Quedeu-vos amb aquest clàssic

Atlético de Madrid 2 - Espanyol 3

S'estan envalentint i, em direu "això és molt perillós" ... us he de reconèixer que sí. Però és que quan un equip prèn aquest rol i, ho fa sense refirar-se, ni perdre mai la confiança en si mateix, té futur. Un futur immillorable, diria jo. 25 punts i no som al mes de març!

Chica i Duscher encara no estaven a punt. I què? Tampoc estan a punt els Ivans, Víctor, David, Galan, Mattioti ... Quan s'ha vist un equip de la lliga "modesta" que amb una autèntica epidèmia de lesions, targetes i sancions, tregui el cap per dalt. Que amb el suplent, del suplent, del suplent, del suplent es faci una defensa seriosa de sub-20's. Que guanyany al camp d'un dels granms, es vagin fent canvis, posant cada vegada homes més atacants. Hi ha una valentia indiscutible. Un equip difícil de ser superat quan surt al camp amb aquesta confiança. En tres minuts de partit ja havia tingut dues ocasions, en un inici trepidant.

Pilota nostra i l'àrbit, també
La pilota era dels blanc i blaus i, en aquestes condicions fins i tot els àrbitres ens reconeixen i en poden xiular un penal a favor, ben dubtós. Callejón llançava una falta que era rebutjada de manera involuntària amb colze per Reyes, però el xut següent era desviat de manera més intencionada per Siamo. Sorprenentment l'àrbitre va xiular el primer. Ho era més el segon. Era un penal reiteratiu, d'aquells que ara ens tornen a xiular. I Luís garcía feia el o a 1. Era el minut 21, i voleu més concidència que el darrer gol del gran 21 amb l'espanyol havia estat en aquest camp fa un any i mig? Jarque present!

L'Espanyol no va regalar, ni rifar, la pilota i va seguir controlant-la, encara que esl matalassers can començar a ocasionar perill. Siamo va perdonar en una ocasió. Davant un Kameni que responia bé, finalment al darrer minut del primer temps, quan una vegada més en un còrner, es va donar l'opció a Tiago de rematar amb el cap. Kameni no la va aturar del tot, va tornar a rebutjar la successiva afusellada de Godin i, finalment Tiago, tornava a rematar per empatar.

Gran Osvaldo
A la part final hi havia hagut un ball de targetes. Baena, Javi López i Amat quedaven amenaçats, i en començar la segona també verdú. Però res els va aturar. I en una jugadassa d'Osvaldo, ara el rebot del porter anava a peus de Verdú que rematava en pla oportunista. Era el 1 a 2.
I no passaven deu minuts, que els matalassers tornaven a marcar, en un petit excès de confiança de la línea defensiva, en deixar franca la connexió Forlan-Agüero, per a que marqués el nan. 2 a 2. Poc abans, l'àrbitre havia perdonat la segona groga a Baena. A Reyes també li havia perdonat.
Dàtolo i Sergi G. entraven per Verdú i Callejon, en una declaració d'intencions més descarada del valent Pochettino. Osvaldo havia jugat un gran partit. A casa, que prèviament ens havíem cruspit uns llamàntols al for (vermells i blancs, tot un presagi), ens semblava que li faltava la cirereta del gol. I va arribar en forma de golàs. Quina manera d'engaltar una centrada ... 2 a 3.

Nervis
D'aqui al final, quedaven 13 minuts, no es va patir en excès, si bé a casa si no hi havien prou nervis entre el futbol, l'ordinador i els sms entre pericos, un dels missatges em demanava que mirés el web del Periódico d'Andorra per veure el darrer sondeig de les eleccions. El web era mig clausurat/censurat i no s'obria. Vaig abandonar la curiositat per a patir amb els nostres. Al final una tangana protagonitzada pel sonat del nebot de la Lola Flores. "Y como me la maravillaria, yo ...." a prendre pel cul!
25 punts i encara som a Novembre. Qui no s'ho cregui que miri la classificació. I qui no hagi vist el partidàs per TV3, tampoc ho pot creure. Els culers muts. Els pericos piulem, fort i bé. Mireu si no la correcta i magnífica feina d'Oriol Vidal a peu de gespa. Quina diferència de quan és "cocolisso" qui no calla sota l'aigua interrompent amb poc encert, infantilisme i holiganisme extrem.
Anem bé i dilluns, ja s'ho faran!

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Futbol a compta gotes i cirereta final

Espanyol 3 – Hèrcules 0

De futbol, una vegada més n’hi va haver més aviat poc. Durant molts minuts l’equip deambula perillosament per a la maroma. Protegits per una confiança que els ha impregnat Pochettino. Una cuirassa que tots plegats s’han guanyat a pols, a la fortalesa de Cornellà, on qualsevol peó o minyó, se sent cavall, torre o alfil en l’estratègia que dissenya l’entrenador. Un golet i a jeure. Si n’arriba un altre, benvingut sigui, amb la conformitat i la paciència de l’afeccionat.

Aquest any, els gols no triguen a arribar. Fa quinze dies el primer xut va ser al primer minut. En aquest cas va trigar gairebé un quart d’hora. El temps en què ni uns ni altres havien decidit encara quina mena de partit jugar. Un minut abans, Trezeguet ho havia intentat en un remat amb l’esperó, al qual Amat va arribar de manera providencial per a cedir un córner. Més que perill, el córner va propiciar una pilota al mig del camp, Callejon roba, al primer toc Javi López impulsava cap Oswaldo, situat a l’extrem dret. Amb un parell de tocs, i després d’aixecar el cap, la passa a l’altre costat de l’àrea on arriba tot sòl Verdú, que l’encerta de ple al primer toc creuant a la sortida del porter. Un bonic gol que signaria el millor dels delineants.

A partir d’aquí, avorriment i dels grans. L’Espanyol cedia la pilota a l’Hèrcules convençut de la poca eficàcia del rival. El perill només podia venir de córner, i n’hi va haver uns quants. Kameni va haver de fer una gran parada en un cop de cap de Trezequet, després de l’única jugada que van lligar al primer temps.

Més de lo mateix

A la segona part, més de lo mateix. El públic, només s’emocionava veient escalfar Rufete, i no semblava que passés els típics nervis d’altres ocasions. Només un xut de fora l’àrea de Fritzer va fer esforçar Kameni. Mentre se succeïen un seguit de canvis, que en el cas dels alacantins tenien vocació atacant i poc eficaç.
De nou en un contra atac i faltant només deu minuts, Osvaldo entrava a l’àrea i en intentar driblar el porter li busca descaradament la cama per a entrebancar-se. Penal tonto, però en aquest cas a favor nostre. I a més el porter expulsat.
Em vaig entretenir a comptar el temps que va transcórrer entre la falta i l’execució. Dos minuts i 20 segons després Osvaldo l’executava, magistralment.
Pochettino li premiava amb una substitució d’aquelles amb ovació per a ell i pel que entrava, Àlvaro.
Alvarito només entrar la tornava a muntar grossa dins l’àrea i li feien de nou penal. L’altra especialista, Luis G, sense tanta floritura marcava el tercer.

Villarato

Contempleu la classificació, fa goig. La setmana que ve al Manzanares, on hi tornem per a la Copa. I parlant de copa i classificació, fixeu-vos en un detall, si observeu el quadre de la Copa, sis dels set primers classificats a la lliga són a la costat de quadre de l’Espanyol, l’únic que és a l’altre, el Barça.
Com diria aquell, Villarato!

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Amb la síndrome de la lesió anunciada

Ràcing 0 - Espanyol 0

Un equip que comença a conviure entre els núvols, sense deixar enrere l'estigma de la mala fortuna, com ho mostren les 8 lesions que arrossega, ha de viure amb especial cura la lluita que li espera els tres quarts de competició, que queden per afrontar.
Si això li afegim el mal estat d'un camp més semblant amb una pastura càntabra, que a una catifa vegetal, ha de posar en alerta als jugadors, per més professional que siguin.

En alerta i segurament enrabiats si el jugadors van veure les imatges del Molinon, on en condicions meteorològiques i ambientals similars per ubicació geogràfica, l'herba estava intacta, dues hores més tard. Al Sardinero la cosa estava "xunga". Evidentment "xunga" per als dos bàndols. La síndrome de l'acolloniment generals a causa de les possibles lesions ha de pesar.

Parella de luxe i futur
La responsabilitat al darrere va ser per Amat. Quin jugadoràs tenim! Quina parella poden acabar fent amb Víctor Ruiz? De Felipe-Glaria/Ortiz Aquino? Pochettino-Jarque? Millor. Segur que seran millors.
Quina elegància. Quina precisió en el tall. Quina projecció amb la pilota als peus. Quina classe.....
Deixem, però de somniar, queda molt camí per a recórrer. Moltes àrees per trepitjar. Moltes boles per tallar. Alguna segada arran.
Més mancances mostren els atacants. Ho va tenir tant clar Callejón al minut 10. Pochettino hauria de començar a practicar el "xarop de banqueta", a veure si alguns s'ho miren més a l'hora de xutar a gol, i no desaprofiten ocasions tant clares.

El rival no feia por, i l'Espanyol no s'acabava de imposar. L'estat de la gespa no permetia floritures. Màrquez no conduïa la pilota com sap.

Colsa-colze
Rectifico. De por, Colsa, sempre en fa. No sé si per l'ús indiscriminat de colzes i genolls, i també perquè no dir-ho, pel seu futbol pràctic que sovint el converteix en l'atacant més perillós.
El partit s'adormia i el fantasma "Roncaglia" envaïa l'imaginari de l'afeccionat perico, quan sense gaire sentit (no cal comparar-ho a les aturades cerebrals de Roncaglia) Javi López feina caure arran d'àrea un atacant sense opcions. Discutible, però penal segons l'àrbitre. Kameni feia ressorgir la seves aptituds d'"atura penals". Rebutjava amb els peus un penal mal executat per Ariel. Començava un nou pertit. Calia aprofitar l'enfrontament contra un rival amb la moral per terra, després de ser eliminat de la Copa pel Córdoba.
Els primers minuts de la segona part semblava decantar-se cap els interesso d'un "colla d'arreplegats" anomenats Ràcing de Santander. Pressionaven més, i repartien més llenya. Jo hauria fet tres substitucions seguides per a donar oxigen a un equip que es començava a ofegar entre les pastures càntabres.

0 a 0
Poc a poc i sense excessius patiments, el partit va anar morint, com havia començat.

Primer empat. En la lliga de tres punts no m'agraden els empats, però si haguéssim empatat els partits regalats a fora, estaríem 3 punts més amunt, a la xampions encara. S'ha de valorar.
Cal recuperar l'esperit infalible de l'equip a Cornellà, que el Valladolid va posar en dubte a la Copa. L'Hércules no serà fàcil. Serà massa Trezeguet per a la nostra defensa jove? El Drenthe impetuós esqueixarà la nostra línia de creació? Voldran repetir l'actuació del Camp Nou?

Poche! Prepara el partit, que no serà gens fàcil....

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

La increïble historia del futbol minvant

Espanyol 1 – Malaga 0

Més que increïble, sorprenent, és la historia d’un equip que es comença a acostumar a fer 20 minuts de futbol i llavors es posa a jeure. 20 minuts que aixequen els ànims i després ve patiment, els nervis i les angunies. Una anàlisi més generosa allargaria fins a 30 els minuts, pel que es va veure contra el Malaga, però el patiment no ens el estalvia ningú, si bé algú em dirà que amb 18 punts a la novena jornada, no es pot patir perquè el promig és de 70 punts, i de la disputa per a la xampions no en pot sortir la mateixa impressió de quan es lluita a la cua

Les lesions i la sortida de la infermeria aportava diverses novetats a l’equip inicial presentat per Pochettino. Com ja ha vingut succeint des de la primera jornada, les baixes i els reingressos a l’equip titular no suposen cap canvi essencial. L’Espanyol, sense ser un dels equips cuers, ja és dels que més efectius ha utilitzat, i en cap del casos es pot dir que la variació continua en l’alineació li hagi suposat cap perjudici.

Equip biberó
I ja m’explicareu si hi ha gaires equips als quals no poder comptar d’un dia per altra, d’homes com Duscher o Datolo, els pugui afectar tant poc. Doncs es tracta de l’Espanyol, que ja ha experimentat 15 mesos sense De la Penya, tres partits sense Kameni i Osvaldo, i tantes altres situacions.
Dissabte a Cornellà a l’Espanyol li tocava tornar a posar la densa “tipus biberó” en una de les moltes possibilitats que se li poden presentar. No va ser cap obstacle determinant. Per contra recuperava Javi Marquez i Dani Osvaldo. L’absencia de l’emergent Datolo, i el tàctic Duscher tampoc ho van resultar.
I és que per a treure-li dificultats a un partit a casa contra un equip clarament inferior, no hi ha res de millor que marcar aviat. Si ho fa al minut 1, eureka!. I si el gol és bonic hi ha moltes possibilitats que hi intervingui Javi Marquez. Així va ser. En una jugada individual d’aquelles que ell cuina, aproximant la pilota a l’àrea, per a servir als companys, sempre que no es decideix per a una solució més onanista. Quan és així, la cosa acaba en gardela. En aquest cas, ben dirigida: Golarro! 1 a 0.

Dos Javi’s
I aquest bon símptoma, es va refermar amb un bon futbol. Van ser 30 minuts de bon futbol, contra una defensa contínuament desbordada. Una situació que s’hauria d’haver traduït en golejada. Amb una mica de punteria, així hauria estat. Es feia futbol, dirigit amb mestria per Javi Marquez, on tots hi participaven, i on deixava una magnífica impressió Javi Lopez. Un jove que fins dissabte, ala lliga, no havia estat titular. Però havia jugat moltes estonetes en diferents posicions. Sempre sortint als darrers minuts sense continuïtat en una mateixa posició, en una d’aquelles tasques gairebé sempre reservades a jugadors veterans i infalibles.
Quan l’equip va perdre el control, ja abans de la mitja part, les oportunitats de gols van ser moltes menys a majoritàriament a la porteria de Kameni. Era un nova versió de la sorprenent historia de l’equip minvant.
Era d’esperar que Pochettino hi posés solució a la mitja part. Que els esperonés per a ressuscitar a la desinflada general. Que donés instruccions a Dídac Vila, per a aturar les jugades d’Eliseu per a la dreta de l’atac andalús. I també alguna bronca a Callejon per la seva insòlita immobilitat. No havia estat ni una ombra del que ens te acostumats.
El tema Eliseu es va controlar prou bé, però la tònica del partit no canviava i les ocasions van sovintejar més a l’àrea de Kameni que a la d’Arnau.
Algun davanter visitant com Sebas van errar en excés i tot va acabar bé. Molt bé.

Promig de 70
Un travesser a xut de Quinzy va somriure també al costat dels catalans. I la cosa acabava igual de bé que havia començat. Divuit puntets, un promig de 70, que ens fa somniar en la xampions, sempre a que a la segona volta no arribin problemes encara més greus que les lesions i l’acumulació de targetes grogues que ens deixen sovint en “presumpte” estat d’emergència. Dimarts de nou partit. Pochettino ha de dosificar el físic i els esforços de l’equip i aprendre de l’experiència del Nuevo Zorrilla, amb la lesió de Javi Marquez. I diumenge al Sardinero on no s’hi pot anar a fer el pena com a Riazor.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Nova derrota, vells errors

Depor 3 – Espanyol 0

La vocació de bombona d’oxigen que té l’Espanyol des de temps immemorial, l’acostuma a trair, en determinades situacions. Si et trobes un equip ofegant-se amb l’aigua per sobre del nas, sempre hi ha un bon samarità de blanc i blau disposat a cedir l’oxigen.
El Depor, de bon començament, tenia l’aspecte d’un mort vivent. Però, mort mort. No d’aquells vivents de la nit de Tots Sants, disposat a ballar amb Michael Jackson. Al final una vegada li havien administrat l’element gasós, ja semblava un equip de xampions. Una bona castanyada. Una bona castanya, vull dir.

L’absència de Javi Marquez, sempre la considero crucial. I el temps em ve donant la raó quan ara veig en l’equip la mateixa dependència en ell, que fa un parell d’anys tenia amb Ivan de la Penya. Per això, em sembla una temeritat no donar-li descans de tant en tant. Valladolid, era l’ocasió i finalment va resultar fatídic.
El partit de La Corunya, va mostrar un conjunt de mancances que a l’equip li queden per rectificar, si vol que no siguin només un parell de punts el que l’allunyen de la Xampions.

A pesar de tot, els minuts inicial ens mostraven un equip dominant, davant un altra de nerviosíssim. El Depor era un flam, que anava prenent consistència a mesura que passava el temps, i que l’Espanyol no s’acabava de creure superior.
Possiblement a l’Espanyol li faltava un pèl de continuïtat. I no només en el joc. Una continuïtat a la pissarra, a l’hora de fer l’alineació. Els precedents de bon joc d’Àlvaro i Sergio Garcia, mereixien continuïtat en lliga. Però Luis Garcia, continua sent la nineta dels ulls dels entrenadors.
L’altra nineta dels ulls, de Pochetino, Baena va estar disciplinat com sempre, però anys llum de Javi Marquez, per això va tornar a provar amb Verdú al mig centre, ala segona part.

El gol ximple de sempre
Una segona part que va començar de manera més prometedora, que el primer temps que acabava amb el mal regust del 1 a 0. Un gol d’aquells que tant lamenta l’afició i fan tant mal. Que tant ens van fer emprenyar la temporada passada. A pilota aturada. Pilota penjada, que després de topar amb un cap, es passeja per l’àrea petita fins que arriba de lluny i desmarcat, Adrian per afusellar el 1 a 0. El gol ximple de sempre.

Però tornem a la segon part, on a banda de destacar l’entrada d’Àlvaro per Baena, per donar una vocació mes ofensiva a l’equip, el més destacat era cert símptoma de diarrea, en el Depor. L’Espanyol ja ensenyava les dents. Hi era Àlvaro. Però trambé hi era Dátolo. Un gran jugador, però que pel seu perfil i propensió a les lesions, no sembla el més indicat per disputar un partit sota la intensa pluja.
I si en haver regalat un gol no n’hi havia prou, en va arribar un segon en circumstàncies similars. L’Espanyol havia començat a mossegar, i havia posat sobre la gespa a un altra gladiador com Ivan Alonso, però res de res. 2 a 0.
El resultat ja era prou escandalós, pel que s’havia fet sobre el camp. Però no n’hi havia prou. Quedava un tercer regalet. Com a mínim el tercer no el va fer Lopo que ja ens havia massacrat amb el segon. Ara havia estat de nou un defensa, Colloti.

Lopo?
Lopo? Que voleu que us digui. És segurament el més antipàtic dels nostres ex. És fastigós. A mi ja em semblava excessiu que jugava amb els nostres. Ara em sembla vomitiu.
Un 3 a 0, per a aprendre, Per a prendre’n nota. No es pot anar amb il·lusió de Xampions, sense joc de Xampions. I el joc el saben practicar, com s’ha demostrat en jornades precedents. Cal que Pochetino els llegeixi la “cartilla”, i diumenge que ve amb Javi Marquez i Osvaldo, tornar a ser letals

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius