Les habilitats del bon gendre

Espanyol 4 – At Madrid 2

Recordo unes impressions difoses en roda de premsa per Miguel Àngel Lotina, en la seva època al Depor coincidint amb Verdú, en què designava al "geni de l'eixample", com el gendre perfecte. A la Corunya estava sol, aquí li disputen la plaça. I és que aquí tothom està disposat a treure-li la raó a un alcalde impresentable.

Seduir, seduir, no puc dir que l'alineació que va posar Pochettino sobre el terreny de joc, em seduís massa. Conseqüència de lesions, sancions i decisions incomprensibles, alguns dels homes més decisius, no eren sobre la gespa. Marquez, Weiss, Àlvaro, Gomez.... Per contra donava confiança a Rui Fonte i Thievy.

Però ja se sap, que aquest equip està més que acostumat a als pitjors dels designis. I si sobre l'herba hi ha artistes de la categoria del "gendre perfecte" Verdú, amb manobres predisposats a llevar-se més d'hora, com Romaric, i d'altres pretendents a la corona de gendre perfecte, tot és possible.

Fins hi tot podria passar que sense els "homes gol" de l'equip sobre la gespa, es marquèssin en un quart d'hora, més gols que en qualsevol altre dels partits sencers disputats.

Tiralínies parabòlic

Com a la vigília, un mal servei del porter, va ser interceptat pel manobre Romaric i Verdú l'aprofitava amb un complicat xut de "tiralínies parabòlic" que entrava a la portaria matalassera com si res. 1 a 0.

Sense temps a poder reflexionar el que els havia passat a uns i altres, Verdú conduïa una altra pilota fins a l'àrea on rematava sense massa oposició el 2 a 0.

Feina feta. L'Eric m'enviava un SMS carregat de seny, sol·licitant que l'àrbitre xiules el final del partit.

A mi em venia el cap una reflexió que havia lliscat pel meu cap hores abans del matx, en què només confiava en un bon resultat, si com marcaven alguns indicis, podia plasmar-se aquella llegenda urbana (llegenda de vestidor) que quan els jugador ho volen, poden fer saltar l'entrenador. Els matalassers portaven unes jornades mogudes, amb diversos problemes amb la premsa madrilenya, l'afer Reyes i la derrota al camp de l'Albacete-Iniesta, un 2a B.

La realitat és que quan les coses van de cara, van de cara.... i poc després del quart d'hora de partit un magnífica paret entre Romaric, i l'aspirant a "gendre de l'any" -Sergio, el del Bon Pastor- anava a parar a la cama dolenta de l'ivorià (però té alguna cama bona, aquest noi?) i l'engaltava al fons de la xarxa. Com a Vallecas, Romaric descobreix la utilitat de la cama esquerra, quan tens desgastades la dreta i la del mig.

En un núvol

Tots érem en un núvol. Fins hi tot la realitat superava la ficció, sempre en clau blanc i blava, que es viu en els partits que el meu fill juga a la PSP. A la seva cònsola de jocs l'Espanyol ja havia resolt el matx amb un gasiu 1a0, amb gol de Luis Garcia. Fins que els reis no siguin més generosos que uns pares en crisi de retallades, no podrà gaudir de la versió 2011-2012 (PES o FIFA).

I en el núvol estant no pot evitar mals pensaments i records del passat. Remot passat, que ja he comentat en una altra crònica. Tinc facilitat per a transportar-me a una tarda de diumenge del Desembre de 1967. Era el dia 10. Feia 44 anys i un dia, i l'Espanyol va acabar perdent 4 a 5 un partit contra el València, que a la mitja part dominava 4 a 1. http://hemeroteca.mundodeportivo.com/preview/1967/12/11/pagina-3/943461/pdf.html

Un altra fet que em devia transportar al 1967, era el nom de l'àrbitre Paradas Romero, una "unitat de mesura" que em feia recordar el nom del porter suplent de l'Espanyol, aquella temporada: Francisco Romero Vázquez, paraguaià que seria titular anys després i acabaria jugant a Regional preferent amb el Puig-reig, després de passar per l'Sporting de Gijon. El dia del València, el titular va ser Bertomeu, i no va estar massa afortunat, l'avui directiu.

I l'Atlètic marcava el seu primer gol en una centrada, en què un Falcao, mal subjectat per Raül Rodriguez, feia el sempre agraït "Salt del Tigre", per a rematar amb la punta del nas una pilota a la que Cristian A, va arribar tard. 1 a 3. A mi em venien alguns tremolors, tot i que l'autoritat de l'equip blanc i blau sobre el terreny de joc, era més que evident. Només les trescades de Perea feien patir una mica, i de nou la parcialitat arbitral en alguna decisió, posava els pels de punta. Forlin va protagonitzar una falta esglaiadora posar els tacs de la bota sobre l'espatlla d'Arda Tura i veia la targeta groga, només un minut després que Perea masegués el turmell de Dídac i Forlí reber al pit una "cossa mataburras", de la que sortia sa, estalvi i un pèl espitós, fins que va ser ell el sancionat.

L'Espanyol portava el magnífic promig de 3 de 3. Tres xuts, tres gols. Romaric i Verdu conduïen el partit, i els espectadors buscaven l'enteniment que Rui i Tievhy han manifestat a l'equip "B", però que a primera, costa de lligar. Tots dos van estar correctes, el portuguès per la dreta i Thievy lluitant molt i arrencant des de més enrere .

Abans de la mitja part, Sergio intentava una vaselina des de mig camp, que hauria resultat menys perillós, més fàcil i més celebrat que el salt del tigre de Falcao. L'home feia mèrits per a agradar tant com Verdú.

La nit dels gendres i el sogres

En començar el segon temps, Pochetinno prenia l'encertada decisió de reservar Forlin. Entrava Baena. En vaig témer les conseqüències, ja que Manzano va posar dos davanter centres al camp. Falcao, i ara també, Adrian. La decoració, no canviava, però. Com la temporada passada, començava a donar la impressió, que l'equip rutlla, jugui qui jugui, amb trempatina o biberons.

I van arribar més oportunitats, sovint protagonitzades pel duet Verdú-Sergio, fins que el del Bon Pastor, s'emportava una assistència a empentes i rodolons, fins clavar-la a la xarxa. I es podia veure tot seguit la foto de la temporada. Ànims sogre! Al bon home se li devia fer un nus a la gola. Esperem que es recuperi, d'igual manera que desitgem a l'alcalde Trias que s'ennuegui.

I no passaran ni 48 hores que de nou futbol. Perquè llavors diguin que tots els equips son iguals sota la capa del cel. Heu vist mai jugar la "central lechera" o "l'hispano-suís", dos partits oficials en 48 hores, amb avió inclòs?

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Sense sort

València 2 – Espanyol 1

Sense gens de sort, m'atreviria a dir. Ja sé que tot és relatiu, i que si enlloc de mitja dotzena de lesionats i algun en règim disciplinari, en tinguèssim una dotzena, seria molt pitjor. Però quan veus un partit, i passats els 90 minuts, analitzes una bona actuació dels teus sense sumar un sòl punt et poses de mala llet. Més encara si hi afegeixes la irreverssible parcialitat arbitral.

La setmana del mal despertar de Cristhian Koffi Romaric, tampoc va tenir un bon final.
Amb la moral impertorbable els de Pochetinno anaven a València. Un equip que va demostrar unes més que destacades prestacions, el dia que havien rebut la “central lechera” i “l'hispanosuís”, i que està ben viu a la xampions.

L'alineació no podia aportar gaires sorpreses. Abans de començar el partit, només ens podia quedar alguna esperança que a Dàtolo se li enganxés alguna cosa de la figura que s'homenatjava a Mestalla.

No diga “Kempes, diga gol”. El subjecte d'aquesta cèlebre frase de finals del 70, amb uns quants quilos de llana menys al clatell, va rebre els honors. Dàtolo s'ho va mirar, Pochettino també, mentre debia recordar passatges de la infància i de aquell mundial amanyat per Videla.

Zero en estètica

La festa no començava bé. De bon inici la bonica samarreta blava i negre dels pericos, no lligava gens amb el pantaló blanc. Un zero en estètica.

El guió del partit quedava escrit de bon inici, al minut cinc, un estira i arronsa entre Dídac i Adalbert, en un córner, acabava ben malament. Com gairebé sempre, l'equip arbitral només hi va veure la falta del nostre. Penal. Gol en contra, i 85 minuts per davant.

D'ençà d'aquest moment l'Espanyol va fer el que calia. Prendre les regnes i buscar el gol de l'empat, i ho va fer enginy i mestria. En especial uns Verdú i Dídac, cada dia més encertats, ben complementats per Gómez, Weiss i Forlin, es feien els amos de la pilota i arribaven amb perill a l'àrea contrària.

La bona imatge va durar fins al minut 20. Passats aquests minuts força prometedors, el partit va entrar en cert avorriment, tot i que la pilota no va deixar de ser propietat dels blanc i blaus. Durant aquesta estona es va seguir constatant la diferent manera de reaccionar dels àrbitres quan les faltes les fa l'Espanyol, o el seu rival.

Targetes mal repartides

S'arribava a la mitja part, amb certa confiança de veure una reacció a la segon temps.

A l'hora de partit, es constatava tot el que havíem vista a la primera part, pressió i control dels de Pochettino. Analitzant els números quedava comprovat: L'Espanyol havia comès 5 faltes i havia rebut 3 targetes (el València 17 faltes i 2 targetes).

Un Pochettino agosarat feia entrar Rui Fonte, per Galan. El portuguès encara no ha demostrat res amb el primer equip. És d'aquell jugadors que necessiten una aclimatació més llarga. A veure si s'hi emmotlla d'una vegada...

I la jugada de l'empat, al minut 68, possiblement en va ser també una mostra. Després d'un corner i quan l'equip encara no s'havia replegat, la pilota torna a l'àrea on un Thievy, molt fluix fins aquell moment fa una bona centrada, Rui s'obre de cames per deixar passar la bola i Héctor Moreno controla amb l'esquerra i remata amb la dreta des de dins l'àrea petita. 1 a 1.

Quedaven 29 minut,i per mèrits i joc l'Espanyol era molt superior a un València molt capficat amb el partit de xampions del dimarts vinent a Stanford Brigde. Capficat i “reservon”, ja que guardava pòlvora a la banqueta.

Pas enrere, Soldado i un gafe

Pochettino feia un pas enrere fent entrar Baena per Gómez – jo hauria fet fora a Thievy- i Emery fei entrar Roberto Soldado.... i pocs minuts després, tot coincidint amb un comentari de mal endeví d'Oriol Vidal (Oriol, a veure si resultaràs gafe?), en un corner Soldado rematava impecable-ment el 2a1, que seria definitiu, tot i els intents de tornar a igualar el partit, per part dels blanc i blaus.

En aquest decurs, Pochettino feia un nou canvi dels que li done fama. Fent debutar el mataroní d'èben Bacari, amb un nom que se li escau del tot. Entrava per Àlvaro, quan de nou era Thievy qui li tocava.

Diumenge vinent un altra partit difícil. I és que la part bona del calendari, ja ha passat, ara toca arremangar-se. Romaric també.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Trobada boletaire amb mal regust de boca

Espanyol 1 – At. Osasuna 2

Quan els gols t'arriben, com quan trobes bolets sense buscar-los, és que estàs en ratxa i que es tracta d'una bona temporada. Si això passa en el joc del futbol, segurament també coincideix en un mal moment de l'equip contrari. I és que l'Espanyol passa un mal moment......

Ara fa un any, aquest equip ens impressionava amb una manera de reaccionar totalment inhabitual. Les primeres lesions d'una temporada que resultaria nefasta des del punt de vista mèdic, van passar totalment desapercebudes, en matèria de resultats. A tots ens sorprenia que els substituts, per joves i inexperts que fossin, no baixaven el pistó el més mínim, i l'equip es mantenia a la part alta.

La primera tongada de lesionats d'aquesta temporada no se supera de la mateixa manera. Estic convençut que el planter continua generant diamants en brut de gran vàlua. Però algunes posicions, semblen ara com ara molt difícils de substituir.

Recanvis a punt?

Em referia fa una setmana, i em toca tornar-m'hi a referir, que sense Javi Màrquez, , equip no havia guanyat cap partit a primera divisió. I n'estic segur que jugadors com Cristan Gómez, poden prendre el relleu. Conduir un equip amb total responsabilitat és una tasca possiblement massa difícil per a un debutant. I segurament Cristian està prou preparat, però a mi em va semblar que en els seu debut a casa no va tenir l'ajuda dels seus companys. Ni va tenir la atenció dels companys, ni ell sol va saber portar el control del joc de l'equip, i menys quan a l'Espanyol li tocava dominar. Va donar més la impressió que els seus companys no estaven acostumats a ells, que no pas que ell no estigués a punt per a portar el joc.

En aquesta manera dubitativa de dominar el partit, l'equip topava amb una colla que portava apresa de lliçó de provar de fer sonar la flauta. El poc lideratge del centre del camp perico, només trobava en un Weiss super-actiu alguna espurna que fes pensar en la possibilitat de recollir algun fruit o fonc per a emportar-se al cistellet.

Però ves per on que el primer en estrenar el cistell va ser el que ni buscava, ni sabia buscar. Imagineu a Héctor Moreno entrebancant-se amb un bolet dolent, metzinós, i mentre tant, aprofitant l'ensopegada un tal Lamah et clava el 0 a 1. Un bolet aïllat, però contundent.

Més que metzinós, al·lucinògen, el mal pas dels blanc i blaus, el va portar a reaccionar amb massa demora. I jo em pregunto, si cal més d'un quart d'hora (el descans de la mitja part), per a l'acte de donar-assimilar una ordre tant evident, com que cal jugar de manera més explosiva i constant per a superar un equip que no ja a res, és que entrenador i jugadors no parlen el mateix idioma.

Dos bolets

I és que va caldre començar el segon temps per a veure a tots els jugadors posar-hi les ganes i la decisió de Weiss. I això es va palpar en els 4 minuts que van transcórrer fins que Nekounam ens clavava el 0 a 2. L'home també es va trobar un bolet, que la resta de “buscadors” s'havien desentès per a collir-lo.

Tot seguit, i amb molt més desànim es va continuar jugant amb més empenta, encara que la pressió era massa gran.

I Àlvaro Vàzquez, no trigava gaire en trobar el seu bolet. Ell si que el buscava, però no va fer altra cosa que aprofitar una badada dels “buscadors” navarresos, per a encertar amb el seu rovelló. El 1 a 2, ens feia creure a tots, que la remuntada era possible.

Verdú i Weiss combinaven amb encert entre ells i amb els seus companys, que amb l'entrada de Thievy i Baena, semblaven més espavilats i generosos, que Romaric en el paper de boletaire gasiu que vool tots els bolets per a ell.

Però una i altra vegada quedaven aturats davant una “bardissa” punxeguda que només va ser a punt de ser superada en una ocasió, en què el de la badada, en el bolet d'Àlvaro, va estar excepcional evitant un nou bolet al cistell blanc i blau.

L'acumulació de targetes per a un “boletaire” navarrès, anomenat Satrústegui (com aquell devanter donistiarra que vaig tenir l'honor de lesionar*, a la pista de ball d'una discoteca a la vigília d'un real Societat-Espanyol, l'11 del 12 del 82, que vam guanyar 0 a 2 amb gols de Murua i gran actuiació del "negro" Giménez" (com podeu llegir en aquesta emeroteca del diari monàrquic, conservador i de dreta inflexible) http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1982/12/13/pagina-33/32965695/pdf.html . I és que els que no sabem ballar trepitgem amb força mala llet) deixava els blanc i blaus amb un home més al bosc per a girar la rivalitat en els cistells.

Ni així es va arreglar la cosa. No es va poder solucinar a curt termini.

Caldrà comprar-ne

A llarg termini, ni se sap. És costum entre el boletaires que tenen mal dia, posar-hi solució posant-se la mà a la cartera, i a peu de carretera comprar una caixeta o cistell, als que ofereixen una mercaderia per a posar solució a la mala jornada.

Ja ho saben el directius blanc i blaus, si volen maquillar l'aspecte del cistell propi, encara tenen una oportunitat. Rascar-se la butxaca i comprar. Bolet o boletaire. O fer-se amic del que organitzen “el cotarro”, per a gaudir dels beneficis arbitrals o televisius, per tal que no obliguin a l'equip a passar per l'embut i acceptar jugar dos partits en 48 hores.

Aquesta és la darrera putada que ens han fet els “follets del bosc”. I mira que seria fàcil provar de experimentar cosetes d'aquestes amb els de la “central lechera” o l'equip hispano-suís.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

* Satrústegui http://www.bdfutbol.com/j/j3352.html ja estava lesionat de lligaments creuats des de feia algunes jornades i era en procés de recupració, però a partir de la trepitjada ja no va jugar mai més a nivell alt. La temporada i la següent klla va passar en blanc. Es va arrossegar pels camps dues temporades més a mig gas http://es.wikipedia.org/wiki/Jes%C3%BAs_Mar%C3%ADa_Satr%C3%BAstegui com a suplent de Uralde, un altre gran aficionat a la discoteca Bataplan de la Conxa donostiarra

Falta un killer, i no és una presumpció

Real Societat 0 – Espanyol 0

És realment llastimós que l'equip no materialitzi en forma de gol, una allau de joc i ocasions com la que l'Espanyol va plantejar a Anoeta, a la segona part. És molt fàcil fer-se pesat, recordant jornada rere jornada que amb Dani Osvaldo aniríem amb tota seguretat tercers. Res a criticar a Àlvaro Vàzquez, perquè el seu desencert només és atribuïble a la mala sort.

Un migdia a Donostia, sembla sempre programat per a anar a fer un volt pel casc antic. Veure unes traineres a la conxa, beure unes birres o uns vins, i menjar uns pinxos. Anar al futbol és una nova opció, amb lliga que programen Roures i companyia.

Matxacamendi

I anar al futbol amb la llum de migdia, va permetre lluir millor que mai, la segona samarreta oficial de l'equip, un regal estètic a la vista.

Les baixes de l'equip, donaven opció a una alineació relativament diferent i al desavantatge que l'equip arrossega com un llast: sense Javi Márquez, l'equip no ha guanyat mai cap partit. Les novetats eren Galan, Baena i Weiss. Jugadors que ben be mereixen estar entre els que més minuts juguen. En especial Weiss, que va formar la millor tripleta atacant que avui en dia pot presentar l'equip amb Sergio, Àlvaro i Weiss.

Poca estona va durar, ja que Sergio es feia mal tot sol i el substituïa Thievy. Ja és estrany, que es faci mal sols quan davant hi ha jugadors de sobra per a trencar-te el cap i les costelles. Fa un any també es feia mal tot sol Galan, si bé a Cornellà va ser Illarramendi qui li va fotre a Márquez la trompada que encar arrossega el badaloní.

I amb arbitres com aquest, és difícil defensar-se de tanta agressió, amb la declaració que ho contempla tot des del Cerro Grande. I resultat d'això és una clara indecisió i indefinició a l'hora de xiular. Li va ensenyar una groga a Dídac després d'una falta que no va assenyalar, en què aplicant la llei de l'avanatge afavoria al mateix Dídac....

Poca cosa més es pot comentar d'una primera part molt fluixa dels dos equips, en que no més va destacar una gran parada de Cristian a xut de Llorente.

Futbol vertical

A la segona part, el panorama canviava. L'Espanyol més vertical i acaronant la pilota al primer toc, feia arribar pilotes a Weiss, que sovint s'embolicava amb més retalls dels compte. Però quan se'n sortia, arribava una ocasió de gol. I n'hi va haver més d'una. Especialment dues d'Alvaro, que al primera part en va deixar passar una d'encara més clara. Recordo que la temporada passada tampoc va estar encertat a Anoeta i l'equip va acabar perdent amb un gol en pròpia porta. Temia doncs el pitjor.

No sé si la candidatura a golden boy, l'afavoreix gaire. A mi, em sona a una sala de striptease masculí.

Cristian Gómez

L'equip jugava i li ho posava difícil al rival, fins al punt que el que semblaria un canvi a l més pur estil basc (amarrategui), amb l'entrada de Cristian Gómez, en lloc del punta Alvaro, no va restar gens les intencions de l'equip d'emportar-se'n el partit.

Quins grans jugadors són Cristian Gómez i Cristian Alfonso. Mentre Márquez no estigui a punt, la seva plaça ha de ser ocupada per aquest home, que la primera pilota que va tocar ja la va clavar al pal de la porteria de Bravo.

Romaric se situava en punta, i els més optimistes somniàvem amb un migdia com el de Vallecas. No va ser possible.

Dissabte vinent, tornem-hi. Després de dos empats, cal afinar la punteria i fer gols. L'Osasuna hauria de ser un rival assequible.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Urgeix intercanvi cerebral

Espanyol 0 – Vila-real 0

Amb la mateixa urgència que un porter s'intercanvia per un porter, o en el cas dels cotxes una roda per una altra roda, en qualsevol mecanisme urgeix trobar recanvi quan s'espatlla el sistema organitzatiu i distributiu.Diu que de forma estadística, està més que demostrat que l'equip de Pochettino no sap guanyar sense Javi Márquez. Dons em referia a això. Cal donar l'alternativa a Cristian Alfonso

Al marge de la lesió de Marquez, l'enfrontament contra el Vila-real no feia mala cara del tot. L'equip de la Plana no passa un bon moment. Diria que passa mala temporada. Agreujada amb un seguit de lesions que encara no presenten la gravetat de la soferta per l'Espanyol la temporada passada, però tela....

Sense la imaginació i rematada de Rossi, i la “marrulleria”de Marchena, no pot ser gran cosa l'equip de Garrido, i a Cornellà així es va veure. Només Hernan Pérez a l'atac i Borja Valero en la distribució, van mostrar alguna habilitat. De la resta ben poca cosa. Diego, el porter que s'assembla a Marichalar i a qui no li fotem un gol ni de penal, i de Guzman, a qui ja ens vam enfrontar a la jornada inicial quan vam perdre a Mallorca, no van demostrar res.

Els grocs eren ells

Per més avantatges, ells vestien de groc i era de suposar que l'arbitre es podria equivocar en contra d'ells, com va passar amb els groguets de Màlaga . Al contrari, ni equivoca-se, ni xiular amb justícia.

A la primera part, Àlvaro rebia per dues vegades el clàssic penal del defensa impotent. Aquella mena de penal que el mateix Coro ha necessitat jugar amb el Girona, per tal que li xiulessin a favor. I en un orsai d'aquells que al Madrid i el Barça, s'interpreta que l'atacant estava en línia, Héctor Moreno marcava l'únic gol del partit, corresponentment anul·lat.

Domini

L'Espanyol va presentar a la primera part un gran domini amb la possessió de la pilota, sense que es traduís en jugades de perill a l'àrea contrària i per tant rematades a gol. Molt toc de pilota i poca emoció. Per la força, amb un mig centre amb Forlin i Romaric, els grocs van tenir poques opcions. Els blanc i blaus, van intentar aprofitar, sense tot l'encet desitjat, el joc de Sergio G i Dàtolo pels extrems. El del Bon Pastor, va estar poc atrevit. És un home que porta el perill incorporat a la seves botes, i considero que per més que li diguin que li pengi pilotes a Àlvaro o Pandiani, ha de provar d'entrar a l'àrea amb la pilota controlada, i buscar la sort propi i la dels companya que quedin francs, en especial els que li arribi de la segona línia. Al futbol dels clubs modestos, tampoc hi ha tants jugadors amb aquestes característiques, per a prescindir de les seves prestacions. Dídac i Javi López, no va tenir l'encert del dia del Betis en les seves incorporacions i centrades. La resta de l'aparell defensiu, va actuar amb encert. Romaric no va estar malament del tot. Li falta més acoblament.

Grogues per Forlín

A la segona part, el canvis no va donar el resultat que hauria previst Pochettino, i l'expulsió de Forlín va acabar de trencar-li els esquemes. No direm que l'expulsió, i millor dit l'acumulació de grogues de Forlín, fos injusta. Però si, que l'estadística que aquesta setmana publicava un mitja de comunicació, segons la qual l'Espanyol rebia un groga per cada 3'2 faltes i que els rivals la rebien cada 10'5, es confirma.

Sergio, assistit per Verdú, va estar a punt de marcar dues vegades. Unes mans molt més clares que les de Romaric no van ser vistes a l'àrea dels grocs, i finalment quin va estar més a punt de marcar va estar Hernan Pérez, una perla que desconeixia.

Un puntet finalment, que no està malament del tot jugant el tram final amb 10 jugadors, i que els equips que són al nostre voltant a la classificació, van perdre o empatar. D'aqui a 15 dies, a l'hora del vermut a Donosti, juguem contra un equip que està amb l'aigua al coll. Vaja d'aquells que acostumem a ajudar. Que ens canvii la sort.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Castanya a l'ull

Màlaga-2 Espanyol-1

Castanya a l'ull, Haloween a La Rosaleda. Ens volen tots sants, serien maneres de resumir el mal gust de boca que ens va deixar un panellet en mal estat. La història de sempre La de l'àrbitre acomplexat que li toca quedar bé amb els de casa, i tard o d'hora s'inventa un penal.

Va ser una nit de rotacions. Pochettino va presentar una alineació inèdita, obligat per lesions i sancions, i també per allò de no voler acumular massa minuts de joc, als jugadors físicament més dèbils.

La circumstància ens va donar l'oportunitat de veure a Weiss i Dàtolo de bon inici. Com se les enginya l'equip sense la batuta de Màrquez. El gol en contra que l'equip va rebre, també només començar, els va posar a prova.

No puc descriure amb detall el comportament de l'equip, ja que el partit em va atrapar sopant amb amics i no el vaig seguir amb prou atenció. És ben cert que els deures es van fer amb bona nota, i després d'un parell d'ocasions, Àlvaro acabava rematant amb molt encert una centrada de Weis. Ja fa dies que destaquem l'excel·lent gran de progrés i maduració de Dídac Vilà. A Màlaga va ser un dels millors. La reconciliació d'Àlvaro amb el gol, és un altre element a destacar. El repartiment de minuts entre ell i Pandiani ha de ser sinònim de gol segur, en un equip que ha demostrat rendibilitzar els 1 a 0, i els 0 a 1.

La segona part es presentava complicada. El Màlaga va camí de ser un dels quasi grans de la lliga. Presumiblement, tocava patir. Christian va estar excepcional una nit més, i a l'atac l'entrada de Sergio va estar a punt de suposar un tomb al marcador.

Però l'equip arbitral no va perdre l'oportunitat de posar-hi cullerada, i afavorir els locals, quan Romaric rebia una pilotada que li va deixar un ull de vellut, i tirar pel camí fàcil de xiular penal.

Amb el marcador en contra i pocs minuts per davant ni l'entrada de Pandiani va evitar la derrota.

Diumenge, més. Un Vil·la-real en hores baixes ens visita. Cal seguir sumant.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Amb la lliçó ben apresa

Racing 0 - Espanyol 1

És més que evident que aquesta temporada li està faltant un ingredient, si voleu, un tòpic. La cançoneta de compte amb tal equip, perquè s'ha reforçat molt, s'ha esvaït. Tret del Màlaga i la formació hispano-suïssa, tots els equips han quedat igual o s'han debilitat. Qüestió de calers.

Amb la lliçó cada dia més ben apresa, no oblidem que l'Espanyol és un equip en fase d'aprenentatge si tenim en compte l'edat mitja dels seus jugadors, l'equip que va saltar sobre l'herba del Sardinero va tornar a inutilitzar el futbol creatiu del rival, per acabar imposant la seva major qualitat.

La limitada capacitat de creació de joc que tenen la majoris dels equips de primera divisió, facilita molt les coses. Si a això hi afegim les alineacions conservadores a què ens comença a tenir acostumats Pochettino, poca cosa hi poden fer tota aquesta colla d'equips limitadets.

Les aportacions de Forlín al mig camp defensiu, compliquen més al feina als rivals. De retruc l'argentí ha baixat el seu registre de fer faltes tontes (amb targeta) fora de lloc.

El "Kubala negre"

Pochettino tornava a confiar amb "l'efecte Romaric" de Vallecas, si bé en aquest cas l'home no va tenir el dia per a seguir demostrant les seves condicions. Si el futbol Mundial, i en concret el brasiler, ha passat gairebé quaranta anys en localitzar un "Pelé blanc". Pochettino, tot solet, ha donat il·lusió al futbol Mundial redescobrint el "Kubala negre". El fort xut, i sobretot, el joc portat al límit recolzat en un cos intimidador que arramba on pot i la seva fama de rei de la nit, fan de Romaric un gran candidat al premi "Kubala negre".

El Romaric del Sardinero, no va ser el Vallecas, i més que obrir forat embussava la creativitat de Marquez i Verdú. Casulament, l'únic gol del partit va arribar quan Romaric ja no hi era, després que Dàtolo el substituís. Verdú va estar hàbil en la passada i Sergio més que oportú en la rematada.

Una acció i una jugada que es va repetir minuts després, intercanviant Verdú i Sergio la responsabilitat assistència-remat.

El "Rensenbrink argentí"

A veure, si després de crear el "Kubala negre", Pochettino fa de Dàtolo el "Rensenbrink argentí", i comencem a confegir un equipàs.

D'aquí al final, es va patir una mica per allò de la por a que un ex (Serrano o Torrejón) ens clavés un golet, si bé l'únic perill va arribar dels peus de Diop.

Desconec, i no ho he llegit a cap diari, perquè Raúl va jugar en la posició d'Amat. Res a dir, ja que els considero a tots dos com a defensors molt vàlids. Ja sabem que la premsa i les retransmissions esportives, només estan pendents de la noves instal·lacions de la marca hispano-suïssa, i dels penals que s'erren al darrer minut.

Raúl i Dàtolo van ser les novetats, i per a dijous n'esperam una altra, ja que Marquez no serà com sempre el jugador substituït, perquè no podrà jugar per acumulació de targetes. No us sembla que el mig centre creatiu no hauria de ser l'home amb més targetes de l'equip? Serà que si no ensenya la llesca, Pochettino no li dona dret a jugar en els seu equip musculós?

El Betis no serà fàcil, caldrà jugar a l'atac, ara que ja sabem com jugar fora de casa. A banda d'anar a classes de català i castellà, Bladko Weiss ha de començar a jugar.
Contracxrònica escrita per l'Eugeni Rius

La polivalència del totxo

Rayo Vallecano 0-Espanyol 1

Tot i l’evidència, i la universalització de la crisi del toxto, hi ha excepcions que confirmen -o no- la regla. Quan al totxo se li busca utilitat com sigui, hi pot haver sorpreses. Superant-se a si mateix, i al seu mestre Clemente, Pochettino ens sorprenia fa 15 dies donant tota confiança a Romaric a la posició de mig centre. Aquell dia ja vam advertir que havia lluït més que altres vegades, sense atorgar-li massa mèrit.

La polivalència del totxo es va fer encara més palès quan Romaric va situar-se de davanter centre. I és que vosaltres no vau veure jugar Amiano?

Jugar el matí, no és el més apassionant que li pot passar a un Espanyol que genera tants dubtes. L’horari del futbol minoritari, és sempre associat a equips de barriada. Només recordo haver assistit una vegada a un partit matinal a Sarrià. Era a mitjans dels setanta, el rival era l’At. Madrid, i el motiu no el recordo. Em sembla que era una data significada del Nadal o Setmana Santa, d’aquells que s’acostuma a dinar tard i amb sobretaula infinita, i no feia gens avinent jugar a la tarda. Crec que vam guanyar un a zero, i la figura del partit va ser aquell mig campista de banda esquerra que l’afició anomenava “correcamins” i tenia per nom Josep Manuel Casanova, fins fa poc responsable del futbol base del club.

Arreplegats

Pochettino presentava una alineació que confirma i marca tendència. Arreplegament i muscle. Només hi faltaven Raúl Rodríguez i Galan, per a mostrar-se més defensiu. Romaric de mitja punta. L’alineació de Màrquez, Verdú i Àlvaro era tota una concessió al bon gust. L’única.

Davant un equip que, no m’estranya que jugui als matins, ja que exposa un joc més propi de categoria regional que no pas galàctic. En 93 minuts no va xutar a porteria. L’Espanyol no havia de tenir cap problema defensiu. Encara menys amb tants defenses. Amb tot, li va costar arribar a l’àrea contrària. I encara rai, perquè un de les poques vegades, a cinc minuts del descans, Dídac era objecte d’un penal clamorós, en ser escombrat per a un defensor. I a canvi, només es va aconseguir una targeta groga per a Javi Màrquez.

Killer Romaric

I tot i no passar nervis, Pochettino no les tenia totes. Als poc minuts de la segona part, va fer la pensada de retirar Àlvaro. I no va ser per a posar Pandiani. Va ser per a fer entrar Rui Fonte, encara molt verd, i posar Romaric de davanter centre. A veure, si Amiano va fer una bona carrera jugant de davanter centre, perquè no hi pot jugar Christian Koffi Romaric? Val més en punta, que no pas de central. Perquè l’altra totxo de la llegenda espanyolista jugava de central – recordeu Mino- i era de pena.

I si, fent honor a l’estratègia del de Rosario, pocs segons després Romaric marcava el gol del partit, com si fos un killer, qui se’n recorda d’Osvaldo? Molt bé Romaric! Es va passar de no jugar a res, a fer els millors minuts del partit davant un Rayo que necessitava obrir-se. Tamudo mal assistit, no aconseguia fer perill. L’entrenador local, veient l’armadura defensiva dels de Cornellà, va fer tres canvi ofensius, per a no res. Tot i que l’Espanyol anava reculant poc a poc, fins a fer-nos patir els cinc darrers minuts, el Rayo va ser incapaç de res.

Vine a sopar!

Tres puntets, que venen a eixugar la derrota del dia del Madrid, i que han de carregar de moral aquest equip que viu del dia a dia. Ara de la meitat endavant, la setmana vinent de la meitat enrere. A veure si dissabte a Santander s’hi va amb ambició. Ambició doble, sumar i esfondrar un rival dels del darrere. Jugar amb alegria i ganes de marcar, encara que juguin onze defenses. Prendre aquella ambició que se li suposa a un equip que no vol problemes. Estic per a convidar un dia d’aquests, a casa,a sopar Pochettino, per a ensenyar-li els partit que el meu fill juga a la PSP. Resultats com Llevant 0 - Espanyol 9; Saragossa 1- Espanyol 5; o Espanyol 4- R. Madrid 0, són tot un exemple de joc ofensiu. Vine a sopar!

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Perdre per golejada sense que et fotin un bany

Espanyol 0-R. Madrid 4

La inesperada baixa d'Àlvaro, sumada a la sanció de Pandiani, suposava la coartada perfecte al recent tarannà conservador adoptat per Pochettino. Com li passava a Clemente, sovint, les tàctiques disposades contra els rivals més forts són les que mostren més bona imatge de l'equip tot i resoldre's en derrotes. Llàstima, que també sovint, aquestes derrotes venen guarnides per l'abundància de gols i actuacions arbitrals que sempre protegeixen als "grans".

L'excés de múscul i conservadurisme a l'alinieació de Pochetino, no suposava cap sorpresa, després de "l'èxit" experimentat al camp del Llevant. Sense cap davanter centre "oficial", era de suposar que la responsabilitat recauria en el cada dia més entonat Sergio Garcia, i que en general estaria menys assistit del que habitualment estava Osvaldo (algú se'n recorda d'Osvaldo?).

Va ser una alineació assemblant a les de sempre, amb un únic canvi. Desapareixia l'habitual 9, i entrava Romaric, ubicat en una posició lliure la mig de camp, que tot sigui dit de pas va fer força mal en l'equip contrari. Llàstima que la molèstia, no es traduís en èxit. L'ivorià, no va donar la nota sent el pitjor i el més barroer del partit, com en altres ocasions. Aquesta posició de llibertat al mig del camp, és sempre agraïda per a qualsevol jugador. Llàstima que al llarg de les darreres temporades, no s'hagués disposat amb més freqüència en aquesta posició a homes com Fredson, Luis Garcia, Coro, Maxi Rodríguez o Velamazan........Ara, la posició podria ser per a Sergio.

Romaric no és Romàrio

Afortunat Romaric, que al migdia havia vist el derbi basc per TV, i va intentar un golàs des de mig camp, que apunt va estar de reeixir. No va trigar ni un minut el Madrid en reaccionar, amb un contraatac letal que culminava Higuaín. Un killer.

Mentre tant, Romaric feia de Romaric, i gairebé es lesiona en intentar una passada d'esperó, i com la resta dels seus companys era objecte predilecte d'una colla d'àrbitres que només estan pendents de pitar qualsevol circumstància al voltant de la "bella" figura de CR7. Quina vergonya! Quina Vergonya els arbitratges que any rere any, gaudeixen Madrid i Barça. Excessiu. Grotesc. Sergio és a punt de fer un golàs que només eviten les mans d'un "Sant Iker", i l'àrbitre al·lucina cogombrets, celebrant-ho. No hi ha córner, i segueix el partit.

Marquez ho intenta de fora l'àrea, i de nou Casillas. Amb la tècnica i canonada que té Marquez als peus, no podria intentar, de tant en tant, la gardela amb l'exterior del peu? Prova-ho xaval!

Joc perillós

I els locutors del canal digital ho anaven adornant tot de "un gran Madriz!" i perdonant vides, com quan Baena va treure una pilota amb l'espatlla dins l'àrea i ho van qualificar de "penalty no pitado". La mateixa narració del "nostre canal", però amb un altre equip i una altra llengua.

S'arriba al descans 0 a 1. També excessiu. Els blanc i blaus havien fet més mèrits.

A la represa, la colleta arbitral ens segueix adornant amb una xiulada parcial. Quan els pericos aixequen una mica el peu, és joc perillós. Si ja no és prou perillós jugar contra un equip milionari, afegiu-hi l'arbitratge.

Notícia! Targeta groga per Lass. Visca la diferència, les grogues del Madrid han de ser pel darrere i amb alevosia, mentre que per a les locals, n'hi ha prou amb topadetes. Les targetes de la primera meitat deixaven quatre blanc-i-blaus a caient del precipici..

Amb la derrota més que segura, Pochettino va donar entrada a Weiss, que no suplia cap defensor, si no l'actiu Thievy.

Al minut 20, Higuaín marcava el segon. Un golàs. I ja en són.... uns quants els jugadors que venen a Cornellà i foten el golàs de la seva vida, ja recordo Marcelo i Rossi, la temporada passada.

Llàstima de 1 a 2

El partit podia no haver estat acabat del tot, si Weiis no hagués fallat davant de porta una centrada de Dídac, que culminava una gran jugada personal.

Arribat aquest punt, quedava una quarta part del partit, sobre el camp, ja hi havia una alineació més ofensiva, amb Weiss, Dàtolo i un prometedor Cristian Alfonso, que suplia Romaric. Llàstima que Marquez també fos substituït.

El tràmit final es va resoldre amb dos gols més del Madrid, un mig regalat per Moreno. L'altra el feia Callejón, que com a "bon ex-" ens amartellava. 0 a 4.

Un resultat del tot fictici, en un partit en que l'Espanyol va disputar amb força igualtat, un partit que al Madrid li resultava un bàlsam de tranquil·litat, com ho van ser per Mallorca, Saragossa i Llevant. Un partit en què el més justa hauria estat 1 a 2, i vint minuts per jugar, que era el que faltava quan Weiss no va encertar a marcar.

La lliga continua i ara toca anar al "rescat" del Rayo Vallecano, diumenge al migdia i amb Tamudo amb l'escopeta a punt. Jugant amb les ganes i l'empenta que l'equip va mostrar contra el Madrid, es podrien tenir el mateixos punt que el Llevant, si sempre se jugués igual. Esperem un futur millor.....

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Clemente dimissió

Llevant 3 – Espanyol 1

Si abans de començar el partit ja sents certa decepció i vergonya, en veure l’alineació del teu equip, és fàcil endevinar per poc que ho vulguis, com acabarà la cosa. I és que si alguns dels homes amb més talent, i que es mostren més perillosos per al contrari, escalfen banqueta es castra la il·lusió. Qui sap? Potser Pochettino va intuir que més que un partit de futbol, era un concurs d’armaris, i per contrarestar el potencial de Ballesteros, va optar per Romaric.

Tot plegat feia mals als ulls, i no només l’alineació “clementista”. Aquest costum del negoci en què s’ha convertit el futbol, en què es busca qualsevol excusa per a donar publicitat a totes les expressions tèxtils i cromàtiques de la indumentària dels clubs, destrempa. L’Espanyol, per a no coincidir en el color dels pantalons jugava amb una samarreta en què el color del pit, coincidia amb tota l’esquena del rival. Amb lo fàcil que hagués estat vestir de blanc i blau, amb pantalon blanc.....

Tot i els bons resultats dels valencians aquesta setmana, a mi, abans del partit no em semblava que el Llevant fos un equip perillós. Menys encara quan, com en el cas d’Osvaldo, van vendre el seu “killer” Caicedo (suposo que més ben venut....) . I al llarg del partit, tot i el resultat enganyós, tampoc m’ho va semblar. No feia doncs falta jugar amb sis defenses, oblidar el futbol creatiu de Márquez i Àlvaro, ni fer cap provatura de búnquer de cara la visita del Reial Madrid.

Pilotes rases amb les mans...

No feia ni un minut que jugaven quan Romaric va necessitar posar la mà, per a controlar un pilota rasa. I al segon minut, tot i jugar amb sis defenses, ja se li va deixar a Rubén Suárez una pilota, tot sol, per a marcar. La va fer fora.

Sis defenses, no suposava cap handicap a l’hora de mantenir una major possessió de pilota, que no va impedir que propiciés el clàssic paper de bon samarità que arrossega aquest club, i que Kameni va oblidar a l’hora d’enumerar certes mancances. Rui Fonte es passava de frenada i feia penal a quan no hi havia perill extrem. El regal resultava ser un penal que suposava l' 1 a 0, ben executat pel mateix Rubén Suárez.

La major possessió es traduïa en unes quantes ocasions que Thievy, Sergio i un Rui Fonte, en la seva tarda “passarell”, no aconseguien perfora la porta de Munúa.

De la primera part, poca cosa més a destacar, que un altra clàssic de l’equip de Pochettino. No recordo cap partit de Forlin jugant al mig centre, en què no rebés targeta groga. Abans de la mitja part ja la tenia, i com quasi sempre per una falta intimidadora lluny de l’àrea.

Quan els testos s’assemblen a les olles

Un primer temps més afegir al currículum de Pochettino en el seu partit 100 a la banqueta. O com vinc dient fa dies, per afegir al currículum de Clemente, perquè aquesta afició per a col·leccionar “totxos” sevillistes com Duscher i Romaric, o resevar als homes més creatius a la banqueta, només pot venir per influència del de Baracaldo. “Quan els testos s’assemblen a les olles” http://www.penyacalipo.com/opinen3i4/blog1.php/2011/09/24/crujf-i-clemente-una-epidemia-que-sresten

Com a la Romareda o contra el Getafe, va esperar al segon temps per a mostrar més ambició, amb homes com Álvaro, que entrava a la mitja part per Rui Fonte. Però com sempre tard. Va haver de necessitar un nou penal innocent, l’expulsió d’Amat i el 2 a 0, per esborrar Romaric. Quedaven només 25 minuts i el camí feia molta pujada. El potent Llevant, era dominat i ben dominat pels deus homes que eren al camp, sense tant múscul i amb més idees. I així s’aconseguia marcar 2 a 1,en un miratge que va durar tres minuts. Just el temps per a deixar rematar Barquero sense oposició de fora l’àrea un excel·lent xut.

Búnquer assajat

Res a fer. Evitar la golejada, poc més per un equip tant descontrolat (recordeu quan deia que feien pudor de mort) que el seu jugador més veterà s’esborra en una acció infantil que pot ser greument sancionada. Quedaven deu minuts i per sort no va caure cap més gol.

Només dir per acabar, que Pochettino perd tot el seu crèdit quan es comporta com un simple Clemente. No cal assajar una formació bínquer, contra el Llevant. Si el Madrid li fa por, que es guardi el “cattenaccio” pel dia del Madrid. Això no cal assajar-ho.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Pudor de morts

Espanyol 1 – Getafe 0

Abans de començar el partit, no les teníem totes. L’únic consol era que Lopo és massa totxo per a fer-nos dos gols, i que Luis Garcia del Getafe estava sancionat. Era qüestió d’anar eliminant enemics. L’únic que quedava era el Clemente que habita a la pell de Pochettino. Cos que habita i que va dominar tota la primera part amb un joc conservador que amb prou feina va trepitjar l’àrea contrària. A la segona part Pochettino mig recuperava les regnes, i Pandiani li salvava la vida.

La primera “trastada” del vespre, era veure l’alineació incial sense Weiss. Pochettino continua amb les seves fixacions conservadores. Cal reconèixer els valors de Thievy, però la seva explosió i poca experiència, el fan ara per ara més indicat com a revulsiu de segones parts, que per a consumir-se durant 90 minuts.

Amb escassa vocació atacant, l’equip va plantejar una primera part que es pot resumir en tres dades indicatives:

- Fins al minut 21, no hi va haver cap motiu que fes aplaudir l’afició.

- El primer xut entre els tres pals dels blancs i blaus, va ser al minut 36

- Casquero ja ens havia perdonat la vida al minut 28.

En positiu només hi havia lectures parcials, com el bon moment que travessa Sergio Garcia, la recuperació miraculosa de Verdú i que Alvaro lluita amb imaginació, les poques pilotes que li arriben. Llàstima que siguin tant poques.

Canvi de cara

El panorama començava a canviar al primers minuts del segon període. En qüestió de 10 minuts l’equip va mostrar més perill que en el conjunt dels tres partits i mig anteriors. Es podrien haver pogut marcar tres gols. Quan la cosa començava a anar de baixa, va entrar Bladko Weiss, i la cosa es va revifar per moments. El “Blanc de blancs”, hauria pogut marcar al minut 20, si no fos per Lopo. Lopo no va marcar a favor del Getafe, però si que va evitar que el gol de l’Espanyol arribés molt abans.

I va trigar molt a arribar, perquè l’equip va viure una davallada de joc, que va propiciar dues claríssimes ocasions de gol del Getafe, una d’elles evitada de manera acrobàtica per Héctor Moreno. Un home que està trigant massa a aclimatar-se.

Amb tot això, Pandiani havia entrat per Javi Marquez, i quan quedava molt poc, Rui Fonte també entrava per Thievy. Amb més cor que idees, l’equip ho va intentar, i quan queda un minut Rui Fonte s’encantava davant de porta, quan tot semblava encarat cap el final feliç, que finalment no va arribar fins al descompte, quan després d’una de les ja clàssiques internades de Dídac per la seva banda, posava un pilota a l’olla que Sergio no va poder posar a dins per la intervenció de Mollà. El rebuig anava a parar a peus del “rifle” Pandiani, que sense pensar-s’ho, la clavava dins. Tres punts.

Diumenge a València (Llevant) toca regalar de nou tres punts i esperar als de Mourinho pel diumenge següent. Aniria bé rebre els “merengons” amb algun punt més de coixí.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Perill: Clementisme il·lustrat a la vista

Saragossa 2 – Espanyol 1

Quan contemples que en quatre dies, un” tot múscul” s’ha convertit en mig amo de l’equip, que per a veure acabar un partit a Javi Márquez has de recórrer a la PSP del teu fill, i que per a remuntar un partit es renuncia al nucli més creatiu de l’equip, és que visualitzes un retorn al passat. Passat i el més recent, perquè com sempre, l’equip ha estat aquell baló d’oxigen per als equips més necessitats, que si convé esgoten fins al darrer segon per a sumar els tres punts.

S’havia venut la història d’un partit fàcil. I ho era, com el de Mallorca. I s’ha de ser realista. Reconèixer que si en front dels equips més fluixets del campionat no es fa un plantejament dirigit a sumar tres punts, sí o sí, arribar als 40 serà molt complicat. També s’havia venut el morbo Luis Garcia, quan ningú imaginava que estaria a punt de fer un hat-trick. Era més realista sospitar que com en altres ocasions, seria Lafita qui ens portaria a l’hort.

“Ramalassu clementista”

No sé quines van ser les precaucions de Pochettino, però està clar que Tievhy no està a punt per a ser titular i que si perds un mitja punta amb la responsabilitat en la creació del joc, com ara Verdú, no pot pots apedaçar el forat amb un tronc. I si poses un tronc, no es pot albirar una situació immediata en que defensivament continues feble. Feble i confiat, perquè imagino que quan Baena va veure Luis Garcia entrar al remat, li va sonar la cara coneguda del seu capità i no va reaccionar com en ell és habitual. Així es rebia el primer gol. Un gol que posava dels nervis a Pochettino. A la mitja part hi va voler posar solució i li va sortir el “ramalassu” més clementista. El mateix que el diumenge anterior amb el canvi “cagon i amarrategui” de posar Romaric en el lloc de Sergio Garcia.

“Abusananus”

Ahir li va tocar a Javi Màrquez, que no havia estat afortunat amb la filosofia del joc escollit pel míster i encara menys quan va quedar sense la companyia de Verdú. És a dir, si l’equip no vivia prou la pena de jugar sense Verdú, Pochettino va haver de posar-se a la pell de Clemente (ni Almodóvar ho imaginaria de manera més real). L’equip quedava definitivament partit en dos. Els que defenen (majoria) i els que ataquen (amb responsabilitat afegida). Feia la prova, introduïnt els altres dos fitxatges de darrera hora, amb els quals els afeccionats tenim molta més fe que en Romaric. De tota manera ho feia desplaçant la gran promesa Alvaro Vazquez. Sort que feia entrar “l’esperança Blanca” , Bladko Weiss, que en quatre moviments va mostrar la seva gran capacitat i projecció. Si, serà el blanc de Blancs de la nostra collita. Té regat, té criteri i assumeix responsabilitats. Llàstima del paper que va jugar Romaric. Hem suposar que el protagonisme de xèrif li ho havia assignat Pochettino. I va ser molt lleig, quan l’Iborià va voler picar totes les faltes, com el clàssic “abusanens” dels patis del col·legi. I no li faltava raó, en creure’s l’amo d’aquesta mena de guarderia en què s’ha convertit el club. Sort que l’eslovac té caràcter. Caràcter, xut, dribling, visió.....tot la joventut proverbial

Amb 10

La mateixa joventut que va fer que Javi López fes un penal innecessari i s’autoexpulsés. Cristian va evitar la desfeta immediata, però 10 homes no van ser suficients per evitar el segon gol de Luís Garcia, en el descompte.

En definitiva un nou regal per a un dels equips que han de lluitar amb l’Espanyol per a no passar angúnies. I és el primer dels tres partits d’aquesta setmana en què l’equip lluitarà contra equips d’aquesta “divisió”. Toca espavilar-se i dibuixar ja una alineació valenta, amb Marquez, Verdú, Alvaro, Sergio i Weiss de indiscutibles.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Diada "d" en el millor dels dies

Espanyol 2 - Athlètic 1

Els saxofonista Pep Poblet ho anunciava amb el seu instrument. Per si ningú ho sabia era la diada, i una colla de joves que progressa adequadament estava disposat a fer-se-la seva. Només el fantasma de les lesions va planejar de nou sobre Cornellà, on a més del virus FIFA amb Amat, el debutant Albin va tenir l'honor de ser el primer de la llista... que els estels no només els acompanyin als altres.

Ressonava el saxo de Pep Poblet amb la coneguda melodia dels nostres himnes. Música clarament desxifrable per un públic que encara es preguntava a quina melodia corresponia la música de fons que se sentia mentre la "colleta" d'en Rosell feia l'ofrena al matí a Rafel de Casanova. Era l'himne de Qatar? L'Eusko Gudariak? El "follow the leader"?

A Cornellà, Pochettino provava una nova alineació que s'ha d'anar perfilant a mesura que reparteixi el protagonisme dels més joves amb els nous incorporats. En aquesta ocasió, l'oportunitat va ser per Albin. El pobre va ser l'únic que no va tenir el dia, en lesionar-se només començar.

Minuts

La resta de jugadors van completar una gran diada. Cristian va jugar aquell partit que li feia falta a ell i als aficionats acostumats a rebre les ensopegades temeràries de Kameni. Homes com Àlvaro, Dídac i Thievy, van fer un pas endavant en guanyar protagonisme amb la pilota als peus i una personalitat que els ha de fer grans. Baena, Verdú i Javi Marquez es van organitzar el seu 11-S al mig del camp. Sergio "´Firisney" Garcia, va tenir per fi el protagonisme que se li suposava ara fa un any quan el van fitxar per molta pasta. I els altres van arrodonir la diada confirmant-se en les seves posicions.

Al davant tenien el sempre incòmode i exagerat Bilbao. Segurament un dels millors Athlètic dels darrers 20 anys, liderat per Llorente i amb un Muniain, que després de dos anys de proves, ha pres un protagonisme i un lluïment digne dels millors clubs d'Europa. Luis Enrique ja el vol fitxar, si non é vero.....

Muniain era la referència, per als bascos en l'atac i per els blanc i blaus per assegura la defensa. El perill arribaria sempre amb les seves conduccions. Ell i els seus companys anaven guanyant terreny, quan d'infortuni d'Albin va donar pas a a Thievy Bifouma, que amb el seu futbol passional van connectar un equip fins llavors un pèl desendollat.

I fruit d'aquesta connexió i una alta dosi d'anticipació, van dibuixar una magnífica jugada de tira-línies amb el millor dels "rotrings,"en la que Thievy traçava cap un Àlvaro imaginatiu que amb un cop de compàs la posava a l'àrea petita, on amb una empenta inusual "firisney" Garcia, mostrava la versió més prometedora del seu cos pesant. 1 a 0.

"Santmartí" Garcia

Per moviments i estructura física, Sergio és una mena de "ninot Santmartí", d'aquells que tenen una gran base que els manté sempre drets. Els gols li han de donar un nivell de confiança que li permetin posar a la pràctica, tot allò que sap fer, que és molt.

Amb tots els moviments de replegar-se al darrera i desplegar-se a l'atac, l'equip mostrava un to físic excepcional, que feia témer en un segon temps més feixuc.

Abans del descans però, Muniain feia moure els seus companys, i Cristian Àlvarez havia de mutar en un pop-gat, per a treure braços per a tapar totes les escletxes que obria Llorente. Quina manera de mostrar l'agilitat d'un felí cefalòpode caçant mosques....

La temporada passada a San Mamés, una segona part de molta empenta va possibilitar la remuntada basca. A Cornellà, més que empenta va ser futbol. Bon futbol dels homes de Bielsa, que va obligar a un gran esforç a la cobertura perica. Ja m'agradaria que a fora de casa, l'Espanyol busqués la porteria contrària, com ho van fer els biscains. Alvaro, Dídac i Cristian brillaven amb llum pròpia pel damunt de la resta... esperem que no entrin al mercat de rebaixes al Gener.

Els centímetres d'Amat es van trobar a faltar, en un córner que Llorente rematava dos caps per sobre de la defensa.1a1. El marcador s'ajustava als mèrits d'uns i altres

Tot plegat provoca la reacció de Pochettino, fent entrar Pandiani al camp. Per fí, Gorka reconeixia alguna cara familiar del seu pas per l'Espanyol. Amb 35 anys i sense haver fet pretemporada, no si pot demanar gran cosa al "rifle". L'home s'hi va esforçar, col·laborant amb la resta de companys en fer anar de bòlid la defensa. Dídac rebia un d'aquells penals que només es piten a favor de Madrid i Barça. S'aventurava un final de molta incidència atacant, quan Verdú va fer un d'aquell llançament de falta sense avisar, a l'estil Luis Garcia, i el "Santmartí" feia de Callejón amb "barret" inclòs per sobre de Gorka, per afusellar el 2 a 1.

Apareix Amarrategui

Apareixia sobre la gespa un dels jugadors "bascos" amb més recorregut i història. El "mític Amarrategui". I no era el Bilbao qui el posava sobre la gespa. Un Pochettino encomanat de conservadorisme, feia entrar Romaric en el lloc d'un "Santmartí" Garcia que ja havia vinclat més del compte. D'aquí a la fi 20 minuts de patiment, en què es va agrair el desgast que Munianin ja havia fet fins llavors.

Tres puntets al sarró, i ja només en falten 37. Diumenge que ve a Saragossa cal mantenir aquesta línia, i començar a descobrir la nova joia. El "Blanc de blancs", Bladko Weiss, de les bodeques cornellanenques. A la Romareda cap presentar-s'hi amb més ambició que al partit amistós del mes passat. Oblidar homenatges i sumar els tres primers punts a domicili, en un dels camps on serà més fàcil puntuar.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Elogi a la inoperància

Mallorca 1 - Espanyol 0

Segona jornada, que de fet és la primera, per a no moure’ns del mateix lloc on érem a la fi de la temporada passada. Aquella inseguretat que dona jugar amb un equip totalment experimental a causa de les baixes i la venda a l’estil oriental. Una manera de posar a prova la paciència de l’etern patidor, el seguidor perico. Un resultat negatiu i un partidet fluix, que per a començar no està gens malament, perquè em temo que si s’arriba a sortir invicte del Luis Sitjar, aquesta setmaneta de trucades i faxos, a Pochetino no li compren ni una bosseta de caramels per als seus nens. Si la cosa no es maquilla una mica la temporada, ara sencera, quedarà en mans del filial

I la prova de la inseguretat, la tenim en l’alineació presentada per Pochetino. No sé ben bé de què serveixen les pretemporades quan poses un onze inicial que no té res a veure amb els que has provat. Després de l’experiència de l’any passat, dona total i cega confiança a la colla sub-20. Que dit d’altra manera, és de puta mare la demostració de potencia del fons d’armari del planter, però em sembla un pèl arriscat.

Suïcida

Tret de Luis, Verdú, Màrquez i en teoria Moreno, no es pot dir que la resta de jugadors siguin titulars indiscutibles. A la banqueta més del mateix, els prometedors Cristian’s i Bifouma. Una mena de ruleta russa que fins dimecres encara es pot intentar solucionar, tot i que es remoreja que es fitxaran més sub-20. Qui sap si l’aspiració és guanyar la copa juvenil. Suïcida.

Problemes de fons que dia rere dia es van dissimulant amb detalls, com el del patrocini. Com el turisme de la Generalitat no deixa anar un duro, ens busquem la vida anunciant una agència de viatges estrangera. La crítica no va amb l’Espanyol, va amb l’empresariat català que no deixa anar ni un euro, si no és en versió culé o Formula 1. En aquest sentit, el partit prometia: Air Europa v/s Cancún.

Força igualtat

I posats sobre el camp, els blancs i blaus no van ser inferiors. Perquè el cert és que el Mallorca tampoc es pot dir que hagi fet els deures. L’Espanyol tenia més la pilota, si bé els balears portaven la iniciativa, i al minut quatre ja podien haver marcat el primer.

Els àrbitres tampoc van demostrar haver fet els deures amb les seves particulars interpretacions de les mans i els orsais. Les noves regles semblen fetes per a confondre més a tothom i deixar-ho tot a criteri de l’àrbitre, és a dir afavorir Madrid i Barça. A la primera jornada, en els diferents partits hem pogut veure penals d’aquells que si els reben Messi o Ronaldo se sancionen, si els reb Jefferson Montero, Munitis o Verdú, res de res. Amb els orsais passa el mateix. Luis Garcia arrenca un metre pel darrere de la defensa amb opcions de gol, i ....orsai sense paliatius...

Cristian ens feia pensar en Kameni en una desafortunada sortida,el primer quart d’hora, si bé cal reconèixer que en les sortides per alt i als córners és més convincent, i això en un equip que cedeix tants córners, i té tants problemes en les centrades, tranquil·litza una mica més. En un 1v/s 1 amb Alfaro, també va estar afortunat el porter argentí.

Verdú era l’únic home que feia un futbol coherent, i dels seus peus van sortir un parell de jugades de mèrit,com una centrada al segon pal on hi va aparèixer ningú, i una pilota que Àlvaro no va connectar pels pèls. En cada període, Àlvaro no va arribar per poc a connectar pilotes del gol. Com es troba a faltar Osvaldo, fins i tot en l’envergadura.... Una tercera jugada de Verdú acabava en una perillosa falta als límits de l’àrea, que Javi Màrquez estavellava contra la tanca. Marquez tampoc va tenir el dia de cara. El centre del camp mallorquí era molt tremat i costava de superar, si no es combinava amb les bandes. Luis va estar voluntariós com sempre i Rui Fonte necessita més experiència, i personalment opino que es un bon futbolista, però si jo fos l’entrenador, no sabria en quina demarcació situar-lo.

Al darrere els homes va estar prou correctes. A Hèctor Moreno, se li nota que li queden mitja dotzena de partits per a convertir-se amb el sherif que se li suposa.

Mal presagi

La segona part es va presentar el mateix panorama. El 0 a 0 feia cada que seria d’aquells que es resoldria en contra els darrers vint minuts. Però, no. Va ser abans quan en un autèntic xurro, De Guzman marcava en una pilota innocent que es va desviar, mortal de necessitat.

A partir del desavantatge, els de Cornellà van agafar la iniciativa i Pochetino feia canvis atrevits, amb lo poc que tenia a la banqueta. Tievy Bifouma i “firisney” Garcia entraven per a donar més profunditat. També va entrar un Albin molt actiu. Marquez es retirava i es guanyava efectius al davant. Es guanyava en profunditat, mal complementada per l’infortuni dels atacants. En una de les ocasions Bifouma, en una errada de coordinació rematava amb la cama equivocada. En una altra feia una gran assistència a Albin que feia un remat de pissarrí. En definitiva Aouate no va tocar pilota en tot el partit.

Comença una setmana decisiva en què es pot començar a preveure de quin mal pot morir aquest equip. Que sigui lleu.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

S’acaba el culebrot Osvaldo

En un clar exemple del que no ens acabem mai d’explicar...“què hi fan homes de negocis en el món del futbol?”, es contempla la lenta i barata venda ( si fem cas dels inflats preus del mercat) del futbolista Pablo Daniel Osvaldo.

Si comptem que al llarg dels darrers cinquanta anys, la parròquia perica només havia trempat amb els cinc dofins a la dècada dels seixanta, i algunes estonetes amb Tamudo i de la Peña, quan no eren lesionats (ben poca estoneta), la prometedora evolució de la connexió Verdú-Osvaldo semblava portar l’equip en una nova fase d’excitació irrenunciable.

Només prescindible per als que no hi volen perdre més quartos...

La indiscutible trajectòria de Sanchez Llibre al front del club (de la ruïna total heretada, a l’esplendor de Cornellà i títols impensables), no significa que ni ell, ni Ramon Condal tant espavilats en l’expansió dels negocis familiars, siguin en realitat autèntics linx de la gestió esportiva com a negoci.

No crec que hi hagi altre club esportiu a Europa i al món, que hagi destacat per comprar autèntiques gangues inflades, i en els excepcionals encerts, vendre molt per sota del seu preu.

Han regalat, i no fa tant temps promeses sortides dels planter (Moises,Victor, Dídac i juvenils emigrats a les illes). També ho han fet amb Osvaldo o Pareja, dos dels millors futbolistes sud-americans del moment. Tot plegat, i prou ben fet per a les seves butxaques, per a recuperar part dels diners propis abocats al club per tal que la seva afició pel futbol no resulti ruïnosa, i desencadenant en plena crisi, d’un daltabaix a les empreses familiars.

Ara, és moment de feina i corre-cuita per als serveis tècnic per a trobar substituts que ocupin l’espai del crack venut. Parcialment insubstituïble, cal filar ben prim si no volen com sempre, quedar a un pas de l’abisme de segona divisió (ja n’hi ha massa d’equips catalans a segona...). L’aparició fugaç de Tievy Bifoumà, va ser foc d’encenalls, i aquest diamant del planter està per polir, si abans no se’l venen en una altra operació d’aportar quartos a Condis o Conservas Dani. Les possibles candidatures de Nelson Valdez i/o Zigic, per a substituir Osvaldo, no semblen males opcions per un davantera que es queda sense un creador de forats i bon rematador.

Llàstima, que arribat aquest punt ens haguem de témer el pitjor, seguint la trajectòria de fitxatges del club, resumida unes ratlles més amunt. Ja és per a començar-vos a acollonir, amics pericos. Imagino unes hores en què Zigic i/o Valdez acaben al Sporting i al Rubin, i Cornellà sense núvia. De nou corre-cuita per a fitxar una “pepa” del Tiro Federal, el GiE Jujuy, el Deportivo Sarandí, o de qualsevol altra equip ravaler del con sud-americà.

Escrit per l'Eugeni Rius

UN PER UN

En el particular procés de posar nota, excloc a títol individual, els joves que va jugar pocs minuts i que en general m'han semblat saba nova d'alt nivell amb un futur immens, en especial Isaïes i Rodríguez.

1. Kameni Com sempre, capaç del millor i del pitjor. La seva possible marxa farà un bon favor als cardíacs, i si deixa caixa, millor. Bona nota pel que fa a la seva clarividència en haver-nos llegit el pensament a molts, en les seves declaracions a final de temporada.
25. Cristian Un bon recanvi a la porteria. Com ja havia evidenciat temporades passades és un porter amb garanties, sobretot quan enllaça més de tres partits de titular. Esperem que no ens faci canviar d'opinió la temporada vinent, quan se suposa que serà el titular.
Chica Complidor, i en la majoria dels casos amb bona nota. Vàlid per a la suplència gràcies a l'ambivalència i sacrifici. Maltractat pel club en el seu comiat. Incomprensible. Que tingui molta sort al sur (menys en els partits contra nosaltres).
David García També maltractat en les formes. Per la seva veterania possiblement li tocava fer les maletes, tot i que tampoc hauria estat descabellat renovar-lo un any més, com agraïment. No sabem on pot anar, però igual li desitgem el mateix que el Chica.
Galán Més eficaç i segur al lateral que al centre de la defensa, ha comptat amb la confiança del mister que li deu veure fusta per a esdevenir un bon central al costat d'Amat, Forlín i Moreno
Víctor Ruiz Un gran central regalat al mercat italià. Serio en defensa i amb excel·lent sortida de pilota. Una perla.
Mattioti Possiblement el gran fitxatge de la temporada vinent, si es recupera satisfactòriament. Un gran jugador de qui no hem pogut gaudir.

Forlín Indispensable per a la plantilla. Quan recuperi el to, ha de ser la gran parella d'Hector Moreno. I si cal, reeditar amb més "bons modos", la cèlebre tanca del Granada dels primers dels setanta, Aiguerre Suárez- Montero Castillo.
Amat El defensor amb més futur, que al costat de Forlín, Moreno i Pochettino, ha de créixer fins el sostre. esperem que mantingui l'elegància en la sortida de pilota.
Dídac Un lateral amb gran futur i encara algunes mancances que esperem que hagi recuperat el darrer mig any a Milà i amb la sub-21. Del Bosque li té posat l'ull. Per quants diners l'haguèssim venut després de jugar amb la roja?
Javi Márquez L'amo del joc espanyolista, i per a molts anys si la directiva vol. Va meravellar amb l'intercanvi de toc i posició amb Verdú i ben protegit per Baena, a mitjans de temporada. Només el posaria a la venda si acaba sent un home associat a les lesions, com va demostrar al tram final de la temporada. En aquest cas cal trobar-li substitut urgentment.
Baena Fidel escuder de Javi Marquez. Que recuperi el to després de la lesió, i que quan mitja Europa ens els vulgui comprar el fem pagar car.
De la Peña No calen gaires comentaris. La lesió l'ha convertit en un mal negoci. Si fa dos anys la direcció esportiva hagués fet la lectura correcta del potencial de Marquez, l'hauríem pogut vendre per molts rubles, i hauríem estalviat el sou més alt de la plantilla dues temporades. No cal ni dir, que hauríem evitat vendre Víctor Ruiz i Dídac
Verdú El fi estilista de sempre que s'entén a la perfecció amb les dues joies de la plantilla, Màrquez i Osvaldo
Javi López El mateix que Chica, en el tema de l'ambivalència i amb grans virtuts físiques per a qualsevol ús.
Duscher Un recanvi, per a Baena. va començar molt bé, com aquell que coneixíem de a Corunya i Sevilla, però serà l'edat o un mal període, va baixar molt de rendiment en entrar la temporada. Cal buscar-li sortida i si s'arreplega un duro, l'aficionat ho entendrà
Dátolo Un gran jugador des del punt de vista individual i una nul·litat per a la tàctica col·lectiva. Només pot jugar d'extrem més o menys pur, deambulant sobre la línia. Evidentment l'esquerra. Si algú ofereix diners, l'aviaria. Li busquen sortida.
Callejón Sembla tenir unes condicions que no explota en el camp. M'he quedat amb les ganes de veure'l jugar de davanter centre, que és on teòricament jugava abans de t'aterrar a pericolàndia. Que es floreixi a la banqueta del Bernabéu.
Luis García No se li pot demanar més. Amb la seva edat ho dona tot i no es lesiona mai. Creativament només és vàlid darrere del davanter centre. Ens el fitxarà el Múrcia?
Osvaldo Un fenòmen ressuscitat a Cornellà. Només es pot vendre per més de 45 milions. Per menys, és un regal.
Sergio García Ens hem quedat sense veure'l en tota la seva dimensió. és més bo del que ha demostrat i cal que Pochettinno li ho sàpiga explicar.
Iván Alonso Un bon suplent. Com Luís Garcia, ho dona tot. I això és d'agrair. Se'n va per una de les portes grans.
Alvaro Un bon suplent que amb els anys ha d'adquirir el rol que en el seu dia va tenir Tamudo i que Jonathan no va saber aprendre.
Coro No va poder demostrar el que tampoc havia demostrat quan va tenir minuts, en temporades precedents. I es va quedar de suplent, un pèl maltractat per Pochettino. que tingui, una vegada més, moltíssima sort allà on vagi.

Escrit per l'Eugeni Rius