La vergonya també és blanc-i-blava

No puc estar-me d'opinar sobre l'Espanyol. Aquesta setmana acompanyo als rivals culés en derrota i en vergonya. És clar que en una escala menor, però al cap i a la fi vergonya. No reconec al meu equip. I ara penso... què faríem si a la primera volta no haguessim aconseguit el coixí de punts que ara tenim? Quina explicació podem donar a la mala ratxa no només de resultats sinó de joc pobre i carent d'ambició? Em pregunto si a hores d'ara l'Espanyol ha perdut la seva credibilitat i està tornant a la realitat a marxes forçades. L'autèntica lliga l'estem perdent amb els petits: Múrcia, Santander... Què n'opineu?

Videodiari 2

Cliqueu la icona del video de l'Estadi i disfruteu del vol.

Videodiari d'un ocell:
Vola ben alt l'ocell (és el nostre periquito) que mira com va creixent l'estructura i forma del futur estadi.

Busco en el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans la paraula "periquito" i trobo dues definicions:
1.- Ocell de la família dels psitàcids (Melopsittacus undulatus), de mida petita, uns 18 centímetres, de plomatge originalment verd amb el cap groc i el mantell ratllat de marró, propi d'Austràlia, molt apreciat com a ocell de gàbia.
2.- Soci o simpatitzant del Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona.

Els periquitos serem petits, de colors diferents i apreciats "com ocell de gàbia" però ... renoi, quina gàbia (o estadi/casa) tindrem !!!
Jo també sóc perico, i què?
Erik

Múrcia 4 - Espanyol 0 (Jornada 29)

Bona gent

No us penséssiu que estic fent broma, ni contradient el tòpic que sempre hem sentint, al volant de la idiosincràsia dels murcians. Estic parlant dels nostres. Bona gent. Samaritans. Magnífics amfitrions i millors convidats. Gent sempre disposada a repartir alegries i somriures. Especialistes en regalar punts als nouvinguts a la divisió d’honor. No sabeu fins a quin punt pot arribar aquesta generositat. Regalar, sense res a canvi. Ni l’esforç. Tant, que perquè no es cansessin, fins i tot la generositat dels nostres va arribar al punt de mantenir la superioritat en l’estona de mantenir la pilota. Una superioritat en la possessió de pilota que es traduir en un 4 a 0. És podria dir que els pericos van oficiar de padrins i els murcians de fillols. El regal va ser la mona.



Possiblement hauria estat millor, molt millor que cadascun dels integrants de l’expedició blanc i blava, hagués pogut anar a la costa, a la muntanya, de processons i el matí dels diumenge s’haguessin trobat, i amb un vol privat, volar cap a Múrcia el mateix dia del partit. Total...

D’entrada, i coneixent els antecedents, dona cert “mal rotllo” jugar contra equips, dels quals en llegeixes l’alineació, i no en coneixes gaires. Honestament, jo, a banda dels “nostres” de Lucas, Jofre, i de Movilla i Alonso, no en coneixia cap. Això, la procedència de segona divisió i els colors de l’equip, em posaven alerta. Sembla lo del Nàstic de l’any passat....

El partit va començar amb el camp mig al sol i mig a l’ombra. Però va durar molt poc, allò de mirar-s’ho amb el nas arrufat. El fort vent va deixar de seguida tot el camp a l’ombra.

Si a Catalunya les autoritats van decretat el NEU-CAT, a Múrcia no hauria estat desencertat decretar el VENT-MUR. La pilota circulava a gran velocitat quan prenia la direcció de les ràfegues del vent.

La situació era prou antipàtica, i com espectador et vas posant de mala llet, a mesura que passen el minuts i contemples que jugadors com Riera, no tenen el seu dia. Que la lluita sempre associada a Luís Garcia, perd intensitat mentre se’n adona que només ell hi posa el peu.

Innocentàs

El partit era francament fluix, amb només algunes arribades dels murcians, i fins la jugada clau de la primera part era més recomanable fer una becaina, que mirar el partit. Corria el minut 33, quan arribava aquesta jugada. Després del que vam veure al Bernabéu amb Jarque i Raul de protagonistes, i del que va passar a La Condomina, només ens queda començar a replantejar-nos si més que el qualificatiu de Mariscal, Jarque mereix el de innocentàs. Perseguint una pilota dins l’àrea de Kameni, Jarque va atropellar un davanter murcià. Dani, has de ser més murri! 1a0.

Va caldre esperar al minut 44 per a que els blanc i blaus fessin el primer xut sota els pals.

En resum, amb la poca ambició mostrada a la primera part, no calia perdre més el temps en pensar en la xampions.

I la segona part va començar igual. Al minut dos, deixen rematar de cap al mateix home que havia marcat el penal, Alonso. 2a0

Debut

La cosa no millorava i Valverde feia mútiples canvis, pensats en fer descansar els més desafortunats i nodrir l’alineació de més davanters. El més destacat a comentar va ser el debut del migcampista Jordi Gómez. Quina llàstima que et facin debutar en aquestes circumstàncies!

Al quart d’hora Zabaleta feia una falta desafortunada i sense intenció, a Alonso dins l’àrea. Aquesta vegada el penal el tirava Abel 3a0.

A la mitja hora de la segona part els pericos tenien la primera i única oportunitat de marcar. Tamudo desaprofitava una gran oportunitat.

I per acabar de rematar i humiliar els nostres, Richi rematava el 4a0, a sis minuts del final.

Dia assenyalat

Quina llàstima que els blanc i blaus hagin “llençat” tants punts. No sembla lògic que un equip de la part alta de la classificació hagi perdut gairebé tots els partits jugats contra els més modestos.

Lo de Múrcia va passar just 11 anys després de “l’esclat” de Tamudo al José Rico Pérez d’Alacant, i el dia que Luis Garcia jugava el seu partit número 100 amb L’Espanyol a primera. Un dia que l’hauríem d’haver recordat per alguna cosa més bona.

Per no tenir, no teníem ni l’excusa de dir que Tamudo no hi era. Tamudo va tornar, però l’equip no va mostrar aquella lluita que contagia el de Santa Coloma. I la resta de resultats de la jornada no van afavorir gens. La pròxima jornada, torna a ser com la passada, o guanyem o ja celebrem que aquest any no baixem, i deixem córrer la resta.

(Contracrònica d'Eugeni Rius)

Videodiaris

Hola perikos,

A la part dreta del nostre blog podeu veure que penjem diversos videos. A partir d'aquesta setmana us proposem compartir emocions futboleres amb petites peces videogràfiques d'uns 20 segons. El joc i divertimento es fer-les amb una càmera digital domèstica, sense editar i realitzades amb plano-seqüència.

Intentarem penjar videos i fotos amb una breu explicació de la història.

Ara teniu a la vostra disposició dos videodiaris: Còrner a Lanzarote 1 i 2.

Introducció al visionat:

El futbol no té fronteres i sempre ens fascinarà com amb quatre fustes i quatre ratlles es pot crear un univers. El meu me'l vaig fer a Lanzarote, un dissabte al matí esperant que a la nit l'Espanyol jugués, a Montjuïc, contra el Barça. En el meu partit imaginari anàvem empatats i "Lo Pelat" havia de llançar un còrner en el temps de descompte .....

Quin dels dos xuts és el bo?

Espanyol 2 - Mallorca 1 (Jornada 28)

Europa a cara o creu, i or?

Pels pericos, avui la paraula o el terme Europa és tenyit d'or, gràcies a l'art de Gemma Mengual. A més llarg termini pels pericos, el terme Europa, passava per al que s'aconseguís a Montjuïc contra el Mallorca. Si perdíem, ens esperava un final de temporada eixut i avorrit. Si guanyàvem, seguiríem els resultats dels nostre equip en totes i cadascuna de les jornades que queden, perquè per la porta gran o la petita, Europa és encara a l'abast.

Altres circumstàncies, feien d'aquest partit, d'aquells que anomeno de "nas arrufat". Si, arrufo el nas quan els partits de mitja tarda, es veuen malament per tv. Diferents franges del camp amb la diferent il·luminació. Per la projecció directa del sol, es veuen unes franges contrastades de diferent resolució, tant si ho ha de solucionar el diafragma de les càmeres, com els controls de diafragma del servei de realització televisiva. També arrufo el nas si la locució, em va en contra. El canal satèl·lit digital oferia el partit en "mallorquí"...

Jugàvem, de nou, sense Tamudo i Kameni. El Mallorca havia marcat set gols la jornada anterior. L'ensiamada mecànica? La confiança de l'entrenador, tornava a ser per Ewerton.

D'entrada, totes les circumstàncies no van deixar als blanc-i-blaus del tot ensorrats. Les primeres jugades del partit va ser iniciativa espanyolista, amb una "jugadassa" de Riera que no va acabar al fons de la xarxa de miracle. El Mallorca pressionava des de dalt, i també molt aviat arribava a l'àrea del mariscal Jarque. Jarque i els seus homes s'havien de multiplicar. I és que un sistema atacant, on a banda de Varela, Güiza i Jonàs, s'hi mouen en plena llibertat i improvisació Arango i Ibagaza, no val a badar.

Futbol altruista

Conec d'altres equips que presumeixen de tridents i de magnífics, que no xuten i que són del tot previsibles. Arango i Ibagaza, són altra cosa. I en destaco per sobre de tot el futbol altruista d'Ariel Ibagaza. Com m'agradaria veure'l assistint Tamudo! A més a més, Varela em sembla un jugador completíssim per la banda dreta, i Jonàs a l'esquerra, abans d'engreixar-se com un "porcàs", també m'agradava pel seu trot a "lo Miquel Soler".

Per sort nostra, l'equip mallorquí no està prou compensat, i de mig enrere no hi té gran cosa. Per no tenir, no jugava Ballesteros, un dels tios a qui li he vist cosir a cosses els turmells de Tamudo, sense immutar-se, de manera repetida. Temporada rere temporada.

I mentre de tot aquest potencial me'n feia creus, arribava el 0 a 1, i de poc no cau el segon.

La pilota era d'ells. Jugàvem d'aquella manera que ho fem quan es nota tant que ens falta del tremp d'Ivan i Tamudo.

El nostre millor home les darreres jornades, Zabaleta veia la targeta groga. Res a dir, si jo tingués al davant un poca pena com FNavarro, també li etzibaria una cossa a la primera de canvi. L'equip es mostrava desconcertat. Del tram final de la primera part recordo dues jugades en aquest sentit. Una a cada àrea. La primera d'Arango, emportant-se'n una pilota en un embolic a tres bandes entre Zabaleta, Moisés i Torrejón. L'altra de Luís Garcia dins l'àrea sense saber controlar un magnífic servei de Zabaleta a la distància. No és casualitat, Zabaleta apareixia pe tot arreu, i més que apareixeria.

Acaba la primera part perdent. I encara pitjor Vila-real I Racing guanyaven...estava tot perdut!

Tot perdut?

Després del descans, Moisés deixava la seva plaça a Angel. Un canvi encertat si tenim en compte les prestacions avui d'un i altra. L'equip sortia disposat a remuntar. Però ben aviat va semblar tot el contrari. Un seguit de jugades posaven en evidència la defensa. Lafuente i Zabaleta feien oblidar Kameni en diferents ocasions. Estava esperant que tot plegat suposés una sacsejada que fes reaccionar, quan Luis Garcia va ser objecte de penal. Abans, senyor àrbitre, Riera ja n'havia rebut un i Luis García havia estat subjectat de manera més sospitosa que Raúl al Bernabéu. A la tercera, però va pitar penal. I Luís Garcia el va transfromar. 1 a 1, i quedava encara molt.

Jonathan entrava per Ewerton, i les cosesen veine de color diferent. Riera i Valdo ho van intentar dues vegades consecutives, però el malson va tornar a aparèixer per l'area de Lafuente.

Hi havia esperança

Coro entrava per Riera, i Jonathan era a punt de marcar. El Getafe començava a remuntar.

Lafuente i Zabaleta continuaven fent hores extres en substitució de Kameni.

Zabaleta es multiplicava al'atac, i finalment una centrada d'Angel al segon pal, trobava el Luis Garcia de sempre. Cop de cap i gol 2 a 1. Quedaven quatre minuts!

Posats a contra minuts i observar, me'n vaig adonar que a la jugad del penal, van passar exactament 63 segons entre que ens en vam adonar que era penal fins que el picar Luis. En el gol, van passar dos minuts des del gol, fins que el Mallorca va centrar de mig camp.

Lògicament l'àrbitre va descomptar quatre minuts. Eterns.

En acabar, l'esmentat Ballesteros es va unir a la festa i va veure la targeta groga.

A totes a Múrcia

En resum, tres punts més al sarró. Punts que no ens permetran perdre l'emoció a la lliga, per allò de si ens mantenim a dalt. Vila-real, Sevilla i Atlètico van forts. A veure que ens deixa fer Clemente a La Condomina. Ens hi esperarà amb les ungles afilades, si bé no hi té gaire a fer. A veure si aquest és el primer equip de la cua a qui aconseguim guanyar...

COMUNICAT ANTENA PERICA

Divendres, 14 de març del 2008

Tamudo, per què no?

Arran de la polèmica sobre la nominació del jugador del RCD Espanyol com a Català de l’Any, el col·lectiu “Antena Perica” ens fem la mateixa pregunta que just ahir es feia l’ex president de la Generalitat Pasqual Maragall, en l’entrevista al programa “Els Matins de TV3”: I per què en Tamudo no ho pot ser?

Si fem una ullada ràpida al currículum dels anteriors premiats, veiem una diversitat de professionals i persones que han tingut un valor humà excel.lent per fer avançar Catalunya. La societat avança amb treball, diàleg, tolèrancia i, sobretot, amb l'acceptació d'allò que ens pot ser diferent. La pluralitat enriqueix les persones. O hauria d'enriquir. I així ho va defensar fins el final el primer premiat, el polític Ernest Lluch.

Santa Coloma de Gramenet també és Catalunya. I els seus habitants, per nosaltres, són catalans. Hi viuen i, si poden, també treballen. Com tothom, amb drets i deures. Raül Tamudo, com va manifestar en una entrevista molt tendra a El Periódico, va començar a jugar al futbol pels carrers de la seva ciutat. Johan Cruyff, un altre excel.lent futbolista, va dir en el seu moment que el futbol, el bon futbol, s'aprenia a jugar al carrer. En un dels carrers d'Amsterdam. Ell ho va apendre així. No veiem, en la base conceptual, cap diferència entre Tamudo i Cruyff.

Tots dos, des de la vessant de personatges públics, ens han transmès valors humans, valors inqüetsionables. El primer és el de l'esforç i el treball. Aquesta és la base. I a partir d'aqui es pot començar a parlar de la llengua. La llengua de Catalunya, obviament i sense cap mena de dubte, és el català. Ens agradaria sentir parlar a Tamudo més sovint en català. I a moltíssima més gent!!!

Räul Tamudo ens ha parlat en català a través de la seva feina i el seu esforç. Ens ha parlat en català jugant a futbol als carrers de Santa Coloma i jugant a futbol amb l'Espanyol a Montjuïc, el Nou Camp, al Bernabeú i per tots aquells camps dispersos per Europa. I ens el creiem quan diu que parla català en la intimitat. I ens consta que ho fa, a casa, i a la feina.

Creiem, i esperem, que algun dia el nostre capità utilitzi SEMPRE en públic el català per valorar un resultat de qualsevol partit. Sigui una derrota, un empat i, encara millor, una victòria.

Tamudo i el català de l'any

Voldríem fer-nos ressó de la polèmica suscitada arran de la nominació de Raül Tamudo com a Català de l'Any. Ahir, al programa els Matins de TV3, Josep Cuní va fer alguns comentaris que han indignat a la parròquia perica. Mireu aquest enllaç: Polèmica pel nomenament a Català de l'any de Tamudo segons l'e-noticies.com.

També us podeu informar sobre les bases del concurs i la resta de nominats al títol de Català de l'Any a la seva pàgina web. Per cert, que Tamudo ja ha caigut del podi dels tres finalistes... casualitat? Què en penseu de tot plegat?

Real Madrid 2 – Espanyol 1 (Jornada 27)

Jugar i perdre

Més enllà dels mals sabor que deixen les derrotes, quan arriben després d’haver jugat un gran partit, tot plegat et posa de mala llet. Si a més has d’explicar el què ha passat, imagineu de quin mala gana em poso a escriure.

Segurament després de perdre a Riazor, m’hauria d’haver fotut més mandra. Però aquell dia, com tants d’altres hi havia molt per criticar, i entendre perquè havíem perdut. Avui, l’explicació ens condueix sense remei a aquella evidència que tots tenim des de la primera jornada a la darrera. Que Madrid i Barça afronten sempre la competició amb una dotzena, vintena i de vegades més... punts regalats per l’estament arbitral. Al Bernabéu, va tornar a passar.
I a més, s’ha donat la circumstància que en aquest cas, l’ajuda arbitral no es va presentar en un partit en que l’equip gran fos claramnet superior. Més aviat al contrari. Resignació, doncs.
Ja ens ho podíem imaginar. Quan l’àrbitre és el “germà bessó” de Pedja Mijatovic, què espereu que afavoreixi a Lola Smiljanic?

L’Espanyol tornava a presentar la millor alineació possible al Bernabéu, si contem als homes disponibles al cent per cent. Al davant hi tenia un “equipet”, amb un sitema defensiu on hi figuraven un home amb nom de Ketchup, un altra que juga amb jersey de coll alt i davant d’ells un home que denota que juguen cagats, DiarrEa.

Les càmeres de tv enfocaven DiarrEa en el minut de silenci previ al partit, en honor a Isaias Carrasco. DiarrEa resava. No m’extranya, se la veia a venir. Es veia a venir la tercera derrota consecutiva al Bernabéu.

Les mitges blaves, que lluïen els blanc-i-blaus m’evoquen sempre als partits del Berbabéu. Per allò de la coincidència blanca als mitjons, recordo sempre l’Espanyol amb mitjes blaves al Bernabéu. Lògicament, la memòria em porta cap aquelles vegades en que també hi hem jugat grans partits, però us en parlaré un altra dia.

Cagadets

El blancs, sortien “cagadets”, la primera pilota la va regalar, fora de banda Baptista. I ja amb la pilota dominada pels nostres, una excel·lent combinació arribava a peus de Jonathan, que des de fora l’àrea engaltava un xut que enfortia el mite Casillas. L’Espanyol, sense complexos, mostrava un joc fluid. Un joc fluid que aquest any ha mostrat sempre que ha jugat contra els equips bons de la competició.

I se succeïen jugades conduïdes pels blanc-i-blaus que arribaven a l’àrea “merengona” fent patir als cardíacs. La cosa tenia mèrit. Dominar la possessió sense Ivan al Bernabéu és tot un luxe.
Valdo no encerta a rematar una centrada passada de Luis. Tot un avis, que em feia recordar algunes actuacions lluïdes de Valdo al Bernabéu en la seva etapa osasunista.

Al minut 8 Kameni pren contacte amb la pilota per primera vegada, després d’una cessió. Un cessió assenyada, no com la que li va fer un minut després Marc Torrejón, i que per poc no acaba amb un disgust monumental.

Tot i l’ensurt, en aquest precís moment vaig viure un sensació molt positiva, que em va fer afrontar el partit amb cert optimisme. De la cuina estant, el meu fill em va ensenyar amb el gest i amb la boca plena, que estava sopant amb una cullera blanca i un forquilla blava. Una clucada d’ull que em va donar “bon rotllet”.

Recital Mijatovic-2

Tot al contrari del que veia pel televisor. Una badada defensiva, per poc, permet a Batista rematar a gol un pilota amb poca intenció. I tot seguit una targeta rigorosa sobre Zabaleta. Començava el recital del “bessó de Mijatovic”.

Per moments canviava la dinàmica i el Real Madrid, recuperava la possessió de la pilota. Al minut 16 Kameni intervenia per primera vegada responent a un pilota jugada pels blancs.
Seguia el recital arbitral en una jugada en que Zabaleta i Luis quedaven consecutivament a terra KO, i al contraatac el Madrid topava amb la contundència de Moisès. Resultat: targeta per Moisès i pels madrilenys ni un xiulet de protesta per jugar amb dos jugadors pericos al terra.
Un minut després, Luis Garcia rebia una agressió del defensa del coll alt, Pepe. Ni falta. I poc després, sense mala intenció el defensa amb nom de Ketchup, desequilibrava a Torrejon en el salt, sobre el punt de penal.

Es veia venir

L’equip no es desanimava, i un minut després, en un corner l’Espanyol fa aquella típica jugada que el nostre equip va posar de moda a finals del 60, i que a mi em posava molt nerviós. Si, allò del córner en passada curta, que recupera el mateix llançador. En aquest cas Luís Garcia, la clava al segon pal, on Valdo lliure de marcatge, remata de cap.Minut 28, Gol. Fa un parell de mundials es va tornar a posar de moda aquest tipus de llançaments de córners. Alguna emissora els va batejar amb el nom de “gilicorner”, i algun entès va explicar que es feia per a trencar els marcatges estrets dins l’àrea. En el cas de Valdo, el mèrit va ser seu, en entrar per sorpresa en una jugada que segurament estava assajada.

L’Espanyol mostrava una sobrietat que no feia patir davant qualsevol jugada dels blancs. La majoria morien al mig del camp. Però cada vegada n’hi havia més que s’acostaven a l’àrea. Una d’elles va acabar en una falta magistralment llançada per Baptista, i rebutjada amb no menys mèrits per Kameni.

Poc després la realització televisiva del partit pel CSD, ens mostra una jugada d’atac de l’Espanyol, que no sé de quin minut era en que es veu a DiarrEa fent penal a Jonathan, en una centrada dins l’àrea.

Igualada

Un minut després, al 42, Marcelo fa una bona jugada per l’esquerra, centra llarg i Higuaín, remata amb una part del cos que no sabria definir del tot, entre genoll dret i el colló dret. Kameni, no està encertat del tot, i entra la pilota.

Un decepció relativa envaïa els nostres jugadors al descans. Tant fàcil que hauria estat arribar amb el 0 a 1. A casa, a la mitja part ens vam posar a buscar el perico. Vau veure el reportage que va fer divendres l’Imma Cassares des de l’AVE? Doncs resulta que a casa tenim un perico de plàstic com el que portava el maquinista de l’AVE. Quan hi pensem el posem sobre el televisor. Un acte fetitxista. El vam estar buscant sense èxit. Llàstima. No voldria crear una situació de malastruc, però a veure si el recupero abans de diumenge que ve...

A la segona part, Drente sortia per un Robinho que havia estat inoperant davant Zabaleta. Poca creació evidenciava l’holandès, quan al minut 46 ja veia la targeta groga. Era un canvi que ens beneficiava, i ens feia veure la segona part amb més optimisme.

L’Espanyol tonava a dominar el joc, com als inicis de partit. Al minut 9 en un embolic a l’àrea merengue, Jarque, Jonathan i Valdo són apunt de marcar. Poc després Luis i Riera, fan una juagada assajada, que no sorprèn del tot als blancs, però que també podia haver canviat el signe del partit.

Per contra, al primer quart d’hora, només un xut de Guti posava a prova Kameni. I al meu entendre, Schuster ens feia un nou regal canviant Baptista per Schneider.

Torna Tamudo i torna Mijatovic

Al minut 19, i per a mi massa aviat, Tamudo tornava al futbol. Era una manera de contagiar a tot l’equip blanc, la diarrea. Poc després, Valverde seguia mostrant valentia, fent entrar Coro per Valdo. I tot seguit, Coro i Tamudo feien una bona combinació, amb Tamudo a la posició d’extrem dreta.

Però la nostra alegria en el joc i la mentalitat, arribava a la fi, al minut 71. Raúl porta el perill a l’àrea, i quan és a punt de fer allò tant típic en ell, i en Juanito, Amancio, Hugo Sanchez i Butragueño, es deixa caure. En un instint natural Jarque el subjecta per a que no caigui, i senyala penal i groga per Jarque. Un despropòsit. Recuperat del desmai, Raul clava el penal a l’altre costat on s’estira Kameni.

Repetició del la jugada: No és penal. Com a molt premi nobel de la pau per Jarque . Reperició del llançament, fixeu-vos en el detall. (Rakel prepara el Yotube) Abans de xutar, Raul s’ensuma els canells. Hi porta Chanel 5 com Marilin? Xarel 10, com la Campos? O eau putrefacte du manzanois?

El darrer quart d’hora, possiblement va ser el moment en que més es va trobar a faltar l’enginy de Ivan. Valverde insistia en prendre decisions valentes i posava Ewerton en el lloc de Riera.
Res més per destacar que la darrere acció del partit i la primera del post-partit, amb el bessó de Mijatovic, Tamudo i Kameni de protagonistes.

Tamudo rep un dura entrada, al lateral dret a prop de l’àrea. L’arbitre assenyala corner. Tamudo es queixa i targeta groga. Kameni puja al remat i li assenyalen falta. Final del partit, i el bessó expulsa Tamudo i Kameni.... I perquè ela arbitres en baixa forma no passen llargues temporades a la banqueta dels suplents? Ningú m’ho ha contestat mai.

L’atlètic de Madrid també va perdre, i esprem que el Vila-real també perdi, encara que això signifiqui...

((Contracrònica d'Eugeni Rius))

Antena Perica a la web de l'Espanyol

El Club ha publicat en el site oficial el naixement del col·lectiu. Per veure la notícia aneu a aquest enllaç:

Veure la notícia.

Antena Perica al diari "Blanc i Blau"

Avui dijous hem fet oficial la creació del col·lectiu "Antena Perica" i hem enviat un comunicat a tots els periodistes dels mitjans de comunicació a Catalunya que cobreixen l'Espanyol. De moment, ja surt publicada la notícia al Blanc i Blau. Compreu el BiB!

Raquel

PD. Si feu clic a la imatge, podreu veure la imatge en gran i llegir la notícia.

Espanyol 2 – València 0

Blog nou, victòria assegurada



En el sector dels esports de competició, hi ha una frase que s’ha fet cèlebre, i que recorda el costum i la reacció que provoca en els equips el canvi d’entrenador. Es diu que els equips amb nou entrenador guanyen.


Per fer-nos venir bé la frase i aixecar la moral malmesa dels pericos, les forces vives d’ANTENA PERICA, en la seva reunió mensual al Restaurant Cuenca de Sant Feliu de Llobregat celebrada la setmana passada, es van tornar a conjurar per a recuperar el somriure amb una victòria. Sara Segarra va parlar de crear aquest blog, sense posar una data. Algun dels altres reunits li va donar pressa, tot insistint que si la feia abans de dissabte, guanyaríem segur. No va trigar ni dues hores. La Sara va crear aquest blog, i Luís Garcia no va trigar ni tres minuts a encarrilar el triomf. Blog nou, victòria assegurada.

Abans que res, us he de dir que no m’entusiasma (millor dit, no m’agrada) veure partits de futbol mentre cuino o sopo. Ja podeu imaginar que tampoc em fa feliç haver d’escriure un crònica en aquestes condicions. Dissabte vaig fer el ple. L’abonament setmanal al CSD, em va permetre comprar un altra partit, ja que el nostre era retransmès en obert per TV-3. Vaig comprar un partit molt especial. Un partit en el qual ens hi jugàvem alguna cosa i que paradoxalment confrontava alguns dels nostres desitjos més arrelats. Ja té collons la cosa! Dissabte anàvem a favor del Barça, quasi tots (hi havia excepcions).


És fàcil determinar que mentre jugaven AtMadrid i Barça, em va tocar cuinar, i ens ho vam menjar quan començava la festa al Lluís Companys.

El cava de les celebracions

El primer no es pot dir que el veiés i del segon me’n vaig perdre algun detall. Perdoneu doncs algunes imprecisions.
Per allò de fer boca, i qui sap si per intuïció, vam beure cava. Ens estrenàvem amb un Cum Laude de Sant Sadurní. No cal ni dir que sempre tindré un bon record d’aquest cava. I tot sigui dit, sóc més aviat degustador de vins que de caves, i aquest tampoc puc dir que em semblés fora de sèrie.


En el primer tast, em passa per alt el primer detall. No sé qui, centra una pilota des del mig de camp. A la ratlla de l’àrea, Jonathan la pentina cap un Luis Garcia, que era el punt de penal. Controla magistralment, tot driblant el gran Hildebrant. 1 a 0.

No voldria continuar, sense dir que l’alineació de dissabte em va semblar la millor possible, tenint en compte els homes disponibles. I tampoc voldria oblidar que entre setmana, algú havia volgut engrandir el mal moment del nostre equip fotent zitzània al vestidor, amb Luis Garcia de protagonista. Dedicat a ells.

Va ser una pilota lluitada i magistralment executada. Per si algú tenia dubtes. I per si algun no se’n refiava, un equip que tornava a acaronar la pilota com fa unes quantres jornades, l’equip era a punt de fer dos gols més abans del minut 15. Una cosa a mig camí del que no va passar els primers minuts contra el Betis i el que va enlluernar en el primers compassos de la visita del Vila-real. No en va entrar cap més. I cal puntualitzar que al minut 24, va ser l’altra magnífic davanter asturià, David Villà, qui va posar a prova un entonat Kameni. Bravo Carlos!

Memòria negativa

Però la malastrugança que assota el nostre equip en el tema de les lesions, va reaparèixer, Ivan que fins llavors era l’amo del partit, va patir una estrebada muscular, al minut 34. Al 44 una targeta (un altra detall perdut). Començava a posar-me negatiu. Quan juguem contra el València, el pessimisme aflora en el meu coco, quan guanyem i temo que es torci.
Em remunto a la més tendra infantesa. Temporada 67-68, en aquella època mon pare em portava a Sarrià una vegada al mes. A casa som quatre germans, i per parelles, dos l’acompanyàvem. L’Espanyol dels cinc delfins, i de Bertomeu, Osorio, Mingorance, Riera, Martinez Vilaseca, Ramirez, Ramoní....contra el València dels Abelardo, Aníbal, Videgany, Poli, Waldo, Ansola.... Jo no era al camp, però recordo seguir el partit des de casa, per ràdio, corrent passadís amunt i avall, sense compassió per una pilota amb la qual recreava la narració radiofònica, ni compassió per la meva àvia, que ho havia de sentir tot. En un inic fulgurant l’Espanyol es posava 4 a 0. Abans del descans, el valencians feien una mena de gol honorífic, en teoria. A la pràctica, en van venir quatre més a la segona, i final 4 a 5. I no ve al cas dir que la temporada la vam acabar a la novena posició, per sota del Pontevedra. Mal any.
Tornem a la realitat, a l’actualitat. Dissabte al descans 1 a 0.
Mentre es retiraven al vestidor les càmeres “sorprenen” Riera i Garcia, en conversa animada. Bon rotllo, per si algú en dubtava.

Quina cassoleta!

Semblaven contents, com contents érem a casa amb la cassoleta que ens havíem cruspit. Poca broma. Fa quinze dies vaig anar a esmorzar a Arenys de Mar, a casa del meu amic Joan Major, perico com jo, i em va sorprendre amb una cassoleta de sípia, cloïsa i pèsol del Maresme, que vaig assajar mentre l’AtMadrid en clavava quatre a Valdés i que van ingerir mentre Luis Garcia executava els valencians.


El València havia estat francament fluix. Però en un equip on juguen Villa, Silva, Joaquin i Vicente, qualsevol cosa és possible i les entremaliadures a l’àrea poden acabar en gol, si no hi ha un Mariscal Jarque entonat, com el que en el minut quatre va tallar la iniciativa a Villa. A la jugada següent Luís Garcia reb una empenta “indiscutible” dins l’àrea i penal a favor de l’espanyol. L’entre cometes que envolta l’adjectiu indiscutible, no vol posar en dubte el penal, només vol indicar que si el receptor de la falta hagués estat Tamudo, no crec que li haguessin assenyalat. N’hi he vist rebre un centenar de més clars, que mai els han xilats.
De nou magistral, ara amb el toc de pilota, Garcia transformava el 2 a 0.

Ai el “hat-trick”!

L’Espanyol va seguir sent superior i gens conformista amb el 2 a 0, recordo almenys dues ocasions en què Luís Garcia, va ser molt a la vora de fer el “hat-trick”. Recordo jugades en que la reraguarda valenciana es mostrava impotent per aturar els nostres. Zígic, assassí! I així va arribar una expulsió, la de Maduro, que ens feia creure del tot que aquesta vegada sumariem tres punts.


Amb intel·ligència, Valverde situava Lola en lloc de Jonathan. El centre del camp era encara més fort. Àngel i Moises, havien estat molt fins, des de la lesió d’Ivan. Calia apuntalar-ho.
Més tard un Zabaleta que ho va donar tot, s’asseia per precaució, i entrava Chica.
Després del cava, que ja havia baixat en forma de dues ampolles durant l’àpat, va venir un traginyol de vodka permaskaya que segellava el triomf. A minut 43 una infusió de Maria Lluïsa, en una preciosa tassa decorada amb pericos blac i blaus, ja suposava la celebració final.

Valent Solsona

Ja és moment de celebrar els 42! Salvats? I la setmana que ve estarem de nou igual. Sentiments confrontats. Excepcionalment, torno a desitjar que guanyin Espanyol i Barça. Quasi atraparíem el Vila-Real! I el feliç de la nit, va ser Dani Solsona. Ja us he dit que hi havia excepcions. A ell no se li confronten els sentiments. Ho té clar. Claríssim. A la pregunta feta per aquell periodista que diu que és perico (però que no ho deu ser. Que jo sàpiga no hi és mai a les reunions d’Antena perica...), sobre com havia estat la nit, “el noi de Cornellà”, no va voler dissimular que tant li satisfeia el resultat del Manzanares, que el del Lluís Companys.

((Contracrònica d'Eugeni Rius))