Malaga 2 – Espanyol 1
A l’Espanyol li han començat un seguit de partits fora de casa, contra rivals directes. Contra els que són a la part baixa de la classificació. I on l’opció de puntuar es presumeix més fàcil. Sobretot si es lluita i no es bada. Perquè un per un, els homes blanc i blaus, són superiors a tots els equips de part baixa, i només cal serietat i ordre sobre el camp. La punteria és un altra qüestió pendent de millora.
El Màlaga ens havia donat un gran repàs la temporada passada, quan els pericos no estàvem gens fins.
No valia badar, per millor que sigui la trajectòria d’enguany. L’equip andalús havia sortir amb empenta, però res que fes tremolar els de Pochettino.
Però una vegada més, una badada defensiva en els primers minuts i a pilota aturada els malaguenys van clavar el primer gol. Hi havia tres homes desmarcats dina l’àrea en un falta executada pel mestre Duda. I la pilota va anar a parar al cap d’un d’ells, Fernando. 0 a 1.
I Moises?
Aquests desordres no es poden permetre, i encara menys tenint Moises a la banqueta. La disciplina tàctica era lluny de l’àrea.
L’equip, blanc i blau (groc en aquest casa) va agafar les regnes del partit, disposat del tot a remuntar. De tota manera va arribar en comptades ocasions a l’àrea malaguenya, i així era impossible. Només en una falta al darrer minut, Victor Ruiz arribava al segon pal en una bona execució de Marquez, que havia estat desaparegut fins aquell moment. Els defensors andalusos tampoc van encertar en defensar la falta, si bé en aquest cas l’acció de Víctor havia estat més meritòria que en el gol de Fernando. 1 a 1.
La segona part va començar, no només amb el domini territorial dels catalans, si no a més amb uns 20 minuts en que tot semblava un passeig militar. Els homes de Pochettino van escombrar els rivals del camp. Van crear cinc clares ocasions de gol i van rebre un claríssim penal, en una internada d’Alonso, on qui va fer anar l’escombra van ser el porter Munúa arrossegant el davanter, i l’àrbitre escombrant clarament cap a casa.
Perdonar
L’entrenador malagueny va fer dues substitucions que van ajudar al seu equip a superar l’allau de futbol espanyolista. Tot i així l’Espanyol continuava dominant i perdonant a l’àrea andalusa. Només un minut abans d’encaixar el 2 a 1, Luís Garcia, fallava des de l’àrea petita. I de tant perdonar, tot es va esguerrar al minut 74, quan de nou a dins de l’àrea els defensors pericos dormien a la palla i es quedaven bocabadats veïent la pilota rebotar en els cossos de tres atacants, fins que un d’ells, Obinna que també observava la jugada va posar el peu per marcar.
Quin desastre. Més encara quan a deu minut del finals els pericos no van saber resoldre una jugada similar a l’altra àrea. Verdú va deixar que es fes fosc, abans d’afusellar una pilota també mal rebotada dins l’àrea de Munúa.
5 mesos
Ni l’expulsió del defensa Gàmez, ni l’entrada del quasi ex Nakamura, van ser determinants per remuntar.
Només podem celebrar que després de cinc mesos es va fer un gol fora de casa. Ara cal concentrar-se en noves celebracions. I si és a Jerez, on se sumen els tres primers punt després de cinc mesos?
Escrit per l'Eugeni Rius
diumenge, 21 de febrer del 2010
dimecres, 17 de febrer del 2010
Espanyol 2 – Deportivo 0
El rival idoni
Dona la impressió que l’Espanyol comença a treure’n profit del nou estadi. Em refereixo a sumar punts, i per ser més concrets a fer-ho sense fer grans partits. És el que en el món del futbol s’anomena factor camp, i del que l’Espanyol gairebé no en gaudeix des dels gloriosos temps a Sarrià. I també comença a veure’s que s’aprofiten més les ocasions de gol. Tant que fins i tot Callejón va marcar. Va marcar el segon i va assistir al primer. Encarem la recta final.
Hauríem de creure que Moisés encara no era apunt de jugar 90 minuts. perquè fer una alineació sense ell, em sembla un delicte. Pochettino tampoc posava Osvaldo sobre el terreny de joc. Però aquesta actitud incomprensible dels entrenadors, deu ser una passa. Lotina tampoc feia jugar Valerón i Guardado, i la cosa quedava compensada.
Márquez, Márquez, Márquez
El partit va començar com els darrers a Cornellà. Un Màrquez afamat conduïa el joc de l’equip dominador i aprofitava la més mínimaocasió per xutar a porta. Té predilecció pel i segur que els entrenadors sempre li han dit que ho ha de intentar, i s’ho pren al peu de la lletra. Fins i tot descartant opcions presumiblement millors. Ho prova de falta llunyana, del córner i del mig del camp. Però és evident que és un gran jugador i quan troba companys per combinar, també fa molt mal. Els partits, amb ell, tenen sempre un actor principal i els de repartiment, que el complementen com poden. Amb jugadors com aquest els equips poden mostrar la confiança amb la que a dia d’avui juga l’Espanyol. I fa bonsels que es belluguen al seu voltant. Baena va fer un bon partit, i ja sabem que sense arribar a donar les prestacions tàctiques de Moisés,pot jugar en el seu lloc, si bé per jugar fora de casa, Forlin hauria de ser el primer substitut de Moisés.
Les jugades trenades per l’equip blanc i blau van anar seguint sempre el guió que Màrquez imprimeix al joc, i els gallecs van estar del tot in ofensius. A la primera part només s’hi van acostar en una falta inexistent que va costar targeta groga a dos blanc i blaus. I sort que a la retransmissió del canal de PPV van informar d’una tercera per Màrquez, que se la van inventar, si no a la segona part hauria estat expulsat després d’interceptar una pilota amb el braç.
La poca predisposició arbitral amb els pericos, es reflectia pocs minuts després quan Juca clavava una planxa criminal a Màrquez i ni tant sols assenyalava falta.
Gol elèctric
Però al minut 38 arribava el primer gol. Un gol elèctric. Callejón dins l’àrea s’accelerava en un dribbling i centrava amb rapidesa una bola que al llindar de l’àrea petita, Verdú rematava sense rumiar-s’ho . 1 a 0.
Als darrers minuts, l’equip lligava les jugades millor trenades, gràcies a la tranquil·litat del marcador i a un rival que es deixava dominar.
La segona par començava igual, però amb més àrea. Luís desaprofitava només començar una excel·lent combinació Márquez-Alonso. Tot seguit Màrquez connectava un bon xut des de fora l’àrea. I definitivament les coses es posaven bé poc després quan Antonio Tomàs s’autoexpulsavava en agredir a Chica sense pilota mentre es desmarcava.
La diferència entre els dos equips es feia més gran i dos minuts després l’espanyol marcava un segon gol, ben anul·lat a Alonso. Un orsai discutit, d’aquells que al Barça i al Madrid no els senyala, però ho són. I de seguida arribava el 2 a 0 en rebre Callejón una pilota al vèrtex dret de l’àrea. Amb la bona punteria que gairebés empre l’abandona,la clavava creuada al pal esquerra. Aranzubia no podia fer res. 2 a 0.
El Deportivo feia un intent de remuntar, en la única jugada d’atac fins el moment, quan Bodipo es plantava en un ràpid contraatac davant Kameni, i el camerunès resolia amb boníssima nota la seva única intervenció. Poc després Bodipo marcava un gol ben anul·lat.
Decidit
El partit estava decidit, a mitja hora del final. Màrquez manava i ordenava. Baena i Osvaldo, que havia entrat per Alonso, eren a punt de marcar .Osvaldo en va fer un de ben anul·lat, també per l’àrbitre.
Abans d’acabar Pochettino va tornar a fer un canvi caganer, d’aquells que ja ens té acostumats en fer entrar Moisés per Callejón.
Tres puntets a la butxaca. S’enceta una fase de la lliga en que, a banda de jugar dos partit seguits a fora, comença un periple en què l’Espanyol anirà visitant successivament els camps dels equips implicats a la part baixa de la classificació, i cal començar a pensar en guanyar també fora de casa. A Jerez i Màlaga estaria molt bé esgarrapar sis punts o quatre. S’ha de sortit a esgarrapar, si.
((Crontracrònica: Eugeni Rius))
dimarts, 9 de febrer del 2010
Santa innocència
R. Madrid 3 –Espanyol 0
No sé fins a quin punt pot arribar a condicionar l’actitud dels jugadors, la pressió culera que han hagut de suportar durant tota la setmana, afalagant els pericos en tot moment esperant una reació miraculosa dels homes de Pochettino.
Partits com aquest estem acostumats a perdre’ls davant un rival que t’esclafa per potència, per l’acció del Florentinato-Aznarato-Rodrigorato-Rajoyrato o el nom que li vulgueu donar, com va passar la temporada passada amb tres penals estafats sobre el “floriturero” Nené.
El que és més greu és perdre per mèrits propis. Demèrits vaja.
I tot va començar al minut quatre, quan en un llançament de cantonada, Sergio Ramos va rematar tot sol, davant un Pareja que badava.
De vegades, al córner és fàcil perdre la marca d’un jugador, en mig d’empentes i joc brut. D’altres perquè es fa jugada amb un llançament curt. Ramos va entrar sense empènyer, i al “Crakòvia” li diuen “tonto”... El boludo va ser Pareja.
El partit no va tenir massa història. L’Espanyol conduïa la pilota sense perill. Normalment Màrquez, que al llarg de la setmana havia rebut un excés de floretes dins l’afalagament de la premsa blaugrana, que esperava el miracle dels “pericos” al Bernbéu.
Ja ho sabíem
Ens han venut, el que ja sabíem. Que es un bon organitzador, que sempre té la pipa a punt, que no s’amaga, que és descaradot, bla, bla, bla... ja ho sabem. Promet molt. I entre els mèrits i els defectes hi apareix aquesta dèria per “cascar-se-la” des de molt lluny. I penso que a banda d’una dèria personal, en la seva actitud n’hi ha molt de conjuntural. Entre d’altres coses, Màrquez se la casca tot sol, perquè difícilment hi ha davanters desmarcats en bona posició. Ja es pot queixar tot el que vulgui Luís García , que si continua fent “l’invàlid” per la banda, poques assistències rebrà. Almenys, quan Tamudo era Tamudo, algú la demanava....
El Madrid, ho va intentar tímidament. Quan anava en serio trobava un Kameni ben col·locat. I en una d’aquestes, només va poder rebutjar una pilota llançada per Raúl, i Kakà la va aprofitar per al 2 a 0.
Abans de mitja part, Pareja va donar un ensurt, però encara va continuar mitja horeta més, fins fer jugar a Jordi Amat.
La millor alineació
Al principi del segon temps, Alonso va poder escurçar distàncies al marcador. Havia acabat d’entrar per Coro. I només quan al quart d’hora entrava Marqués per Luís G hi va haver alguna intenció assassina en els atacants blanc i blaus. Luís i Coro a la banqueta i Alonso i Marqués al gespa oferien la millor alineació que pot presentar Pochettino en aquest moments, mentre espera la recuperació dels lesionats.
Queda pendent el lateal dret. Roncaglia no sé ben bé a què juga. Puillud tampoc. Chica és el més fiable.
Fins a la fi, poca cosa més. Algun intent de Javi Marquez, però la única ocasió la va transformar Higuaín al penúltimminut, en aprofitar una excés de confiança de Víctor Ruiz.
Ai, Riazor
En definitva i per més que ho desitgessin els culers, no era un partit per sumar. Cal començar a plantejar-se si val la pena viatjar per jugar fora de casa. I caldria sumar algun puntet,perquè no podem somniar en no regalar més punts a Cornellà. Diumenge vinent ve un Dépor amb ganes de revenja, a veure si ens en recordem que va ser a Riazor, el darrer partidàs que hem jugat, i se’ns encomana alguna cosa. Ànims!
Escrit per l'Eugeni Rius
No sé fins a quin punt pot arribar a condicionar l’actitud dels jugadors, la pressió culera que han hagut de suportar durant tota la setmana, afalagant els pericos en tot moment esperant una reació miraculosa dels homes de Pochettino.
Partits com aquest estem acostumats a perdre’ls davant un rival que t’esclafa per potència, per l’acció del Florentinato-Aznarato-Rodrigorato-Rajoyrato o el nom que li vulgueu donar, com va passar la temporada passada amb tres penals estafats sobre el “floriturero” Nené.
El que és més greu és perdre per mèrits propis. Demèrits vaja.
I tot va començar al minut quatre, quan en un llançament de cantonada, Sergio Ramos va rematar tot sol, davant un Pareja que badava.
De vegades, al córner és fàcil perdre la marca d’un jugador, en mig d’empentes i joc brut. D’altres perquè es fa jugada amb un llançament curt. Ramos va entrar sense empènyer, i al “Crakòvia” li diuen “tonto”... El boludo va ser Pareja.
El partit no va tenir massa història. L’Espanyol conduïa la pilota sense perill. Normalment Màrquez, que al llarg de la setmana havia rebut un excés de floretes dins l’afalagament de la premsa blaugrana, que esperava el miracle dels “pericos” al Bernbéu.
Ja ho sabíem
Ens han venut, el que ja sabíem. Que es un bon organitzador, que sempre té la pipa a punt, que no s’amaga, que és descaradot, bla, bla, bla... ja ho sabem. Promet molt. I entre els mèrits i els defectes hi apareix aquesta dèria per “cascar-se-la” des de molt lluny. I penso que a banda d’una dèria personal, en la seva actitud n’hi ha molt de conjuntural. Entre d’altres coses, Màrquez se la casca tot sol, perquè difícilment hi ha davanters desmarcats en bona posició. Ja es pot queixar tot el que vulgui Luís García , que si continua fent “l’invàlid” per la banda, poques assistències rebrà. Almenys, quan Tamudo era Tamudo, algú la demanava....
El Madrid, ho va intentar tímidament. Quan anava en serio trobava un Kameni ben col·locat. I en una d’aquestes, només va poder rebutjar una pilota llançada per Raúl, i Kakà la va aprofitar per al 2 a 0.
Abans de mitja part, Pareja va donar un ensurt, però encara va continuar mitja horeta més, fins fer jugar a Jordi Amat.
La millor alineació
Al principi del segon temps, Alonso va poder escurçar distàncies al marcador. Havia acabat d’entrar per Coro. I només quan al quart d’hora entrava Marqués per Luís G hi va haver alguna intenció assassina en els atacants blanc i blaus. Luís i Coro a la banqueta i Alonso i Marqués al gespa oferien la millor alineació que pot presentar Pochettino en aquest moments, mentre espera la recuperació dels lesionats.
Queda pendent el lateal dret. Roncaglia no sé ben bé a què juga. Puillud tampoc. Chica és el més fiable.
Fins a la fi, poca cosa més. Algun intent de Javi Marquez, però la única ocasió la va transformar Higuaín al penúltimminut, en aprofitar una excés de confiança de Víctor Ruiz.
Ai, Riazor
En definitva i per més que ho desitgessin els culers, no era un partit per sumar. Cal començar a plantejar-se si val la pena viatjar per jugar fora de casa. I caldria sumar algun puntet,perquè no podem somniar en no regalar més punts a Cornellà. Diumenge vinent ve un Dépor amb ganes de revenja, a veure si ens en recordem que va ser a Riazor, el darrer partidàs que hem jugat, i se’ns encomana alguna cosa. Ànims!
Escrit per l'Eugeni Rius
dilluns, 1 de febrer del 2010
Premi a l’ofici
Espanyol 1 – Athlètic 0
Tampoc sóc tant il·lús d’esperar que un partit contra l’Athlètic, sigui una exhibició de floritures. Ni dels uns, ni dels altres. Però em posa especialment nerviós haver passat tota una volta del campionat sense haver donat una mostra del que pretén l’equip sobre el terreny de joc. De tota aquesta primera volta només podem destacar el partidàs de Riazor, i alguns detalls de jugadors molt concrets. Les prestacions quasi elèctriques de Fernando Marqués, i la mostra que la pedrera continua produint, amb l’exemple dels dos millors jugadors. Dos homes que ens han amagat fins fa quatre dies. Javi Márquez i Victor Ruiz.
Tot i no fer un bon partit, i no mostrar una clara intenció ofensiva, l’Espanyol va plantejar un partit amb molt d’ofici. Amb desgast.
La lliçó apresa en el partit d’anada era la de neutralitzar les puntes d’atac. Els semi-totxos Llorente i Toquero. Les pilotes bombades a l’àrea no podien sovintejar.
Equip gafat
El partit va començar molt fred per les contínues interrupcions ocasionades per una mala ratxa de lesions dels biscains. Jugada amb pilota dividida que començava, jugada que acabava amb un “lleó” recargolant-se per terra. El primer quart d’hora, ni es va disputar.
El balanç d’una de les dades estadístiques de la primera podia fer creure que havia estat un atac i gol. Set córners a favor de l’Espanyol cap al Bilbao. No era això. L’estadística confirmava que la lliçó s’havia après. Els bilbains no havien pogut bombar pilotes a l’àrea. Per contra, les úniques opcions de gol havien estat blanc i blaves. Una de molt clara d’Osvaldo assistit per Callejón i un parell del sempre actiu Javi Márquez.
Marcatge a Márquez
La segona part va presentar el mateix decorat. Els biscains seguien agrupats dins el seu camp, vigilant en especial les sortides de pilota de Márquez. Futbol més vertical. Verdú perdia una gran oportunitat només començar i abans del quart d’hora, en una intervenció magistral de Márquez, Iraizoz rebutja com pot i Luíg Garcia, amb la canya a punt marca. Que en feia de temps! Molt temps sense veure Luís celebrar el gol amb la clàssica roda. A Luís se li ha passat l’arròs, però en aquest cas va estar molt atent i li haurem d’agrair els tres punts.
A partir del gol, un Pochettino “cagón i reservón”, va fer canvis per acular l’equip al darrere. I al minut 26 arribava el primer córner en contra. El preludi d’un final taquicàrdic amb un quants còrners i faltes a la vora de l’àrea.
Poques queixes
En aquesta jornada no podem insultar vilment l’àrbitre. Tot i ser nat de Barakaldo, Turienzo només va errar en no expulsar Orbaiz, a la meitat de la segona part, quan va atropellar a Dídac Vilà, amb molta mala idea.
Per cert, el debutant Vilà, va ser una nova mostra del tresor que el planter guarda i que no podem desaprofitar. Dissabte vinent al Bernabéu, serà
un altre arbitratge.
Escrit per l'Eugeni Rius
Tampoc sóc tant il·lús d’esperar que un partit contra l’Athlètic, sigui una exhibició de floritures. Ni dels uns, ni dels altres. Però em posa especialment nerviós haver passat tota una volta del campionat sense haver donat una mostra del que pretén l’equip sobre el terreny de joc. De tota aquesta primera volta només podem destacar el partidàs de Riazor, i alguns detalls de jugadors molt concrets. Les prestacions quasi elèctriques de Fernando Marqués, i la mostra que la pedrera continua produint, amb l’exemple dels dos millors jugadors. Dos homes que ens han amagat fins fa quatre dies. Javi Márquez i Victor Ruiz.
Tot i no fer un bon partit, i no mostrar una clara intenció ofensiva, l’Espanyol va plantejar un partit amb molt d’ofici. Amb desgast.
La lliçó apresa en el partit d’anada era la de neutralitzar les puntes d’atac. Els semi-totxos Llorente i Toquero. Les pilotes bombades a l’àrea no podien sovintejar.
Equip gafat
El partit va començar molt fred per les contínues interrupcions ocasionades per una mala ratxa de lesions dels biscains. Jugada amb pilota dividida que començava, jugada que acabava amb un “lleó” recargolant-se per terra. El primer quart d’hora, ni es va disputar.
El balanç d’una de les dades estadístiques de la primera podia fer creure que havia estat un atac i gol. Set córners a favor de l’Espanyol cap al Bilbao. No era això. L’estadística confirmava que la lliçó s’havia après. Els bilbains no havien pogut bombar pilotes a l’àrea. Per contra, les úniques opcions de gol havien estat blanc i blaves. Una de molt clara d’Osvaldo assistit per Callejón i un parell del sempre actiu Javi Márquez.
Marcatge a Márquez
La segona part va presentar el mateix decorat. Els biscains seguien agrupats dins el seu camp, vigilant en especial les sortides de pilota de Márquez. Futbol més vertical. Verdú perdia una gran oportunitat només començar i abans del quart d’hora, en una intervenció magistral de Márquez, Iraizoz rebutja com pot i Luíg Garcia, amb la canya a punt marca. Que en feia de temps! Molt temps sense veure Luís celebrar el gol amb la clàssica roda. A Luís se li ha passat l’arròs, però en aquest cas va estar molt atent i li haurem d’agrair els tres punts.
A partir del gol, un Pochettino “cagón i reservón”, va fer canvis per acular l’equip al darrere. I al minut 26 arribava el primer córner en contra. El preludi d’un final taquicàrdic amb un quants còrners i faltes a la vora de l’àrea.
Poques queixes
En aquesta jornada no podem insultar vilment l’àrbitre. Tot i ser nat de Barakaldo, Turienzo només va errar en no expulsar Orbaiz, a la meitat de la segona part, quan va atropellar a Dídac Vilà, amb molta mala idea.
Per cert, el debutant Vilà, va ser una nova mostra del tresor que el planter guarda i que no podem desaprofitar. Dissabte vinent al Bernabéu, serà
un altre arbitratge.
Escrit per l'Eugeni Rius
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
