Quan els gols t'arriben, com quan trobes bolets sense buscar-los, és que estàs en ratxa i que es tracta d'una bona temporada. Si això passa en el joc del futbol, segurament també coincideix en un mal moment de l'equip contrari. I és que l'Espanyol passa un mal moment......
Ara fa un any, aquest equip ens impressionava amb una manera de reaccionar totalment inhabitual. Les primeres lesions d'una temporada que resultaria nefasta des del punt de vista mèdic, van passar totalment desapercebudes, en matèria de resultats. A tots ens sorprenia que els substituts, per joves i inexperts que fossin, no baixaven el pistó el més mínim, i l'equip es mantenia a la part alta.
La primera tongada de lesionats d'aquesta temporada no se supera de la mateixa manera. Estic convençut que el planter continua generant diamants en brut de gran vàlua. Però algunes posicions, semblen ara com ara molt difícils de substituir.
Recanvis a punt?
Em referia fa una setmana, i em toca tornar-m'hi a referir, que sense Javi Màrquez, , equip no havia guanyat cap partit a primera divisió. I n'estic segur que jugadors com Cristan Gómez, poden prendre el relleu. Conduir un equip amb total responsabilitat és una tasca possiblement massa difícil per a un debutant. I segurament Cristian està prou preparat, però a mi em va semblar que en els seu debut a casa no va tenir l'ajuda dels seus companys. Ni va tenir la atenció dels companys, ni ell sol va saber portar el control del joc de l'equip, i menys quan a l'Espanyol li tocava dominar. Va donar més la impressió que els seus companys no estaven acostumats a ells, que no pas que ell no estigués a punt per a portar el joc.
En aquesta manera dubitativa de dominar el partit, l'equip topava amb una colla que portava apresa de lliçó de provar de fer sonar la flauta. El poc lideratge del centre del camp perico, només trobava en un Weiss super-actiu alguna espurna que fes pensar en la possibilitat de recollir algun fruit o fonc per a emportar-se al cistellet.
Però ves per on que el primer en estrenar el cistell va ser el que ni buscava, ni sabia buscar. Imagineu a Héctor Moreno entrebancant-se amb un bolet dolent, metzinós, i mentre tant, aprofitant l'ensopegada un tal Lamah et clava el 0 a 1. Un bolet aïllat, però contundent.
Més que metzinós, al·lucinògen, el mal pas dels blanc i blaus, el va portar a reaccionar amb massa demora. I jo em pregunto, si cal més d'un quart d'hora (el descans de la mitja part), per a l'acte de donar-assimilar una ordre tant evident, com que cal jugar de manera més explosiva i constant per a superar un equip que no ja a res, és que entrenador i jugadors no parlen el mateix idioma.
I és que va caldre començar el segon temps per a veure a tots els jugadors posar-hi les ganes i la decisió de Weiss. I això es va palpar en els 4 minuts que van transcórrer fins que Nekounam ens clavava el 0 a 2. L'home també es va trobar un bolet, que la resta de “buscadors” s'havien desentès per a collir-lo.
Tot seguit, i amb molt més desànim es va continuar jugant amb més empenta, encara que la pressió era massa gran.
I Àlvaro Vàzquez, no trigava gaire en trobar el seu bolet. Ell si que el buscava, però no va fer altra cosa que aprofitar una badada dels “buscadors” navarresos, per a encertar amb el seu rovelló. El 1 a 2, ens feia creure a tots, que la remuntada era possible.
Verdú i Weiss combinaven amb encert entre ells i amb els seus companys, que amb l'entrada de Thievy i Baena, semblaven més espavilats i generosos, que Romaric en el paper de boletaire gasiu que vool tots els bolets per a ell.
Però una i altra vegada quedaven aturats davant una “bardissa” punxeguda que només va ser a punt de ser superada en una ocasió, en què el de la badada, en el bolet d'Àlvaro, va estar excepcional evitant un nou bolet al cistell blanc i blau.
L'acumulació de targetes per a un “boletaire” navarrès, anomenat Satrústegui (com aquell devanter donistiarra que vaig tenir l'honor de lesionar*, a la pista de ball d'una discoteca a la vigília d'un real Societat-Espanyol, l'11 del 12 del 82, que vam guanyar 0 a 2 amb gols de Murua i gran actuiació del "negro" Giménez" (com podeu llegir en aquesta emeroteca del diari monàrquic, conservador i de dreta inflexible) http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1982/12/13/pagina-33/32965695/pdf.html . I és que els que no sabem ballar trepitgem amb força mala llet) deixava els blanc i blaus amb un home més al bosc per a girar la rivalitat en els cistells.
Ni així es va arreglar la cosa. No es va poder solucinar a curt termini.
Caldrà comprar-ne
A llarg termini, ni se sap. És costum entre el boletaires que tenen mal dia, posar-hi solució posant-se la mà a la cartera, i a peu de carretera comprar una caixeta o cistell, als que ofereixen una mercaderia per a posar solució a la mala jornada.
Ja ho saben el directius blanc i blaus, si volen maquillar l'aspecte del cistell propi, encara tenen una oportunitat. Rascar-se la butxaca i comprar. Bolet o boletaire. O fer-se amic del que organitzen “el cotarro”, per a gaudir dels beneficis arbitrals o televisius, per tal que no obliguin a l'equip a passar per l'embut i acceptar jugar dos partits en 48 hores.
Aquesta és la darrera putada que ens han fet els “follets del bosc”. I mira que seria fàcil provar de experimentar cosetes d'aquestes amb els de la “central lechera” o l'equip hispano-suís.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
* Satrústegui http://www.bdfutbol.com/j/j3352.html ja estava lesionat de lligaments creuats des de feia algunes jornades i era en procés de recupració, però a partir de la trepitjada ja no va jugar mai més a nivell alt. La temporada i la següent klla va passar en blanc. Es va arrossegar pels camps dues temporades més a mig gas http://es.wikipedia.org/wiki/Jes%C3%BAs_Mar%C3%ADa_Satr%C3%BAstegui com a suplent de Uralde, un altre gran aficionat a la discoteca Bataplan de la Conxa donostiarra
