dilluns, 29 de març del 2010

Sense gols no hi ha futbol

Espanyol 0 – Sporting Gijon 0

He de confessar que visualitzava un partit un pèl diferent. Amb més profunditat, més pilotes a l’àrea, i posats a demanar un regal arbitral. En el passat més immediat, Iturralde estava en deute amb l’Espanyol després del robatori a mà armada del Camp Nou. Però al Espanyol, li va faltar control i profunditat. I a Iturralde, vergonya.

Ja sabem que l’absència de Javi Marquez és un mal del que patirem fins a la fi de la temporada. Sense ell ni de la Peña, la línia de creació està anul·lada, i el futbol ha d’anar per altra sistema.
Luis Garcia i Verdú, ho van intentar, al llarg d’un primer quart d’hora, que va ser l’única estona de futbol del partit. Un estona en què el peu tort de Callejón va tenir les seves opcions en quatre ocasions, sense sort, com ja és habitual. La primera d’elles hauria estat ideal per a què Iturralde es reconciliés, ja que la defensa asturiana el va fer volar sobre la línia de la frontal. Però lluny de xiular dins l’àrea una falta feta fora, ni tant sols va senyalar l’enlairament forçat.

Peu tort
El del peu tort va tenir una clara ocasió de cap, en una assistència també feta amb la testa per Osvaldo, però el porter va estar encertat. Això passava al minut setze i l’equip trigaria mitja hora a tornar a xutar a porta.
El resum del primer temps, va ser d’un domini sense cap profunditat per part de l’Espanyol, que a més del criteri de l’absent Màrquez, trobava a faltar la profunditat de Marqués, el complement d’0svaldo.
Per contra, el Gijon es mostrava inofensiu, i ni tant sols aprofitava un regal de Forlín, que jugava a la posició del sancionat Victor, sense gaire encert.
La segona part començava amb una magnífica jugada col·lectiva d’atac, que acabava als peus de Luis G, que en el moment de controlar va ser destorbat, i la cosa no va passar d’avís. La jugava va ser només un miratge.
El joc seguia embussat, i Pochettino intentava canviar la dinàmica, fent entrar Ben Sahar i Ivan Alonso, per Luis i Osvaldo. Però el problema no era aquí. Verdú, força actiu al primer temps, estava desaparegut.
El Gijón s’ho començava a creure i a vint minuts del final van tenir una magnífica ocasió, que va avortar Chica. Sort de Chica, perquè Kameni, n’havia fet una de les seves.

Ai Iturralde!
Només Alonso en una rematada de cap sense saltar, va causar cert perill a la segona part. Aquesta i una altra possibilitat de reconciliació de Iturralde que no va voler veure una obstrucció a Ben Sahar dins l’àrea, en què molt bé podria haver assenyalat falta indirecta, com a mínim.
El patiment s’allarga. El pròxim desplaçament a Getafe, no sembla l’ocasió idònia per a remuntar el vol.

Escrit per l'Eugeni Rius

dimarts, 23 de març del 2010

Al futbol s’hi juga així.

Espanyol 2 – Sevilla 0

La teoria ja s’exposava en temps de Matusalem. Els equips, que no són de la part noble de la classifiació, o juguen amb un total desgast i intenció d’anar de cara a barraca, o no tenen res a fer davant els equips de dalt. Sense complexes i amb molta dedicació cal plantar-los cara amb tot el que es té. I si això vol dir sense Kameni, Verdú i no sé qui més, ni importa. Es posen els collons sobre la taula, i endavant.
Per si ho havíeu oblidat, això és orgull perico i al futbol s’hi juga així.


L’Espanyol garrepa, en aquest cas va sortir al camp a jugar un futbol generós, de participació, d’oferiment. Aquell futbol que despulla al rival i envalenteix la grada.
Les absències de Kameni i Verdú no importaven. Segurament afectava molt més la de Luis Fabiano “O fabuloso”, a l’atac dels sevillans.
L’equip tenia aquella fesomia oblidada amb Luis Garcia, darrera del davanter centre. De fet l’únic lloc on és realment perillós, i on organitza des de dalt, un pressió defensiva, d’aquelles que executava amb mestria, amb Tamudo al costat.

A la titularitat, també hi destacava per banda dreta aquest jugador que Pochettino pretén ressuscitar per al futbol d’avui, i que va ser a la fi, el millor. Marqués és un gran jugador. Al minut set assistia amb naturalitat el primer gol de la nit, en la que Osvaldo va treure avantatge dels seus centímetres.

Homenatge
I el recital de joc generós, toc veloç, no es va interrompre fins que les dues aficions van homenatjar Jarque i Puerta. Una bona ocasió, per aparcar la passió i encomanar humanitat al món del futbol.

Callejón tenia el repertori d’oportunitats habitual, que com sempre errava en diferents circumstàncies. Cal adreçar-li el peu.

Navas es lesionava i la possibilitat de guanyar el partit es feia més gran, tot i algunes decisions arbitrals, d’aquelles que destrempen al més espitós. També es lesionava Capel i tot semblava més meravellós.

En perill d’extinció
Tot es veia bé. I aquesta visió es confirmava cada vegada que pilota arribava a l’àrea blanc i blava, amb un Cristian Alvarez destacadíssim. Feia anys que no veia un porter dominar a l’àrea petita. El darrer que recordo era un tal Núñez, uruguayà del Numància, que no permetia que cap centrada passés pel seu espai sense interceptar-la o rebutjar-la amb els punys. I és que els animals en perill d’extinció s’han de revelar per subsistir. I més quan el que estava en perill d’extinció era l’ecosistema perico. Calia un cop de puny sobre la taula i evitar que les pilotes penjades a l’àrea fossin mig gol.

A la mitja part, s’havia recuperat l’orgull. I només començar el segon temps, van exposar que d’equip caganer, res de res. Es va buscar la porteria del pop Palop, amb unes ganes inusuals. Si no fos pel peu tort d’en Callejon!

I va arribar el minut 60. Pausa. Marqués feia una d’aquelles jugades elèctriques, que quan les fa aquell jugador que marca gols amb el puny (mano de Dios), les repeteixen fins passada la Quaresma. Però amb Marques no s’és tant generós. Només li reconeixem nosaltres. Va assistir a un Osvaldo matador, que se saltava la sotana arremangada de Palop. 2 a 0.

Pintarà diferent
La gana de gol seguia, i arribava la jugada tragicòmica de la nit, quan en una pilota per compartir, Javi Márquez i Ivan Alonso, van rematar a la vegada la mateixa pilota de gol, amb el resultat de la lesió del badaloní. Quina llàstima! Només ens falta prescindir, d’aquest gran jugador. Encara que el del Sevilla jo va ser un partit d’aquells en que la pilota circula constantment al voltant de la seva cama esquerra. El trobarem a faltar, el partit de Valladolid arriba massa aviat.

Cal seguir així per somniar en una d’aquelles setmanes de 9 punts, que fa anys que no celebrem. Només que dimecres juguin amb la meitat de intensitat, la cosa pintarà diferent.

Escrit per l'Eugeni Rius

dissabte, 20 de març del 2010

Tenerife 4 -Espanyol 1

Toquem fons. Espero.

Estàvem prou avisats. Afrontàvem tres desplaçaments d’aquells decisius. D’aquells que si els guanyes, s’ha acabat el patir, s’ha acabat la temporada. Però això només devíem saber-ho els afeccionats, perquè si hem de fer cas de la imatge que han donat els homes de Pchettino en aquests desplaçaments, era la nostra impressió. S’havien de guanyar, per marcar distàncies amb els rivals directes i perquè se simultaniejaven amb la visita a Cornellà de rivals d’entitat. Preparem-nos! Ve el Sevilla.

No sé com començar. No sé com posar-m’hi. Torno a estar acollonit. Torno a veure venir el pitjor. Encara sort que la resta de resultats no han estat dolents del tots.

L’Espanyol va tornar a sortir força adormit, i això que a les illes afortunades la temperatura era excepcional. Per aixecar els ànims de qualsevol. Per enviar-hi tota la tercera edat de les comarques gironines.

Cagadets

Me’n vaig adonar que cap al minut 10, Chica defensant un córner al primer pal va deixar anar un crit d’acolloniment general. Els canaris ja havien llança tres faltes i dos córners, i cadascun d’ells s’havia executat mitjançant una estratègia dissenyada prèviament. Totes elles ben diferents. I és que jugar contra l’Espanyol d’avui en dia, deu ser un xollo. No cal ser Rommel, ni tenir-ne “puta idea”. Facin el que facin enganxen en pilotes la colla de Kameni. És impressionant.

I si cal dir-ho tot, no va ser en cap d’aquestes jugades, com va arribar el primer gol. Generosos com ningú, ja ens en varem encarregar de marcar-nos-el nosaltres mateixos. I no hi va haver cap reacció. Sense Javi Marquez, ja em sembla difícil plantejar alguna cosa amb ordre. Donava la impressió que no ens hi jugàvem res.

Domini , toc i regal

La segona part va començar amb tres minuts totalment diferents. Es podia pensar que Pochettino els havia clavat una bronca de collons. I van començar jugant com aquella estona de La Rosaleda en què es van desaprofitar 4 ó 5 goles. Però aquí no va donar temps a perdonar res, ni a ningú. Encara pitjor, entre Verdú, Forlín i Pareja, van regalar el segon gols dels canaris.

Per escenificar la reacció, Pochettino va voler donar l’oportunitat de jugar a l’oblidat Ben Sahar. I va estar a punt marcar de vaselina només sortir. Va ser però Verdú qui tornar la il·lusió, amb un gol d’aquells que tots imaginàvem veure quan el van fitxar.

L’equip es tornava a posar la disfressa de valent. Quedaven més de vint minuts i es podia somniar en donar la volta al marcador. Però de nou un córner i una altra jugadeta-regal van maquillar el partit fins a un marcador evidentment desastrós, davant un dels equip més fluixos de la lliga. Personalment, us he de dir que els canaris em van agradar força de mig endavant, però és que jugar contra l’actual Espanyol és una ganga.

Paritat

I dissabte que ve la nostra pena serà pública i notòria, ja que ho veurà tot España i gratis, perquè el partit contra el Sevilla és per la televisió pública, per TV-3. Encara sort que el sentirem retransmès sencer en català, perquè contra el Tenerife a la mitja part la retransmissió en català del PPV, correspon a Catalunya Ràdio, i resulta que l’emissora aquesta prescindeix de parlar del que li passa en directe a l’Espanyol, per posar-se a parlar del Barça de manera ininterrompuda una hora abans que els “figuretes” saltin a la gespa. A això li dic igualtat, paritat i imparcialitat.

((Contracrònica: Eugeni Rius))

dimecres, 10 de març del 2010

Es prega per una reacció

Espanyol 0 - Vila-real 0

Per més que sigui un equip que diuen que fa futbol, més o menys ben classificat que estigui, i per més o menys acostumat amargar tardes al Barça, que estigui, a mi el Vila-Real em sembla sempre un rival assequible.
La seva visita a Cornellà, en va estar una nova mostra, la tarda que en què més innocent es va mostrar. Sobretot després de quedar-se en avantatge, per l'expulsió de Callejón.


La lesió de Pareja, semblava seguir significant un llast negatiu, per a la defensa blanc i blava. La presència de Llorente i Nilmar a l'atac visitant, es perfilava com un perill d'alt potencial. Perdoneu-me el temor davant Nilmar, però és que des de fa un any quan vaig veure uns videos de Nilmar Honorato da Silva al yotube, que temo el que pugui fer. Al partit d'anada ja va expulsar a Forlín i no va estar prou encertat per batre a Kameni.

Futbol elèctric
A Cornellà, sis minuts de futbol elèctric per a les dues bandes, va estar l'anunci d'una bona tarda de futbol. I ho va ser, fins que l'Espanyol es va quedar amb 10 homes.

Es podria ben dir, que al llarg de la primera part es va jugar una partida d'escacs, en què Diego López i Kameni van propiciar unes taules.
Mal comptades, podríem dir que els blanc i blaus comptaven amb 9 ocasions de gol, i els de la Plana 7. I podríem arribar a reflexionar que ja són moltíssimes les ocasions de gol perdudes en els darrers tres partits.
Recordo un moment en que se'n van desaprofitar tres de consecutives, en completes jugades d'atac on hi van participar diferents jugadors com Moisés, Dídac, Osvaldo, Vardú, Callejón i evidentment el santoral sencer, perquè en els meus renecs hi van aparèixer quasi tots, invocant una mica de sort.

Rodet perico, sense resultat
A la segona part, i durant la primera mitja hora, cal indicar de nou, que l'Espanyol va passar pel damunt del Vila-real, sense crear però tantes ocasions. Marquez no jugava amb tanta llibertat, però la superioritat era manifesta. Tot feia densa que una hora o altra marcaries, però tot ho va esguerrar una jugada que Callejon no va saber acabar per la banda dreta. O bé no se sap tirar a la piscina, o no sap caure. De manera ridícula es feia expulsar, simulant o no, penal.

L'equip es quedava en deu, però la cosa no va passar d'aquí gràcies a la benevolència d'un Vila-ral molt caganer que no se li va acudir replantejar de nou el partit. Tot i la benevolència va poder marcar en un parell d'ocasions, i quan varem veure Gonzalo rematar un córner sense massa oposició, ens va passar pel cap la nostra pega de cada setmana. No va passar res. L'Espanyol va buscar el triomf amb inferioritat, i va seguir lluitant amb la desgràcia que Marquez va veure la cinquena targeta groga del cicle, i no podrà jugar a Tenerife la setmana que ve. Ni ell, ni Callejón. I el partit es presenta interessantíssim, ja que guanyant, deixarien enrere un dels cuers.

Tal com va anar, l'empat tampoc va ser tant dolent. Però cal ja una reacció, i el Sevilla és el següent equip que ens visita. Urgeix una concentració a Navata.

Escrit per l'Eugeni Rius

dilluns, 1 de març del 2010

La síndrome del córner paralitzant

Xerès 1 – Espanyol 1

És una malaltia i em temo que greu. Greu perquè l’equip se segeix deixant escapar punts al camps dels rivals més directes, i cada dia que passa la zona del darrere ja és l’hàbitat natural.
No tornarà a passar, que es presenti l’oportunitat de sumar tres punts contra un equip de segona i en un camp de segona. I davant les circumstàncies, tots teníem la “corassonada” que en aquest partit sí. I tot apuntava així fins acostar-nos al perill del córner paralitzant. El córner va arribar i els de l’àrea petita van quedar encantats.


El partit es jugava en un camp, on les jornades de pluja intensa dels dies previs, justificaven el mal estat del terrenys de joc. De fet la pluja havia estat una anècdota, perquè el camp, com el rival, era de segona.
Els àrbitres dirigits per Mejuto, el doble d’Artur Mas, tampoc donaven per més intentant fer canviar l’elegant samarreta de Kameni. Possiblement a Artur Mas, li va trair el subconscient quan va veure l’enganxina de TV3 al braç dels pericos i es va voler venjar pel tracte preferent dels canal en vers Joan Laporta polític, la nit anterior.....

Moises tornava a l’equip titular, un símptoma de serietat.

Guspira de talent
I el partit també va semblar de segona durant el primer quart. Fins que Osvaldo no va donar una mostra de gran qualitat en prepara la factura del gol espanyolista, no s’havia vist gens de futbol. Magnífic gol. La guspira de talent va tenir continuïtat minuts després en una gran combinació Callejon-Márquez, que Ruiz rematava sense sort.
D’aquí a la fi de la segona part, el partit va perdre intensitat, coincidint amb el reton de la pluja al curs baix del Guadalquivir. Es van enfosquir el dia i el joc.

L’Espanyol va començar el segon temps amb un destacable futbol de toc. El millor escenari per al joc de Màrquez i Verdú. Però Pochettino ens va impedir gaudir-ho gaire temps, en decidir fer entrar al camp a Ivan Alonso, per Verdú.


Córner, perill
El partit es va tornar a posar lleig, mentre els blanc i blaus començaven a perdonar vides. Us sona? Si, allò de perdre ocasions per a sentenciar i regalar la pilota al rival. Al minut 60 Alonso deixava escapar una oportunitat i els andalusos creixien, fins avisar i estar a punt marcar al minut 75 Mendoza, d’un gran xut, que Kameni enviava a córner. I arribava la fatídica situació tant comentada, la del córner. Un córner ben executat, ben rematat i salvat per Chica sota els pals. La pilota queda morta l’àrea xica i “catacrac”, gol i empat. La síndrome del córner paralitzant.
Empat definitiu, ja que si bé els homes de Pochetino van intentar recuperar l’hegemonia al marcador, en grans ocasions d’Osvaldo i Alonso que no van reeixir.


Mitja anglesa
No sé com expressar de nou el sentiment de frustració per l’empat i per la clara evidència que es deixen passar de llarg, els partits que marquen un campionat i una trajectòria. Un trajectòria que fins avui només ens satisfà per la relativament bona efectivitat a casa. Però, atenció, els equips de dalt visiten Cornellà a la segona volta. L’irregular Vil·la-real diumenge vinent. Que no es trenqui la ratxa a casa, i que lo de Xerès sigui marqui una nova trajectòria de “mitja anglesa”.

Escrit per l'Eugeni Rius