Espanyol 1 – Mallorca 1
El cúmul de desgràcies no s’atura. Quan no són les lesions, potser qualsevol altra cosa. La mala punteria i la sort del rival també les acceptem com a circumstàncies del joc. Les actuacions arbitrals no han estat mai el punt fort de l’Espanyol. Però, per més que els jugadors hi estiguin acostumats, la incompetència de l’equip arbitral pot descucar a qualsevol.
Ens enganyaríem si en aquest atribuíssim totes les culpes a l’àrbitre. L’Espanyol no va fer un bon partit, segurament perquè no va poder posar sobre el camp a molts dels seus millors jugadors. Amb tot podria haver guanyat amb facilitat si ens fixem en el futbol desplegat per un rival, on únicament hi destaca el centrecampista Borja Valero.
Ni pessigolles
Les nombroses baixes defensives no van posar-se ni a prova. El Mallorca no va buscar gens les pessigolles a la debilitada defensa local. Moises i Victor Ruiz poden defensar amb garanties les baixes de Forlin, Roncaglia i Pareja. I el jove Amat, també es va plantar sobre el camp quan va convenir, amb suficients prestacions.
El Mallorca, per més punts que tingui, no té res a veure amb aquell Mallorca que l’any passat ens va tenir entre les cordes i que només al descompte Nené va poder escurar un punt en una falta indirecta. Llavors el punt també va tenir regust de derrota. Aquest any però, l’equip manté el promig de 40 punts, el que suposaria la salvació. Més tenint en compte que existeixen Xerez, Màlaga i Saragossa.
El partit era dolent de collons, fins que al minut 30 va començar a rutllar, amb un ambiciós canvi d’actitud que ens hauria agradat veure des del primer minut. D’aquí a la mitja part es van succeir uns atacs de tipus handbol amb molt de toc i algun llançament a porta. El primer, una bona jugada de Callejón que llança un pilota dins de l’àrea, Osvaldo fa un gran control i “s’adorna” amb un mena de xilena que no va a porta. Osvaldo no és mal jugador, té prou tècnica i es desplaça en facilitat cap a les bandes. És un tanc d’aquells que fan de mal marcar. I va demostrar que té la canya a punt. Encara que el punt de mira no el té encara prou ajustat.
Canvi de ritme
A banda d’això, a la primera part només es pot destacar la constatació que Luís Garcia és a la baixada de la seva carrera. Que Moisés ha de jugar sempre on sigui, del mig enrere. Que Baena encara ens sembla un paquet. I que Callejón té un canvi de ritme inversemblant. Quan accelera és l’hòstia, però quan frena s’atura fins adormir-se. Adormir-se ell i avorrir al més optimista del afeccionats.
I la mitja part va servir per poder canviar de canal i veure les millors jugades d’uns quarts de final de la copa d’Àfrica, on jugaven amb molt més criteri i verticalitat.
La segona part, va començar amb mostres d’una ambició similar al final de la primera. I de seguida va arribar el gol, amb Osvaldo explicant el perquè del seu fitxatge. I la dinàmica del joc va seguir així en una fase de partit en què l’Espanyol va perdonar, no freqüentant tant l’àrea contraria com hauria pogut fer. I quan ho feia no hi havia punteria.
Els 20 finals
I així es va arribar als darrers 20 minuts amb la pitjor de les notícies, quan Moisés es va lesionar, i va seguir jugant fins que una futura promesa, el jove Amat va entrar al camp. I li va costar entrar,ja que l’àrbitre havia començat un joc de despropòsits encaminat a beneficiar als contraris. La jugada va ser de les mai vistes. Es demana canvi. Moisés es retira, i l’home que l’ha de substituir no el permeten entrar. A la jugada següent, Víctor atropella sense mala intenció el defensa Rubén i assenyalen penal. 1 a 1, i fins al final nervis. I com sempre els nervis continuaran fins al final de la lliga.
Dissabte que ve comença la segona volta sense Moisés. Torna Pareja, però ja no sabem què li passarà pel cap a Pochetino per fer un equip sense Moisés, perquè Forlin no sé si estarà a punt..... patir fins el final. L’equip porta un promig de 40, i com escrivia més amunt, només ens consola que existeixin equips com Xerez, Màlaga i Saragossa.
Escrit per l'Eugeni Rius
dilluns, 25 de gener del 2010
dilluns, 18 de gener del 2010
Cares noves, realitats velles
Osasuna 2 – Espanyol 0
I no va ser un d’aquells partits, en un d’aquells camps que perdem els darrers 20 minuts, després de contagiar-nos del joc barroer dels locals. En aquest cas, la història de Pamplona va ser molt diferent. No van sobrar els darrers 20 minuts, va ser el gèlid inici.
Us puc assegurar que vaig veure un partit molt ben controlat pels blanc i blaus, en la seva totalitat. També he de confessar, que vaig començar a veure els partit quan ja es portaven 11 minuts jugats. Vells coneguts com Pandiani i Juanfran ens havien perforat per duplicat.
Va ser una d’aquelles tardes en què les “plataformes” em porten pel camí de l’amargura. Sempre que se’ls acudeix que el partit de l’Espanyol no es pot comprar per PPV, ja m’han cardat. Jo sóc del que no pago per apuntar-me a l’oferta desigual per veure partits dels “merdosos” de la lliga, i algun dels altres. Resulta que de tant en tan toca el de l’Espanyol. I ja em veus carrer amunt i avall buscant un bar on el pugui veure, ja sigui a les 5, a les 6, a les 7 a les 8 o les 9 del vespre. Ahir un dels bar habituals vaig comprovar que ja s’havia traspassat, a l’altra una avaria de la plataforma bastarda de rigor, l’havia deixat penjat. A corre cuita busca’l per internet. Mira’t una emissió que fa mal els ulls, i que ja d’entrada et marca amb un 2 a 0 que no comprens.
Oportunitat Ben Sahar
I llavors te’n adones que el teu equip domina, i juga sense aprofundir prou. Que el míster dona l’oportunitat de jugar a Ben Sahar, just la setmana que l’ha sentenciat amb el fitxatge d’un altra argentí. I que tot i això, via internet, sembla que el partit és remuntable. Més encara quan l’equip navarrès arriba al descans amb 10 homes. Inaudit per als espanyolistes. Afrontar 45 minuts amb una avantatge, per més ben aplicat que estigui el reglament, sembla impossible. Si Verdú fos sobre el camp, amb ell i Márquez, la segona part podia esdevenir un festival.
Aprofito el quart d’hora de descans per canviar de barri i buscar-me la vida. Al primer bar, miren un programa hortera d’Antena 3. Al segon no hi ha tele. I al tercer, miracle, fan l’Espanyol. Ningú se’l mira. Alguns ja guarden seient per al partit del les 20h, el Madrid. Ai que bé, fan entrepans i tapes de qualitat. Llàstima que si fumi sense mesura ni control. Ens hi acomodem, i veiem una segona part prometedora, entre la Yessi, la Vane i la Desi. Tots d’aquí...
Prometedora fins que l’arbitre es treu de la butxaca un targeta per a Roncaglia, per una falta feta per DGarcia. Tot per robar-nos la inaudita aventatge de l’0nze contra deu, quasi virtual. Pochetino fa canvis poc arriscats i fa debutar Osvaldo. El debutant no fa mala pinta, però el veig encara poc madur per demostrar que és un davanter amb mobilitat. Ho prova també amb Nakamura, que segueix com un pop en un garatge. Els fatídics 20 darrers minuts mal presagiats, són paradoxalment, els únics en què l’equip va mostrar certa intenció de remuntar. Però res. Res de res.
Copa Libertadores
Venen dos partits a casa. D’aquells que no es poden perdre, per més entitat i bon joc que exposin els rivals. Cal decidir que es fa amb la davantera. Fer cas a la data de caducitat de Luis Garcia i Tamudo, o per contra resuscitar-los. Aprofitar les habilitats innates de Marqués a l’extrem dret o esquerra. Analitzar qui és el davanter que millor pot aprofitar les seves aportacions. I si no, ja sabem que ens toca, fitxar mitja dotzena més d’argentins i optar a la Copa Libertadores.
Escrit per l'Eugeni Rius
I no va ser un d’aquells partits, en un d’aquells camps que perdem els darrers 20 minuts, després de contagiar-nos del joc barroer dels locals. En aquest cas, la història de Pamplona va ser molt diferent. No van sobrar els darrers 20 minuts, va ser el gèlid inici.
Us puc assegurar que vaig veure un partit molt ben controlat pels blanc i blaus, en la seva totalitat. També he de confessar, que vaig començar a veure els partit quan ja es portaven 11 minuts jugats. Vells coneguts com Pandiani i Juanfran ens havien perforat per duplicat.
Va ser una d’aquelles tardes en què les “plataformes” em porten pel camí de l’amargura. Sempre que se’ls acudeix que el partit de l’Espanyol no es pot comprar per PPV, ja m’han cardat. Jo sóc del que no pago per apuntar-me a l’oferta desigual per veure partits dels “merdosos” de la lliga, i algun dels altres. Resulta que de tant en tan toca el de l’Espanyol. I ja em veus carrer amunt i avall buscant un bar on el pugui veure, ja sigui a les 5, a les 6, a les 7 a les 8 o les 9 del vespre. Ahir un dels bar habituals vaig comprovar que ja s’havia traspassat, a l’altra una avaria de la plataforma bastarda de rigor, l’havia deixat penjat. A corre cuita busca’l per internet. Mira’t una emissió que fa mal els ulls, i que ja d’entrada et marca amb un 2 a 0 que no comprens.
Oportunitat Ben Sahar
I llavors te’n adones que el teu equip domina, i juga sense aprofundir prou. Que el míster dona l’oportunitat de jugar a Ben Sahar, just la setmana que l’ha sentenciat amb el fitxatge d’un altra argentí. I que tot i això, via internet, sembla que el partit és remuntable. Més encara quan l’equip navarrès arriba al descans amb 10 homes. Inaudit per als espanyolistes. Afrontar 45 minuts amb una avantatge, per més ben aplicat que estigui el reglament, sembla impossible. Si Verdú fos sobre el camp, amb ell i Márquez, la segona part podia esdevenir un festival.
Aprofito el quart d’hora de descans per canviar de barri i buscar-me la vida. Al primer bar, miren un programa hortera d’Antena 3. Al segon no hi ha tele. I al tercer, miracle, fan l’Espanyol. Ningú se’l mira. Alguns ja guarden seient per al partit del les 20h, el Madrid. Ai que bé, fan entrepans i tapes de qualitat. Llàstima que si fumi sense mesura ni control. Ens hi acomodem, i veiem una segona part prometedora, entre la Yessi, la Vane i la Desi. Tots d’aquí...
Prometedora fins que l’arbitre es treu de la butxaca un targeta per a Roncaglia, per una falta feta per DGarcia. Tot per robar-nos la inaudita aventatge de l’0nze contra deu, quasi virtual. Pochetino fa canvis poc arriscats i fa debutar Osvaldo. El debutant no fa mala pinta, però el veig encara poc madur per demostrar que és un davanter amb mobilitat. Ho prova també amb Nakamura, que segueix com un pop en un garatge. Els fatídics 20 darrers minuts mal presagiats, són paradoxalment, els únics en què l’equip va mostrar certa intenció de remuntar. Però res. Res de res.
Copa Libertadores
Venen dos partits a casa. D’aquells que no es poden perdre, per més entitat i bon joc que exposin els rivals. Cal decidir que es fa amb la davantera. Fer cas a la data de caducitat de Luis Garcia i Tamudo, o per contra resuscitar-los. Aprofitar les habilitats innates de Marqués a l’extrem dret o esquerra. Analitzar qui és el davanter que millor pot aprofitar les seves aportacions. I si no, ja sabem que ens toca, fitxar mitja dotzena més d’argentins i optar a la Copa Libertadores.
Escrit per l'Eugeni Rius
dijous, 14 de gener del 2010
Torna el mal joc
Espanyol 2 – Saragossa 1
Ja sé que em direu que els tres punts eren tant importants, que no es moment de posar-se amb el mal joc de l’equip. Però, si contra aquest Saragossa que és una caricatura d’equip, som incapaços de fer futbol, sumar punts continuarà sent molt difícil.
Ni el gol, que aquesta vegada si que va arribar d’hora, va ser prou decisiu per viure un bon partit i de fàcil resolució.
D’antuvi, el rival no feia por, si bé la presència de Lafita em feia desconfiar. Les darreres temporades davant el Depor ens havia posat les coses complicades. També inquietava la baixa de Kameni. Pochetino es guardava un roc a la faixa, o dos. Fernando Marqués és sempre garantia de futbol d’atac. Victor Ruiz, també es consolida cada vegada més com una garantia defensiva. Els dos quedaven a la banqueta.
Gols còmics
El 1 a 0 al minut 12, gràcies a una jugada quasi còmica, d’aquelles que sovint protagonitza la defensa blanc i blava, ens feia pensar en una tarda de futbol. Marcava Verdú, si ell i Marquez es posaven a tocar la pilota, l’èxit estaria garantit. Però l’Espanyol es va viciar tant del mal joc aragonès que va acabar per posar-se un gol dins la seva porteria. Va ser Moisès, que quan ja donava per lluitada una centrada sobre el cap d’Arizmendi, la pilota li rebotia a la closca i descrivia un paràbola perfecte, que batia un Cristhian Alvarez descol·locat.
Va ser l’únic accident i l’únic desencert defensiu. En atac poca cosa més que el gol de xurra de Verdú. Només un xut de Luis Garcia sota els tres pals en tota la primera meitat, i això que la defensa aragonesa feia aigües per tot arreu. Només la extrema duresa de Diogo, Ponzio (Pilatos) i Goni, podien suposar algun impediment.
Dos rocs
La segona part començava amb el mateix mal joc, i abans del quart d’hora, Pochetino treia els seus dos rocs de la faixa. Marques i Victor Ruiz entraven per Moises i Verdú. Els blanc i blaus no aprofitaven les facilitats de la defensa manya. Callejon en tornava a fer una de les seves. S’entretenia entrant a l’àrea amb tota l’avantatge. S’entretenia tant, que el brut Diogo li anava a fer penal i li va poder escurar la pilota, mentre l’andalús fotia un “pissinassu” que l’àrbitre no es va empassar.
Més tard, Callejon va estar molt més encertat. Cristhian li va servir de porteria una pilota que va conduir des de la banda esquerra amb velocitat fins engaltar un fort tret des de fora l’àrea. Carrizo va fer prou en rebutjar-la. Marqués, atent afusellava, sortint indemne tot i que Diogo era a punt per deixar-los dos mesos més de baixa.
D’aquí a la fi, més avorriment. Cristhian va fer una bona aturada en una falta executada per Paredes.
Tres punts, i cap a casa. De cara al pròxim partit ens queda l’al·licient del nou fixatge. Es diu Osvaldo. A veure....
Escrit per l'Eugeni Rius
Ja sé que em direu que els tres punts eren tant importants, que no es moment de posar-se amb el mal joc de l’equip. Però, si contra aquest Saragossa que és una caricatura d’equip, som incapaços de fer futbol, sumar punts continuarà sent molt difícil.
Ni el gol, que aquesta vegada si que va arribar d’hora, va ser prou decisiu per viure un bon partit i de fàcil resolució.
D’antuvi, el rival no feia por, si bé la presència de Lafita em feia desconfiar. Les darreres temporades davant el Depor ens havia posat les coses complicades. També inquietava la baixa de Kameni. Pochetino es guardava un roc a la faixa, o dos. Fernando Marqués és sempre garantia de futbol d’atac. Victor Ruiz, també es consolida cada vegada més com una garantia defensiva. Els dos quedaven a la banqueta.
Gols còmics
El 1 a 0 al minut 12, gràcies a una jugada quasi còmica, d’aquelles que sovint protagonitza la defensa blanc i blava, ens feia pensar en una tarda de futbol. Marcava Verdú, si ell i Marquez es posaven a tocar la pilota, l’èxit estaria garantit. Però l’Espanyol es va viciar tant del mal joc aragonès que va acabar per posar-se un gol dins la seva porteria. Va ser Moisès, que quan ja donava per lluitada una centrada sobre el cap d’Arizmendi, la pilota li rebotia a la closca i descrivia un paràbola perfecte, que batia un Cristhian Alvarez descol·locat.
Va ser l’únic accident i l’únic desencert defensiu. En atac poca cosa més que el gol de xurra de Verdú. Només un xut de Luis Garcia sota els tres pals en tota la primera meitat, i això que la defensa aragonesa feia aigües per tot arreu. Només la extrema duresa de Diogo, Ponzio (Pilatos) i Goni, podien suposar algun impediment.
Dos rocs
La segona part començava amb el mateix mal joc, i abans del quart d’hora, Pochetino treia els seus dos rocs de la faixa. Marques i Victor Ruiz entraven per Moises i Verdú. Els blanc i blaus no aprofitaven les facilitats de la defensa manya. Callejon en tornava a fer una de les seves. S’entretenia entrant a l’àrea amb tota l’avantatge. S’entretenia tant, que el brut Diogo li anava a fer penal i li va poder escurar la pilota, mentre l’andalús fotia un “pissinassu” que l’àrbitre no es va empassar.
Més tard, Callejon va estar molt més encertat. Cristhian li va servir de porteria una pilota que va conduir des de la banda esquerra amb velocitat fins engaltar un fort tret des de fora l’àrea. Carrizo va fer prou en rebutjar-la. Marqués, atent afusellava, sortint indemne tot i que Diogo era a punt per deixar-los dos mesos més de baixa.
D’aquí a la fi, més avorriment. Cristhian va fer una bona aturada en una falta executada per Paredes.
Tres punts, i cap a casa. De cara al pròxim partit ens queda l’al·licient del nou fixatge. Es diu Osvaldo. A veure....
Escrit per l'Eugeni Rius
dilluns, 4 de gener del 2010
Tàctica amb caducitat
València 1 – Espanyol 0
Hi ha partits, que sense altre fet raonable, que la data en que es disputen, neixen carregats de tòpics.
Que si el primer partit de l’any, que si és moment de canviar, que si any nou vida nova, que si tal, que si qual... mai però, per convincents que siguin, superen el més gran dels tòpics, ni la més gran de les realitat. Senyors, això és l’Espanyol. Aquí sempre es pateix, i el pitjor sempre està per arribar.....
A banda de tot els tòpics esmentats, aquest era el darrer partit de Kameni, abans de la seva baixa forçada. Àfrica el crida, i es lògic i just que se’n recordin d’ell. I és més que segur que nosaltres ens en recordarem. Molt difícil serà, que Cristhian Alvarez ens el faci oblidar. No ens queda més opció que confiar-hi, i desitjar-li molta sort.
Ahir era doncs el darrer compromís del porter felí amb nosaltres, i ens va tornar a deixar mostra de la seva qualitat, abans de la Copa d’Àfrica.
L’equip recuperava Forlin, la qual cosa suposava fer caure Victor Ruiz de l’alineació. Tàcticament semblava un encert, si contem en què Emery deixava Zigic a la banqueta, i no eren imprescindibles els seus centímetres.
Tàctica
Pochetino va disposar sobre el camp un equip predisposat a complir una tàctica que inutilitzés el futbol d’atac valencianista, sense el seu cervell Silva, també de baixa. I l’equip va mantenir-se amb gran dignitat sobre el camp, al llarg de la primera part. Els valencianistes no funcionaven, i a la vegada estaven força preocupats pels esporàdics rajos creatius dels blanc i blaus. D’aquesta manera es pot fer el resum de primera part molt disputada, en la qual l’Espanyol va ser l’únic que va poder arribar a marcar un gol, en una magnífica jugada de Javi Marquez. Al descaro habitual, el badaloní es va plantar al llindar de l’àrea i va xutar força bé amb l’exterior del peu, però Cèsar va estar magnífic aturant la pilota. Com en el cas dels blanc i blaus, el porter va estar el millor home dels locals. Cèsar encara recorda una mala nit contra els tres taurons al Bernabeu. Dels taurons només jugava Luis Garcia, i es va quedar amb la seva cara.
De la primera part, només podem afegir-hi una circumstancia arbitral, d’aquelles que marquen els habituals arbitratges casolans. Al minut 35 es produïa la mateixa jugada amb què l’equip va topar la temporada anterior al mateix camp. Si llavors una mà involuntària de Rufete va suposar la segona groga i l’expulsió, en aquesta ocasió la mà intencionada de Albelda, va quedar en no res. Vergonyós. Albelda anava de corcoll amb la creativitat esporàdica de Verdú i Marquez, i semblava cantat que en qualsevol situació, el València podia quedar amb 10 homes.
Allau
L’inici de la segona part, ja va ser una altra cosa, el València va sortir en pla allau, i a l’Espanyol li va costar penes i treballs evitar que Villa comptes amb oportunitats, sempre resoltes per Kameni, o el pal en un dels casos. I va arribar l’hora de incorporar el gegant Zizic, la qual cosa va complicar encara més les coses. L’aportació tàctica, sempre impecable de Moises, li va tocar un sobreesforç. Se’n havia d’encarregar del joc aeri del serbi. L’allau de futbol, però, havia retrocedit, i semblava que l’Espanyol en sortiria sa i estalvi.
Un magnifica i inesperada jugada d’atac de Roncaglia, feia preocupar encara més als valencianistes, i la marededéu dels desemparats, se'ls començava a aparèixer abans de falles. Cèsar, que s’havia quedat amb la cara de Luis Garcia, no el va deixar rematar en l’oportunitat més clara del partit, quan l’asturià va rebre una pilota claríssima dins l’àrea i va fer de Callejon. I és que per més bo que sigui Cèsar i per més marededéu dels desemparats que s’aparegués, Luis Garcia te prou qualitat i tècnica per rematar sense posar-se nerviós, però no va estar encertat i es va anar escorant cap la dreta fins perdre angle i opció de gol.
Un mal presagi. Un gol perdonat que et deixa mal regust, si be ne veure el minut 90 al marcador, la il·lusió del conformista s’apoderava dels blanc i blaus. Només la decisió d’allargar el partit tres minuts inquietava un pèl. I va ser en l’únic descuit de Moises, que Zigic va arribar en avantatge a una pilota bombada sobre l’àrea i rematava a plaer, sense que Pareja ocupat de la marca de Villa, podés fer-hi res. Ni un punt, i cap a casa amb el cap cot.
Saragossa
Tornen les pors. El partit vinent es torna a presentar com una final, amb la visita del Saragossa. Els rumors de fitxatges retornen i a mi em retornen vells tremolors. Cal anar molt en compte en el tema dels fixatges. D'entrada estem parlant d'un davanter centre. Pregunto, cal fitxar un davanter centre, quan encara no hem comprovat si Ben Sahar, serveix per aquesta posició.
Estem parlant de l'Espanyol, i els que tenim una edat, ja sabem que això de fitxar no se'ns dona del tot bé. Em vénen records de quan fitxàvem paraguaians. La vam endevinar amb defenses com Ortiz Aquino i Ayfuch, ens va sortir prou bé el centrecampista Juvencio Ozorio, però de davanters, res de res. Només Re, que ja l'havien provat a Elx i Can Barça.
Llavors recordo aquell estiu de 74 quan ja ens havien venut la història del fitxatge d'Edstroëm, i vam acabar amb Aslund, una versió sueca del totxo cimentat que fabricava l'Asland a Montcada.
Canelons?
I llavors no cal anar tant lluny...ja tremolo quan sento la procedència dels darrers fitxatges GyE de Jujuy (com el ós iogui), Tiro Federal, Deportivo Morón, Arsenal de Sarandí. Ara aquest tal Stuani de l'Albacete, és del departamnet Uruguayà de Canelones.
A veure, és que no som capaços de trobar coses menys rebuscades. De Collbató, de Manresa, de Tremp, de Buenos Aires o Montevideo, de River o Peñarol. Collons! Ja tremolo, quan sento que hem de fitxar un “tio” que ve de Sarandí, Jujuy o Canelones. I mees quan tenim tant recents els empatxos de Nadal.
Més serietat i eficàcia. Això cal exigir al cos tècnic, i si no, ja tenim Ben Sahar. Provem si funciona....
Escrit per l'Eugeni Rius
Hi ha partits, que sense altre fet raonable, que la data en que es disputen, neixen carregats de tòpics.
Que si el primer partit de l’any, que si és moment de canviar, que si any nou vida nova, que si tal, que si qual... mai però, per convincents que siguin, superen el més gran dels tòpics, ni la més gran de les realitat. Senyors, això és l’Espanyol. Aquí sempre es pateix, i el pitjor sempre està per arribar.....
A banda de tot els tòpics esmentats, aquest era el darrer partit de Kameni, abans de la seva baixa forçada. Àfrica el crida, i es lògic i just que se’n recordin d’ell. I és més que segur que nosaltres ens en recordarem. Molt difícil serà, que Cristhian Alvarez ens el faci oblidar. No ens queda més opció que confiar-hi, i desitjar-li molta sort.
Ahir era doncs el darrer compromís del porter felí amb nosaltres, i ens va tornar a deixar mostra de la seva qualitat, abans de la Copa d’Àfrica.
L’equip recuperava Forlin, la qual cosa suposava fer caure Victor Ruiz de l’alineació. Tàcticament semblava un encert, si contem en què Emery deixava Zigic a la banqueta, i no eren imprescindibles els seus centímetres.
Tàctica
Pochetino va disposar sobre el camp un equip predisposat a complir una tàctica que inutilitzés el futbol d’atac valencianista, sense el seu cervell Silva, també de baixa. I l’equip va mantenir-se amb gran dignitat sobre el camp, al llarg de la primera part. Els valencianistes no funcionaven, i a la vegada estaven força preocupats pels esporàdics rajos creatius dels blanc i blaus. D’aquesta manera es pot fer el resum de primera part molt disputada, en la qual l’Espanyol va ser l’únic que va poder arribar a marcar un gol, en una magnífica jugada de Javi Marquez. Al descaro habitual, el badaloní es va plantar al llindar de l’àrea i va xutar força bé amb l’exterior del peu, però Cèsar va estar magnífic aturant la pilota. Com en el cas dels blanc i blaus, el porter va estar el millor home dels locals. Cèsar encara recorda una mala nit contra els tres taurons al Bernabeu. Dels taurons només jugava Luis Garcia, i es va quedar amb la seva cara.
De la primera part, només podem afegir-hi una circumstancia arbitral, d’aquelles que marquen els habituals arbitratges casolans. Al minut 35 es produïa la mateixa jugada amb què l’equip va topar la temporada anterior al mateix camp. Si llavors una mà involuntària de Rufete va suposar la segona groga i l’expulsió, en aquesta ocasió la mà intencionada de Albelda, va quedar en no res. Vergonyós. Albelda anava de corcoll amb la creativitat esporàdica de Verdú i Marquez, i semblava cantat que en qualsevol situació, el València podia quedar amb 10 homes.
Allau
L’inici de la segona part, ja va ser una altra cosa, el València va sortir en pla allau, i a l’Espanyol li va costar penes i treballs evitar que Villa comptes amb oportunitats, sempre resoltes per Kameni, o el pal en un dels casos. I va arribar l’hora de incorporar el gegant Zizic, la qual cosa va complicar encara més les coses. L’aportació tàctica, sempre impecable de Moises, li va tocar un sobreesforç. Se’n havia d’encarregar del joc aeri del serbi. L’allau de futbol, però, havia retrocedit, i semblava que l’Espanyol en sortiria sa i estalvi.
Un magnifica i inesperada jugada d’atac de Roncaglia, feia preocupar encara més als valencianistes, i la marededéu dels desemparats, se'ls començava a aparèixer abans de falles. Cèsar, que s’havia quedat amb la cara de Luis Garcia, no el va deixar rematar en l’oportunitat més clara del partit, quan l’asturià va rebre una pilota claríssima dins l’àrea i va fer de Callejon. I és que per més bo que sigui Cèsar i per més marededéu dels desemparats que s’aparegués, Luis Garcia te prou qualitat i tècnica per rematar sense posar-se nerviós, però no va estar encertat i es va anar escorant cap la dreta fins perdre angle i opció de gol.
Un mal presagi. Un gol perdonat que et deixa mal regust, si be ne veure el minut 90 al marcador, la il·lusió del conformista s’apoderava dels blanc i blaus. Només la decisió d’allargar el partit tres minuts inquietava un pèl. I va ser en l’únic descuit de Moises, que Zigic va arribar en avantatge a una pilota bombada sobre l’àrea i rematava a plaer, sense que Pareja ocupat de la marca de Villa, podés fer-hi res. Ni un punt, i cap a casa amb el cap cot.
Saragossa
Tornen les pors. El partit vinent es torna a presentar com una final, amb la visita del Saragossa. Els rumors de fitxatges retornen i a mi em retornen vells tremolors. Cal anar molt en compte en el tema dels fixatges. D'entrada estem parlant d'un davanter centre. Pregunto, cal fitxar un davanter centre, quan encara no hem comprovat si Ben Sahar, serveix per aquesta posició.
Estem parlant de l'Espanyol, i els que tenim una edat, ja sabem que això de fitxar no se'ns dona del tot bé. Em vénen records de quan fitxàvem paraguaians. La vam endevinar amb defenses com Ortiz Aquino i Ayfuch, ens va sortir prou bé el centrecampista Juvencio Ozorio, però de davanters, res de res. Només Re, que ja l'havien provat a Elx i Can Barça.
Llavors recordo aquell estiu de 74 quan ja ens havien venut la història del fitxatge d'Edstroëm, i vam acabar amb Aslund, una versió sueca del totxo cimentat que fabricava l'Asland a Montcada.
Canelons?
I llavors no cal anar tant lluny...ja tremolo quan sento la procedència dels darrers fitxatges GyE de Jujuy (com el ós iogui), Tiro Federal, Deportivo Morón, Arsenal de Sarandí. Ara aquest tal Stuani de l'Albacete, és del departamnet Uruguayà de Canelones.
A veure, és que no som capaços de trobar coses menys rebuscades. De Collbató, de Manresa, de Tremp, de Buenos Aires o Montevideo, de River o Peñarol. Collons! Ja tremolo, quan sento que hem de fitxar un “tio” que ve de Sarandí, Jujuy o Canelones. I mees quan tenim tant recents els empatxos de Nadal.
Més serietat i eficàcia. Això cal exigir al cos tècnic, i si no, ja tenim Ben Sahar. Provem si funciona....
Escrit per l'Eugeni Rius
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
