dilluns, 28 de setembre del 2009

Espanyol 0 – Xerès 0

Fluix, fluixet

Ni l’embranzida de la bombonera que dimecres passat va permetre aixecar un d’aquells partits que a Montjuïc es perdia si o si, ni el fet que el Xerès no li foti un gol a l’Arc de Sant Martí, van ser arguments suficients per tirar endavant un partit molt. Un partit amb un excés de passades horitzontals. El pitjor de l’era Pochetino, a casa, i en el que evidentment es va enyorar els veterans.

Els primers 10 minuts del partit va semblar que tot plegat seria bufar i fer ampolles amb el futbol alegre a què ens volien tenir acostumats. Amb tota seriositat es podria afirmar que si Callejón executa al minut si la millor jugada de la davantera blanc i blava, hauríem vist un partit molt diferent. Però també amb tota sinceritat cal reconèixer que l’Espanyol no va merèixer emportar-se el partit.

Doble 1

A l’equip se li va encomanar el joc gasiu dels andalusos, que no es va permetre ni la més mínima alegria, tot i la seva procedència indissimulable. Al llarg d’un quart d’hora llarg (del minut 11 al 27) l’equip no trepitjava l’àrea andalusa. La pilota arrencava del darrera amb lentitud i de la meitat endavant en mostrava imprecisa per un excés de velocitat. Verdú, el doble 1(11), no acabava d’organitzar aquell futbol que ens va enamorar a Riazor. Callejón tampoc acabava d’aportar amb la seva qualitat, el perill de les jornades precedents. Luis Garcia era a la banqueta i l’estona que va jugar no va convèncer.

La defensa i el porter van jugar una primera part molt plàcida, sobretot els darrer 35 minuts. I a la segona part la cosa no va canviar. Semblava que el Xerès estava més acorralat, però a base d’una pressió blanc i blava, que abusava dels canvis de joc de banda a banda, que tant bé van anar als gols de dimecres passat. Tot es perdia en el futbol horitzontal i amb canvis arriscats, que a peus d’un o altra, sempre es malmetien.

Canvi més descarat

Pochetino va intentar donar una volta a la rosca amb Luis Garcia i Ben Sahar, que finalment no va poder afrontar el Yom Kipur amb una alegria. Eren canvis comprensibles, però no prou arriscats. Després calia fer entrar a Javi Márquez, però no en un canvi natural, si no arriscant. Entrant per Roncaglia, i mostrar de manera descarada que s’anava a pelpartit. Possiblement, un canvi com aquest hauria estat tant benvingut pel públic, que s’hauria abocat encara més amb l’equip el darrer quart.

Poques oportunitats va acabar tenint l’equip. De fet a la segona part, va ser el Xarès qui va estar-hi més a punt, de no ser pels reflexes de Kameni. Ahir " excepcional " , amb l'ajuda del travesser, en la seva única intervenció.

Tornem a tocar de peus a terra. Evidentment no som tant temibles com a Riazor, ni desitgem, que tant figaflors com davant el Xerez. Com va passar abans amb altres equips, l’Espanyol passarà a la història d’aquests clubs com el que li va permetre puntuar en estrenar-se a primera. Pochetino ha de fer molta feina aquesta setmana per recuperar la confiança del grup, i començar a determinar com posa a la pràctica aquella combinació joves-veterans que va prometre fa uns dies. Jo també sóc dels que creuen que cal donar el timó als joves, però sense arraconar els veterans. Encara que sigui al darrer quart d’hora, hi ha veterans capacitat per aixecar partits com el d’ahir i s’ha d’aprofitar.

No aprenen

Acabar només amb un comentari més dedicat a la culerada. Des d’aquí sempre ens queixem del tracte desigual que els dos equips de la ciutat tenen en mans dels àrbitres i dels mitjans. El Weligton que ha agafat fama, ja va donar una classe magistral de barroeria i va encetar una tangana dimecres passat a Cornellà, i ningú en va parlar. Ves per on, ara l’han descobert......Van davant i juguen molt, però aquest tema no se supera.


Contracrònica: Eugeni Rius

dimecres, 23 de setembre del 2009

Estrena de l’efecte Cornellà

Espanyol 2 – Màlaga 1

La il·lusió generada per la bona pesca aconseguida dissabte a Riazor, va fer veure les coses clares a Pochetino. Volia premiar a l’equip que va jugar sense complexos. S’havien guanyat la confiança de tots.

Entrenadors amb diarrea crònica no ho haurien suportat, i si hagués convingut haurien posat sobre el camp a Tamudo lesionat, Lacruz o el seu avi Matusalem. Pochetino domina la situació. Encomana confiança.

Amb quinze dies de retard, la lliga ha començat.



El Màlaga és un equip incòmode. Ben construït. Incòmode. Amb el marcador a favor, sembla difícil de guanyar. Cal superar-lo amb brega.

I tot just començar el partit ja va estar a punt de marcar. L’Espanyol també amb una gran rematada de Coro, que Munúa va desviar en una mostra de reflexes impressionant.



Salt de jerarquia

L’Espanyol tornava a ser l’equip que no rifa la pilota. Que la condueix des del darrere, amb la sortida de Pareja i Forlín. Les sortides dels argentins, però, se saltaven sovint la jerarquia organitzativa de l’onze. Uns Luis Garcia i Callejón molt participatius, rebien directament la pilota “fent el salt” a Verdú. I no és que la qualitat del joc se’n ressentís a l’extrem, si bé no s’hauria de repetir en pròximes jornades. Menystenir Verdú d’aquesta manera és un luxe que no es pot permetre. L’equip hi anava. Jugava. Però un joc un pèl “sosset”. Hi faltava sal i pebre. Possiblement wassabi.



Per acabar d’espatllar-ho, Fernando feia un gol de sort al minut 28. Feia una de les seves jugades de mèrit per la dreta. Rematava amb l’esquerra i Forlin en el tall, desviava una pilota inapel·lable. La cosa es posava coll amunt. 0 a 1.



Fernando i sobretot Duda sobresortien en el compacte equip andalús. A l’Espanyol, Coro era l’home més combatiu i amb menys sort.



Convenia posar-hi una mica de fe. Es presumia una segona part de molta pressió. Però convenia començar el segon temps amb un futbol d’atac que esperonés l’afició blanc i blava.



Afluixa el Màlaga

Només començar el segon temps, el Màlaga va poder tornar a marcar en una oportunitat doble. Però passat el minut 50, va semblar que tot aquell equip seriós que havíem contemplat fins aquell moment començava a cedir. No presentava arguments. I d’aquesta manera en una jugada ràpida d’atac Coro condueix una pilota per la dreta i la centra amb precisió al bell mig de l’àrea, on Ben Sahar rematava a la perfecció. 1 a 1.

La bona predisposició dels blanc i blaus a l’atac es completava amb l’entrada al camp de Ivan Alonso i Nakamura. El wassabi que faltava.



Els andalusos suplien el mal moment amb joc brut. Iniciaven “tanganes”. Perdien temps....i ressuscitava el Callejón de Riazor. Conduint una pilota la centre del camp, feia una canvi de joc des de l’esquerra en veure Nakamura desmarcat. El japonès al primer toc cedia l’esfèric a Ivan Alonso, que al més pur estil Messi, clavava un golàs. 1 a 2.



Quedaven 10 minuts i toca patir com a Riazor. I com allà, Roncaglia sortia a tranquil·litzar i sense saber-ho a tapar el forat que deixava un Forlin que abandonaria el camp ensangonat, als darrers moments.



Del 5 al 10

Sis dels nou punts desitjats aquesta setmana de la Mercè, per no oblidar els orígens barcelonins del club. Quatre jornades és encara molt poc temps per analitzar la situació. Un any més sembla evident que hi ha mitja dotzena llarga d’equips clarament inferiors a l’Espanyol, i 10més de característiques similars. Al gra, l’Espanyol ha de lluitar per assolir confiança en una posició entre la 5 i la 10, sense renunciar a res i sense caure en els patiments endèmics quan residíem a Barcelona.

Escrit per l'Eugeni Rius

Torna el futbol. Imperfecte

Espanyol 0 – R.Madrid 3

Diu que l’esperit de vi va bé per a les ferides. Em disposo doncs a prendre un vodka,per començar a escriure. Un vodka de qualitat, un Permaskaya. Quan jugues contra un rival de qualitat tens el perill de rebre un estrip. El 0 a 3, mostra però un estrip que no reflecteix el que va passar damunt del camp. Caldrà evolucionar molt per sumar els punts que donaran fermesa, conjunció i ens convertiran en equip normal. Esperarem.



No sé si cal repetir que els aficionats que van voler veure el partit per TV, es van trobar que si no t’avens a les ofertes televisives pro-Barça i pro-Madrid, i el teu equip juga contra aquests equips, només pot anar al Bar. Encara sort, si te’n vas a un bar amb bones tapes.... El partit es tornava doncs a presentar gris.



Poca sort



Tret de l’ensurt de Metzelder al minut quatre, quan a la sortida d’un córner li va quedar la pilota als peus a l’àrea petita, i no va saber fer el 0 a 1, l’equip blanc i blau va començar el partit tractant la pilota de manera exquisida, tot i el camp insegur i boterut, i l’absència de Ivan de la Peña. Fins i tot amb alguna ocasió de gol.

També es va poder apreciar el criteri i toc amb la pilota als peus, del debutant Juan Forlín.

Però el gol va arribar abans de la mitja part, poc després que Kameni fes una aturada impressionant a un xut de Marcelo. El gol va arribar en una paret entre Kakà i Granero, en la que Forlín va interpretar el paper de germaneta de la caritat. Granero afusellava tot sol el gol.



Moisès encara va estar a punt d’adreçar el marcador, abans de la mitja part.



Gespa de Sarrià



A la represa, Pochetino va intentar amb l’entrada de Coro i de la Peña, reforçar la voluntat atacant de l’equip. I va semblar que la cosa podia anar així. El detalls de Ivan anaven marcant una nova decoració, que sovint se’n anava en orris per un camp amb la gespa mal arrelada que no semblava gens aliada al joc del calb.

La gespa de Sarrià no va ser mai d’una frondositat admirable. Possiblement el pedaç que s’hi va trasplantar en l’emotiva cerimònia inaugural, no la va afavorir gaire.



Guti



El partit anava prenent un aspecte calcat al de la temporada passada.

Una bona jugada de Kakà, que va fer voltar el cap de Chica, va deixar en safata una gran ocasió de gol de Guti, que comla temporada passada no desaprofitava.



Un Espanyol, amb encara més possessió de pilota que el rival, es presentava descosit ja en el tram final. Ronaldo ho rematava en una jugada en posició dutosa, on feia passar la bola sota les cames de Kameni.



És encara aviat per preveure com serà la temporada. Com reclama Pochetino, no estaria malament posar solució al mal estat de l’herba. Això almenys té solució, perquè fer guanyar centímetres a la tanca defensiva se’m fa inimaginable, possiblement caldria demanar consell a Sarkozy.

Escrit per l'Eugeni Rius
Editat, perdoneu, amb retard.

dimarts, 22 de setembre del 2009

Saba nova. Comença la lliga

Deportivo 2 - Espanyol 3

Fins ara els resultats no havien fet justícia amb el futbol de l’equip. Costava de defensar davant el pessimisme habitual, però el 0 a 3 havia estat excessiu. Les limitacions físiques d’algunes vaques sagrades feien presagiar el pitjor també per culpa del pessimisme habitual. Dissabte passat ja s’havia vist jugar millor a l’Espanyol de Joan Verdú, que el de Ivan de la Peña. Per tant hi havia certa esperança. Callejón, Coro i Ben Sahar també mereixien confiança.





Va ser el primer Espanyol de la temporada que va jugar de la manera descarada quan ho va fer al tram final de la passada. Els homes de davant, Luis Garcia, Coro, Ben Sahar i Callejón, van jugar amb un convenciment i amb una mobilitat, que feien anar de corcoll a la defensa rival. I al mig del camp, el doble pivot Moises i Verdú,amb la solvència habitual de Moises i el seu soci calb.



Bon Brasil

Vestits de grog com anaven, semblava que veies Brasil. El bon Brasil. I si havia un Pelé, era blanc i es deia Callejón, que després de rebre injustament una targeta groga, com sempre, quan havia estat objecte de penal, rematava al fons de la xarxa, una rematada al pal de Forlín, a la sortida d’un córner. I què dir de Forlin... si fes un pam més faria història. I en companyia de Pareja, esperem que en faci a Cornellà.

El 0 a 1 duraria poc, abans de 10 minuts ens volien fer tocar de peus a terra, quan Valerón feia la seva única aparició per combinar amb un Adrian que en posició dubtosa afusellava la porteria de Kameni, que havia estat excepcional poc abans desviant una pilota impossible.

Però just abans d’arribar a la mitja part, els mateixos protagonistes del primer gol blanc i blau, hi tornaven. Callejón, després de començar una jugada per a l’extrem dret, centrava amb precisió amb l’esquerra al punt de penal, on un Forlín que s’incorpora a l’atac sense complexes, rematava pentinat una pilota excel·lent, mentre feia un moviment de coll que envejaria el més lleig dels cignes.



Afició patidora

Tornava l’optimisme en els pericos, que amb els seu habitual pessimisme, imaginaven una segona part patidora.

Doncs el futbol ras i controlat dels pericos, tranquil·litzava els més pessimistes amb una jugadassa que acabava amb una assistència de David Garcia que sobre la marxa Verdú “encullerava” dins la porteria “deportivista”.

Els futbol, dels percios va continuar mostrant certa solvència fins a 12 minuts del final, quan després de dos “mistus” consecutius, Lassad perforava de nou la porta de Kameni.



Marquesos

L’entrada de Márquez, Marqués i Roncaglia, van ajudar a fer més suportable el tram final del partit, en què els gallecs van pressionar de valent, sense èxit.

Cal felicitar l’equip, i en concret a Pochetino, per recuperar la millor cara de l’equip sense la participació de les vaques sagrades. Pochetino se’n ha assegurat. Ha fet un equip que fa futbol. Que juga amb pilota rasa. Que argumenta futbol. El mateix Javi Màrquez, en l’estona que va ser al camp, va mostrar-se com un home amb un iman als peus, que administra amb criteri i no refusa la direcció del joc.

Arriba un tram bo de la lliga. Dos partits seguits a casa, aquesta mateixa setmana. Si s’espavila,l’equip podria sumar 9 punts en 8 dies, i començar a mostrar ala resta d’equips les seves vertaderes possibilitats. Que així sigui.

Enviat per l'Eugeni Rius