Espanyol 2 – At Madrid 3

S’acaba el 2008. Ja era hora.

Els entrenadors no els entendré mai. Si abans del partit m’haguessin preguntat per l’alineació, hauria dit que no entenia perquè Beranger no jugava. Fins el dia d’avui ha fet actuacions prou bones. I el més incomprensible, havent tingut l’oportunitat de fer jugar a Chica a la dreta quan Sergio estava lesionat, perquè el fa jugar ara a l’esquerra, després del desastre Lacurz del dissabte anterior?

L’Espanyol va jugar un primera part prou digne i interessant, tot i que el marcador era de 0 a 1, a la fi del temps reglamentari. L’equip va combinar prou bé, es va arribar amb cert perill a l’àrea contrària. El mig del camp va suportar bé el joc matalasser i la defensa va estar prou segura. De fet, a mi Pareja, em sembla un carterista d’aquells que et fot la cartera, els pantalons i els calçotets i no te’n adones ni del fred. La llàstima, és quan el mag rellisca, la pilota li queda a la “toia” Maxi, i Chica no posa el peu amb encert i decisió. La defensa bé, en general..

Si a més de carterista, Pareja sap conduir la bola i té bon toc, no li cal guanyar-se la vida a les Rambles. Pareja a Cornellà pot fer més carrera que Montilla.

A la segona part, tot i que els madrilenys van estar superiors, l’Espanyol empatva amb un golàs de Sergio Sánchez . Les bones ocasions però, van anar a favor dels matalassers, i van acabar fent dos gols al contra cop. L’Espanyol encara va escurçar diferències, però total, per res.

Objectivament considero que les plantilles de 20 equips es poden agrupar en tres grans grups. N'hi ha sis per sobre d'una mitja que formarien uns vuit clubs que tenen un nivell similar a l'espanyol, i finalment n'hi ha sis ( o fins i tot nou) que estan clarament per sona i que us en escric els noms per tal que, d'una banda, els tinguem ben presents i d'altra observem que mentre n'hi hagi un d'ells per sobre nostra a la classificació, caldria considerar la temporada de relatiu fracàs. Haurien de quedar classificats, clarament per sota de l'Espanyol, Mallorca, Osasuna, Recreativo Numància, Ràcing, Ath Bilbao, Almeria, Sporting i Màlaga.

Getafe, Valladolid, Deportivo i Betis, haurien de ser els equips de la nostra lliga.

Tot això, sempre que els partits es juguis 11 contra 11, perquè si l'arbitre fa de les seves és impossible suportar moralment la situació.

Analitzant el desatrós arbitatge de Mestalla, algú de vosaltres pot arribar a imaginar que un jugador de l'espanyol agafi a un contrari pel ganyot o li trepitgi els collons davant de l'arbitre, i que no sigui ni tant sols amonestat? Contra l’Atlàtic de Madrid, hi va haver dues jugades, tembé d’aquelles que només les he vistper perjudicar a l’Espanyol. La primera, al primer temps. Perea es disposa a fer un llançament de banda. Per televisió, repteixen la jugada anterior, que és una completa jugada d’atac. Quan torna el directe, Perea encara s’està passejant amb la pilota a la línia de banda. A la segona part, es fa un substitució doble, una cada equip. Mentre l’Espanyol completa l’acció en qüestió de segons, el visitants no nomé nol’han fet, si no que el jugador que s’ha de retirar es fa el despistat a l’altra punta del camp. Ni en una ocasió, ni en l’altra, hi ha la més mínima amonestació de l’arbitre.

És increïble, però resulta que hi ha equips com l'Espanyol, que a més de superar en la competició als seus rivals, ha de calcular constantment que els teòrics neutrals que arbitren el partit, passin descaradament a formar part de l'equip rival. Tal com ha passat de manera descarada en els partits jugats precisament contra quatre dels rivals que estan entre els sis de dalt, com Barça, Real Madrid, Sevilla o València.

Acaba “l’horribilis 2008”. Esperem un 2009 ple de gols, molts més gols a favor. La remuntada comença a Bilbao.

((Crontracrònica: Eugeni Rius))

Missió impossible

València 2 - Espanyol 1 (Jornada 15)

Quan es planteja un partit amb encert, i ja en van uns quants sempre que l’equip juga amb equips de la part alta de la classificació, no cal ser un estudiós del futbol per detectar que el rival no és invencible.

Manu, o el tal Ondarru, van plantejar el partit amb total encert. I no era fàcil a Mestalla. El València tornava ja amb gairebé tots els titulars, i les figuretes a punt. No era aquell València que només vuit dies abans va jugar amb la defensa suplent i unes quantes baixes més. L’Espanyol no es podia plantejar amb les seves absències, a acaparar la pilota. I amb tot i això, a base de recuperació pilotes, i sense rifar-les, va crear més perill que el rival.

Jugar 11 contra 11
Però tot això va passar mentre van jugar 11 contra 11. La primera mitja horeta. Perquè després, quan Iturralde Gonzalez havia tingut l’oportunitat de senyalar faltes, ensenyar targetes i xiular penals, sempre a favor de l’Espanyol... Però, Iturralde (amb fama de bon àrbitre) va estar més casolà que la taronja i la paella. Només se li va acudir que podia deixar l’Espanyol en inferioritat. I ho va fer, després d’unes mans que no havia ni vist. Va ser la segona amonestació sobre Rufete. La primera absurda, i la segona més reglamentària, si bé la mà, no s’interposava en cap jugada que suposés perill. I repeteixo, no l’havia ni vist.

A la banda dreta espanyolista, només li faltava que a l’absència natural de Lacruz, s’hi afegís la de Rufette. No més faltava que Mata, i després Silva i Vicente poguessin fer més mal per aquesta banda. Amb gran valentia els 10 homes que van quedar al camp van intentar lo impossible.

Mané també va ser expulsat a la mitja part. Era difícil no dir-n’hi quatre de fresques a Iturralde. L’equip quedava encara menys sencer.

Defensa numantina
La segona part només podia ser una defensa numantina, i amb bon criteri Mané, va manar retornar Torrejon a l’equip, ens substitució de Román, que a més del gol havia rebut una targeta groga i estava sent provocat pel mig camp valencianista. La mala sort va estar, que en una mal rebuig de Marc Torrejón la pilota arribés a Albiol i afusellés l’empat.

La remuntada era a mig fer i tot indicava que acabaria malament. I per la banda de Vicente va arribar el segon gol.

Moral més alta
L’equip va tornar va mostrar la seva millor cara, tot i la derrota. La pega és la de sempre, de cara al pròxim partit, més baixes. Rufete, Roman amb la tira de targetes, Mané des de la grada, i a veure si entre setmana tenim més problemes. La feina no serà fàcil. De nou un equip xampions, l’Atletico en front. M’hi conformaria si l’equip jugués com en la resta de partits contra els grans. No val però, encantar-se. Les posicions de descens, s’han d’abandonar aviat i començar el 2009 amb la moral més alta.

Més futbol

Betis 1 - Espanyol 1 (jornada 14)

Que la pluja a Sevilla és una “meravella”, ho saben arreu del món. Ja se sap que la pluja, per fina que sigui, no afavoreix en bon futbol i interfereix la qualitat d’una bona retransmissió televisiva, però us puc assegurar que si malgrat tot, la imatge de l’equip que arriba a l’espectador, i sobretot l’afeccionat, és més bona de la que estàvem acostumats, una vegada més cal reconèixer que la pluja a Sevilla és una “meravella” (o perquè no maravilla).

Pel nom de l’equip, pels noms del jugadors i per poca estona que els vegis jugar, és evident que l’equip que aquest diumenge ha tingut enfront l’Espanyol, és molt superior als sis o set darrers rivals amb els quals s’ha enfrontat. Si a això hi afegim que ens els darrers temps l’equip juga millor contra els equips més forts, i que sempre es confia en allò de “entrenador nou, victòria assegurada”, les coses pintaven millor. Però si havíem d’atendre al fet de les absències de Moises, Luis G i Tamudo, s’imposava el pessimisme. Recuperar Ivan i Pareja era tot un contrapès.

Ivan i Callejón

En els minuts de tanteig del partit, tant es podria haver avançat 0 a 1, l’equip blanc i blau, com 1a 0 els locals. Van ser uns minuts per apreciar que Ivan i Callejón, també es poden entendre; per viure la cagada de Kameni de cada partit o que Rufete, tot i la bona voluntat que hi posa, se’l veu pesant i passat de rosca. Van ser minuts per apreciar que pluja fina emmascara els objectius de les càmeres de tv, i obligava veure la retransmissió darrere d’una boira.

Passats aquets minuts, el Betis va anar prenent el comandament del partit. Va ser aquella fase en que a Mallorca, Santander o La Coruña vam començar a quedar en desavantatja i no vam saber sortir del pou. Al Villamarín (ara Lopera), vam arribar al descans empatats.

Valdo
Tot i el bon nivell exhibit, Mané va voler donar repòs a Ivan. Una decisió molt raonable, si bé substituir-lo per Valdo, no va ser cap encert. Valdo segueix sent aquell jugador fred i dubitatiu al qual caldria un hivern a Sibèria, o potser no tant lluny, com el que va passar Riera a Manchester, per reaccionar. Érem ja a la segona part, i al mig temps la infografia de la retransmissió televisiva ens informava, per si ja no ho sabíem, que ocupàvem places de descens.

Al minut 11 la situació s’agreujava amb el 1 a 0, aconseguit per Emanà. Com ja ha passat en tantes ocasions, l’autor del gol, havia merescut l’expulsió pocs segons abans. Emanà havia amenaçat amb el puny tancat a un Àngel Martínez que estava estirat a terra, després d’haver ensopegat tots dos. L’àrbitre ho va arreglar ensenyat la groga al blanc i blau, i perdonant la vida al camerunès.

Futbol amb intenció
Però, a partir d’aquest moment l’Espanyol va tornar a ser aquell equip, que comandat per Ivan a la primera part, havia jugat a futbol. Futbol amb intenció. Un filosofia que no va abandonar, ni després d’empatar el partit en una magnífica acció de Nené i Coro. Coro havia entrat per Rufete, i havia actuat amb gran criteri.

Tot i el 1 a 1, l’equip va seguir buscant el gol per sortir de la zona de descens, però sort va ser esquiva, com a la primera part quan els pals van interposar-se dues vegades en la punteria de Callejón. En resum, un empat per despertar del mal somni. Un partit que ha de servir per començar a composar la nova simfonia de l’equip. Una imatge que segurament no veurem fins d’aquí tres o quatre setmanes.

València
Dissabte que ve, un nou desplaçament. Si tenim la sort que el València és l’equip dubitatiu de les darrers jornades a Mestalla, o que torna a jugar amb la defensa suplent, com al Camp Nou, es pot tenir alguna esperança de sumar punts. Però és evident que ni el València, ni l’At Madrid de la jornada següent, no seran fàcils. Serà encara aviat per jutjar la feina de Mané, si bé lo ensenyat a Sevilla té molt més bona cara, que les darreres mostres de l’equip de Màrquez.

((Contracrònica d'Eugeni Rius))

La inacabada

Espanyol 0 - Sporting Gijón 1 (Jornada 13)

Qualsevol comentari, crònica, opinió o pronunciació al voltant de l’Espanyol i el partit contra l’Sporting de Gijón, no es pot donar per acabada sense la conseqüència final, esperada i desitjada o no, que pot desembocar la nova desfeta de l’equip de Tintín Márquez.
Es d’esperar un canvi radical, que a aquesta altura de la temporada només es resol amb el canvi d’entrenador, perquè mitja plantilla no es pot substituir de cop i volta, sense arribar a l’acabament de la temporada.

Quan un equip no sap ben bé al que juga. Quan ningú, dins i fora del camp, ha arribat a interpretar a què juga l’equip després d’una dotzena de partits. Quan tothom comença a estar pendent dels resultats dels equips rivals,i aquest són els de la cua de la classificació. Quan no es marquen gols. Quan els jugadors no endevinen a passar-se-la. Quan ningú demana la pilota. Quan ningú els sap dirigir...Cal prendre decisions.

Es parla de mal ambient al vestidor. No és moment d’esbrinar més coses. Quan d’un equip com l’Espanyol, es diu que depèn bàsicament de la salut i l’estat de gràcia de dos o tres jugadors, i tothom hi està d’acord, em sembla que mentre aquests homes siguin tan decisius, han de ser aquests els que escullin qui ha de se l’entrenador. Si a ells els agrada Luis Fernandez o Javier Azcargorta, la única sortida viable és que aquest homes escullin l’entrenador. No es pot seguir més temps en zona de perill. Cal aixecar el cap i salvar la temporada. L’Espanyol de Cornellà ja serà una altra cosa. Quan arribi el Juny, si se salva el cap, ja hi haurà temps de fer neteja de veritat, i si realment no interessa seguir amb determinats jugadors a la plantilla, es fa neteja. Si per contra es considera que cal seguir amb aquest “nucli fort”, es continua construint l’equip al seu voltant i es va començant a pensar en el relleu generacional.

Ara però, sense culpar a Márquez per tot, cal donar-li les gràcies, i obrir una sortida més viable. El futur immediat és fosc, diumenge que ve no hi seran ni Ivan, ni Tamudo, ni Luís Garcia, ni Moisès. Quina papereta per l’entrenador, sigui qui sigui!

((Contracrònica d'Eugeni Rius))