diumenge, 27 de febrer del 2011

Amb 40 i sort

Espanyol 4 – Reial Societat 1

Més enllà de la pèssima trajectòria de l’equip el darrer mes i la morbositat que alguns volien veure en el retorn de Tamudo a casa. L’excepcional impressió que va donar a Anoeta el porter xilè Bravo, en que va tenir intervencions prodigioses que van evitar el triomf espanyolista, se’m presentava com l’obstacle més difícil a superar. Una vegada més va quedar en evidència, que no en tinc ni puta idea. Quatre xuts a porta, quatre gols. També es podria considerar que aquesta vegada, la fortuna va venir de cara.

Fa unes quantes jornades, concretament quatre, que l’Espanyol només era a un pas d’assolir la xifra màgica dels quaranta punts. Una xifra que es considera imprescindible per a romandre a la categoria. La cosa, es feia esperar massa. En tots els precedents, la sort no havia estat pas la millor aliada. Ni s’havia afinat en la punteria, ni al darrere hi havia hagut prou encert. Els partits començaven amb un resultat en contra, i l’equip no sabia girar la truita. Pochetino intentava les remuntades posant dos mig-centres creatius, i algun davanter de més. En cap cas hi va ser a temps, i dissabte va decidir ja d’entrada disposar un esquema d’atac, on s’hi llegia un canvi estratègic i un càstig per a Duscher, que havia estat desastrós a Pamplona.

La tendre sub-21

La innovació no es va traduir en un clar domini sobre el terreny de joc. A més de no dominar, era la Real Societat qui actuava amb més comoditat i qui arribava amb més perill. A la primera mitja hora, hi va haver dues clares ocasions de gol. En ambdós casos, en absurdes errades defensives de la sub-21, i dues magnífiques intervencions de Kameni, que primer a Zurruzurta i després al gran Tamudo, els va impedir gols cantats.

L’equip no s’acabava de trobar, i el duet Galan-Amat és encara tendre. La sort va passar per Cornellà al minut 40, quan en una jugada veloç d’estratègia. Alvaro aprofitava una assistència de Luis Garcia per xutar a porta. De fet el xut anava fora, si no fos que Estrada la va desviar dins. 1 a 0.

No van passar ni dos minuts, que Estrada tornava a marcar, ara a la porteria de Kameni, en un córner mal defensat, com tantes altres vegades. 1 a 1.

La cosa pintava malament. Mals augurisi, mal primer temps....ui quina por.

Franca millora

Afortunadament, a la segona part l’equip va començar a dominar en el joc i la possessió. Mostrava una alegria que feia dies no li veiem. I fruit d’aquest joc, va arribar el segon gol, quan després d’una passada de Verdú, que a la segona part es va despenjar molt per la dreta, Sergio G feia un dels seus clàssics controls conduits que asseuen els defensors. En aquest cas el va fer dins l’àrea, i va ser mig gol. L’altre mig l’assolia rematant quasi a plaer amb l’avantatge obtinguda en el control. Gol preciós 2 a 1.

I l’equip va seguir jugant bé. Es tornava agradar, al temps que Tamudo i els seus s’anaven diluint hipnotitzats pel bon joc. Un bon joc que ni tant sols es va ressentir de l’entrada de Duscher per Sergio G, en una aposta clarament conservadora.

L’Espanyol se sentia a gust amb el marcador a favor i freqüentava l’atac sense seguir creant ocasions. També entrava al camp Rui Fonte, en una acció que rememorava aquell gag del Crakòvia.... semblava que les necessitats de l’equip blanc i blau acabessin avortant la desitjada setmana blanca de la mainada. I és que els “nens” no podran aprofitar la setmana blanca. Dimarts hi torna a haver partit. Bromes a part, Rui Fonte és una altre diamant en brut. Cal polir-lo i si volen que se’l venguin a un col·legi de pagament.....Però que no el regalin, si us plau.

I en mig del canvi de cara del segon temps, Callejón reprenia aquell vell costum de xutar de lluny i Bravo, tampoc la veia. 3 de 3. L’estadística del porter xilè anava alarmantment de baixa, i aquí no s’havia acabat perquè a l darrer minut, Javi Marquez, aconseguia el quart. Falta magníficament executada, que ha de pujar la moral a tots i en especial al de Badalona que portava uns partits de to gris-fosc.

Són uns gafes!

En definitiva 40 punts, i els que de bon inici en veien de candidats a baixar de categoria, muts i a la gàbia. A la segona part, es trencava el malastruc. Tothom té les seves manies. Voleu saber la meva. Els que ho veiem per la televisió de pagament, a la mitja part vam tornar a patir un cop baix. La “Ràdio nacional i més culera de Catalunya” va abandonar la retransmissió en català de l’Espanyol per atendre els “interessantíssims” 60 minuts previs del partit de Barça a Mallorca. Sabeu que en penso? Són uns “gafes”!

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

dilluns, 21 de febrer del 2011

Corporació benèfica

Osasuna 4 – Espanyol 0

Sembla inexplicable. Sense la lliçó apresa, continua un evolució inconscient. Semblaria que es tracta d’un equip amb una trajectòria impecable en una fase de la lliga, que l’han situat per mèrits propis a la zona noble de la classificació i que no s’ho acaba de creure. O més aviat que per alguna causa, o cúmul de causes, no se sent capacitat de continuar així.

Les diferents fases de lesions en peces claus de l’equip, s’han superat amb un resultat excel·lent, gràcies a l’aprofitament d’un planter impressionant que sempre ha trobat la peça adequada per a suplir les mancances.

Anàlisi de pa sucat amb oli
De manera sorprenent i utilitzant més jugadors que els equip desajustats de la cua, s’ha anat sortint del pas. La política de desprendre’s de jugadors ha agreujat el problema, fins al punt que la marxa miraculosa ha cessat.
Aquells homes que havien resultat un excel·lent recanvi d’urgència, ja no suporten tanta responsabilitat. Hi ha moments en què s’aixeca la guàrdia. La professionalitat encara no s’ha adquirit.
És una manera més d’analitzar les irregularitats de l’equip en les darreres jornades. Una situació sobre la que podríem teoritzar i escriure moltes pàgines, i que només es pot aturar amb un bon resultat.
El Sadar (m’agrada dir-li Sadar) era un lloc ideal per a retrobar el bon joc i els bons resultats. I de demostrar que la fama d’equip que regala punts als darrers classificats, era només un rumor.

Especialistes
Un altra de les especialitats de l’equip i la seva jove defensa, és la de rebre gols a pilota aturada, i d’aquesta manera es va llaurar la nova derrota. En pilota aturada i circumstàncies especials. Perquè quan en el primer gol, Nekuman marcava després d’empènyer Duscher, recuperaven les accions de Carvalho i Pepe una setmana abans, sense que l’àrbitre assenyalés falta. Haurà canviat el reglament? Serà la ceguesa de l’àrbitre i l’assistent?
Les mans, encara que siguin “tontes” i fora de temps, si que les veu l’assistent, com va demostrar quan de nou Duscher feia el samarità, auxiliant un Osasuna que buscava com boig sumar punts.
Amb tot això, ja es perdia 2 a 0, i l’Espanyol amb més possessió de pilota es proposava encara remuntar. De fet no hi havia fe ni en els homes de davant, ni en els de darrere. Ni fe, ni lluita, i així van arribar els gols 3 i 4.
4 a 0, contra un equip de la part de baix. Ja en van caure 3 a la Corunya i Almeria. I en cauran més si no s’hi posa més serietat. Dins i fora del camp.
Em va donar la impressió, com a Almeria, que Kameni, encara no ha après moltes lliçons bàsiques de la professió de porter. Sortides en pilotes centrades, blocatges amb les dues mans.... és penós perquè tot seguit fa una exhibició de reflexos i has de rumiar si de tot plegat en fas una critica o ho deixes com una circumstància irreparable.
Em va semblar més que evident, en dues clares jugades que l’Annibal Lechter de la tarda (David Garcia) no copsava amb la vista totes les trajectòries de la pilota.
Són coses que en el futbol professional, quan hi ha punt en joc, no poden passar per alt. I em direu que tampoc hauria de passar per alt, en futbol professional, que és molt pretensiós creure que la trajectòria d’un equip es mantindrà invariable, per més que hi hagi lesionats o que la directiva desmantelli l’equip a mitja temporada quan encara no s’ha complert els objectius.
Si, només som a 3 punts de la xifra màgica dels 40 punts. Però creia que no es tractava d’això. Sumem els tres punts, recuperem lesionats i seguim lluitant fina al final per obtenir una plaça europea que encara és nostra si no dilapidem el rèdit.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

dilluns, 14 de febrer del 2011

Perduts en la precipitació

Espanyol 0 – Real Madrid 1

Es temia per sobre de tot que una feina arbitral pogués marcar una festa futbolera . Com en la vista del Barça, la setmana prèvia havia estat carregada de referències als arbitratges, intentant sempre trobar decisions arbitrals que afavorissin als grans. El partit va começar de manera totalment diferent quan Mateu Lahoz va estar valent com pocs expulsant Casillas en una d’aquelles “jugades tontes” que reglament en mà, només poden ser targetes vermelles.

I es podria dir que partit va començar poc després del minut 1, quan Casillas era justament expulsat. El cert és que com en el partit d’anda vaig pronosticar que l’Espanyol també rebria una expulsió. Em vaig equivocar, tot i que Mateu Lahoz prendria altres decisions del tot polèmiques.
I una altra pensada que vaig tenir, i també vaig errar, era que el Madrid amb 10 homes, seria ben poca cosa. Ben poca cosa en defensa, tot interpretant que eren 10 i que Ronado no corre enrere, el panorava seria aventatjós per a l’Espanyol. De nou m’equivocava.

Quin desgast!
Tot el contrari, el Madrid va acabar jugant el partit de més desgast que li he vist. I quin desgast.... segur que el Lyon ens ho agraeix, perquè Mou només va reservar Sergio Ramos i Benzema, que no sabem si és titular o suplent.
El partit corria boig, perquè l’Espanyol va apostar pel partit físic, en sospitar com jo que el Madrid patiria. I els blancs no van renunciar a aprofitar el partit ofensiu dels pericos, per a córrer al contra-atac.
L’Espanyol havia sortit amb els centrals ben alts per aturar el poder aeri d’Adebayor. Forlín quedava fora, i s’inventava al lateral esquerra un Javi López, que sempre compleix amb escreix la feina encomanda. Un jugadoràs.
L’Espanyol, però, tot i controlar relativament més el joc, no creava perill. I tot canviava en un contra-atac meravellosament portat per Marcelo, i finalitzat com Giussepe Rossi fa 15 dies. Sense àngle i confonent a Kameni. 0 a 1. Havia estat en una sortida de pilota deficient del jove Amat.

Massa precipitació
L’Espanyol es va abocar més en el camp madrileny, però no va obrir prou el joc per les bandes. El Madrid seguia al contra-atac, i va estar molt més apunt de marcar que no pas l’Espanyol. Mateu Lahoz es va menjar una segona expulsió, ja que Alonso podia haver acabat perfectament la primera part amb tres grogues. I a la primera part es va menjar també un claríssim penal de Carvalho sobre Sergio. L’Espanyol havia fet un joc de molta precipitació, que trobava l’error a la última, penúltima i avant-penúltima passada. Una acceleració física i mental que portava a estavellar-se en una defensa molt encertada. El Madrid letal de davant que tots coneixem, es revelava molt eficaç en la seva faceta més discutida. I no jugava Sergio Ramos!
La segona part es va mantenir la mateixa tònica de desgast, i per a oxigenar, Pochettino va fer sortir Dàtolo per Luis Garcia. Certament el panorama va canviar, però per empitjorar. I és que dona la impressió que als companys no els dona confiança, donar la pilota a l’argentí Dàtolo. És un fre per al joc. No dubto que sigui un gran jugador, però és un home per jugar de clar extrem esquerre, i era això el que necessitava l’equip, obrir el camp. Però l’home s’enreda a la zona més ampla i frena el joc. Frena molt.

Recital de bufetades
I poc després del quart d’hora vam viure una nova actuació discutida de Mateu Lahoz. L’home, que ja s’havia inventat un orsai inexistent de Callejón, quan només quedava ell i el porter, no va veure un abofetejament de Pepe sobre Sergi Garcia, que en un mateix salt rebia calbot, bufetada i trepitjada del “brasiler”.
Pochettino ho va provar tot. Posava un davanter com Rui Fonte, pel lateral Chica, molt cansat i amb un targeta groga. Però va semblar que tot era ja impossible. I va ser el Madrid, qui va poder acabar golejant, com havia passat 15 dies abans amb el Vila-real. Kameni va estar providencial davant Adebayor dues vegades seguides. I no es va aconseguir res de positiu..
Caldrà estar alerta. Seguir jugant bé, com l’equip sap, per afrontar el darrer terç de la lliga. Fa falta no baixar la guàrdia i no regalar res. Diumenge que ve es va a Pamplona i no pot ser que una vegada més l’equip faci obres de caritat amb els equips de la part baixa.

Contra-crònica escrita per l'Eugeni Rius

diumenge, 6 de febrer del 2011

Adormits és impossible

Almeria 3 – Espanyol 2

Encara no tinc clar si l’Espanyol va tenir un mal despertar de la migdiada o si quan va despertar ja perdia per 3 a 0. Era un partit per arreplegar els punts, que en dies on el més lògic és no sumar-ne. L’entrenador havia advertit d’un canvi de mentalitat, que en teoria havia de portar l’Espanyol cap amunt. Haurà de ser un altre dia doncs, quan la lògica la trenquin els homes de Pochettino. No sé si és somniar massa, pensar en que tot se solucionarà, la setmana vinent.

La tarda no havia començat gens malament. L’equip femení de l’Espanyol havia batut al Barça en la flamant inauguració del nou canal blaugrana.

Els homes no en devien ser conscients. Més aviat inconscients i “ressacosos” de “pescaito” i fino, van sortir mig groguis al terreny de joc. Amb aquell mal sabor de boca que deixen el fino i les migdiades mal acabades.

Gran cantada

Kameni (aquesta vegada no val l’excusa de l’enlluernament) va estar a qui li havia fet més mal tot plegat. Tot solet va cantar més que els tres tenors, i en només 18 minuts. Primer en una mala sortida, un Amat encara tendre es desentenia d’una centrada a l’àrea i Silva la remata dins. Poc després Uche tot sol i sense gaire angle, s’enfronta a una defensa passiva i la fa passar sota el cos de Kameni, quan el més fàcil i habitual en el camerunès hauria estat aturar-la amb mig peu. I finalment Bernardello fa una jugadeta tot sòl i en un xut de pissarrí amb l’esquerra -ell és dretà- la fa passar sota les cames dels defenses, amb la mala sort d’una lleu desviació de Luis Garcia, que al mateix temps tapava Kameni. La pilota dins i 0 a 3.

Quedaven més de 70 minuts per davant. Podia passar de tot. Sobretot si ningú donava el resultat per definitiu. L’Espanyol, va agafar les regnes del partit. No va crear excessives ocasions de gol. Però poc després de la mitja hora marcava en una jugada d’aquelles en què la succeeixen les ocasions, i finalment entra. A punt va estar de no fer-ho ja que un defensa la treia des del fons de la porteria, dos metres endins.

Remuntarem?

El 1 a 3 feia pensar en la remuntada. I l’espanyol va seguir dominant el joc. Una possessió que al primer temps era del 70%, però que no es va traduir en ocasions. Per això, Pochettino va decidir abans de la mitja part, posar Àlvaro enlloc de Forlin que actuava de mig centre defensiu. La cosa prometia, però si no es traduïa en un atac i gol, no serviria de res.

Només començar el segon temps, les coses s’encarrilaven amb un gol d’Alvaro, després d’una centrada de Chica que va posar la pilota a l’àrea petita i el petit davanter va treure’n petroli. Però l’ atac i gol no va arribar a ser continu. Ni l’entrada de Dàtolo, ni la de Ivan Alonso, a poc del final van millorar la situació, i un Almeria conservador i cagadet va tirar endavant un partit que el fa somniar en salvar la categoria.

Un parell d’ous

Hi ha molts partit que s’han perdut incomprensiblement al tram final. Un clàssic de l’Espanyol. Aquest va ser igualment desgraciat, si bé l’ordre es va invertir. No paren de sorprendre’ns. L’Espanyol ja no va ni cinquè, el dia que ens va voler fer creure que podia aspirar a ser tercer. Poc a poc i bona lletra. I contra el Madrid, un parell d’ous i menys cagades.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius