Athlètic Club 1 – Espanyol 0

La maledicció dels partits cantats

Al món del futbol i de la seva competició per antonomàsia, la lliga, hi ha un seguit de tradicions, tòpics, cicles o denomineu-ho de la manera que us sembli més adequada, que semblen irreversibles o que sembla que els seus actius no en prenguin nota. Les coses no canvien. I així, com des de fa molts anys, les visites als equips d’Euskalerria, donen per resultat un tipus de partit travat, soset, de garrotada i arbitratge casolà, de pim, pam pum....i que si ja no l’estàs perdent quan queda mitja horeta, és molt fàcil que te’l guanyin o te’l remuntin. Quan el rellotge marca cap al minut 60, es comencen a esdevenir un seguit de jugades sense massa sentit, amb pilotades cap a l’àrea visitant, que de manera més o menys casual acaben en moltes ocasions dins la porteria I tot i sabent-ho, els equips visitants cauen a la trampa i deixen que els fets se succeeixin.


A qui se li ha acudit jugar partits de futbol a les 5 de la tarda al mes d’Agost? Tanta ineptitud hi ha a la LFP i a les plataformes televisives que comanden el “cotarro” televisiu? Realment és vergonyosa i incompetent la feina dels que fan diners, i dels que els deixen fer diners, aprofitant l’afició futbolera dels ciutadans. S’arramben al poder i a canvi els deixen negociar i enriquir-se, sense garanties de donar un servei complet. Fan ofertes nomes pensades al servei dels clubs megamilionaris i a la resta que ens bombin. Pagui vostè 15 euros i veurà dos partits. I penso, genial, em costarà diners però podré veure el meu equip (el meu partit) i un altre partit. No, el seu equip el poden veure els del Madrid i el Barça, la resta l’han de recomprar. Això si, el dia (qui sap quan) tinguin no sé quina targeta, el dia que la TDT arribi arreu o que TDSatèlit posi a la venda el partit. Segueix el vergonyós show del futbolTV.

Verdú i Nakamura

I a través d’ell alguns vam poder veure l’estrena del nostre club. Com en alguna altra ocasió, el vaig veure al Bar Miami de Puigcerdà, on un grup de irreductibles de Cerdanya segueixen en directe els grans moments blanc i blaus.

Per alegria de tots Pochetino va presentar una alineació amb pretensions i arguments atacants, com ens va tenir acostumats a la millor fase de la temporada passada. Davant hi havia un equip prou vulgar com l’Ath Bilbao. Un banda com va apuntar algun dels espectadors al bar Miami.

Homes de possessió elegant com Verdú i Nakamura, semblaven impulsar l’equip endavant, i no era somniar truites pensar en un bon resultat, tot i que Pillud i Roncaglia generaven molts dubtes a la reraguarda, i sense massa esforç els biscains arribaven amb facilitat a l’àrea de Kameni. Tres clares ocasions a la primera part, mentre els pericos només s’acostaven en quatre ocasions a l’àrea, amb una sorprenent aparició de Verdú entre línies, un falta de Nakamura, un intent de vaselina de Tamudo des de mig camp i un remat de cap de Ivan Alonso.

El minut 60

Començava la segona part. Avançava el segon període. La mateixa inoperància en els dos bàndols. Al Bar Miamí, algunes veus reivindicaven l’entrada de Javi Márquez i Ben Sahar, altres temien l’arribada del minut seixanta. L’arbitratge, era el típic de sempre. Quan els equips de joc dur s’enfronten als equips “super-grans”, són controlats des del primer minut per àrbitres juguin a casa o a fora. De locals i contra els modestos, els àrbitres casolans els deixen campar.

Quan quedaven 12 minuts per a la fi, va arribar la jugadeta “de sempre”. Pilotada endavant, badada de Chica i Roncaglia, i Toquero entre a l’àrea amb la pilota controlada i la clava. En el temps restant, els bilbaïns van poder tornar a marcar, mentre els de Pochetino van seguir inoperants i només va portar perill un xut de Callejón, que als minuts finals entrava en joc.

Mal inici. Només consola el positivisme en que s’ho va prendre l’equip. Tots van sortir del camp assegurant solució en quinze dies, tot i la difícil papereta que ens espera. És bo, però cal realisme i deixar-se de banalitats com l’exposada per David Balaguer a “Hat-tick Espanyol”, volent oblidar la temporada passada. No es pot oblidar. Sense obsessionar-se, cal recordar el que va passar i si hi ha un perquè, evitar que es torni a produir.

((Text d'Eugeni Rius))

Dol a la família blanc-i-blava

Capità per sempre

Possiblement passava per un dels períodes més feliços de la seva vida. És molt difícil posar-se a la pell d’un altra. Però no és cap temeritat pensar que el nou capità del RCD Espanyol, havia d’estar passant per un bon moment mental. Si a tot lo de la inauguració del nou estadi, l’ascens a la capitania i eufòria genera,l després de tot plegat i el passat final de lliga, hi afegim el més que esperançador futur familiar, Dani Jarque hauria d’estar vivint poc menys que en un núbol. De les darreres setmanes, només arribo a sospitar de cert desencant, després de perdre la companyia de Sergio Sánchez i Marc Torrejón, i tractant-se de una solució conformada la del seu amic Sergio, ni això. Inesperadament i en diferent grau els trobarem a faltar als tres.

Sobre la inexplicable sortida de Torrejón, ja el vam sentir expressar-se davant els mitjans. De bon company, ja ho sabíem que n’era. De capità en va començar a exercir aquell dia. Quina situació més oportuna que fer capità de l’equip a un jugador compromès, solidari, de la pedrera i a més del Baix Llobregat.

Quin moment més inoportú per a que les injustes coses de la vida s’encapritxessin d’ell.

El món perico a reaccionat, tal com acostuma a fer-ho, en vers d’un dels seus. Amb un sentit d’emoció molt diferent dels d’una setmana abans, els pericos ens hem bolcat davant la injusta pèrdua. Passi el que passi, Daniel Jarque serà per sempre el capità de Cornellà-El Prat. No sabem que passarà, però a més d’un estaria contentíssim que el seu nom fos el del nou estadi. Encara que això suposi renunciar a un grapat de diners anuals, d’un patrocini multinacional. Pot-ser només donarà el nom de la porta 21. Sigui el que sigui, i al voltant d’aquest club, un dia més s’han viscut escenes increïbles. Inimaginables entre altres grups, clubs o col·lectius. Perquè una cosa és la força d’un sentiment i una altra cosa la força d’un talonari.

((Text d'Eugeni Rius))

Espanyol 3 (4) - Liverpool 0

Emoció Perica

Va ser un dels moments importants de la història. De la nostra història. La d’un club que fa uns quants anys va perdre la casa. I que lluny de perdre la identitat,el sentiment i la categoria, reviu amb casa nova. Uns anys, en què amb la presència de moltes cares a tots nivells, sota la batuta de Dani Sánchez Llibre, ha patit i ha vist perdre la categoria, el senyoriu o la identitat de tants altres clubs, que no sempre han reviscolat. Sense parlar del que han fet, fan i faran sempre pena.

Prefereixo estalviar-me de llançar floretes sobre les virtuts de la nova casa. Deixem que ho facin o ja ho han fet els que senten admiració, i fins i tot els que més aviat senten enveja
Un camp que mentre d’altres lluiten per donar nom a una estació de metro, quan són camí de requalificar-lo, ja neix donant nom a un aeroport. I amb aquesta alegria, pericos vinguts d’arreu ens van fer passar una estona plena d’emoció. Amb manifestacions escèniques, tradicionals o fins i tot jardineres, que ens van fer vessar la llagrimeta. Uns cants, entre els que destacava la veu clara d’en Sergi i la Sara, i un inoblidable solo de Saxo de Pep Poblet.

La presència d’ex-jugadors de Sarrià i Montjuïc fent costat al projecte de futur, que s’encetava aquest diumenge d’Agost, va estar un altra moment d’emoció de laprimera nit de futbol de primeríssima categoria a Cornellà i El Prat.

Assistències

I de futbol n’hi va haver i del bo. Sembla que l’Espanyol ha construït una plantilla compensada amb l’únic defecte, que sembla seguir depenent en Ivan de la Peña. Però no va semblar que fos fins l’extrem d’altres ocasions. El vam veurecom sempre creatiu i oferint ocasions de gol. Però no va ser l’únic. Perquè els dos gols de la primera part, i els hem de comptar tots dos perquè en van ser dos de ben legals, va sortir de la creació de Nakamura (quantes tardes de glòria al Baix Llobregat...). Una magnífica manera d’estrenar l’estadi fent gols a un porter criat a la Masia.
A la segona Verdú i Callejón, també van estar generosos amb els seus companys, i fruit d’una passada de l’andalús, Ben Sahar va mostrar tenir olfacte de gol, a banda d’un nas típicament jueu.

Dels altres debutants, cal destacar-ne la presència de Pillud, que se’l va veure tant peix com Zabaleta en els seus inicis. La resta amb la correcció habitual, destacant per sobre de tot l’encert de Luis Garcia i Tamudo, que van enxufar després d’una sequíssima temporada precedent. Els joves Marquez, Ruiz, i Didac prometen.

Fitxatges

No sabem encara quins dels homes que ahir van jugar continuaran. Sap greu la marxa de Sergio Sànchez, i sobretot la de Torrejón,quan a corre cuita s’ha hagut de fitxar un central estranger. El temps dirà si els fitxatges en un, i altre sentit, han estat un encert. Parlant de fitxatges, i pel que es va veure a la primera part, Mascherano no seria, com no ho va ser Touré, un fitxatge només pensat per aturar les exhibicions de de la Peña al Camp Nou.

Llàstima que Coro no fes el seu gol sempre simbòlic, si bé lo seu va acabar també en el segon gol del nou golejador del Baix Llobregat, Ben Sahar.

I final em més èpica, videogràfica.

((Crontracrònica: Eugeni Rius))