara es parla de fitxar Valverde. Recordeu quan l'Espanyol va estar a punt d'aconseguir el títol europeu de la UEFA, i Núñez va fitxar per al Barça a Soler i Valverde? Recordeu si Soler i Valverde van estar titulars gaires vegades? Recordeu el temps que l'Espanyol a trigat a tenir un equip competitiu similar? Un lateral esquerre i un extrem dret de garanties?Recodeu si després de guanyar la lliga amb el TDK Maresa i ser fitxat pel Barça, Alston va jugar gaire amb l'equip blaugrana? I el Manresa, quan ha trigat a viure un període de normalitat?

reflexions de l'Eugeni Rius