dilluns, 26 de gener del 2009

Valladolid 1 - Espanyol 1 (Jornada 20)

Gairebé igual

Si bé el resultat no es pot considerar del tot negatiu. La tarda a l’estadi de la pulmonia va estar prou nefasta. Futbol carrincló (com sempre), tres lesionats i un seguit de resultats que ens enterren més avall a la classificació.

No es pot discutir, que en certs moments, com en el primer i darrer quart d’hora l’Espanyol va tornar a ser l’equip lluitador i que tantes esperances va obrir entre l’afició perica dimecres passat. Però a la resta del partit, el pessimisme s’imposava. Les clares ocasions que van desaprofitar Goitom i Sesma a centrades de Pedro León (un home a seguir), feien presagiar el pitjor.

Una petita reacció blanc i blava amb una falta amb picardia llançada per Luis Garcia i un clar penal que va rebre l’asturià sense que Medina “Catalejo” se’n assabentés,només van ser un miratge, abans del gol castellà.

Suec
Si ja és prou paradoxal que el tal “catalejo” no les vegi de lluny, ni de la vora, una altra paradoxa de la natura ens va colar el gol. Un suec negre. Goitom. 1 a 0. Amb tot això, Moisés s’havia lesionat i al descans Pareja va patir un mareig, esperem que no estigui embarassat i que dijous, tots dos estiguin a punt pel derbi coper. Això suposava que tot el segon temps calia afrontar-lo, sense dues de les peces claus de l’equip. Si ja no en tenim prou amb les absències de Ivan i Tamudo, a la segona part calia suportar els nervis i armar la reacció amb Lacruz al darrere. Els nervis anaven en augment en veure al minut 10 a Kameni, fer-ne una de les seves.

Sergio Sánchez
Poc a poc, les coses anaven canviant en mig de dificultats com la lesió de Valdo. Entrava Rufette, l’altra perla de l’equip. Una vegada més, va ser en un córner. I de nou el golejador del 2008-09, Sergio Sánchez, el jugador més regular aconseguia l’empat. I d’aquí a la fi, van estar més apunt de sumar tres punts, que no pas de perdre. Esperem la ràpida recuperació dels lesionats. Ja no pel partit de dijous. Diumenge que ve es juga un d’aquells partits que cal guanyar si o si, i possiblement ja podrà jugar Ivan.

Finals
Sens dubte, serà amb Ivan i Tamudo quan es podrà veure de totes totes, el que pot donar de si L’Espanyol de Mauricio Pochetino, un home amb el qual hi estem posant tota la fe. Un entrenador i un psicòleg a l’hora que ha de canviar-li el xip a l’equip, sigui quin sigui el resultat del dijous. Si dijous, aquell dia que el Bar$a juga un de les seves primeres finals.

((Contracrònica d'Eugeni Rius))

dilluns, 19 de gener del 2009

Malaga 4 - Espanyol 0

El preu de la inoperància


Un dels molts tòpics que envolten les reflexions als voltant dels resultat futbolístics, assegura que quan un equip perdona la vida al contrari, sense possibilitat de perdó, carrega amb totes les conseqüències.
Quatre vegades van perdonar els atacants blanc i blaus a la primera part.Posteriorment i quatre vegades, va acabar entrant la pilota a la portria de Kamen. Un nou desastre.

Mané, que ja fa dies que dona la impressió de no saber què fer, ens tornava a sorprendre amb l’alineació que presentava a la Rosaleda. Una sorpresa agradable i possiblement arriscada, era situar a Oscar Sielva al migcentre creatiu. Una altra de molt més arriscada i ja assajada per altres suïcides com Valverde i Màrquez, era situar a Mari Lacruz al centre de la defensa. Ja sabíem que Torrejón es en procés de recuperació, però sempre es millor un rossinyol que una garsa.
Kameni, com el N’Kono dels millors temps i ell mateix, sortia amb calça llarga. Des que el transplantament de gespa és habitual al futbol professional, que no havia vist una àrea petita tant erosionada com la de la Rosaleda. Bé valia la pena salvar els genolls.
Com en d’altres enfrontaments contra equips que vesteixen blanc i blau, com espectador, em va costar una estona acostumar-me al partit. A Màlaga més, ja que les ratlles són força semblants. Els nostres anaven vermells.

Vermells

I els vermells van començar fent un partit acceptable, on el mig camp de Moises i Sielva, controlava després del tanteig inicial, tot i que hi havia força imprecisió a la passada. Però la primera passada bona va deixar sol davant de la porteria rival a Luis Garcia, que va fer una errada “garrafal”. Una, i una altra dos minuts després, en una nova passada precisa que el deixava tot sol. I minuts després Moises i Roman tampoc marcaven en jugades menys clares. Quatre errades. Quatre perdons.

I quan semblava que l’Espanyol s’estava apropiant descaradament del partit, perdonant i perdonant, va arribar el primer gol dels malaguenys. Un combinació de la davantera en què, va semblar que Moises i Sielva, no estaven del tot encertats en les ajudes defensives, es va inaugurar el marcador.

Com a Mallorca

Quedaven deu minuts de la primera part i tota la segona. Però l’Espanyol ja no va tornar a manar. El Màlaga, com va passar jornades enrere amb el Mallorca es va trobar amb una plàcida victòria sense buscar-ho.

L’Espanyol tornava a donar la seva pitjor imatge. Gairebé sempre la mostra contra els equips més fluixos. L’Espanyol del Lacruz “fallón” , del Rufete “fondón”, del Nené que toca i toca cinquanta mil vegades la pilota abans de no fer cap genialitat. I a més L’Espanyol, en què ni Luis Garcia marca davant del porter tot sol. En definitiva l’Espanyol que encara en té per dies de disposar de De la Peña i Tamudo.

Que tremoli l’enemic

Recuperem l’optimisme pensant que encara podem sumar entre 25 i 30 punts d’aquí al final de lliga. Possiblement caldrà buscar un nou entrenador, perquè Mané sembla insegur i sense confiança en els seus jugadors. I si hem de ser optimistes pensem que a més de salvar la lligar, es pot guanyar la copa. Amb el Madrid i el Barça, pràcticament eliminats, és una competició molt oberta i assequible. Voleu més optimisme? Que tremoli l’enemic.

dilluns, 12 de gener del 2009

Espanyol 2 - Almeria 2 (Jornada 18)

Desgavell, esforç i mal menor

Segurament el que els aficionats entenem al voltant de les jerarquies ,les graduacions i els càrrecs en el món del futbol, no tenen res a veure amb la realitat. Si no, expliqueu-me com és possible que el secretari tècnic o com n’hi vulguin dir, hagi pogut estar “marejant la perdiu” durant totes les festes nadalenques al voltant d’un centrecampista mexicà com el salvador del joc avorrit i inoperant del nostre equip. Si resulta que el tal Gerardo Torrado és un migcampista defensiu, com tants d’altres al centre del camp blanc-i-blau.

Expliqueu-me també, com un home amb aquesta responsabilitat, pot haver suportat que durant el ball de fitxatges d’estiu, jugadors com Ibagaza, Luque, Llorente,, Sergio Garcia o Aduriz, hagin canviat de club sense que arribés a acudir-se-li que qualsevol d’ells podia ser un dels homes creatius, puntes o de banda esquerra, que fa mesos que persegueix el club.

Els mals resultats, i segurament tot un seguit de reflexions d’aquest estil, han preocupat als seguidors blanc-i-blaus aquestes darreres setmanes. No sembla el millor moment per a començar a decidir si l’equip podrà salvar la categoria, ni seguir endavant a la copa del Rei. Els fets però, esdevenen ara i el partit a cara o creu amb l’Almeria, s’havia de guanyar, si o si.

Tarda fosca
L’Espanyol va viure una d’aquelles tardes a la que ens té acostumats, en les quals a més de donar la pitjor imatge, les coses no se succeeixen de la manera més favorable.

Sense temps per poder apreciar si l’equip era un altra de ben diferent del que va tornar a fer el ridícul a El Egido, en el llançament d’una falta que s’havia produït de manera semi-còmica, Uché rematava de cap en quedar desaparellat en el marcatge defensiu. Chica va fer caure des de terra, i sense voler un atracant visitant. Encara que involuntària, la falta existia. Com sempre, la punta de mala sort. Sempre mala sort. Quan la tindre a favor?
Seria el gol, o que on no n’hi ha no en raja, però l’equip va quedar com petrificat sense cap poder de reacció. Una sensació gèlida que es va mantenir tota la primera part.

Conjurats
A la segona part, quan l’equip va sortir conjurat, i reforçat amb Roman Martínez, va tronar a rebre una gerra d’aigua glaçada en una rematada, de nou, d’Uche, en una precisa passada i excel·lent jugada de Crusat (si Albert Crusat, aquella rateta en banda esquerra que mai hauria d’haver abandonat Montjuïc).

En aquest cas, la reacció de l’equip va ser quasi magnífica, oblidant fins i tot que no sap jugar a l’atac. Les oportunitats es van succeir i els gols no van voler entrar. Hi havia més voluntat de qualitat. Més corredisses que precisió. I de nou, la visió d’un equip enfonsat.
Em quedo amb la imatge de Rufete. La imatge d’un home amb l’aspecte de veterà, sense una qualitat que despunta i com s’arrossega per una banda inoperant.

Pitjor impossible
L’increïble Pareja, va aconseguir l’empat en el descompte i l’equip va acabar el partit amb una mica més de moral que els darrers sis partits. Però, sincerament creieu que val la pena seguir endavant a la Copa del Rei? Ens aportaria quelcom de positiu “cremar-nos” davant el Barça a dos partits? Si ha de suposar un plus, un rellançament de l’amor propi prescindint del resultat, com ho va ser el malaurat partit de lligat, endavant. Endavant, queda mitja temporada i és de suposar que una millora arribarà, perquè pitjor no es pot anar.

((Contracrònica d'Eugeni Rius))

dilluns, 5 de gener del 2009

Mitja hora de futbol, a canvi d'un punt

Alhètic 1- Espanyol 1


Anar a San Mamès i guanyar un partit fent servir l’arma preferida dels locals: pilota a l’olla i rematada de banya, cap i/o pota, hauria estat gairebé impensable. Una situació del tot impensable. Tant estranya com anar al Bulli a afartar-se frankfurts, anar a missa i acabar repartint hòsties, anar al zoològic i acabar engabiat, anar a eurodisney i pujar al dragon kahn, o anar a un prostíbul i beneficar-se la madame de franc. Segurament tan increïble com que un entrenador biscaí hi vagi de visitant i ho aconsegueixi.
Molt difícil, però hi van estar a punt.


La visita a Bilbao venia marcada per l’entrada de l’any nou, després d’un nefast 2008. La resta de circumstàncies podien quedar en un segon pla, sense oblidar-les del tot. Les darreres temporades, les visites a Bilbao, Pamplona o Àlava (Bilbo, Iruña o Gasteiz) s’havien convertit en una manera de rebre hòsties sense demanar tanda. Calia no arrugar-se. A la porteria visitant hi trobaríem un home difícil de superar. I al front un equip en ratxa, on hi destaquen Llorente, Susaeta(cal seguir-lo), Iraola i Yeste, un home que ja li havia fotut a Kameni algun gol de “pissarrí”.
En front Mané, tornava a posar l’equip amb Chica al lateral esquerre (perquè tenim Beranger?), sorprenia mantenint Roman a la banqueta i feia l’encertada prova de posar Coro acompanyant a un Luis Garcia disfressat de punta.

La imatge de l’equip a la primera mitja hora de partit va ser molt fluixeta. Només el va salvar que com ja vaig comentar la jornada passada, que l’Athlètic és un dels sis equips del campionat clarament inferior a l’Espanyol. Una pilota al pal i poca cosa més van fer els biscains, tot donant temps a què els blanc-i-blaus s’anessin recuperant. I ho van fer amb un gol al minut 36. Un gol inesperat, si comptem que es va fer de la mateixa manera que li agrada executar-los als de San Mamès, a la sortida d’un córner. Amb tres homes per sobre de 1’90 cm, l’ordre del cos tècnic blanc-i-blau, era pilota al primer pal. Allà les esperava Moisès, i en el cas del córner del minut 36 la va rematar amb una magnífica girada de coll de 160º, que només podia ser barraca. Una rematada, que hauria estat l’enveja dels grans executors dels anys 50, 60 i 70, inclòs Santillana.

Un cigne

El gol va estar, com una píndola miraculosa que va iniciar un procés de metamorfosi d’un aneguet coix i lleig, en un cigne orgullós i dominador que va marcar la pauta en el joc, al llarg dels següents 30 minuts. Un equip, que ja podia haver eixamplat la diferencia acte seguit del gol, quan Luis Garcia, va llança un falta des de mig camp que va buscar la badada de Gorka, i a punt ho va estar. I dos minuts després, en un altra córner al primer pal, en aquest cas per terra.

La metamorfosi, havia estat aquell somni de Nadal del periquitos, aquell desig de l’any nou..... i va durar un bona estona més, després del descans.

Pessimista de mena, i una vegada més, hi va haver un seguit de indicadors que em van fer creure que tot acabaria tant malament com a València. El festival de targetes grogues, la majoria de les quals exagerades per un àrbitre de “caserio” (d’aquest caseriu nu me’n fiu) ens feia més vulnerables. L’entrada d’Etxebarria al minut nou, em va refrescar la memòria d’aquell partit de finals del segle passat, en que després d’un 0 a 1, com el de diumenge, el Bilbao va emparat-nos un partit amb un gol d’Etxebarria, assegut al terra i remtanat amb la mà, com un vulgar Messi.

Més córners

Els biscains, però, no feien massa por. Ho intentaven de la seva manera. Amb córners i pilotes penjades, si bé en el seu repertori actual, hi ha una banda dreta amb molta qualitat amb Iraola i Susaeta, que va passar a l’esquerre amb l’entrada de l’esmentat Etbevarria. Però va ser en un córner, quan Kameni va haver de fer la pífia de cada partit, deixant morta a l’àrea una pilota que va acabar al fons de la xarxa, després d’una rematada acrobàtica de Iraola, en funcions de golejador al minut 35.

D’aquí al final,només cal destacar, l’altra cara de Kameni quan va fer l’aturada del partit al minut 40.

En resum, una metamorfosi que cal ressuscitar i fer-nos creure a tots plegats que hi ha fusta per cremar, que som capaços de molt més i que l’any nou realment ens portarà un equip amb més orgull i pilota. No com d’altres que continuen depenent de la benevolència dels liniers pers aixecar els partits, com al 2008.

Setmana almeriense

Diumenge l’Almeria serà una altra història. Una història que només es pot escriure amb el domini de la pilota i els tres punts al sarró. No sé si el control de la pilota ha de venir donat per Gerardo Torrado, o si ja valen els homes que tenim. Abans la Copa del Rei, que ha d’acompanyar el nostre regal de reis, ja destapat en forma de cigne a San Mamès.

Contracrònica: Eugeni Rius