La sort dels eliminats

Espanyol 1 – Mallorca 0

Com podríem dir en un mallorquí salat: S'Espanyol va rompre es malefici de sa Copa. I posats a trencar, aquest inici d'any, els blancs i blaus han deixat enrere aquell mal astruc i pèssima profecia d'alguns vidents que ja s'han pres per costum d'advertir que l'Espanyol no suma un punt passat reis. Sis partits sense perdre són una bona resposta dels de Pochettino, que d'alguna manera o altra ho han d'estar passant malament després de la desfeta de Miranda i les lesions que condicionen tot el futbol d'atac.

No deu ser gens fàcil tornar a la feina després d'haver fet el més estrepitós dels ridículs a l'eliminatòria de Copa. Una feina, més psicològica que res, els ha de tornar a posar a punt. La rumorologia sobre els fitxatges, més que necessaris, per afrontar la segona volta, també despista.

Amb tot això l'equip va sortir molt travat. Un futbol que no anava enlloc, amb Rui Fonte al lloc de Thievy, i només una gran passada de Romaric a l'espai, que Rui no va endevinar a segur la seva ratxa d'haver marcat en els tres darrers partits, va estar un avís. Poc després el Xori Castro feia de les seves, i Kiko responia amb la solvència demostrada des que és titular.

Visca la sort

Però la jugada clau i més tonta del partit -i gairebé de la temporada- posava el 1 a 0 al marcador. Weiss intentava buscar el perill a l'àrea contrària i era desplaçat de mala manera per un defensor que va tenir la mala sort de topar amb Aouate, quan aquest ja tenia la pilota, i se li escapava. L'espavilat eslovac l'aprofitava i marcava davant la incredulitat de tiris i troians.

I poca cosa més a la primera part, l'equip va seguir jugant a no res per arribar amb l'avantatge al descans.

I més sort

Sense temps a demostrar diferents intencions de l'un i l'altre equip, la segona part va tornar a començar amb una mostra de la sort que l'Espanyol va tenir a la nit. Rui s'internava per a marcar el segon i Aouate li prenia la pilota. L'arbitre la va cagar del tot, entenent que havia fet falta, quan en realitat el contacte havia estat posterior a la pèrdua de pilota. Com darrer defensor, era expulsat. Els illencs quedaven amb 10.

La falta era ben executada per Weiss i s'estavellava al pal, el rebot no va ser aprofitat per tres vegades. Raul i Rui Fonte feien tres “mistos” consecutius. Per sort dels mallorquins, a prop no hi havia pólvora, i la cosa no va passar d'aquí.

Caparrós, també tou per l'eliminació de copa, va ordenar els seus atacar sense complexos, i en realitat van completar un segon temps amb 10, immensament millor que els primer temps amb 11. Pochettino va voler aprofitar la circumstància per a guanyar en possessió, i posava Cristian Gómez en el lloc de Forlín.

El partit va entrar en una fase, en què li vaig perdre l'atenció. A casa hi havia coses més importants i vaig estar preparant uns llobarros per a enfornar. No me'n vaig adonar de gran cosa. Galan deuria fer un seguit de les seves pífies habituals, i el públic es va començar a posar amb ell. Xiulets i algun aplaudiment de suport, mentre el Mallorca anava ganyant terreny.

Efecte Kiko

El meu següent contacte amb la realitat futbolera de la nit, és la visualització d'un immens partit de Kiko Casilla, que va aturar alguna pilota inceïble. Més tard i uns quilòmetre més al sud, es va poder constatar que n'hi ha una colla que dimecres es van enriolar tant amb la nostra desgràcia, que deuen estar ennuegats i s'han apuntat als empats. Els hispano-suïssos ja tenen el Madrid a set punts. L'Espanyol continua en posicions europees i la setmana vinent té un difícil enfrontament a San Mamès. Hauria estat bonic jugar-hi tres vegades seguides amb els biscaïns, però el somni de la Copa, es va acabar a la riba de l'Ebre.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Renúncia al 9

Espanyol 3 – Granada 0

Renúncia al 9

No sé si la meva primera impressió és l'encertada o un pèl agosarada, però diria que tot un partit decisiu de Primera, com el que va enfrontar l'Espanyola al Granada, va ser una mena de banc de proves per al partit de tornada, de quarts de final de la Copa contra un Mirandés de 2aB.

I Pochettino la va tornar a encertar. Si senyor. Si no tinc prou davanters centres -3 de lesionats- jugo sense davanter centre.

Se les prometia felices el Granada, però més aviat, la disposició de Pochettino els va descentrar. Posava tímidament en punta a Thievy i un Weiss que cada vegada reculava més enrere, i un mig camp farcit, amb Romaric, Baena, Forlin i Verdú, on destacava principalment la clarividència d'un Romaric, que va resultar el gran assistent de la nit.

Una vegada vista l'alineació, hauria posat la mà al foc que Romaric actuaria tard o d'hora de davanter centre referent. Però, no. La defensa granadina tampoc va acabar de comprendre-ho.

Tot s'hauria encarrilat en el primer quart d'hora, si Baena hagués encertat a rematar una doble ocasió, en fotre fora un gol cantat.

Redempció de Baena

L'Espanyol combinava, i Dídac era ben a punt de tornar a marcar un gol similar del de Copa contra el Córdoba. en aquells minuts que per sempre quedaran en la nostra memòria.

Baena però, es reconciliava amb els que no li perdonaven la cagada de minut 12, quan al 26 rematava una pilota centrada des del córner per Romàric i allargada per Thievy en pentinar la centrada fins al segon pal, on el malagueny la clavava.

El Granada s'espolsava la pressió inicial, contraatacant amb perill. En dues ocasions Benitez i Geijo perdonaven. El primer era interceptat per un Kiko imbatible. El segon la fotien directament a fora.

La jugada clau i l'emocional

I per a la tranquilitat de tots, Nyom feia una penal força ximple a Weiss. Ximple però indiscutible. Verdú enredava al porter i 2 a 0. Podríem dir que al minut 44, s'acabava de de culminar una jugada que podríem qualificar decisiva per al resultat final. I dic podríem, perquè justament un minut després vaig poder viure en primera persona, la jugada que emocional-ment més ens va influir als qui seguíem el partit des de la primera fila de l'estadi. Amat i Rui Fonte escalfaven per si convenia la seva presència al camp. En companyia del meu fill, que una estona abans ja havia viscut l'impacte emocional de retratar-se amb els jugadors a peu de gespa, vam interpel·lar Rui Fonte, dient-li que si sortia al camp, havia de marcar. El portuguès ens responia convençut que si.

La segona part, amb el marcador favorable, va ser -si cap- un experiment encara més descarat de cara al partit de dimarts a Miranda. Se li va deixar la iniciativa als andalusos, assolint la responsabilitat de crear perill jugant a la contra, sense plantar un “catenaccio” vergonyant. Kiko va respondre bé a algunes bones intencions atacants andaluses. I l'Espanyol tenia les ocasions més clares com una de Dídac en xutar decidit des de fora l'àrea i una altra de Rui Fonte, que havia finament entrat per Thievy, faltant a la paraula que ens havia compromès davant Julio César.

I Nyom?

Per allò de les comparacions, i vist que Galan erra com una escopeta de fira, cridava l'atenció la bona actació del lateral dret granadí Nyom. Quants diners deu costar aquest home? (És un Thuram en brut).

Seguint pensant en dimarts, Pochettino donava descans a Verdú, que era substituït per CGomez.

Finalment Rui Fonte complia la seva promesa i marcava al minut 34, en rematar un falta magníficament executada per Romaric, que venia rebotada del porter i el pal. 3 a 0.

I per acabar, una passada per a la porta 21 per a observar, contemplar, homenatjar i fotografiar l'estàtua fet a imatge i semblança de Dani Jarque. Bonic. Mirat des de terra, se li assembla prou. Una injecció moral per afrontar els quarts de Copa, a la tornada a Miranda.

I el seny?

Esperem joc net. Quan l'entrenador Couso era a Guijuelo, ja ens va jugar una mala passada amb mànega d'aigua inclosa, per a un Espanyol “B” que va veure espatllada la seva promoció. Una mica de sort, per a ajuntar al seny, de cara dimarts.

I si de seny hem de parlar, cal que la virtut arribi a la directiva i incorpori un davanter ben aviat. Contra el Ath. Bilbao a semis, no podem jugar sense un davanter centre que faci suar Amorebieta i inquieti Bielsa amb un malson.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Típics tòpic a desmentir, alliberar i difondre

La fiabilitat dels números i l'exactitud de les matemàtiques, a banda de lliurar-nos d'altres creences, complexos i manipulacions, ens poden ajudar a entendre la realitat i com eina infal·lible a desmentir tota mena de llegendes i creences que no fan altra cosa que tergiversar la realitat.

Alguna vegada ja m'he referit a l'escassa fiabilitat, per pur empirisme, d'algunes estadístiques que de només sentir-les et posen de mala llet. Aquella que assegura que en el nostre planeta, ens toquen cinc dones per cada mascle, m'ha tingut més d'una vegada capficat. Qui es beneficia de les que a mi em toquen? Quina mena de dona és aquesta que sense conèixer-la em fot el salt? Un seguit de preguntes que ben aviat poso en dubte per increïbles.

N'hi ha d'altres de ben properes, i en el àmbit polític que per exemple asseguren que els nuclis de immigració dels anys 60 i 70 (allò que de vegades s'anomena de manera despectiva, xarnegada) són un banc de vots per al PSC-PSOE. I quan analitzes els resultat veus amb quina habilitat i pesquen d'altres com el mateix Mas, o fins i tot se li dona la volta com Albiol a Badalona.

També ens han explicat, i segueixen explicant que Vic és paradigma de la integració immigratòria i resulta que és on més vots treu la Plataforma xenòfoba.

Un altre mite, avivat pels mitjans de comunicació és la presumpció “fascistoide” de tot el que envolta l'adscripció i simpaties per al RCD Espanyol.

En les retransmissions esportives de determinats canals, amb determinats interessos, veiem que les graderies del seu estadi són plenes de banderes espanyoles (moltes d'elles pre-constitucionals).

Una presumpció que només pot discutir-se, si se'n és coneixedors. Molt aficionats que freqüenten l'estadi, asseguren que les maleïdes banderes, són més aviat poques i que ens són d'altres les majoritàries. Un article publicat dies enrere a internet ho aclaria, afegint d'altres exemples sobre la diversitat dels seus seguidors

http://www.naciodigital.cat/noticia/38214/estelada/blanc-i-blava

Es va comprovar durant la darrera copa de a UEFA "malmesa" en el partit que retransmetia la televisió alemanya (sense intenció manipuladora) al camp del WBremen, que només va mostrar senyeres que guarnien l'espai de l'aficó perica.

Durant el passar derbi va caldre esperar l'endemà per a veure una pancarta en què hi havia referències poc honorables a l'equip rival. La televisió no ens ho va ensenyar

http://madrid-barcelona.com/2012-01-09/el-valor-de-tener-valores-en-el-mas-que-un-club/

I un dels tòpics més escoltats els darrer anys, basat en una gran mentida, s'ha de desprogramar del cap de la gent. El tòpic diu alguna cosa així com que l'Espanyol només corre el dia del derbi, i que a més té certa habilitat en fer tot el contrari contra el Real Madrid.

L'equip blanc-i-blau porta 17 temporades ininterrompudes a Primera divisió. Durant aquests anys els enfrontaments contra aquests equip en camp propi han aportat aquests resultats.

temporada BARÇA MADRID

2010-2011 1-5 0-1

2009-2010 0-0 0-3

2008-2009 1-2 0-2

2007-2008 1-1 2-1

2006-2007 3-1 0-1

2006-2006 1-2 1-0

2004-2005 0-1 1-0

2003-2004 1-3 2-4

2002-2003 0-2 2-2

2001-2002 2-0 2-1

2000-2001 0-0 1-2

1999.2000 1-1 0-2

1998-1999 1-2 0-0

1997-1998 1-1 1-0

1996-1997 2-0 0-2

1995-1996 1-1 3-1

1994-1995 0-0 1-2

No cal que conteu, el resum és que el Madrid ha estat derrotat 6 vegades i el Barça 3.

El que us deia, la fiabilitat dels números per sobre dels tòpics.

Escrit per l'Eugeni Rius

Una altra lliçó ben apresa

Sevilla 0 – Espanyol 0

Quan dimecres el Córdoba ens va ensenyar que després de l'huracà bé la calma, alguna cosa en devia ensenyar. La qüestió estava en superar el pas de l'huracà amb la porteria imbatuda.

Està clar que fer dos gols del no res, és una altra lliçó per a aprendre, practicar i posar en solfa.

El partit del Sànchez-Pizjuan no era una feina fàcil, tot i que els darrers anys s'hi ha fet bons partits. Personalment tenia certa esperança, que com en el cas de Manzano, hi hagués una predisposició entre els jugadors del Sevilla, de fer-li el llit a Marcelino. Es deia que era a la corda fluixa.

Pochettino, no es pot dir que estigués disposat en plantar-li cara amb tots els seus efectius. El cansament acumulat i “la pastanaga” de la Copa, tiben fort. Tampoc es pot dir que el de Murphy, no estigui acostumat a fer jugar una gran diversitat de jugadors per necessitats més imperatives.

Tenir uns jugadors sense permís per jugar i d'altres de cansats i lesionats, no era prou fatal. Dimarts hi torna a haver partit, i allà no s'hi pot fer el ridícul, a banda de la llaminera possibilitat de classificar-se per l'Europa League , sense excessiva complicació. Les rotacions no semblen problema vital. No comptar amb Cristan Àlvarez, Romaric, Héctor o Sergio G, a banda de Javi Màrquez, Mattioni......banal.

Groc groguet

De color groc, com la pilota (no sé perquè de vegades els àrbitres tenen manies més injustificades) els de Pochettino va sortir al camp a veure com és de renovat el Sevilla, amb Reyes de propulsor.

El color groc no implicava possessió de pilota, i ben aviat es va veure que la bimba era per a ells.

Els andalusos van acorralar l'Espanyol en un continuo joc d'atac que arribava amb facilitat a l'àrea d'un magnífic Kiko Casilla. Dídac, no podia amb Navas, Galan en la ratxa fallona habitual, Forlin espitós com sempre i, això si, Raül Rodríguez excepcional, campejaven com podien l'huracà del Guadalquivir.

Al mig del camp Baena i Javi Lòpez, amb prou feina veien pilota, i Verdú quedava mig anul·lat, Trochowski feia la resta. Thievy, Rui i Àlvaro quedaven mig inèdits, si no fos que les poques pilotes que rebien, creaven perilloses combinacions miocàrdiques, com la que protagonitzava Bifoumà al minut 32, i que Varas solucionava com el millor dels “palops”.

Lectura encertada

En mig d'una situació de pre-naufragi, Forlín i Dídac rebien targeta, per ben poca cosa. Intuïa que a la segona part, Pochettino hi posaria remei amb canvis tàctics i preventius.

Però no, Pochettino va fer de nou a lectura encertada. L'huracà havia d'amainar i per si sol, fer-se enrere.

Només va fer el gest de donar repòs a Thievy, donat pas a un Weiss, perillós, elèctric i individualista com sempre, que protagonitzava algunes jugades de mèrit i altres de “xupon”. Poc a poc l'equip prenia el control, recordant aquell partidàs de fa un any, en què Dídac, Baena i Víctor Ruiz van lluir pel damunt de tots. A Dídac i Baena, se'ls afegia un Forlín millorat, a banda dels “infalibles” Raul i Verdú. El Sevilla ja no feia por per l'Huracà i el comandament de Reyes. Podien fer por amb Navas, Kanouté i Peroti, però en realitat tot plegat era una caricatura dels que tant ens havia acollonit el primer temps. Podien marcar, però per pura sort. I per contra, mantenia la confiança que Àlvaro els podia donar un ensurt abans d'acabar.

Si a banda de les intervencions de Kiko. Hi va haver alguna jugada clau del partit, la va protagonitzar Trochowski a la meitat del segon temps. Amb una groga acumulada, va merèixer la segona, que hauria donat un altre caire al partit.

Atureu els tòpics

A la fi, repartiment de punts entre dos equips de la part alta que continuen empatats. La diferència està en la copa. Dimarts “santornem-hi” a Cornellà cal marcar les diferències entre un equip de nivell europeu i un de caire provincial. No cal, ni convé refiar-se. Com no cal creure's alguns tòpics que situen aquesta eliminatòria com un tràmit fàcil. Aquesta setmana publicarem una reflexió sobre d'altres tòpics que amaguen greus mentides. Atents.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Un altre Raül per a les grans ocasions

Espanyol 1- Barça 1

Dels diferents candiats a suplir la mala esturgança que representen els colors blanc i blaus, per als culers, n'hi ha tres que comenecen a destacar per mèrits propis com a substituts de l'inefable Tamudo. Àlvaro, Thievy, i Raül (l'altre Raül) Rodríguez, especialment, competeixen tot fent mèrits.

Si ara fa un any, les especulacions periodístiques van aconseguir desarmar i desactivar les intencions blanc-i-blaves de disposar un futbol pressionant per enfrontar-se l'etern rival, en aquesta ocasió es van quedar curtes. Que si Kiko Casilla d'extrem esquerre. Que si Romaric en punta. Que si JLopez al lateral. Que si Galan a la graderia....Pochettino va fer la gran pensada de donar descans a Galan (molt fallon a Córdoba) i va posar un defensor molt més compromès, com ho és Jordi Amat.

La sorpresa, no va venir concretament en la presència d'Amat, si no en el fet que el maresmenc acabés jugant a l'eix defensiu, i fos finalment Raül Rodríguez qui passés al lateral. Rodríguez va ser de llarg el millor de la nit, barrant el pas al xilè "meravelles" i a qualsevol objecte que ho intentès per la seva banda. Només Valdés, mol encertat a sota els pals li va fer ombra.

Si Rodríguez i Valdés van ser els millors, es podria resumir dient que els homes que van desactivar l'allau de futbol del dos equips, que van buscar descaradament la porteria contrària, van estar els defensors.

I ben aviat en van donar mostres. Valdés treia -jo diria que des de dins de la porteria- una rematada de cap de Verdú, quan encara no havien passat 5 minuts. Un pilota recuperada -possiblement una de les claus del partit- permetia a Verdú iniciar una jugada amb pilota cap a SergioG dins l'àrea, que el mateix "firisney" centrava per a què el "geni de l'eixample" rematés de cap. Valdés salvava, però queda inhabilitat dins la porteria. Verdú rematava el rebot, i Piqué sota els pals la treia com podia. Quina llàstima!

I és que les recuperacions de pilota, d'un i altra equip van estar constants en el joc del mig del camp d'un i altra equip. Com a conseqüència d'aquesta afició a "birlar carteres", podríem dir que no havíem vista en els darrers 4 anys cap primera part, en què el Barça hagués perdut tantes pilotes, ni amb tanta feina dins de la seva àrea.

Valent Turienzo

Bé hauríem anat, si no fos que després d'una fase d'errades continues a la sortida de la pilota dels blancs i blaus, s'hagués traduït en el 0 a 1, de Cesc, aconseguit en rematar de cap una centrada d'Àlves. Una bona rematada, amb el consentiment d'uns defensors que el van deixar sol, i un Cristian que va reaccionar tard. A més, pocs minuts abans, l'àrbitre havia gosat anul·lar un gol al Barça en sancionar una "mà de Déu" i el "Déu que el va parir". Valent aquest Turienzo.

L'Espanyol gaudia de moltes més ocasions que un Barça "curtcitcuïtat", al llarg d'un primer temps en què tot i perdre com el dia del Madrid, l'Espanyol va agradar molt. Només hi posaria la pega, sense donar la culpa a ningú, de la poca participació de Weiss en l'evident "huracà" de joc ofensiu i elèctric dels pericos, que van tenir en Verdú, Romaric, Sergio i sobretot Thievy, els homes més destacats.

He de reconèixer, que em va semblar una errada posar Thievy en lloc d'Àlvaro, però a la fi, la decisió de Pochettino em va semblar encertadíssima.

La segona part, va començar de manera similar que la primera. JaviL entrava per Weiss, el que semblava una manera descarada de recular, Aquesta reculada, es manifestava més clarament per una actitud de cansament dels pericos, que pel fet del canvi. Un Barça més sencer, no gaire més, prenia les regnes del partit sense arribar a incomodar la porteria de Cristian.

El nen prepotent

El meu fill em va fer notar una llarga jugada d'atac dels blaugranes, amb una triangulació Alves-Puyol-Piqué. "Papa, però aquests no són defenses?" Vaig respondre com vaig poder allò de l'anomenat futbol total. Però em servir per aprofundir una reflexió que havia fet a la vigília. Mai m'han agradat els nens, egoistes, acaparadors i prepotents, que en redactar la carta als reis, ho demanen tot. Que si Madelman, que si excalectric, que si mecano, que si el barret del Rin-tin-tin, que copa, lliga i xampions.... i aquest em sembla que és el gran defecte del Barça del Pep. Amb el greuge que la carta als reis dels nens prepotents no és excloent, i en canvi els desitjos blaugranes si que ho són.

Cridava l'atenció entre el nombrós públic de la graderia, una dona de faccions orientals amb mascareta. Per ignorància, segurament, devia anar protegida de grip aviar en saber que jugaven el camp del periquitos.

Del relatiu allau de futbol "tiqui-taca" de rondos infinits, que no van enlloc, els culers només van donar sensació de perill en una falta al llindar de l'àrea que li va costar la groga a Raül. A les habilitat de Xavi, en el llançament s'hi van ajuntar un seguit de pantomimes, en que diferents jugadors blaugranes feien una coreografia caganera dins l'àrea petita, que possiblement han après en algun vídeo d'aquells que Guardiola els passa abans dels partits.

Un altre fet preocupant, es produïa a deu minuts del final. Poc després que Pochettino prengués la decisió de donar descans a Romaric, posant Àlvaro sobre el camp, i la por a la defensa culera, Cristian es lesionava tot sol. Casilla entrava fred al camp. L'Espanyol es quedava sense porter "blanc" per a la Copa, si el comitè no perdona Casilla.

El Barça, semblava un xic empiocat. No combinava amb facilitat i de tant en tant, l'Espanyol contra-atacava fent trontollar la relació epistolar del Pep amb els Reis Mags.

Però els ànims no dequeien, i l'equip s'atrevia a passar sovint la ratlla de mig camp, per posar nerviosa la culerada, L'àrbitre s'empassava algunes faltes dels hispano-suissos a prop de la seva àrea. Thievy robava una pilota dins l'àrea i l'àrbitre el sancionava. Els públic s'escalfava i una llauna de Coca-cola Zero, entrava al camp. L'àrbitre se'n va preocupar i Forlin el va fer cabrejar de valent, tot fent-li broma sobre la procedència i el destí d'una beguda tant "ligth".

Desencerts de Turienzo

I en un d'aquest atacs no aturats per faltes no assenyalades, un centrada des de l'extrem dret del "crack" del partit Raül, era pentinada per Thievy i rematada dins per Àlvaro, que contra l'etern no va fallar. Quedaven quatre minuts de temps reglamentari.

La cirereta final la tornava a posar Raül, per no dir Turienzo. Li clavava Forlín la groga que li devia encara de la Coca-Cola Zero. No assenyalava una mallada a Thievy a punt d'entrar a l'àrea i a la jugada següent un Piqué deseperat jugat d'Alessanko, estavellava una pilota al pal. Ja era temps afegit i el rebot anava a un magnífic Pedro que l'estavellava contra el braç esquerra de Raül. Penal clar, que Turienzo tampoc va veure. El seu assistent, encara menys. Els culers es queixaven amb raó i els pericos celebraven eufòrics un empat que ja no esperaven.

Un puntet que no està gens malament i un sabor de boca excepcional, davant la compromesa visita de dimecres. El principal problema és, de nou, remuntar el gol i escollir porter. Si el Comitè no perdona Casilla per un penal que no era, i una expulsió que tampoc, caldrà fer debutar Kameni o Dinu. No sé quin és el nivell de relació i compromís entre Kameni i l'equip, però si n'estan segurs millor fer debutar el romanès. De fet, segur que ha jugat més partits amb Amat, Raül i Dídac, que no pas Kameni.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius