((Dibujante: José Luís Palencia))
dilluns, 28 d’abril del 2008
La imprecisió de la centrada i invertir en un valor segur
Espanyol 1 - Saragossa 1
Me’n adono que quan fa ja força jornades, i teníem gairebé els mateixos punts, us assegurava que ja tenia ganes que tot plegat s’acabés, la cosa no només responia a un desig. Mirat des de qualsevol punt de vista era el millor que podia passar.
Mirant la classificació, n’hi deu haver més d’un d’equip que també deu trobar la lliga massa llarga. Tot plegat em fa pensar, reflexionar i recordar, aquelles temporades no tant llunyanes en que a les darreres jornades anàvem com bojos, darrera dels punts. Quan ens enfrontàvem amb equips que no s’hi jugaven res, i els guanyàvem sense jugar massa bé, sovint pensava que entre els equips hi havia una mena de pacte, d’avui per mi, demà per tu. Si realment fos així, per a la temporada que ve tindríem un fotimer de punts assegurats.
Realment quan no s’inverteix el temps en el patiment, hi ha temps per a d’altres doses.
Analitzant la classificació, hi ha un seguit d’equip que porten els bolquers incorporats. Per experiència nosaltres també sabem què és estar cagat de por.
El Saragossa va visitar l’estadi en aquest estat catatònic. La cara del seu quart entrenador Manolo Villanova, és la del pobre perdedor (em recorda el Magu). El seu central Sergio Fernàndez acostuma a colapsar-se quan llegeix unides i ordenades les lletres t,a,m,u,d,o. Sense Diego Milito, la seva potència golejadora,no és el mateix. Sense l’altre Milito, ni Ayala, la seva defensa, sembla inexperta.
Tot podia fer pensar que podia ser un dia ideal per a tornar a fer gols. No calia oblidar, però que aquest equip, amb o sense bolquers, van a vida o mort, sobretot quan el marcador se’ls posa en contra.
Sense donar clars senyals de perill, els homes de Valverde van sortir al cap amb una actitud i organització que feia ser optimistes, tot i que la primera rematada perillosa va ser els “manyicus”, en un xut des de fora l’àrea que va fer lluir al Kameni de les bones tardes.
Atenció, que de les males experiències no n’aprenem. L’Espanyol va tornar a jugar la primera part amb la porteria de Kameni mirant el sol. Sort que en aquest cas, el sol no brillava amb gaire intensitat.
Ni per a una truita
Hi va haver algunes jugades a cada àrea. Al darrer quart de la primera part el partit es va desinflar, tot coincidint i no hi busqueu la gracieta fàcil, amb una jugada en que Moisés i Oliveira va anar per terra, i el espanyolista va acabar rebent una puntada als ous, que no se’n faria profit ni per una truita.
La segona part va guanyar en emoció, sense que el joc fos molt millor, ni que cap dels dos equips es mostrés gaire superior. Les ocasions més clares van ser per als espanyolistes. El major protagonisme va ser per a l’àrbitre Iturralde González. Per lo bo i lo dolent.
Només començar el segon període un defensor aragonès va robar amb la planta del peu una pilota que rondava el cap de Tamudo, i allò del joc perillós que surt a tots els manuals del bon arbitratge no va ser assenyalat. Un minut després, però, Iturralde si que assenyalava mans en una d’aquelles jugades que a mi mai m’han explicat del tot. On és, que el cos deixa de ser cos, i passa a dir-se braç? Riera va controlar una pilota amb l’húmer, amb aquest punt on braç i espatlla es troben. Iturralde va veure-hi mans. Jo hi vaig veure un gol com una casa de pagès perquè Moises va aprofitar el control per marcar xutant des de fora l’àrea.
Centrada imprecisa
Davant tanta anormalitat, Valverde va provar de reanimar el partit fent entrar Jonathan per Tamudo. Sense una evident millora del joc, el gol va arribar i de manera inesperada. Riera fa una centrada des de la seva banda. Un centrada tancada. Molt tancada. Tant tancada, que d’anomenar-se centrada, passa a dir-se vaselina amb cantada afegida del porter. Gol, un golàs. Era el minuit 13.
Deu minuts més tard, Gabi es tira dins l’àrea perica, després d’haver estat empentat fora l’àrea per un Chica, que acabava d’entrar furiós al camp perquè l’àrbitre no el deixava reincorporar-se després d’una lesió. Per sort, Iturralde va veure que era fora l’àrea.
I si Riera va estar imprecís a la centrada i això va significar un gol, poc després va ser Luis Garcia qui estava imprecís, però en la rematada a boca de canó en una centrada de Rufete que havia acabat d’entrar per Valdo, feia un misto que podia haver agafat els bombers de imprevist. I que podia haver estat el 2 a 0 quasi definitiu. Aquella típica jugada en que tots pensem el mateix: Ara perdonem i al final ens farà falta.....
El Saragossa podia haver empatat un minut després, però Oliveira va projectar a les boires una rematada desafortunada.
El partit començava a prendre un caire d’aquells que no m’agrada. D’aquells en què sense haver-hi un joc fluït per cap dels dos equips, la pilota s’apropava sovint amb perill a les dues àrees. I així quan quedaven 8 minuts per acabar, en una falta llançada des de fora l’àrea, a la tanca defensiva Rufete desviava al pilota amb el braç. Penal. Pica Oliveira i gol. 1a1.
D’aquí al final res a destacar. Em temia que perdíem.....
L’eix del Besós
La cosa acabava en empat. Els “manyicus” contents de collons i nosaltres amb aquella careta que no se’ns acaba de posar bé del tot. Si com apuntava a l’inici de la contracrònica, la derrota és a canvi d’alguna cosa ja ho notarem. Recordeu: O bé la temporada vinent guanyem inesperedament a la Romareda , o Sergio Garcia arriba al l’estiu a preu mòdic, per formar amb Tamudo una mena d’eix del Besòs que pot fer tremolar Europa, si ens hi volen. Perquè allò de Dario Cvitanic ha caducat com tant d’altres fitxatges de la historia blanc i blava. Resignació.
((Contracrònica d'Eugeni Rius))
Me’n adono que quan fa ja força jornades, i teníem gairebé els mateixos punts, us assegurava que ja tenia ganes que tot plegat s’acabés, la cosa no només responia a un desig. Mirat des de qualsevol punt de vista era el millor que podia passar.
Mirant la classificació, n’hi deu haver més d’un d’equip que també deu trobar la lliga massa llarga. Tot plegat em fa pensar, reflexionar i recordar, aquelles temporades no tant llunyanes en que a les darreres jornades anàvem com bojos, darrera dels punts. Quan ens enfrontàvem amb equips que no s’hi jugaven res, i els guanyàvem sense jugar massa bé, sovint pensava que entre els equips hi havia una mena de pacte, d’avui per mi, demà per tu. Si realment fos així, per a la temporada que ve tindríem un fotimer de punts assegurats.
Realment quan no s’inverteix el temps en el patiment, hi ha temps per a d’altres doses.
Analitzant la classificació, hi ha un seguit d’equip que porten els bolquers incorporats. Per experiència nosaltres també sabem què és estar cagat de por.
El Saragossa va visitar l’estadi en aquest estat catatònic. La cara del seu quart entrenador Manolo Villanova, és la del pobre perdedor (em recorda el Magu). El seu central Sergio Fernàndez acostuma a colapsar-se quan llegeix unides i ordenades les lletres t,a,m,u,d,o. Sense Diego Milito, la seva potència golejadora,no és el mateix. Sense l’altre Milito, ni Ayala, la seva defensa, sembla inexperta.
Tot podia fer pensar que podia ser un dia ideal per a tornar a fer gols. No calia oblidar, però que aquest equip, amb o sense bolquers, van a vida o mort, sobretot quan el marcador se’ls posa en contra.
Sense donar clars senyals de perill, els homes de Valverde van sortir al cap amb una actitud i organització que feia ser optimistes, tot i que la primera rematada perillosa va ser els “manyicus”, en un xut des de fora l’àrea que va fer lluir al Kameni de les bones tardes.
Atenció, que de les males experiències no n’aprenem. L’Espanyol va tornar a jugar la primera part amb la porteria de Kameni mirant el sol. Sort que en aquest cas, el sol no brillava amb gaire intensitat.
Ni per a una truita
Hi va haver algunes jugades a cada àrea. Al darrer quart de la primera part el partit es va desinflar, tot coincidint i no hi busqueu la gracieta fàcil, amb una jugada en que Moisés i Oliveira va anar per terra, i el espanyolista va acabar rebent una puntada als ous, que no se’n faria profit ni per una truita.
La segona part va guanyar en emoció, sense que el joc fos molt millor, ni que cap dels dos equips es mostrés gaire superior. Les ocasions més clares van ser per als espanyolistes. El major protagonisme va ser per a l’àrbitre Iturralde González. Per lo bo i lo dolent.
Només començar el segon període un defensor aragonès va robar amb la planta del peu una pilota que rondava el cap de Tamudo, i allò del joc perillós que surt a tots els manuals del bon arbitratge no va ser assenyalat. Un minut després, però, Iturralde si que assenyalava mans en una d’aquelles jugades que a mi mai m’han explicat del tot. On és, que el cos deixa de ser cos, i passa a dir-se braç? Riera va controlar una pilota amb l’húmer, amb aquest punt on braç i espatlla es troben. Iturralde va veure-hi mans. Jo hi vaig veure un gol com una casa de pagès perquè Moises va aprofitar el control per marcar xutant des de fora l’àrea.
Centrada imprecisa
Davant tanta anormalitat, Valverde va provar de reanimar el partit fent entrar Jonathan per Tamudo. Sense una evident millora del joc, el gol va arribar i de manera inesperada. Riera fa una centrada des de la seva banda. Un centrada tancada. Molt tancada. Tant tancada, que d’anomenar-se centrada, passa a dir-se vaselina amb cantada afegida del porter. Gol, un golàs. Era el minuit 13.
Deu minuts més tard, Gabi es tira dins l’àrea perica, després d’haver estat empentat fora l’àrea per un Chica, que acabava d’entrar furiós al camp perquè l’àrbitre no el deixava reincorporar-se després d’una lesió. Per sort, Iturralde va veure que era fora l’àrea.
I si Riera va estar imprecís a la centrada i això va significar un gol, poc després va ser Luis Garcia qui estava imprecís, però en la rematada a boca de canó en una centrada de Rufete que havia acabat d’entrar per Valdo, feia un misto que podia haver agafat els bombers de imprevist. I que podia haver estat el 2 a 0 quasi definitiu. Aquella típica jugada en que tots pensem el mateix: Ara perdonem i al final ens farà falta.....
El Saragossa podia haver empatat un minut després, però Oliveira va projectar a les boires una rematada desafortunada.
El partit començava a prendre un caire d’aquells que no m’agrada. D’aquells en què sense haver-hi un joc fluït per cap dels dos equips, la pilota s’apropava sovint amb perill a les dues àrees. I així quan quedaven 8 minuts per acabar, en una falta llançada des de fora l’àrea, a la tanca defensiva Rufete desviava al pilota amb el braç. Penal. Pica Oliveira i gol. 1a1.
D’aquí al final res a destacar. Em temia que perdíem.....
L’eix del Besós
La cosa acabava en empat. Els “manyicus” contents de collons i nosaltres amb aquella careta que no se’ns acaba de posar bé del tot. Si com apuntava a l’inici de la contracrònica, la derrota és a canvi d’alguna cosa ja ho notarem. Recordeu: O bé la temporada vinent guanyem inesperedament a la Romareda , o Sergio Garcia arriba al l’estiu a preu mòdic, per formar amb Tamudo una mena d’eix del Besòs que pot fer tremolar Europa, si ens hi volen. Perquè allò de Dario Cvitanic ha caducat com tant d’altres fitxatges de la historia blanc i blava. Resignació.
((Contracrònica d'Eugeni Rius))
dilluns, 21 d’abril del 2008
Punto de orgullo
Ha sido un Derbi donde los puntos eran lo de menos porque, para ser sinceros y aun ganando, tan crudo lo tiene el Barça para ganar la Liga como el Espanyol para meterse en Europa. Se trataba más bien de limpiar la imagen...
Yo creo que en lo deportivo no lo consiguieron ninguno de los dos equipos. Se notaba mucho que no estaban ni De la Peña ni Ronaldinho. No habia nada creativo. El juego del Barça era previsible (incluso con Messi) y en el Espanyol simplemente no hubo combinaciones peligrosas (enganchar con Tamudo es más dificil que acoplar una hormigonera en una estacion espacial)
Yo comprendo a los jugadores del Espanyol: han cumplido el objetivo de la permanencia a media temporada. Esto en una empresa y si no se ponen nuevas metas y se negocian primas, pues se levanta el pie del acelerador. El bajón de rendimiento es por lo tanto, comercialmente lícito; en esto del futbol ya no hay romanticismos...
((Texto: Viktroyano Bacteriano))
Yo creo que en lo deportivo no lo consiguieron ninguno de los dos equipos. Se notaba mucho que no estaban ni De la Peña ni Ronaldinho. No habia nada creativo. El juego del Barça era previsible (incluso con Messi) y en el Espanyol simplemente no hubo combinaciones peligrosas (enganchar con Tamudo es más dificil que acoplar una hormigonera en una estacion espacial)
Yo comprendo a los jugadores del Espanyol: han cumplido el objetivo de la permanencia a media temporada. Esto en una empresa y si no se ponen nuevas metas y se negocian primas, pues se levanta el pie del acelerador. El bajón de rendimiento es por lo tanto, comercialmente lícito; en esto del futbol ya no hay romanticismos...
((Texto: Viktroyano Bacteriano))
Barcelona 0 - Espanyol 0 (Jornada 34)
Pericos, ¡al loro!
Entre setmana, el pericos que encara tenim ganes de parlar de futbol, tot i el que passa darrerament, coincidíem en què si no volíem sortir amb una nova derrota del Camp Nou, calia posar-hi molta grapa. Fins i tot repartir una mica de llenya des de primer minut, per recordar-li al rival que encara existíem i que si volien jugar sans i estalvis la semi-final de la xampions, no havien de pitjar l’accelerador. No va fer falta recórrer a la grapa, els rival es van marcar sols. Ja fa mesos que tothom sap que els blaugranes són Messi i 10 més, i si els que fan més mal de la colla eren a la banqueta, tot podia ser més fàcil. Vlaverde va tornar a fer canvis als extrems. Rufete i Coro, ocupaven les bandes aquesta vegada. No es tractava d’una mala pensada, són dos jugadors que acostumen a jugar bons partits davant del Barça.
((Foto: AFP Photo, Josep Lago))
Les càmeres de la retransmissió televisiva es fixava a la grada en la parella Begiristain-Alesanko (recordaven historietes de Papendal?), en Eto’o que llueix una barbeta de boc i en la banqueta blaugrana, abans de començar el partit.
Caixa d’estalvis
Més que una banqueta, la del Barça semblava una caixa d’estalvis, si hem de fer cas dels milions que suposadament valien els seus ocupants. I els homes de camp de l’Espanyol semblaven una colla ben organitzada, com la que setmanes enrere es va plantar al Bernabéu i va perdre per la intervenció arbitral. Al primer minut, Moisès ja portava el perill a la porteria de Valdés en una perillosa rematada de cap.
((Foto: AFP Photo))
El Barça només arribava en una falta picada per Xavi (si Xavi, el llançadors habituals eren a la banqueta o la graderia). El meu fill em col·locava sobre la tele, aquell preciós perico de silicona sobre pedestal, que em van regalar a principis dels noranta els afeccionats de la Penya blanc i blava Parets-Lliçà, i que per fetixisme ens sembla que la cosa anirà bé. Aquesta vegada no va anar malament, tot i que no havien passat gaire minuts de tot això, quan Chica feia un misto i la pilota anava a parar a Gudjonsen, que posava la pilota a les boires. Possiblement li haurem de dona gracies al islandès, perquè va fer ploure i de debò al llarg del cap de setmana. A veure si Baltasar li donarà la creu de Sant Jordi...
En arribar al minut 21, una rematda de Moisès desviada feia esforçar Valdés, i els espectadors ens en adonàvem que durant tota la segona volta no ens havíem enfrontat a un equip amb tant poca determinació. Una ganga de rival. Poc després Àngel rematava de manera similar.
Barça infantil
Ja fa mesos, anys, que al Barça li noto cert infantilisme. Una mena de gelosia des que són conscients que no són el club més gran de Catalunya en el número de socis, mèrit del club super-3. Una tendència que des que “un friki” va fundar una associació amb nom de guarderia o d’esplai infantil (l’elefant blau), i va esdevenir president, s’engrandeix .I d’aquesta manera vam veure els jugadors blaugranes demanant a l’arbit que xiulés falta en aquella jugada típica de pati de col·legi en que se sancionava el dos contra un.
I la poca ambició blaugrana es traduia en una major possessió amb la única finalitat d’adormir la pilota. Al llarg de tot el primer temps, ja només recordo un u contra u, de Gudjonsen i Kameni, i una altra ocasió en què afortunadament la responsabilitat de rematar de cap va ser per Xavi.
La segona va ser una altra cosa
Amb les substitucions de mitja part, la segona no podia ser tant plaent. Van entrar Messi i Iniesta i allò si que ja tenia més aspecte d’equip. Equip perillós. Equip perillós però en fase de repòs. El Barça només va prémer l’accelerador al cinc primers minuts i als deu darrers. I van tenir unes quantes ocasions de gol, la major part d’elles malaguanyades per Eto’o.
L’Espanyol també va anar fent els seus canvis, amb les incorporacions de Riera, Ewerton i Lola. I l’àrbitre, com sempre va fer de les seves mostrant targetes com la de Jarque, que es va esdevenir a la mateixa jugada en què Puyol havia fet una entrada criminal a Moisès sense sanció i poc després que l’arbitre s’empassés una falta/penal que Zambrota va fer a Ewerton. Zambrota va tenir agafat del braçel brasiler al llarg de 10 metres, sense xiular res l’àrbitre. Feia creure que donava la llei de l’aventatge, però Zambrota no el va deixar anar fins que ja eren tres metre dins de l’àrea quan Ewerton ja no la podia controlar. Una d’aquelles jugades que com sempre van ser ocultades als resums “imparcial” del “vestidor”. Vergonyós.
Saint George, gloriós...
Als minuts de descompte, Yayà, Zambrota i Iniesta van mostrar-se lleugerament lesionats. Res més a destacar d’aquest partit que arribava després de quatre derrotes consecutives, i que per tant va suposar una alegria pels de Valverde. L’alegria també va retornar a l’afició, que encara somnia en arribar a temps per a la Interdropo, i que va viure un cap de setmana força complert amb el resultat del Camp Nou, les derrotes del Sevilla i At Madrid, l’èxit del Ciudad Real i la proximitat d’un Saint George especial.
((Contracrònica d'Eugeni Rius))
diumenge, 20 d’abril del 2008
Humor gràfic (FCBarcelona 0 - RCDEspanyol 0)
((Dibujante: José Luís Palencia))
Estrenamos nueva sección gracias a un nuevo colaborador en la web que -en la medida de lo posible- intentará dar un "toque de humor" cada semana, y de manera gráfica, tras la jornada futbolística de nuestro equipo
dilluns, 14 d’abril del 2008
Espanyol 0 - Osasuna 1 (Jornada 32)
Euskarri kasco
No s’exagerava gens quan des d’aquest web la setmana passada advertiem que l’Espanyol d’aquesta primavera era una ganga per als rivals. Tota una oportunitat d’obtenir beneficis d’un equip en temporada de rebaixes. Als navarresos els faltava molt poc per començar a gaudir de l’estat de tranquil·litat que envaeix els blanc i blaus. Dit i fet, l’Osasuna s’ha apuntat a la nòmina d’equips beneficiats del nostre estat de gràcia. A aquest pas excedirem a la UEFA per fair-play i altruisme. No existeix aquest premi? Doncs que l’institueixin...
Euskarri kasco
No s’exagerava gens quan des d’aquest web la setmana passada advertiem que l’Espanyol d’aquesta primavera era una ganga per als rivals. Tota una oportunitat d’obtenir beneficis d’un equip en temporada de rebaixes. Als navarresos els faltava molt poc per començar a gaudir de l’estat de tranquil·litat que envaeix els blanc i blaus. Dit i fet, l’Osasuna s’ha apuntat a la nòmina d’equips beneficiats del nostre estat de gràcia. A aquest pas excedirem a la UEFA per fair-play i altruisme. No existeix aquest premi? Doncs que l’institueixin...
Ni carn, ni peix
Al mati, en plena tertúlia perica, amb els meus amics ja advertíem que si hi havia lluita, no hi havia punts. Us informo que a la colla ciclista amb la que surto molts diumenges al matí, hi ha un elevat índex de “periquisme incondicional”. En aquest cas érem sis, quatre pericos, un culé i un “ni carn, ni peix”. És per gaudir-hi. Amb la pena dels blaugranes al Colombino vam riure una bona estona, però la felicitat total tampoc la vam gaudir. Al Mariano, el culé de la colla i perdedor de mena, el vam posar en evidència a l’hora d’emorzar i a tots els “repetxons” de les carreteres que limiten entre el Maresme i el Vallès Oriental. Però els pericos tampoc vam anar a dormir tranquils del tot.
((Foto: EFE, Alber Olivé))
A les obligades absències de Zabaleta i Moisès, Valverde hi afegia a l’onze incial el de l’emprenyat Riera. De nou, posava els millor efectius per encarar l’enèsim partit decisiu. Decisu per a poder seguir dient que Europa encara és possible.
Enlluernat
Sense fer un joc lluït, i després de dues aproximacions a l’àrea de Kameni, amb un desafortunat Plasil que arribava sense massa dificultat amb una pilota al pal i una errada davant de porta, l’Espanyol prenia la batuta i començava a arribar a l’àrea contraria amb cert criteri. Aquesta relativa bonança s’espatllava de cop i volta a la mitja hora de joc. El Kameni de “les mans toves” reapareixia per deixar morta a l’àrea petita una pilota relativament fàcil que li arribava al llançament d’una falta. Astudillo oportú, la posava dins. Tinc la meva versió del gol d’Astudillo.
Les tardes de sol a Montjuic són gairebé sempre iguals, i no entenc perquè l’equip no se les enginya per triar la porteria que dona al sot del migdia. Per l’angle en que venia la pilota, n’estic segur que Kameni estava enlluernat i no va saber com entomar-la. En el pal de Plasil, ja s’havia enlluernat.
Però això queda enrere i s’ha d’acumular en l’experiència dels nostres jugadors. Caldrà estudiar com es pon el sol a Cornellà.
Sense temps a reaccionar, deu minuts després Kike Sola posava a prova Kameni. Un Kameni més afortunat, que tornava a evitar un gol de Plasil.
Entra Riera
En resum un primer temps amb només un xut entre els tres pals i Valverde reaccionava donant minuts a Riera i el feia entrar en lloc del David Garcia. L’equip es reestructurava amb Coro a la dreta de l’atac, Valdo al lateral dret buscant una profunditat a l’estil Zabaleta, i Chica al lateral esquerre.
Sense temps a tastar la reestructuració, L’Osasuna tornava a posar a prova l’Espanyol en una jugada que el mexicà Vela que va desaprofitar una indecisió de Jarque, que sembla que des de Nadal encara està buscant el gos...
Poc després Luis García feia una magnífica passada de gol que no trobava rematadors. Valverde desesperava. I encara més quan veia l’ex-perico Juanfran perdonant amb un travesser a porta buida. De nou se la jugava incorporant a l’equip el jove Jordi Gómez en el lloc d’Àngel. Un jugador que mostra aptituds i que esperem que aviat aporti coses a la distribució del joc, tant encallada quan no hi és Ivan.
D’aquí a la fi del partit l’Espanyol ho va intentar tímidament, i no va ser fins al darrer quart quan Tamudo en dues ocasions va estar a punt de girar el marcador. Final O a 1 i mocadorada/bufandada, que va fer molta gràcia als culers.
Sempre ens quedarà la Camp Nou
Definitivament la nostra opció només passa pel setè lloc que ens dona opció a la “interdropo”. Un premi força cafre i que està a la frontera del premi i el càstig. Si la guanyes cap a la UEFA, però és una purga per als jugadors, ja que a finals de Juliol ja han d’estar a punt per jugar 90 minuts a tope, la qual cosa exigeix el seu físic. Sort que sempre ens quedarà el Camp Nou per donar almenys una alegria a l’afició abans d’acabar la temprada. Dissabte vinent.
((Contracrònica d'Eugeni Rius))
dimarts, 8 d’abril del 2008
Sopar amb Pedro Tomás
Ens estrenem!!
Pa amb tomàquet damunt la taula. Sortit variat d’embotits, pernil, taconets de formatge curat, pebrotets de Padron, calamars a la romana... vi de la Rioja, aigua sense gas i alguna coca-cola. Aquest va ser el menú d’ahir a la nit en un restaurant a prop de Sarrià per arrancar la nostra primera tertúlia amb un personatge vinculat amb l’Espanyol. I ens vam estrenar amb un convidat amable, distès, xerraire, observador i que també pregunta i escolta. Pedro Tomàs, director general del club, va compartir amb nosaltres un parell d’horetes amb un gust 100% “perico”.
L’esport uneix les persones, vinguin d’on vinguin i treballin on treballin. Per trencar el gel sempre surten vincles que ens apropen més com parlar d’un equip de bàsquet de Granollers dels anys 70, del joc i canvis socials al bàsquet femení o sorpendre’ns en què també el Rugby és un esport.
Antenaperica, com tots sabeu, vol divertir-se i compartir les emocions futboleres de l’Espanyol. Ahir, seguint el nostre pacte de cavallers, vam deixar ben clar que nosaltres aparquem la cara periodística a les nostres trobades i que parlem de futbol. La tertúlia no és, per nosaltres, una roda de premsa per buscar titulars i exclusives. Evidentment vam parlar de coses tant òbvies com que el futbol professional, avui en dia, és un negoci, de la importància que té la televisió ara i pel futur de l’economia dels clubs, la gran ombra que significa, per tothom, l’altre equip de la ciutat i el mercat dels jugadors.
Però ens hem quedat amb dues idees públiques molt important.
1. El nou Estadi i les instal.lacions que l’acompanyaran donaran un gir a l’Espanyol: els pericos tindrem casa pròpia. I això, amb modèstia i treball, obre moltes expectatives.
I segona, però no menys important que la primera. Tots estàvem tristos i emprenyats pel penal de San Mamés. El joc del futbol és tant primitiu i extraordinari que tot depèn de si la pilota entra o no. Diumenge, tots volíem que entrés !!! Altres vegades, en canvi, hem volgut que no entres. I això ens tornarà a passar contra l’Osasuna, el Barça, el Saragossa, el Llevant, l’Atlético de Madrid i l’Almeria. Són els últims partits d’una temporada que tots els tertulians hem vist molt contents i molt il.lusionats en llocs de Champions, Uefa i ara, desgraciadament , en una zona sense recompensa. Ens vam posar tristos.
Però si fem una segona lectura als partits que ens queden veiem que alguns seran d’autèntica passió. Repetim, d’autèntica passió. Pedro Tomas ens deia ahir, al començament dels primers tastets, que això del futbol és gestionar passions. I aqui arriba la segona idea: l’Espanyol necessita i ha de viure a la Primera Divisió per seguir vivint passions. Aquest és i ha de ser, com a mínim, el nostre lloc. I qui gestiona el club ho té molt clar.
Tornem al penal de Bilbao.... Per ser positius, us pregunto: Qui va marcar el primer gol contra el Múrcia, al minut 71 del partit a Montjuïc, del 23 de maig del 2004? I que va representar?
Continuar vivint passions
Aquest és un resum d’allò que uns quants pericos vam compartir ahir amb el Pedro Tomàs. Estem molt contents i, seguint les instruccions que sempre diuen els entrenadors, hi ha moltes més coses però s’han de quedar dins del vestidor. Ahir, i en les properes tertúlies, el nostre vestidor és la taula que convida a compartir, com a mínim, el pa amb tomàquet.
Pa amb tomàquet damunt la taula. Sortit variat d’embotits, pernil, taconets de formatge curat, pebrotets de Padron, calamars a la romana... vi de la Rioja, aigua sense gas i alguna coca-cola. Aquest va ser el menú d’ahir a la nit en un restaurant a prop de Sarrià per arrancar la nostra primera tertúlia amb un personatge vinculat amb l’Espanyol. I ens vam estrenar amb un convidat amable, distès, xerraire, observador i que també pregunta i escolta. Pedro Tomàs, director general del club, va compartir amb nosaltres un parell d’horetes amb un gust 100% “perico”.
L’esport uneix les persones, vinguin d’on vinguin i treballin on treballin. Per trencar el gel sempre surten vincles que ens apropen més com parlar d’un equip de bàsquet de Granollers dels anys 70, del joc i canvis socials al bàsquet femení o sorpendre’ns en què també el Rugby és un esport.
Antenaperica, com tots sabeu, vol divertir-se i compartir les emocions futboleres de l’Espanyol. Ahir, seguint el nostre pacte de cavallers, vam deixar ben clar que nosaltres aparquem la cara periodística a les nostres trobades i que parlem de futbol. La tertúlia no és, per nosaltres, una roda de premsa per buscar titulars i exclusives. Evidentment vam parlar de coses tant òbvies com que el futbol professional, avui en dia, és un negoci, de la importància que té la televisió ara i pel futur de l’economia dels clubs, la gran ombra que significa, per tothom, l’altre equip de la ciutat i el mercat dels jugadors.
Però ens hem quedat amb dues idees públiques molt important.
1. El nou Estadi i les instal.lacions que l’acompanyaran donaran un gir a l’Espanyol: els pericos tindrem casa pròpia. I això, amb modèstia i treball, obre moltes expectatives.
I segona, però no menys important que la primera. Tots estàvem tristos i emprenyats pel penal de San Mamés. El joc del futbol és tant primitiu i extraordinari que tot depèn de si la pilota entra o no. Diumenge, tots volíem que entrés !!! Altres vegades, en canvi, hem volgut que no entres. I això ens tornarà a passar contra l’Osasuna, el Barça, el Saragossa, el Llevant, l’Atlético de Madrid i l’Almeria. Són els últims partits d’una temporada que tots els tertulians hem vist molt contents i molt il.lusionats en llocs de Champions, Uefa i ara, desgraciadament , en una zona sense recompensa. Ens vam posar tristos.
Però si fem una segona lectura als partits que ens queden veiem que alguns seran d’autèntica passió. Repetim, d’autèntica passió. Pedro Tomas ens deia ahir, al començament dels primers tastets, que això del futbol és gestionar passions. I aqui arriba la segona idea: l’Espanyol necessita i ha de viure a la Primera Divisió per seguir vivint passions. Aquest és i ha de ser, com a mínim, el nostre lloc. I qui gestiona el club ho té molt clar.
Tornem al penal de Bilbao.... Per ser positius, us pregunto: Qui va marcar el primer gol contra el Múrcia, al minut 71 del partit a Montjuïc, del 23 de maig del 2004? I que va representar?
Continuar vivint passions
Aquest és un resum d’allò que uns quants pericos vam compartir ahir amb el Pedro Tomàs. Estem molt contents i, seguint les instruccions que sempre diuen els entrenadors, hi ha moltes més coses però s’han de quedar dins del vestidor. Ahir, i en les properes tertúlies, el nostre vestidor és la taula que convida a compartir, com a mínim, el pa amb tomàquet.
dilluns, 7 d’abril del 2008
Athletic Bilbao 1- Espanyol 0 (Jornada 31)
Ni de penal
Més enllà de la mala sort, i de la mala ratxa que es defineix en el titular, els optimistes de mena ens hauríem de quedar amb els segons 45 minuts dels homes de Valverde. Les vacances avançades en què es veien afortunadament immersos els jugadors dels dos equips abans del partit, ja feia pressuposar que seria un partit de costellada, i ho va ser fins la meitat de la primera part. Una jugada aliena la fair-play va canviar el caire del partit. No es pot dir que el nou partit fos necessàriament millor, perquè bàsicament es va caracteritzar pel binomi joc ras i “patada” al fetge. De tota manera els nostres, aquesta vegada no van donar un pas enrere...
Va ser un començament de partit de baixíssima intensitat. Per adormir-se. Tant va ser així, que la primera vegada que algú va prémer l’accelerador, va ser per fer gol. Va ser Yeste qui per la seva banda ve prémer l’accelerador per avançar sense gaire oposició, centrar i trobar a Garmendia dins l’àrea sòl com un mussol, per rematar de cap al fons de la xarxa.
El gol va fer entendre als blanc-i-blaus que convenia prendre la iniciativa. Però ho van fer sense fe.
Presa de pèl
En arribar al minut 24, es va produir la jugada que determinaria com seria el partit des d’aleshores. Per explicar-la cal però recular uns minuts o uns mesos en la cronologia dels fets, ja que el Bilbao havia continuat jugant una pilota, en una jugada en què Zabaleta havia caigut lesionat. Però, segurament tot venia d’uns mesos abans quan Valverde va advertir que els seu equip no aturaria el joc mai en que no estigués clarament justificat, fart de caure en la trampa malintencionada d’alguns equips rivals. Una presa de pèl. I precisament en els tres enfrontaments precedents dels dos equip aquesta temporada , ja s’havien produït jugades similars.
Però tornem al minut 24, quan Luis Garcia en la lluita per la pilota a la frontal de l’àrea va rebre una dura entrada d’un defensor rival. I ves per on, el rival va ser qui va caure lesionat (vertader o fals?). Luís i Zabaleta van seguir la jugada, mentre com si fossin tres matons, tres defensors bascs van iniciar un tangana desigual en ver Luis.
Com a conseqüència dels fets els “coleccionista de grogues” Aitor Ocio rebia una targeta, i incomprensiblement, Luis una altra. Es veia a venir. I més coneixent la rudimentària manera de jugar d’alguns equips euscalduns (llegiu Athlèric, Osasuna i Alavés). Després de situacions com aquesta, la mena d’equips esmentats, juguen al intercanvi de cops. I repartir cops amb aquests equips és mal negoci.
Quan els partits prenen aquest rumb, més enllà de les trescades continues, el joc entra en un seguit de imprecissions, que només pot beneficiar al que està guanyant. I en mig de l’aigua tèrbola només els més experimentats en treuen profit. I gairebé en van treure, perquè quatre minuts després de la jugada descrita i en el darrer minut de la primera part, van estar a punt de marcar, si no fos per la mala punteria.
Al llarg del primer temps, l’Espanyol només va arribar una vegada amb perill, en un llançament al pal de Rufete des de fora l’àrea, en una jugada personal.
Marcadors favorables
Com ha passat al llarg de tota la segona volta, tots el marcadors de la jornada, tret del nostre, ens afavorien. Quina llàstima seguir desaprofitant tantes oportunitats!
Em va passar per la memòria, aquell costum tant habitual entre els aficionats abans de l’aparició dels marcadors electrònics als caps de futbol. Aquí va passar a primers dels 80. Fins llavors, més enllà de l’orellla enganxada al transistor via “carrussel”, els aficionats seguíem els resultats mitjançant un “xuleta”, que tots i cadascún ens havíem preparat el mateix matí de diumenge a casa, en retallar aquella informació relativa a la correspondència dels partits de la jornada, amb una de les marques publicitàries que apareixien en el que s’anomenava “Marcador simultaneo dardo”. En ell s’associaven diferents marques, a les xifres numèriques que senyalaven un resultat i a uns triangles que t’informaven de si tot allò passava a la primera part, durant el descans, ala segona part, i fins i tot d’altres incidències com una expulsió o un penal. Així per exemple et podia aparèixer aquesta informació CAMISAS IKE, 1-0, amb un triangle groc, o CALCETINES FERRIS 1-1, amb un triangle verd. Llavors prenies la “xuleta” ultra-rebregada del butxacó de les monedes i t’emportaves la gran satisfacció que el CAMISAS IKE responia al partit que estava jugant el Barça al Pasarón, per posar un exemple sempre agra
dable de recordar.
Però un quart d’hora no és sempre suficients per a activar les neurones més positives del nostre cervell. La pura realitat ens retorna, en veure sortir de nou els jugadors al camp.
Coro i Riera
Valverde havia fet jugar d’entrada una parella d’extrems que no havien coincidit gaire, Rufete i Valdo. En el canvi de mentalitat que proposava per a la segona part, els substituïa per Coro i Riera. Sincerament, amb el canvi hi guanyàvem. I els nostres homes van sortir al camp amb una mentalitat atacant, que no recordàvem des de la nit de reis. No és que esperéssim regals a canvi. En si, la novetat ja era un regal en les nostres il·lusions.
I fruit del nou brot primaveral, Tamudo ja era a punt d’empatar al minut 7. En ple allau atacant, Coro, va rebre una de les moltes carícies del joc subterrani bilbaí. I poc després, la primera jugada decisiva del segon temps. Riera fa una d’aquelles jugades a què també ens tenia acostumats abans de reis, i en un excés de floritura no pot foradar una improvisada tanca de tres defensors que es va formar, després d’haver superat el porter.
L’alegria atacant seguia i deu minuts més tard, Tamudo va ser desplaçat de manera absurda dins l’àrea, i l’àrbitre no va dubtar en assenyalar penal. El de Santa Coloma, desconegut, el executar com no fa mai. És a dir, va canviar la semi-paradinha, per la canonada-Neeskens, i la va fotre a la ria.
La mala sort o poc encert, de les jugades de Riera i Tamudo, marcaven de nou que no era la millor tarda. I en una mala tarda, els blanc i blaus seguien rebent coces, targetes i desaprofitaven més ocasions fins al final del partit. Per tal d’evitar mals majors, com ara una expulsió, Valverde feia entrar Jonathan per Luis Garcia.
Abans d’acabar, l’arbitre va anul·lar un gol a Llorente, que jo no sé si l’hagués anul·lat amb el marcador 0 a 0.
I així va acabar una nova tarda grisa dels homes de Valverde. Si em permeteu, però deixeu-me pensar la part final d’aquesta lliga la jugarem com la segona part de San Mamés. I és que si no, val més la pena deixar-ho córrer. L’Osasuna vindrà el cap de setmana que ve amb la gana que arrosseguen els equips que poden baixar de categoria. I començo a témer que equips com Osasuna, Levante i Saragossa, ja estat comptant els dies que els queda per a enfrontar-se a l’Espanyol, per a somniar amb els tres punts més clars que tenen, i que tanta falta els fan.
((Contracrònica d'Eugeni Rius))
Ni de penal
Més enllà de la mala sort, i de la mala ratxa que es defineix en el titular, els optimistes de mena ens hauríem de quedar amb els segons 45 minuts dels homes de Valverde. Les vacances avançades en què es veien afortunadament immersos els jugadors dels dos equips abans del partit, ja feia pressuposar que seria un partit de costellada, i ho va ser fins la meitat de la primera part. Una jugada aliena la fair-play va canviar el caire del partit. No es pot dir que el nou partit fos necessàriament millor, perquè bàsicament es va caracteritzar pel binomi joc ras i “patada” al fetge. De tota manera els nostres, aquesta vegada no van donar un pas enrere...
Va ser un començament de partit de baixíssima intensitat. Per adormir-se. Tant va ser així, que la primera vegada que algú va prémer l’accelerador, va ser per fer gol. Va ser Yeste qui per la seva banda ve prémer l’accelerador per avançar sense gaire oposició, centrar i trobar a Garmendia dins l’àrea sòl com un mussol, per rematar de cap al fons de la xarxa.
El gol va fer entendre als blanc-i-blaus que convenia prendre la iniciativa. Però ho van fer sense fe.
Presa de pèl
En arribar al minut 24, es va produir la jugada que determinaria com seria el partit des d’aleshores. Per explicar-la cal però recular uns minuts o uns mesos en la cronologia dels fets, ja que el Bilbao havia continuat jugant una pilota, en una jugada en què Zabaleta havia caigut lesionat. Però, segurament tot venia d’uns mesos abans quan Valverde va advertir que els seu equip no aturaria el joc mai en que no estigués clarament justificat, fart de caure en la trampa malintencionada d’alguns equips rivals. Una presa de pèl. I precisament en els tres enfrontaments precedents dels dos equip aquesta temporada , ja s’havien produït jugades similars.
Però tornem al minut 24, quan Luis Garcia en la lluita per la pilota a la frontal de l’àrea va rebre una dura entrada d’un defensor rival. I ves per on, el rival va ser qui va caure lesionat (vertader o fals?). Luís i Zabaleta van seguir la jugada, mentre com si fossin tres matons, tres defensors bascs van iniciar un tangana desigual en ver Luis.
Com a conseqüència dels fets els “coleccionista de grogues” Aitor Ocio rebia una targeta, i incomprensiblement, Luis una altra. Es veia a venir. I més coneixent la rudimentària manera de jugar d’alguns equips euscalduns (llegiu Athlèric, Osasuna i Alavés). Després de situacions com aquesta, la mena d’equips esmentats, juguen al intercanvi de cops. I repartir cops amb aquests equips és mal negoci.
Quan els partits prenen aquest rumb, més enllà de les trescades continues, el joc entra en un seguit de imprecissions, que només pot beneficiar al que està guanyant. I en mig de l’aigua tèrbola només els més experimentats en treuen profit. I gairebé en van treure, perquè quatre minuts després de la jugada descrita i en el darrer minut de la primera part, van estar a punt de marcar, si no fos per la mala punteria.
Al llarg del primer temps, l’Espanyol només va arribar una vegada amb perill, en un llançament al pal de Rufete des de fora l’àrea, en una jugada personal.
Marcadors favorables
Com ha passat al llarg de tota la segona volta, tots el marcadors de la jornada, tret del nostre, ens afavorien. Quina llàstima seguir desaprofitant tantes oportunitats!
Em va passar per la memòria, aquell costum tant habitual entre els aficionats abans de l’aparició dels marcadors electrònics als caps de futbol. Aquí va passar a primers dels 80. Fins llavors, més enllà de l’orellla enganxada al transistor via “carrussel”, els aficionats seguíem els resultats mitjançant un “xuleta”, que tots i cadascún ens havíem preparat el mateix matí de diumenge a casa, en retallar aquella informació relativa a la correspondència dels partits de la jornada, amb una de les marques publicitàries que apareixien en el que s’anomenava “Marcador simultaneo dardo”. En ell s’associaven diferents marques, a les xifres numèriques que senyalaven un resultat i a uns triangles que t’informaven de si tot allò passava a la primera part, durant el descans, ala segona part, i fins i tot d’altres incidències com una expulsió o un penal. Així per exemple et podia aparèixer aquesta informació CAMISAS IKE, 1-0, amb un triangle groc, o CALCETINES FERRIS 1-1, amb un triangle verd. Llavors prenies la “xuleta” ultra-rebregada del butxacó de les monedes i t’emportaves la gran satisfacció que el CAMISAS IKE responia al partit que estava jugant el Barça al Pasarón, per posar un exemple sempre agra
dable de recordar.
Però un quart d’hora no és sempre suficients per a activar les neurones més positives del nostre cervell. La pura realitat ens retorna, en veure sortir de nou els jugadors al camp.
Coro i Riera
Valverde havia fet jugar d’entrada una parella d’extrems que no havien coincidit gaire, Rufete i Valdo. En el canvi de mentalitat que proposava per a la segona part, els substituïa per Coro i Riera. Sincerament, amb el canvi hi guanyàvem. I els nostres homes van sortir al camp amb una mentalitat atacant, que no recordàvem des de la nit de reis. No és que esperéssim regals a canvi. En si, la novetat ja era un regal en les nostres il·lusions.
I fruit del nou brot primaveral, Tamudo ja era a punt d’empatar al minut 7. En ple allau atacant, Coro, va rebre una de les moltes carícies del joc subterrani bilbaí. I poc després, la primera jugada decisiva del segon temps. Riera fa una d’aquelles jugades a què també ens tenia acostumats abans de reis, i en un excés de floritura no pot foradar una improvisada tanca de tres defensors que es va formar, després d’haver superat el porter.
L’alegria atacant seguia i deu minuts més tard, Tamudo va ser desplaçat de manera absurda dins l’àrea, i l’àrbitre no va dubtar en assenyalar penal. El de Santa Coloma, desconegut, el executar com no fa mai. És a dir, va canviar la semi-paradinha, per la canonada-Neeskens, i la va fotre a la ria.
La mala sort o poc encert, de les jugades de Riera i Tamudo, marcaven de nou que no era la millor tarda. I en una mala tarda, els blanc i blaus seguien rebent coces, targetes i desaprofitaven més ocasions fins al final del partit. Per tal d’evitar mals majors, com ara una expulsió, Valverde feia entrar Jonathan per Luis Garcia.
Abans d’acabar, l’arbitre va anul·lar un gol a Llorente, que jo no sé si l’hagués anul·lat amb el marcador 0 a 0.
I així va acabar una nova tarda grisa dels homes de Valverde. Si em permeteu, però deixeu-me pensar la part final d’aquesta lliga la jugarem com la segona part de San Mamés. I és que si no, val més la pena deixar-ho córrer. L’Osasuna vindrà el cap de setmana que ve amb la gana que arrosseguen els equips que poden baixar de categoria. I començo a témer que equips com Osasuna, Levante i Saragossa, ja estat comptant els dies que els queda per a enfrontar-se a l’Espanyol, per a somniar amb els tres punts més clars que tenen, i que tanta falta els fan.
((Contracrònica d'Eugeni Rius))
diumenge, 6 d’abril del 2008
Sort de les dones...
Llevant 1 - Espanyol 2 (Superlliga femenina - Jornada 24)
La lliga femenina guanya emoció
El Espanyol ha logrado una brillantísima victoria ante el Levante, líder de la clasificación y que aspiraba a proclamarse campeón de la Superliga. Las blanquiazules han remontado el gol adverso de Sandra tras completar una gran segunda mitad. Con esta derrota y la victoria a domicilio del Rayo en Lezama ante el Athletic, la liga toma emoción.
Las levantinistas han tomado las riendas de la contienda en los primeros compases y han dispuesto de tres oportunidades para adelantarse en el marcador. Pepa no ha llegado a un centro de Laura del Río y la propia delantera ha sido protagonista de la siguiente acción de peligro. Al final, las azulgranas han conseguido su objetivo merced a un tanto de Sandra.
El Espanyol ha intentado empatar el choque y ha embotellado a las locales en su campo. A las pericas les ha faltado algo de mordiente en los últimos metros, mientras la ex espanyolista Raquel Cabezón a punto ha estado de lograr el segundo con un lanzamiento de falta que se ha estrellado en el larguero.
En la segunda mitad ha cambiado totalmente el panorama. Las de Montiagut han empatado en la primera aproximación al área mediante un tanto de falta de Olga. El partido, en cierta manera, ha empezado de nuevo. Ambos equipos se han mostrado muy ambiciosos, aunque sin mucho acierto en ataque.
El Levante ha tenido su oportunidad en el 70 con un remate de Ruth al larguero a pase de Raquel. En una jugada similar, el Espanyol ha logrado el tanto de la victoria merced a un cabezazo de Noemí. Las locales han intentado evitar la derrota, pero la defensa blanquiazul se ha mostrado segura y solvente y el equipo se ha acabado llevando tres puntos de mucho prestigio.
Ficha técnica
Levante UD: Mariajo, Marina, Maider, Sonia (Mayte, min.80), Ruth, Sandra, Rosa Castillo (Guru, min.73), Raquel, Pepa (Goretti, min.60), Mari Paz, Laura del Río.
Femenino A: Cristina, Ane, Olga, Miriam, Marta, Noemí, Carol, M. Cubí, Sara, Nuria (Marta Corredera, min.63), Olga R.
Goles: 1-0: Sandra (min18); 1-1: Olga (min.51); 1-2: Noemí (min.80).
Árbitro: Sr. Sanz Terrades. Ha amonestado a la local Sandra y a las visitantes Marta y Sara.
((Font: mujerydeporte.org))
La lliga femenina guanya emoció
El Espanyol ha logrado una brillantísima victoria ante el Levante, líder de la clasificación y que aspiraba a proclamarse campeón de la Superliga. Las blanquiazules han remontado el gol adverso de Sandra tras completar una gran segunda mitad. Con esta derrota y la victoria a domicilio del Rayo en Lezama ante el Athletic, la liga toma emoción.
Las levantinistas han tomado las riendas de la contienda en los primeros compases y han dispuesto de tres oportunidades para adelantarse en el marcador. Pepa no ha llegado a un centro de Laura del Río y la propia delantera ha sido protagonista de la siguiente acción de peligro. Al final, las azulgranas han conseguido su objetivo merced a un tanto de Sandra.
El Espanyol ha intentado empatar el choque y ha embotellado a las locales en su campo. A las pericas les ha faltado algo de mordiente en los últimos metros, mientras la ex espanyolista Raquel Cabezón a punto ha estado de lograr el segundo con un lanzamiento de falta que se ha estrellado en el larguero.
En la segunda mitad ha cambiado totalmente el panorama. Las de Montiagut han empatado en la primera aproximación al área mediante un tanto de falta de Olga. El partido, en cierta manera, ha empezado de nuevo. Ambos equipos se han mostrado muy ambiciosos, aunque sin mucho acierto en ataque.
El Levante ha tenido su oportunidad en el 70 con un remate de Ruth al larguero a pase de Raquel. En una jugada similar, el Espanyol ha logrado el tanto de la victoria merced a un cabezazo de Noemí. Las locales han intentado evitar la derrota, pero la defensa blanquiazul se ha mostrado segura y solvente y el equipo se ha acabado llevando tres puntos de mucho prestigio.
Ficha técnica
Levante UD: Mariajo, Marina, Maider, Sonia (Mayte, min.80), Ruth, Sandra, Rosa Castillo (Guru, min.73), Raquel, Pepa (Goretti, min.60), Mari Paz, Laura del Río.
Femenino A: Cristina, Ane, Olga, Miriam, Marta, Noemí, Carol, M. Cubí, Sara, Nuria (Marta Corredera, min.63), Olga R.
Goles: 1-0: Sandra (min18); 1-1: Olga (min.51); 1-2: Noemí (min.80).
Árbitro: Sr. Sanz Terrades. Ha amonestado a la local Sandra y a las visitantes Marta y Sara.
((Font: mujerydeporte.org))
Una altra derrota, i van...
((Foto: Reuters))I ara: quina justificació hi ha? Avui, nova derrota davant l'Athletic. I no és que hem perdut en l'últim minut, ni per un gol injust. Des del minut 15 de partit hem tingut temps de sobre per remuntar el marcador en contra, però res... Fins i tot Tamudo ha fallat un penal i ara no tenim excuses. Els números canten: 9 derrotes en 12 partits. Què passa? Que ara pensem més en el descens que no pas en Europa?
dimarts, 1 d’abril del 2008
Espanyol 0 - Ràcing 3 (Jornada 30)
Dos rebots i una rabona
Ja se sabia, que si l’equip es volia desentendre de la competició, era encara massa a prop dels llocs de privilegi. En aquest cas el més avinent era començar les vacances a l’abril. A partir d’ara, ningú els exigirà gaire més. Si acaben classificant-se per a la UEFA, serà interpretat com un èxit. Però dubto que ho aconsegueixin. Si d’aquí al final, l’actitud és la de no jugar-s’hi res, i els equips contraris lluiten per classificar-se al cap davant o per no baixar, ho tenim claríssim. Amb "lo" bonic que hauria estat estrenar-se a Cornellà, en competició europea...
Ja se sabia, que si l’equip es volia desentendre de la competició, era encara massa a prop dels llocs de privilegi. En aquest cas el més avinent era començar les vacances a l’abril. A partir d’ara, ningú els exigirà gaire més. Si acaben classificant-se per a la UEFA, serà interpretat com un èxit. Però dubto que ho aconsegueixin. Si d’aquí al final, l’actitud és la de no jugar-s’hi res, i els equips contraris lluiten per classificar-se al cap davant o per no baixar, ho tenim claríssim. Amb "lo" bonic que hauria estat estrenar-se a Cornellà, en competició europea...
((foto: Manel Montilla, www.elmundodeportivo.es))
No era una mala pensada, la decisió de Valverde de deixar Riera a la banqueta, tot coincidint amb un moment de baixa forma del manacorí. Posar Lola a més de Coro a l’equip inicial podia ser un primer símptoma de canvi.
Als primers minuts, els blanc i blaus, mostraven una major mobilitat que en els darrers partits. Un Tamudo incisiu, ja rebia als minuts 2 i 3, les entrades d’un defensor, que en els seu nom sintetitza la seva targeta de presentació, Moratón. Una magnífica jugada de David G i Coro, troba un Valdo amb el punt de mira mal calibrat al minut 9. Podia haver estat l’estrena.
Serrano, Munitis i Moratón
L’equip estava donant una bona imatge, a banda del que condicionen i encotillen els equips enganxosos de Marcelino Toral (un entrenador a l’alça). Un xut des de fora l’àrea de Jorge López, que Kameni no atrapa amb encert, surt rebotada als peus d’Òscar Serrano, que marca el 0 a 1 a plaer. Si, Oscar Serrano, aquell ràpid extrem -i curt de gambals- que després de rebreu tot dels pericos, fins i tot un advocat que els va salvar del presó, va marxar donant un cop de porta. Desagraït! M’hauria agradat més que el gol ens el hagués fet Sergio Sánchez, però no jugava.
El sistema defensiu començava a donar facilitats. Al minut 23, la velocitat de Torrejon salvava del 0a2. Però en el córner següent Duscher remata amb facilitat, i Munitis aprofita de nou un rebot. Semblava que Kameni portés merda a les mans... Dos rebots i dos gols de dos paios que precisament no em cauen bé.
Però en línies generals l’equip no donava la mala impressió, que ha mostrat en altre moments delicats de la temporada, i d’aquí al final de la primera part, les bones jugades i el desencert davant de porta es van simultaniejar en el joc blan i blau. Cal destacar bones intervencions del porter Toño i un gol que es va anul·lar injustament a un Tamudo que “ballava” amb Moratón agafat del bracet, i el càntabre va caure. És evident que Tamudo no cau simpàtic als àrbitres. La mala intenció havia estat de Moraton, però....va caure ell. Ja ses ap, quan cau Tamudo, no xiulen penal perquè diuen que ”es tira”. Quan cau l’altre, tampoc perquè fa falta. No cau bé i punt.
Abans d’acabar la primera part, el duet calavera que formaven Oriol i Moratón, van segar d’una tacada al Luís Garcia i Tamudo. Per sort, tots sans i estalvis.
La remuntada del dissabte
No feia ni 24 hores que algú havia remuntat un 0a2 que semblava més impossible, i ens havia donat l’alegria del cap de setmana. Per tant no es podia perdre l’esperança. Els primers minuts de la segona part va continuar amb el domini estèril dels blanc i blaus. Destacar una picardia en forma de vaselina de Moisés, que Toño va aturar mostrant reflexes i col·locació. Valverde ho va provar tot, provant de posar, en dos moments diferents més pólvora a l’atac, fent entrar a Riera per Valdo, i Jonathan per Lola. L’encert no va millorar. El Racing també feia els seus canvis. Va fer entrar Smolarek, un home que intimida més pel seu nom, que altra cosa. És fill d’aquell extrem esquerre baixet i sense coll, que va succeir Gadocha a la selecció Polonesa. Per aquelles coses de la genètica el fill és esvelt, prim i alt.
Rabona
Els blanc i blaus va seguir buscant el gol, cada vegada amb menys fe. I el Ràcig perdonava per dues vegades el 0 a 3. Ja en el temps de descompte, en una jugada embolicada dins l’àrea de l’espanyol, Ivan Bolado, resolia l’embús amb una frívola rabona, que veurem repetida cinc mil vegades en els pròxims dies. Una pena. Passa una lliga més. Bé, no ha estat una lliga més, els nostres ens han evitat qualsevol patiment i ens han donat durant una vintena de jornades una magnífica impressió i molta alegria. Quina llàstima! Tant bonic que hauria estat estrenar Cornellà a Europa.
La jornada que ve, els pericos juguen a Bilbao. Amb el rumb que han pres les coses, val més plantejar-ho com una excursió. Sardines, chuletón i una visita al Gugenheim.
Ànims, que Coro es queda.
((Contracrònica d'Eugeni Rius))
((Contracrònica d'Eugeni Rius))
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
