Ath Bilbao 3 – Espanyol 3
No perdre un partit a camp contrari havent rebut tres gols, dona prou informació d'alguns vessants del joc de l'equip. Si a més hi afegim que de gols legals n'hem fet quatre i que els gols dels contrari no han estat en accions gens afortunades, les pistes són molt clares. L'Espanyol mereixia guanyar.
Les incorporacions a l'equip inicial de Javi López i Coutinho, semblaven d'antuvi molt més noticiables, que no pas la versió de “Pere i el llop” de setmana, que ha vingut protagonitzada per una invasió de neu i fred siberià, que no passa de incident hivernal “amariconat”.
I és que, a banda que Galan necessités un relleu, l'enfrontament a un atacant del nivell d'Iker Muniain, necessitava de solucions. O posaves a Raul al lateral, com contra els hispano-suïsos, o et decidies pel retorn de Javi López, ja que el retorn de Chica no és possible, i encara menys el de Zabaleta (i si féssim una acció per recuperar Zabaleta?).
López, sense fer-se notar en excés, va anul·lar el perill més gran dels lleons, si exceptuem el joc estàtic de Llorente.
Coutinho
Coutinho, ja va demostrar en quatre tocs, en els primers compassos del partit, que és un jugador especial (acaronat pels estels, com diria aquella). Un jugador, que si bé per acoblament o desconfiança no van seguir entrant tant en joc, en els primers tocs del matx, va deixar un empremta. I els lleons van defensar tot el partit amb certa desconfiança i excés d'atenció en el jove Philippe.
Tot i ser a punt marcar, per obra i gràcia del joc aeri de Llorente, el Bilbao va tenir molt clar des d'un principi que li seria difícil entrar a l'àrea amb pilota controlada. Aquest domini defensiu del periquitos, no tenia però tot l'efecte desitjat, ja que els blanc i blaus sortien amb moltes imprecisions en el control de la pilota.
I quan no eren imprecisos, s'acostaven amb perill. Els bascos però, molt bascos ells, seguien jugant amb aquella actitud prepotent que sempre els acaba afavorint en el els rebots. I d'aquesta manera, ja al minut 25, una mala acció defensiva de Dídac amb el cap afavoria la posició de De Marcos que rematava, amb la sort afegida d'un Kiko Casilla, que sense massa confiança veia esmunyir-se el cuir entre les mans. 1 a 0.
L'equip no jugava malament i dos minut després Hèctor era apunt d'empatar en rematar una centrada en què els lleons van pensar erròniament que era orsai.
Weiss
I no era casualitat, perquè en la jugada següent, una combinació entre Weiss i Coutinho a l'interior esquerra, arribava encara fora l'àrea a un Romaric cada dia més integrat al futbol associatiu, que en un xut de “mig-pixarrí” superava un Gorka un pèl “encar-querat”. 1 a 1.
I si diferenciem l'equip, amb el d'ara fa una temporada a San Mamés, cal destacar-ne que no es conforma amb poca cosa. I si pot, insisteix fins sumar els tres punts.
I en aquest camí buscava el segon gol a abans del descans. Un defensor, que jo diria quec era Iturraspe (tots tenen el mateix “caretu” i un nom difícil) rebia una groga, perquè tots estaven un pèl ansiosos davant la presència de Coutinho i especialment Bladko Weiss, que va completar la seva millor actuació de blanc i blau (que ja és dir). Dins d'aquest panorama Hèctor rematava de cap dins la xarxa una centrada, que de manera incomprensible, i del tot delictiva, era anul·lat.
Mitja part, i cert mal regust de boca. El gol d'Héctor era legal.
L'Espanyol de l'any passat, si en alguna cos va ser decepcionat a San Mamés, a ser en el segon temps. Llavors, li fa donar a un Athlètic molt més fluix, la pilota. Va ser horrorós.
L'equip d'ara va sortir al segon temps exposant aquell “morro” que mostra davant de qui sigui, amb increïbles ganes de pilota. I ja al minut dos, Weiss engaltava un sabatot a fora l'àrea, que l' “encar-querat” Gorka, s'empassava com la millor de les porno-stars.
1 a 2, i una fe indiscutible en un equip extremadament valent.
Els bascos només podrien fer por en els córners, i tot sigui dit de pas, quina diferència amb Kiko a la porteria. Les condicions físiques de Kameni, eren encara superiors al d'Alcober, però mai havia donat l'autoritària impressió d'en Kiko en els córners.
De tota manera, la remuntada basca arribava per alt. No en córners directes, però si en centrades. La primera després d'un falta inexistent, i una empenta de Llorente a Dídac, abans de rematar a gol. 2 a 2.
Quin mal regust! I això no era tot. Poc després i també de cap Martínez rematava una centrada a gol que posava el 3 a 2. Rui havia estat a punt de marcar, si no fos que Susaeta salvés una pilota sobra la ratlla de gol. Iturraspe o no sé qui dels seus germans (Dalton) rebia la groga, perquè ningú era expulsat.
En un minuts groguis dels de Pochettino, el mateix Susaeta estavellava una pilota a la creueta, després d'una imprecisió defensiva de Verdú. Albin tornava a l'equip, per Rui.
L'equip superava el mal tràngol, i en el tram final de partit Romaric i Thievy (que havia substituït un Coutinho lesionat – que non sigui res-), erraven sengles oportunitats de gol davant Gorka.
Uche i Albín
Finalment, i ja en els darrers sospirs, arribaria la jugada definitiva. Jo no me'n havia ni adonat. Uche havia entrat per Forlín. En un contra-atac per banda esquerra la pilota arribava a Uche, que com si tota la vida s'hagués entès amb els companys cedia a Albín, que resolia amb potència, foradant gairebé la xarxa. 3a3, ja definitiu, tot i que els bascos van disposar encara d'un córner.
Quina llàstima de no haver guanyat, jugant tant bé. El consol és que a Mestalla es va perdre, jugant també bé. Cal seguir sumant, i començar a desempallegar-se de veïns de classificació. El Llevant comença a fer llufa i cal que tots plegats ens donem la raó, i sapiguem diferenciar entre la penosa actuació de la directiva ara fa un any -debilitant l'equip- i la d'ara, jugant-se-la amb fitxatges, que cal completar amb els “super-fitxatges” vinents, Màrquez, Sergio i Àlvaro.
Que el mal regust, ara ja anecdòtic, de la meva mala previsió. Creia que si superàvem a la Mirandés, els lleons se'ns berenarien. Ves per on....
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
