Espanyol 1 - R. Madrid 1
Si un empat contra el Reial Madrid, es pot considerar un bon resultat -sempre tot és relatiu- poques vegades a la història del club blanc i blau, es podrien trobar casos en què un simple empat aportés tantes alegries. Alegries alienes, perquè en realitat, el resultat suposava matemàticament el títol de lliga per a l'equip Hispano-suís. En el fons certa satisfacció perquè sempre et sents alleujat, i els ho penso refregar tota la vida, quan pots dir-li a la culerada que van celebrar una lliga gràcies als pericos.
Un empat ben diferent que el del famós "Tamudazo", i encara més all d'aquell darrer partit de lliga de la temporada 1970-71, en què un gol de Lamata suposava un 1a0 contra el València, que tot i perdre es proclamava campió de lliga, gràcies a l'empat entre l' At. Madrid i el Barça, de la mateixa darrera jornada del campionat. Aquella tarda, es va aconseguir un 3 en 1. Victòria sobre el nou campió, L'Hispano-suís es quedava amb les ganes i els jugadors de l'Espanyol aconseguien triple prima, la del club, i la d'At Madrid i Barça, per derrotar al líder. Eren altres temps http://www.bdfutbol.com/p/p.php?id=26636
Bons records del passat, perquè hi ha consciència que el present és com és, i poca cosa més. Pels que creuen que l'equip lluita amb ganes i convenciment per a alguna cosa en aquesta recta final de temporada, el partit presentava la presumpta emoció d'aconseguir tres punts vitals per a Europa, després de la desfeta dels dos darrers partits.
Superiors
D'entrada el Madrid ho va posar fàcil, en començar a reservar jugadors per a un partit que encara els quedava a una setmana vista. És allò de les rotacions. Allò de vegades tant absurd, perquè quan tot està ja decidit, o fas jugar tots els titulars amb el risc d'una lesió, o els reserves tots. Alonso, Cr-7, Ramos, Arbeloa, Benzema, Ozil, Kedira i evidentment Casillas, es quedaven a la banqueta, i ves per on la nova joia jove de la pedrera franco-madrilenya (que malmenat sona), va jugar poc més d'un quart d'hora. Varane es lesionava, tot sol, encara que pugui semblar mentida que un jugador relativament net, entri en contacte amb Wakaso i es pugui fer mal tot sol. Es va lesionar en una zona del camp tenyida de fosc, per on deambulaven Essien, Varane i Wakasso, una mena d'apartheid futbolístic. Amb la peculiaritat que si i algú cridava morenito, negro o mulato, tothom podia saber a qui es referien.....
Portàvem un quart d'hora, entrava Alonso i començava la cosa a ser més seriosa, amb la incorporació de titulars indiscutibles. D'aquí al final també van entrar Benzema i Cr-7, per a intentar adreçar un partit que al Madrid se li va posar molt malament, per culpa del bon enteniment Victor-Verdú-Stuani-Sergio. L'Espanyol es posava per davant al marcador. Aquell porter que mai encaixava gols amb l'Espanyol de rival, Diego López, en va encaixar dos de legals, si bé només un va ser validat. L'Espanyol hauria pogut arribar tranquil·lament al descans amb un 3a0. Un món al revés basat en el fet, que era l'Espanyol qui feia por al contra-atac.
A la segona part, tot i que va ser el Madrid qui va dominar i merèixer marcar, els blanc-i-blaus van fer el seu partit, i van estar a punt de tornar a marcar un parell de vegades abans de l'empat.
25 anys
El Madrid no va merèixer més i l'escassa possibilitat d'aconseguir la lliga, se'ls en anava. Qui sap si Mourinho també va pensar que per al Barça seria un disgust relatiu ser campió gràcies a l'Espanyol. Mentre tant -i ho escric literal- a Carlos Martinez al C+ se li escapava "se nos escapa la lliga". A Víctor S també se li escapava el partit en ser rigorosament expulsat, i es perdrà el partit de la setmana entrant. Una setmana en què el pericos van tenir la joia de veure per TV-3 (la nostra o la culer?) l'excel·lent reportatge d'Oriol Vidal, sobre els 25 anys de la final de la UEFA contra el Bayer Leverkusen. Una lliçó d'esportivitat i humilitat que difícilment s'intueix quan es parla del Barça al mateix canal. Segurament humilitat i esportivitat difícilment van lligats a l'equip hispano-suís. La humilitat, el maltractament i les escasses pretensions extra-esportives de l'Espanyol es van intuir en un altra programa de la setmana, l'anomenat "La vostra".
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
divendres, 17 de maig del 2013
dimarts, 30 d’abril del 2013
Granada no és Europa
Espanyol 0 –
Granada 1
Si hi
ha alguna cosa que pugui desvirtuar més una lliga que els àrbitres, això és un
equip que no s’hi jugui res. El Llevant, sense haver sumat encara els 40, ja fa
jornades que fot el burro i regala punts als del darrere. Si algú s’havia cregut
lo d’Europa, la manca de concentració de l’equip del partit contra el Granada ho
posa tot en dubte.
Com a immemorial
capital mora, i pel seu darrer resultat futbolístic, queda ben clar per l’Espanyol,
que Granada no és Europa.
Aguirre va
posar sobre el camp el millor onze posible, situant a Baena molt enraderit en
la sortida de la pilota. No en sé el sentit, però per ignorància vaig pensar
que es tractava d’una tàctica especial per aquest partit, per part d’Aguirre.
Un equip sense toies
El Granada, és
un d’aquells equips que personalment em dona la impressió que té més bon equip
que la posició que ocupa. A banda dels
laterals Nyom i Siqueira, compta amb altres jugadors prou destacats com
Roberto, Torje i Nolito, que el fan més perillós del que sembla.
L’Espanyol
portava el control del partit, i poc a poc, els andalusos semblaven recular de
manera determinant, amb jugades d’autèntica mala sort amb dos homes lesionats a
l’hora, o més tard Diakaté estabornit per una “gardela” de Sergio. Per cert, i
sense ganes d’ofendre, Diakaté i Wakasso, tindrien molts punts a favor en concurs
de lletjos.
No me’n refio
Poc a poc, i a
la vista de la inoperància de cara a porteria, em va anar entrant certa mala
llet. Dies enrere havia vista el Llevant atropellat pel nefast Mallorca. No sé quants
punts porta regalats el Llevant les darreres jornades als equip del darrere,
però és el clar exemple que quan equip no se la juga del tot, s’abaixa els
pantalons amb més facilitat, que s’obria l’escot la tia de l’anunci de “busco a
Jaques”
Al minut 36, l’Espanyol
feia una falta en un dels punts més perillosos del camp, i Nolito l’executava
amb mestria, i amb l’ajuda de la innocent col·locació de Kiko Casillas. 0 a1.
Ja seria el
resultat definitiu. Ni l’Espanyol va tenir idees noves, ni el Granada s’hi va
haver d’esforçar.
En començar el
segon temps, va semblar que la cosa canviava. Als primers minuts hi va haver
una mena “d’atac i gol” que aviat es va aturar, per donar pas a una estona de
joc ben avorrida.
Aguirre es va
equivocar en fer entrar Petrov per Víctor, un jugador sempre útil en el control
de les jugades d’atac i efectiu en el tall. El Granada ben poca cosa feia. Una constatació
atribuïble a la tremenda eficàcia de Kiko en el joc alt, és el fet que un alt
percentatge de les jugades d’atac dels rivals queden avortades a mig fer. A les
seves mans. Sobretot pilotes al segon pal. Tota una garantia. Llàstima de l’excés
de confiança en el gol.
Poca concentració o diners
D’aquí al final,
l’Espanyol va tenir molta possessió i gens de remat. Hi va haver un parell de
jugades claríssimes de gol, aturades per Roberto, i al final tres punts
importantíssims pel Granada.
Si la teoria de
la poca concentració, amb el Llevant de protagonista, no és certa. No us la
creieu. Ja només queda creure que aquests equips regalen punts a canvi de
diners. Diners que fan molta falta per pagar els sous milionaris dels jugadors
a tots els equips.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
dimarts, 23 d’abril del 2013
I ara...busquem un eufemisme, o un sinònim
Getafe 0 - Espanyol 2
Diuen que parlar d'Europa ens dona mala sort. Per tant, no ho nombrarem més, buscarem un sinònim, un eufemisme o qualsevol frase feta que ens faci entendre del que parlem. És l'Espanyol, una vegada salvada la categoria, qui pot pensar en altres objectius. En forma de competició internacional on s'hi troben d'allò més bo de les lligues del vell continent. Competició regional on l'Espanyol ja hi té experiència en haver arribat dues vegades a la final. Us agrada així? Doncs a això és al que aspira l'Espanyol.
Aspiracions més clares que l'inútil de l'àrbitre. Una jornada més, el senyor del xiulet va haver de prendre el protagonisme als jugadors. I Texeira Vitienes ho va fer des d'abans de començar el partit. Primerament decideix els colors en què ha de vestir l'equip visitant. Va trobar que l'Espanyol podia vestir aquell "kaki fastigós", que per tv era molt més assemblant que el blanc i blau, amb l'uniforme madrileny. Però, el molt imbècil, no se'n va adonar que es confonia i molt amb el seu equipament negre. Podent posar-se el taronja o el groc "fosforito" va triar allò. I a la segona part ho va voler arreglar amb un gris, que no solucionava gran cosa.
El bon onze
Deixem-ho estar i parlem de futbol. Aguirre va ser a punt de tornar a jugar amb l'onze que ens agrada. Només la lesió de Mattioni ho impedia. Va afegir-hi però, la tornada de Cristian Álvarez. L'Espanyol no podrà retenir els dos porters la temporada vinent, i cal assegurar que el que es quedi estigui content.....o com a mínim que no fugin tots dos.
L'Espanyol va tornar a jugar un seriós partit, amb precaucions defensives que no va caldre extremar, donada la fluixa actuació del Getafe. De tota manera, contra un equip on hi fan el que volen jugadors de gran nivell com PedroL i Lafita, qualsevol precaució és poca. Aquesta serietat va anar combinada amb la pressió a la sortida de la pilota i per tant l'opció de contra-atacar ja des de la línia de mitjos del rival.
Només havia arribat amb perill en una ocasió el Getafe, quan l'Espanyol va tornar a elaborar un d'aquells gols d'artesania a que ens estan malacostumant Verdú i Sergio. En aquest cas, de nou era Stuani l'artista convidat. Verdú l'autor del gol, 0a1. Resultat que ja no es movia fins el descans.
Del Bosque pren nota
La segona part començava amb el passí de models de l'equip arbitral. Una tonalitat de color que ho complicava encara més. Del Bosque que era a la grada seguint -segurament- les evolucions dels artistes blanc i blaus, es deuria fotre un panxot de riure.
La incursió en el món de la moda no li era suficient a Texeira Vitienes. Havia repartit moltes targetes, i qui sap si algú es va pensar que era per anar a veure les cuixes de Schiffer, perquè n'hi ha que en van fer molts mèrits. Com Borja que va abraçar la pilota com si es tractés de la Spice Girl Pija, i es va guanyar la segona groga i l'expulsió.
El camí era ben obert per a la tercera victòria consecutiva a domicili dels d'Aguirre. Lopo, li ho va posar "a huevo" a Sergio en una cessió amb el cap, en la que al del Bon Pastor li va faltar aquella sang freda que tant bé sap administrar.
Festiva final
El segon gol es veia avenir. Wakaso aprofitava una altra badada defensiva i marcava, un gol que era anul·lat a la mitja hora. Waka estava força encès d'una jugada prèvia en què havia rebut estopa d'un d'aquells gitanets que composen l'equip madrileny. I va ser substituït per Simao per evitar l'expulsió. Bé hauria fet Aguirre, de també treure Forlin, ja que Colloto havia acumulat la quarta groga i feia témer que Forlín no fos també expulsat, com Raul dissabte passat.
Amb tot això Stuani feia el 0a2, en una "segona jugada" que generava Collotto en una centrada, matant la pilota amb el cap a l'àrea petita, on l'uruguaià era amb l'escopeta a punt.
L'Espanyol va ser ben a punt de fer-ne quatre, el Getafe s'havia quedat amb 9 jugadors en ser expulsat Fede, per entrar violentament Sergio. Simao i Verdú hi van ser ben a punt, si no fos per les intervencions de Codina.
El que hem dit, queden sis partits per a sumar una mica més i mirar cap a nord.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
Diuen que parlar d'Europa ens dona mala sort. Per tant, no ho nombrarem més, buscarem un sinònim, un eufemisme o qualsevol frase feta que ens faci entendre del que parlem. És l'Espanyol, una vegada salvada la categoria, qui pot pensar en altres objectius. En forma de competició internacional on s'hi troben d'allò més bo de les lligues del vell continent. Competició regional on l'Espanyol ja hi té experiència en haver arribat dues vegades a la final. Us agrada així? Doncs a això és al que aspira l'Espanyol.
Aspiracions més clares que l'inútil de l'àrbitre. Una jornada més, el senyor del xiulet va haver de prendre el protagonisme als jugadors. I Texeira Vitienes ho va fer des d'abans de començar el partit. Primerament decideix els colors en què ha de vestir l'equip visitant. Va trobar que l'Espanyol podia vestir aquell "kaki fastigós", que per tv era molt més assemblant que el blanc i blau, amb l'uniforme madrileny. Però, el molt imbècil, no se'n va adonar que es confonia i molt amb el seu equipament negre. Podent posar-se el taronja o el groc "fosforito" va triar allò. I a la segona part ho va voler arreglar amb un gris, que no solucionava gran cosa.
El bon onze
Deixem-ho estar i parlem de futbol. Aguirre va ser a punt de tornar a jugar amb l'onze que ens agrada. Només la lesió de Mattioni ho impedia. Va afegir-hi però, la tornada de Cristian Álvarez. L'Espanyol no podrà retenir els dos porters la temporada vinent, i cal assegurar que el que es quedi estigui content.....o com a mínim que no fugin tots dos.
L'Espanyol va tornar a jugar un seriós partit, amb precaucions defensives que no va caldre extremar, donada la fluixa actuació del Getafe. De tota manera, contra un equip on hi fan el que volen jugadors de gran nivell com PedroL i Lafita, qualsevol precaució és poca. Aquesta serietat va anar combinada amb la pressió a la sortida de la pilota i per tant l'opció de contra-atacar ja des de la línia de mitjos del rival.
Només havia arribat amb perill en una ocasió el Getafe, quan l'Espanyol va tornar a elaborar un d'aquells gols d'artesania a que ens estan malacostumant Verdú i Sergio. En aquest cas, de nou era Stuani l'artista convidat. Verdú l'autor del gol, 0a1. Resultat que ja no es movia fins el descans.
Del Bosque pren nota
La segona part començava amb el passí de models de l'equip arbitral. Una tonalitat de color que ho complicava encara més. Del Bosque que era a la grada seguint -segurament- les evolucions dels artistes blanc i blaus, es deuria fotre un panxot de riure.
La incursió en el món de la moda no li era suficient a Texeira Vitienes. Havia repartit moltes targetes, i qui sap si algú es va pensar que era per anar a veure les cuixes de Schiffer, perquè n'hi ha que en van fer molts mèrits. Com Borja que va abraçar la pilota com si es tractés de la Spice Girl Pija, i es va guanyar la segona groga i l'expulsió.
El camí era ben obert per a la tercera victòria consecutiva a domicili dels d'Aguirre. Lopo, li ho va posar "a huevo" a Sergio en una cessió amb el cap, en la que al del Bon Pastor li va faltar aquella sang freda que tant bé sap administrar.
Festiva final
El segon gol es veia avenir. Wakaso aprofitava una altra badada defensiva i marcava, un gol que era anul·lat a la mitja hora. Waka estava força encès d'una jugada prèvia en què havia rebut estopa d'un d'aquells gitanets que composen l'equip madrileny. I va ser substituït per Simao per evitar l'expulsió. Bé hauria fet Aguirre, de també treure Forlin, ja que Colloto havia acumulat la quarta groga i feia témer que Forlín no fos també expulsat, com Raul dissabte passat.
Amb tot això Stuani feia el 0a2, en una "segona jugada" que generava Collotto en una centrada, matant la pilota amb el cap a l'àrea petita, on l'uruguaià era amb l'escopeta a punt.
L'Espanyol va ser ben a punt de fer-ne quatre, el Getafe s'havia quedat amb 9 jugadors en ser expulsat Fede, per entrar violentament Sergio. Simao i Verdú hi van ser ben a punt, si no fos per les intervencions de Codina.
El que hem dit, queden sis partits per a sumar una mica més i mirar cap a nord.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
dilluns, 15 d’abril del 2013
Per fi Cornellà canta les quaranta
Espanyol 3 - València 3
Futbol, gols i emoció, sobretot als darrers minuts, quan va semblar que tot s'hi valia a l'hora de sumar. Possiblement certa laxitud defensiva, pròpia del tram final de la lliga quan tot es veu salvat, va possibilitar un bonic espectacle i la possibilitat de sumar el punt 40, considerat el més fantàstic, entre els punts fantàstics, dels equips patidors.
No sabria acotar-li una data, però diria que feia força anys en què no m'identificava amb la voluntat de l'entrenador a l'hora d'escollir els onze homes que ha de fer sortir al camp, i que en conseqüència no em veia tant implicat en les circumstàncies que envolten el joc de l'equip en els 90 minuts de joc.
Per fi, un onze
I em sembla que va quedar demostrat que tinc força bon gust. L'arrodoniment de l'alineació amb Mattioni i Wakasso, i sobretot allunyant Simao de la nostra vista, dona com a resultat un d'aquells "onze's" que podríem arribar a memoritzar, si no fos que l'Espanyol és aquell equip inestable que canvia d'aspecte, fons i textura, cada vegada que alguna circumstància de l'entorn organitzatiu i econòmic, fa volar coloms amb sortides normalment desencertades.
En aquestes condicions, difícilment es podrien esguerrar les coses. Només ens podríem despistar en detalls, com la presència de Pablo Rotchen a la grada....tranquils, fa vuit anys que es va retirar jugant en un club mexicà. Intranquil·litat seguint el partit per televisió, amb els comentaris de Gustavo López, aquell "tontet" que ho veu tot de color valencià, saragossà o de la Kirchner. O finalment nervis de seguir el futbol al costat del meu pare, amb el seu constant negativisme...guanyàvem jugant bé i anava remugant que es conformava amb l'empat. Calla!
Amb Wakasso i Mattioni hi ha un equip ben compensat. Es passen les pors de les trapelleries de Colotto i Forlin, i sincerament, amb Raul Rodríguez o Baena, al migcentre defensiu, encara aniríem millor.
Sergi-Stuani, Stuani i Sergio.....i, Verdú i Wakasso
El València va mostrar cert domini, però el bon futbol el va fer l'Espanyol al llarg de la primera part, amb quatre o cinc clares jugades de gol conduïdes amb encert per Sergio i els mitges puntes. Banega va fer una de les jugades boniques que es pot veure en un camp de futbol en arribar a la mitja hora, però el perill vertader venia d'Stuani i Sergio. Perill i força encert, només aturat per un àrbitre que no va voler veure dos penals de llibre, sobre Stuani i Sergio mateix.
A punt de la mitja part, un final en tira-línies d'una jugada d'atac, amb un centrada de 25 metres i precisa que Sergio executava des de l'extrem dret i que al segon pal rematava amorrant-la al terra, Wakaso, feia pujar el 1a0.
Mon pare encara es conformava amb l'empat, i de tant dir-ho als set minuts de la segona part, la mala sort afectava Wakaso, que va fer un rebuig en xilena sense aquella potencia del ghanès, i la pilota va quedar a prop de l'àrea, on en una combinació Banega-Canales, Kiko quedava obert de cames i rebia gol de sotana. 1a1.
Sense la mateixa empenta de la primera part, l'Espanyol es va sobreposar, tot i una lesió muscular de Mattioni, que esperem que sigui suau i de fàcil recuperació. El València va ser a punt de donar la raó al meu pare en una jugada embolicada de Soldado.
Guaita que fan ara....
A vuit minuts d'acabar, tot plegat tenia premi. Wakasso va fer una excel·lent combinació en plena carrera i pilota flotant, amb Sergio, per acabar assistint de cap a Verdú, que també en una "sotana votada" superava defensa i porter. 2a1.
Amb cert optimisme, Aguirre feia el seu canvi "amarrategui", entrava Baena per Verdú. Tot semblava resolt, tret de l'imaginari de mon pare que veu gols per a tot arreu. Quedaven tres minuts de temps reglamentari. Qui es podia pensar que quedaven tants gols com, els que havíem vist en 87 minuts.
Primer Jonas i després Soldado ens deixaven amb un pam de nas (2a3), i mon pare volent tenir la raó...llavors era jo qui es conformava amb l'empat. El tercer dels valencians havia estat en dubtosa posició, Raül que era a la banda escalfant va ser expulsat. La devia dir agrosa. Els nervis a flor de pell i jo escanyant a mon pare...quan de cop i volta gooooooooooooool! Sergio l'havia fet grossa. Difícil i ben grossa, robant la cartera a una defensa que tota junta no suma la trapelleria d'anys d'estudi al Bon Pastor.
Patapam! Guaita encara la busca. 3a3.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
dilluns, 8 d’abril del 2013
Estocada fins el fons
Osauna 0 - Espanyol 2
La mostra clara d’un equip que creix en tots els sentits, se segueix apreciant dia a dia en les seves actuacions. És l’Espanyol de Javier Aguirre.
Baena entrava en la posició de Víctor Sànchez. Víctor Álvarez tornava a ocupar la de Capdevila. El discutit Simao, deixava Wakaso a la banqueta. Com gairebé sempre els suplents van fer oblidar els titulars, i com cada diumenge va quedar clar que Simao és un llast. Quan Wakaso va entrar al seu lloc, l’equip va acabar de rutllar.
Sortida fulminant
L’Espanyol va sortir al camp deixant clar que se’n volia endur els tres punts. En la primera Sergio G robava una pilota a una defensa dubitativa i entre el porter Fernández i el pal, evitaven el gol. En els primers cinc minuts, l’equip forçava tres córners a favor, i les ocasions sovintejaven.
Encara sort que Kike Sola va errar una claríssima jugada de gol en un bon contra-atac. Hauria estat horrorós, en el ritme de joc dels d'Aguirre. Estaven pressionant molt bé la sortida de pilota dels navarresos i feien anar de corcoll la defensa avançada dels de Mendilívar, a base de passades avançades que els suposava fer aigües per tot arreu.
Moreno i “el morenito”
La primera part va resultar una fase de maduració de la fruita desitjada. Aguirre va programar “el morenito” Wakaso per a la recol·lecció. El va fer entrar, ja de sortida al mig temps. Es retirava Simao, que fins aquell moment feia el paper del pagès ”apalancat”. El treballador incansable, agafava el relleu i l’equip quedava vestit amb els màxims honors per a donar l’estocada.
Héctor Moreno rematava, amb l’ajuda de Gato Silva, una centrada de Wakaso, al fons de xarxa. Era el 0a1.
Jugant al Sadar ja sabíem que ens tocaria patir una bona estona. Sabem com juguen aquests equips. Penjar i penjar pilotes a l’àrea buscant l’ocasió definitiva.
No n’hi va haver gaires. Kiko va estar encertat i l’àrbitre va estar molt ben assistit per linier en anul·lar un gol a l’incisiu Nino.
A banda dels bons resultat que dona quasi sempre la pressió sobre la sortida de pilota del rival, aquesta tàctica vesteix molt bé a l’equip, en els partits contra equips de força física i empenta com l’Osasuna. Aquesta postura els posa en guàrdia, i és més difícil rebre clatellades i tots mena d’acaronaments que es reparteixen per aquesta mena de camps.
Estocada final
L’Osasuna va semblar, en molts moments, ser a prop de l’empat. Però de la mateixa manera, l’Espanyol s’acostava al 0a2. I així va ser, a cinc minuts de la fi, quan en un ràpid contra-atac Petrov assistia a Wakaso. “El morenito” marcava després de superar el porter i sense mirar a porta
La segons divisió és un malson del passat. Ara diu que van a per Europa. Si es guanyen els dos partits vinents, podria ben bé ser així.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
La mostra clara d’un equip que creix en tots els sentits, se segueix apreciant dia a dia en les seves actuacions. És l’Espanyol de Javier Aguirre.
Baena entrava en la posició de Víctor Sànchez. Víctor Álvarez tornava a ocupar la de Capdevila. El discutit Simao, deixava Wakaso a la banqueta. Com gairebé sempre els suplents van fer oblidar els titulars, i com cada diumenge va quedar clar que Simao és un llast. Quan Wakaso va entrar al seu lloc, l’equip va acabar de rutllar.
Sortida fulminant
L’Espanyol va sortir al camp deixant clar que se’n volia endur els tres punts. En la primera Sergio G robava una pilota a una defensa dubitativa i entre el porter Fernández i el pal, evitaven el gol. En els primers cinc minuts, l’equip forçava tres córners a favor, i les ocasions sovintejaven.
Encara sort que Kike Sola va errar una claríssima jugada de gol en un bon contra-atac. Hauria estat horrorós, en el ritme de joc dels d'Aguirre. Estaven pressionant molt bé la sortida de pilota dels navarresos i feien anar de corcoll la defensa avançada dels de Mendilívar, a base de passades avançades que els suposava fer aigües per tot arreu.
Moreno i “el morenito”
La primera part va resultar una fase de maduració de la fruita desitjada. Aguirre va programar “el morenito” Wakaso per a la recol·lecció. El va fer entrar, ja de sortida al mig temps. Es retirava Simao, que fins aquell moment feia el paper del pagès ”apalancat”. El treballador incansable, agafava el relleu i l’equip quedava vestit amb els màxims honors per a donar l’estocada.
Héctor Moreno rematava, amb l’ajuda de Gato Silva, una centrada de Wakaso, al fons de xarxa. Era el 0a1.
Jugant al Sadar ja sabíem que ens tocaria patir una bona estona. Sabem com juguen aquests equips. Penjar i penjar pilotes a l’àrea buscant l’ocasió definitiva.
No n’hi va haver gaires. Kiko va estar encertat i l’àrbitre va estar molt ben assistit per linier en anul·lar un gol a l’incisiu Nino.
A banda dels bons resultat que dona quasi sempre la pressió sobre la sortida de pilota del rival, aquesta tàctica vesteix molt bé a l’equip, en els partits contra equips de força física i empenta com l’Osasuna. Aquesta postura els posa en guàrdia, i és més difícil rebre clatellades i tots mena d’acaronaments que es reparteixen per aquesta mena de camps.
Estocada final
L’Osasuna va semblar, en molts moments, ser a prop de l’empat. Però de la mateixa manera, l’Espanyol s’acostava al 0a2. I així va ser, a cinc minuts de la fi, quan en un ràpid contra-atac Petrov assistia a Wakaso. “El morenito” marcava després de superar el porter i sense mirar a porta
La segons divisió és un malson del passat. Ara diu que van a per Europa. Si es guanyen els dos partits vinents, podria ben bé ser així.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
dilluns, 1 d’abril del 2013
Sense massa sort
Espanyol 2 – Real Societat 2
Es poden analitzar els xuts a porta, el percentatge de la possessió i sobretot els gols, a l'hora prendre les conclusions de com ha anat un partit. Si empates a dos amb dos magnífics gols a favor i en contra dos gols de pissarrí, el joc de despropòsits et posa de mala llet. L'actual situació de l'Espanyol a la classificació li permet alguns episodis de mala sort. Però sense baixar la guàrdia.
Les baixes de Capdevila i Wakaso asseguraven la titularitat a Víctor A i Simao. Bé pel primer i resignació pel segon. El defensor continua mostrant-se una promesa destacadíssima del futbol, el segon un veterà sense sacrifici, que minva les prestacions defensives de l'equip i que en atac té aparicions comptades.
Una de les poques aparicions, al minut 8 va ser per posar una centrada, amb l'ajuda del defensor, que Sergio va aprofitar per al 1 a 0.
Bon futbol
Va ser un inici amb ganes i intencions, d'un equip que sense mostrar-se superior, dominava amb un primer toc resolutiu, canalitzat per l'eix Victor S-Verdú-Sergio G. La Reial Socitat no ocasionava cap perill, fins que al minut 23 una pilota a l'àrea que surt a rebutjar Kiko, es troba que la defensa no tanca prou bé, i Agirretxe va a tocar-li la pebrotera. Amb l'estorb del davanter, l'impacte dels punys queda curt i Zurrututza connecta una vaselina, per empatar.
El joc dels pericos no es va ressentir amb l'empat i va seguir jugant igual de bé amb la pilota i molt millor defensivament, en pressionar l'equip contrari des de la sortida de pilota. Fruit del bon joc, el preciosisme es va apoderar de Sergio i Verdú per fer una excel·lent jugada en què Stuani rematava amb agilitat una centrada del del Bon Pastor. 2a1.
Quedaven pocs minuts per la mitja part i les sensacions eren bones. A la segona part l'Espanyol va sortir ben col·locat. Entre la pressió i l'entramat defensiu, semblava que la voluntat dels bascs no reeixiria.
Un altre gol de pissarrí
Hi va haver algunes ocasions a cada porteria. Una d'elles prou lamentable. De nou els punys de Kiko no encertaven en un xut directe en què pilota no va entrar miracle, mentre el porter la buscava ja dins la porta. A mitjans de la segona part, Víctor Àlvarez es lesionava, el suplia Raül Rodríguez. Rodríguez per Àlvarez, cap complexe en qüestió de cognoms, si atenem que a la defensa donostiarra hi ha dos Martínez i un González.
Quan quedava un quart d'hora una bona combinació de l'atac basc posava la pilota sobre Griezman, que mentre intentava fer un toc sobre Agirretxe, es trobava un “oportú” Javi López que en la seva anticipació clavava la pilota dins la porteria de Kiko. 2a2.
Als darrers minuts, amb l'entrada de Petrov per Simao, l'equip va intentar fer el tercer, però francament, tant podria haver marcat un equip com l'altra abans d'arribar al final.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
Es poden analitzar els xuts a porta, el percentatge de la possessió i sobretot els gols, a l'hora prendre les conclusions de com ha anat un partit. Si empates a dos amb dos magnífics gols a favor i en contra dos gols de pissarrí, el joc de despropòsits et posa de mala llet. L'actual situació de l'Espanyol a la classificació li permet alguns episodis de mala sort. Però sense baixar la guàrdia.
Les baixes de Capdevila i Wakaso asseguraven la titularitat a Víctor A i Simao. Bé pel primer i resignació pel segon. El defensor continua mostrant-se una promesa destacadíssima del futbol, el segon un veterà sense sacrifici, que minva les prestacions defensives de l'equip i que en atac té aparicions comptades.
Una de les poques aparicions, al minut 8 va ser per posar una centrada, amb l'ajuda del defensor, que Sergio va aprofitar per al 1 a 0.
Bon futbol
Va ser un inici amb ganes i intencions, d'un equip que sense mostrar-se superior, dominava amb un primer toc resolutiu, canalitzat per l'eix Victor S-Verdú-Sergio G. La Reial Socitat no ocasionava cap perill, fins que al minut 23 una pilota a l'àrea que surt a rebutjar Kiko, es troba que la defensa no tanca prou bé, i Agirretxe va a tocar-li la pebrotera. Amb l'estorb del davanter, l'impacte dels punys queda curt i Zurrututza connecta una vaselina, per empatar.
El joc dels pericos no es va ressentir amb l'empat i va seguir jugant igual de bé amb la pilota i molt millor defensivament, en pressionar l'equip contrari des de la sortida de pilota. Fruit del bon joc, el preciosisme es va apoderar de Sergio i Verdú per fer una excel·lent jugada en què Stuani rematava amb agilitat una centrada del del Bon Pastor. 2a1.
Quedaven pocs minuts per la mitja part i les sensacions eren bones. A la segona part l'Espanyol va sortir ben col·locat. Entre la pressió i l'entramat defensiu, semblava que la voluntat dels bascs no reeixiria.
Un altre gol de pissarrí
Hi va haver algunes ocasions a cada porteria. Una d'elles prou lamentable. De nou els punys de Kiko no encertaven en un xut directe en què pilota no va entrar miracle, mentre el porter la buscava ja dins la porta. A mitjans de la segona part, Víctor Àlvarez es lesionava, el suplia Raül Rodríguez. Rodríguez per Àlvarez, cap complexe en qüestió de cognoms, si atenem que a la defensa donostiarra hi ha dos Martínez i un González.
Quan quedava un quart d'hora una bona combinació de l'atac basc posava la pilota sobre Griezman, que mentre intentava fer un toc sobre Agirretxe, es trobava un “oportú” Javi López que en la seva anticipació clavava la pilota dins la porteria de Kiko. 2a2.
Als darrers minuts, amb l'entrada de Petrov per Simao, l'equip va intentar fer el tercer, però francament, tant podria haver marcat un equip com l'altra abans d'arribar al final.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
dilluns, 18 de març del 2013
Ni Falete i ni Samsó
Málaga 0 -Espanyol 2
Un equip molt ben organitzat sobre el camp, el restabliment de l'eix Víctor-Verdú-Sergio, i sobretot l'absència de Simao, són tres detalls que fan de l'Espanyol un equip ben seriós. Si es manté aquesta tònica, s'albira un final de temporada ben plàcid.
Abans de començar a parlar del partit de La Rosaleda, m'agradaria demanar disculpes. De fet ja fa setmanes que ho volia fer. Arran d'uns crits de la graderia, se'm va acudir seguir la conyeta de fer servir el “malnom” de Falete, per anomenar a Sergio Garcia. Certament desconeixia qui era el tal Falete. Un nom graciós i divertit. La setmana passada i arran d'un comentaris que vaig sentir en una emissora de ràdio, vaig buscar al youtube unes imatges d'un concurs televisiu de pèssim gust. Allà hi apareixia el tal Falete, saltant des d'una palanca a la piscina. Me'n vaig adonar del insult, de la denominació despectiva. El del Bon Pastor, no mereix tal ignomínia.
New look
L'home deu sentir vergonya i ha decidit canviar de “look” per si de cas. Has fet bé, Sergio. La tallada de cabell no ha tingut els resultats negatius de Samsó a les sagrades escriptures. Més espectacular que l'enderroc de columnes, va ser el seu golàs. A diferencia d'Stuani, el canvi ha estat beneficiós.
Dit això, la presència de Mattioni i Wakaso a l'onze inicial va estar prou determinant. Sobretot perquè no jugava “la toia” Simao. Un jugador del tot improductiu, si exceptuem el llançament de faltes. Per desgràcia, al partit vinent tornarà a jugar, perquè Wakaso tornarà a estar sancionat.
El Màlaga presentava certes facilitats, va reservar titulars, qua van acabar jugant tret del destraler De Michelis i de Pastore. El jugador del Bon Pastor, va eclipsar el seu nom.
Però, no penseu que les tingués totes en veure començar el partit. La presència de del Cerro Grande de jutge, i una dona de quart àrbitre, no va ser gens esperançador.
En quatre minuts de partit, l'Espanyol ja havia avisat del seu perill, i havia creat més ocasions de gol que en els darrers 300 minuts de futbol.
L'equip estava ben posat sobre el camp, pressionava la sortida de la pilota, Isco era anul·lat. Però no va ser un camí de roses, perquè la ressaca europea va acabar donant pas a uns minuts de futbol d'atac andalús, que em van posar la por al cos.
Va amainar la pluja i el futbol andalús, a mesura que s'acostava el descans. Abans de la mitja part Colotto va poder marcar en una rematada de nas, i Wakaso, rebia la targeta groga en passar-se de frenada en una jugada sense perill, ni mala fe.
Mal imitador de N'Kono
Tot i jugar amb el sol de cara que podia enlluernar Kiko en el seu majestuós domini aeri, la segona part va començar molt bé. Un córner llançat al segon pal va fer comportar a Willy Caballero, com si fos N'Kono o el seu suplent Kameni. Va voler atrapar-la amb una mà, però va errar, i allà era Colotto, amb un oportunisme de pichichi, per perforar la porta. 0a1.
El Málaga no va trigar a fer sortir dos dels “cracks”, Duda i Joaquín, i poc després Saviola, fent una alineació plena d'atacants. Però al davant tenia un equip molt ben organitzat. Això els va posar més nerviosos que un flam en una final de la xampions. Per acabar d'abonar-ho al minut 19, en un rapit contra-atac sobre la línia de la banda esquerra, Wakaso feina una gran jugada que acabava amb un centrada forta i a mitja altura, sobre la ratlla de l'àrea petita, on Sergio s'anticipava al violent Welinton per rematar, no sé ben bé amb quina part de la bota . 0a2.
Bon canvi defensiu
I van arribar un canvi defensiu, molt ben rumiat per Aguirre, Els Raüls, Baena i Rodríguez, entraven per Forlín i Verdú, que també havien acumulat targeta groga.
Santacruz, que a la primera part va tenir una bona ocasió per marcar, en va tornar a tenir una altra a la segona, però aquíla fortuna va ser per a l'Espanyol. Wakaso també era substituït per un Víctor Álvarez, que cada vegada demostra més que pot acabar sent un “crack”.
Tres punts per a l'Espanyol, en un partit que va deixar meravelloses sensacions. Guanyar a un equip de quarts de final de la xampions, desarmar-lo, crear cinc ocasions de gol clares, en cinc úniques aproximacions....El camí, és bo. Cada dia sembla més clar que ca planificar amb seny l'equip de la temporada que ve.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
dilluns, 11 de març del 2013
Acció de pit i cuixa
Rayo Vallecano 2 - Espanyol 0
Un canvi inesperat en la fesomia de l'equip d'Aguirre, les darreres jornades, ha suposat una major vulnerabilitat, i una menor eficàcia davant de porta. Tres partits, zero gols. I és que el problema rau en què amb prou feina s'ha inquietat la porteria contraria.
I és que alguna cosa deu passar, o el "manito" està una mica confós, quan d'entrada veus l'alineació. Us explicaré l'anècdota... em vaig incorporar a la transmissió televisiva amb un parell de minuts de retard i vaig observar l'alineació de Cristian Alfonso. Tot solet, vaig intentar esbrinar en el lloc de qui jugava.
No! Verdú no!
Vaig haver de donar unes quantes voltes al cervell i observar unes quantes jugades per a encertar. Feu-vos càrrec que en cap moment em vaig imaginar que fos Verdú, ni evidentment Kiko. Vaig anar un per un, i no ho entenia. Jugàvem amb 12? Evidentment no. Vaig trigar a assabentar-me del "sacrilegi". No! Verdú no!
Doncs sí. Sense Verdú. No érem nosaltres. No ens reconeixíem del tot. Objectivament la impressió tampoc era dolenta del tot. D'entrada es van forçar tres o quatre córners. Es pressionava a dalt. I al minut 8 el globus es punxava. Colotto deixava entrar amb excessiva educació Leo Baptistao per la part dreta de l'àrea. Seria una mena de "pase de pecho" del mon taurí. Davant tanta amabilitat, Baptistao va centrar i dins l'àrea petita amb la cuixa rematava Chori Domínguez. 1a0. Una acció de Pit i cuixa, i als pericos no se'ls aixecava res. Realment l'Espanyol va estar força passiu. Només destacava una mica de pressió, i no pas a l'entrecuix. La sortida de pilota dels madrilenys va ser perseguida i en ocasions amb encert, però no es completava l'acció.
Més canvis de look
Les poques ocasions de gol van ser pel Rayo, i la resposta era sempre de Kiko, amb intervencions força encertades a la primera part. No semblava que el canvi de imatge li anés del tot malament, com havia passat amb la màscara d'Stuani. Kiko es va presentar a Vallecas afaitat.
Un altre fet força desencisador va ser l'acumulació de targetes grogues. Stuani, Víctor i Simao arribaven ja amonestats a la mitja part.
Evidentment a la segona part entrava Verdú. I també ho feia Wakasso. Llàstima que no fos Simao el substituït. Sort que Simao no jugarà a Màlaga. No hauria aguantat, poder fer sobre el terreny, una comparació amb els també portuguesos Duda i Eliseu, que són entre els meus jugadors favorits del campionat.
De manera més o menys tímida, l'equip va començar a generar força jugades més, que tenien cert perill, si ho comparem amb la ineficàcia del primer temps. Una fase de joc, només enterbolida per un parell de cagades de Kiko amb la pilota al peus, i finalment una baixada de tensió defensiva en el gol de Piti al minut 76.
Quedava un quart d'hora i ja no hi havia opció. L'efecte Aguirre se seguia desinflant.
El Rayo va demostrar ser quelcom més que un equip de barriada amb jugadors amb només tant de tercera divisió, com "Piti, Tito, Chori i Leo, cuatro futbolistas del montón"
Màlaga, ben difícil
I el tema és preocupant si tenim en compte que cada dia ens acostem més a aquell moment de la temporada en que els equips no regalen res, perquè tothom necessita passar del 41 punts, i per tant si renunciem al que havia caracteritzat el joc fins ara, podem fer salat. Màlaga no serà un lloc fàcil on treure quelcom de positiu, si no tenen ressaca europea.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
Un canvi inesperat en la fesomia de l'equip d'Aguirre, les darreres jornades, ha suposat una major vulnerabilitat, i una menor eficàcia davant de porta. Tres partits, zero gols. I és que el problema rau en què amb prou feina s'ha inquietat la porteria contraria.
I és que alguna cosa deu passar, o el "manito" està una mica confós, quan d'entrada veus l'alineació. Us explicaré l'anècdota... em vaig incorporar a la transmissió televisiva amb un parell de minuts de retard i vaig observar l'alineació de Cristian Alfonso. Tot solet, vaig intentar esbrinar en el lloc de qui jugava.
No! Verdú no!
Vaig haver de donar unes quantes voltes al cervell i observar unes quantes jugades per a encertar. Feu-vos càrrec que en cap moment em vaig imaginar que fos Verdú, ni evidentment Kiko. Vaig anar un per un, i no ho entenia. Jugàvem amb 12? Evidentment no. Vaig trigar a assabentar-me del "sacrilegi". No! Verdú no!
Doncs sí. Sense Verdú. No érem nosaltres. No ens reconeixíem del tot. Objectivament la impressió tampoc era dolenta del tot. D'entrada es van forçar tres o quatre córners. Es pressionava a dalt. I al minut 8 el globus es punxava. Colotto deixava entrar amb excessiva educació Leo Baptistao per la part dreta de l'àrea. Seria una mena de "pase de pecho" del mon taurí. Davant tanta amabilitat, Baptistao va centrar i dins l'àrea petita amb la cuixa rematava Chori Domínguez. 1a0. Una acció de Pit i cuixa, i als pericos no se'ls aixecava res. Realment l'Espanyol va estar força passiu. Només destacava una mica de pressió, i no pas a l'entrecuix. La sortida de pilota dels madrilenys va ser perseguida i en ocasions amb encert, però no es completava l'acció.
Més canvis de look
Les poques ocasions de gol van ser pel Rayo, i la resposta era sempre de Kiko, amb intervencions força encertades a la primera part. No semblava que el canvi de imatge li anés del tot malament, com havia passat amb la màscara d'Stuani. Kiko es va presentar a Vallecas afaitat.
Un altre fet força desencisador va ser l'acumulació de targetes grogues. Stuani, Víctor i Simao arribaven ja amonestats a la mitja part.
Evidentment a la segona part entrava Verdú. I també ho feia Wakasso. Llàstima que no fos Simao el substituït. Sort que Simao no jugarà a Màlaga. No hauria aguantat, poder fer sobre el terreny, una comparació amb els també portuguesos Duda i Eliseu, que són entre els meus jugadors favorits del campionat.
De manera més o menys tímida, l'equip va començar a generar força jugades més, que tenien cert perill, si ho comparem amb la ineficàcia del primer temps. Una fase de joc, només enterbolida per un parell de cagades de Kiko amb la pilota al peus, i finalment una baixada de tensió defensiva en el gol de Piti al minut 76.
Quedava un quart d'hora i ja no hi havia opció. L'efecte Aguirre se seguia desinflant.
El Rayo va demostrar ser quelcom més que un equip de barriada amb jugadors amb només tant de tercera divisió, com "Piti, Tito, Chori i Leo, cuatro futbolistas del montón"
Màlaga, ben difícil
I el tema és preocupant si tenim en compte que cada dia ens acostem més a aquell moment de la temporada en que els equips no regalen res, perquè tothom necessita passar del 41 punts, i per tant si renunciem al que havia caracteritzat el joc fins ara, podem fer salat. Màlaga no serà un lloc fàcil on treure quelcom de positiu, si no tenen ressaca europea.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
dilluns, 4 de març del 2013
Sense xutar a porta, no es fan gols
Espanyol 0 – Valladolid 0
Voldria creure que la poca insistència a l'hora de voler fer gol no responia a una ordre tàctica. Segurament, l'equip ha trobat a faltar alguna cosa en el seu joc. Ja sé que fent un punt en cada partit dels que queden......
Raul i Longo eren les novetats. Ja va quedar demostrat fa 15 dies que Raul és més de fiar que Forlín. Longo no ha tingut encara el nivell d'encert de l'Stuani ”emmascarat”. Mattioni no va tornar a ser titular. Una veritable llàstima, si tenim en compte l'enorme aportació que fa a l'atac.
Commoció
El partit no va tenir massa història, i segurament va ser després del minut Jarque, quan va esdevenir la jugada més decisiva del partit. Els caps Javi López i Colotto xocaven. La commoció de l'argentí el va portar un quart d'hora més tarda a deixar el camp. El substituia Cristian Gómez, de manera que Raul passava a l'eix de la defensa, Víctor Sancez al mig centre defensiu i Gomez es quedava de creador.
Gómez ha mostrat sobrada i repetidament les seves aptituds en aquesta posició, si bé el recanvi suposava trencar “l'eix prodigiós” Víctor Sànchez - Verdú – Sergio Garcia. I el joc se'n va ressentir.
Faltava connexió, i va ser ben poques les jugades a la vora de l'àrea castellana.
En començar la segona part, Wakaso substituïa Longo. Un error, ja que és Simao qui ha de deixar pas al ghanès.
Res de res. Va semblar, que els equips s'havien intercanviat els papers del partit d'anada. Allà el Valladolid no va arribar a porta fins al darrer minut, i l'Espanyol controlava el partit. Ara el Valladolid ja és un equip més fet, però igual de inofensiu.
Wakaso?
I veient el partit em vaig fer la pregunta. De què juga Wakaso amb Ghana? De què fa, que va aconseguir ser el màxim golejador de la copa Àfrica?
Les estadístiques del partit només van aportar un fet positiu. Cap targeta groga per a l'Espanyol. Tampoc té massa mèrit, no jugant Forlín i amb Wakaso més relaxat. Segurament el principal responsable és el col·legiat Mateu Lahoz. Reconec que sóc dels que creia que la seva manera d'arbitrar fracassaria, tot i agradar-me molt. Doncs no, està triomfant. D'entrada, els jugadors, sabent que no pita xorrades, ni fingiments, es comporten amb més serietat. Ell, amb la seva sobrietat, mostra un nivell d'autoritat semblant a la del mestre i els alumnes al pati d'un col·legi. Controla i punt. És el millor. Amb diferència.
2 puntets
Al darrer minut, el Valladolid hauria pogut guanyar, si no fos per la providencial actuació de Víctor Sánchez, el jugador més sacrificat. Va robar la cartera un atacant que era tot sol al punt de penal.
Venen dos partits fora de casa. Rayo i Màlaga. Difícils partits. Amb dos punt quedaríem ben contents. Si Wakaso entra a l'equip, que sigui per Simao, sobretot.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
Voldria creure que la poca insistència a l'hora de voler fer gol no responia a una ordre tàctica. Segurament, l'equip ha trobat a faltar alguna cosa en el seu joc. Ja sé que fent un punt en cada partit dels que queden......
Raul i Longo eren les novetats. Ja va quedar demostrat fa 15 dies que Raul és més de fiar que Forlín. Longo no ha tingut encara el nivell d'encert de l'Stuani ”emmascarat”. Mattioni no va tornar a ser titular. Una veritable llàstima, si tenim en compte l'enorme aportació que fa a l'atac.
Commoció
El partit no va tenir massa història, i segurament va ser després del minut Jarque, quan va esdevenir la jugada més decisiva del partit. Els caps Javi López i Colotto xocaven. La commoció de l'argentí el va portar un quart d'hora més tarda a deixar el camp. El substituia Cristian Gómez, de manera que Raul passava a l'eix de la defensa, Víctor Sancez al mig centre defensiu i Gomez es quedava de creador.
Gómez ha mostrat sobrada i repetidament les seves aptituds en aquesta posició, si bé el recanvi suposava trencar “l'eix prodigiós” Víctor Sànchez - Verdú – Sergio Garcia. I el joc se'n va ressentir.
Faltava connexió, i va ser ben poques les jugades a la vora de l'àrea castellana.
En començar la segona part, Wakaso substituïa Longo. Un error, ja que és Simao qui ha de deixar pas al ghanès.
Res de res. Va semblar, que els equips s'havien intercanviat els papers del partit d'anada. Allà el Valladolid no va arribar a porta fins al darrer minut, i l'Espanyol controlava el partit. Ara el Valladolid ja és un equip més fet, però igual de inofensiu.
Wakaso?
I veient el partit em vaig fer la pregunta. De què juga Wakaso amb Ghana? De què fa, que va aconseguir ser el màxim golejador de la copa Àfrica?
Les estadístiques del partit només van aportar un fet positiu. Cap targeta groga per a l'Espanyol. Tampoc té massa mèrit, no jugant Forlín i amb Wakaso més relaxat. Segurament el principal responsable és el col·legiat Mateu Lahoz. Reconec que sóc dels que creia que la seva manera d'arbitrar fracassaria, tot i agradar-me molt. Doncs no, està triomfant. D'entrada, els jugadors, sabent que no pita xorrades, ni fingiments, es comporten amb més serietat. Ell, amb la seva sobrietat, mostra un nivell d'autoritat semblant a la del mestre i els alumnes al pati d'un col·legi. Controla i punt. És el millor. Amb diferència.
2 puntets
Al darrer minut, el Valladolid hauria pogut guanyar, si no fos per la providencial actuació de Víctor Sánchez, el jugador més sacrificat. Va robar la cartera un atacant que era tot sol al punt de penal.
Venen dos partits fora de casa. Rayo i Màlaga. Difícils partits. Amb dos punt quedaríem ben contents. Si Wakaso entra a l'equip, que sigui per Simao, sobretot.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
dilluns, 25 de febrer del 2013
Reaccionar amb timidesa, porta al fracàs
At Madrid 1 – Espanyol 0
No era fàcil. Ningú en donava ni cinc per a l'Espanyol en el seva visita al Calderón. L'equip d'Aguirre havia donat mostres de certa capacitat en mig d'una magnífica ratxa que l'ha porta a la part mitja de la classificació, quan tot semblava que estava abocat al descens. Però els matalassers estan fent una gran temporada i ningú havia aconseguit prendre-li cap punt al seu camp. Una vegada vist el partit, no només no va merèixer perdre, l'Espanyol podria haver fet alguna cosa més. El "basc" havia avisat que anaven conscienciats...possiblement conscienciats a no rebre cap gol, perquè a l'hora de intentar fer-ne algun, va semblar que els feia cert respecte.
Em va sorprendre negativament que després de la bona actuació de Raül i Mattioni el darrer partit, Aguirre prescindís dels dos i fins i tot deixés Mattioni sense viatjar. Hauríem de interpretar que el dosifica, i que tornar Forlín a l'equip era com una declaració de guerra, quan es va jugar a un camp on sempre s'ha repartit de valent. Però l'altra risc és que al minut 5 ja acumuli una targeta groga i hipotequi el sistema defensiu. Són detalls per polir, si no es vol perdre l'embranzida cap a munt, que l'equip semblava haver assimilat de manera definitiva.
L'únic vertical
No voldria entrar en el vessant dels amulets i predileccions fetitxistes, fent creure a algú que la desaparició de la màscara d'Stuani ens portarà a la perdició, però l'aportació que va fer l'uruguaià va ser nul·la i més si el comparem amb Sergio G, que va ser l'únic jugador vertical d'un equip que va tenir tota la segona part per a intentar alguna cosa més.
L'equip va tornar a mostrar molta serietat en defensa, a partir d'una bona xarxa de migcampistes que retenen les idees dels rival, i només algunes badades de la línia defensiva van proporcionar ocasions de gol als matalassers. Kiko va estar prou segur per dalt i per baix, i si no fos pel penal inexistent hauria tornat a acabar amb la porteria imbatuda. Ell se'n va emportar l'únic punt dels blanc i blaus en el partit, en haver-li de cosir el llavi l'equip mèdic, després d'una topada amb el cap de Falcao, l'home que li acabaria marcant el gol des dels onze metres.
Amb el marcador en contra, el partit va entrar en una pausa inesperada. Pocs minuts abans hi havia hagut una tangana d'aquelles que no em va desagradar del tot. Una baralla de carrer en la qual no s'hi hauria d'entrar mai, però que de vegades és útil, si no vols que et menyspreïn. Thiago havia fet volar Forlin pels aires. Si la cosa es deixa així, sembla que facis un pas enrere i que estiguis disposat a seguir rebent hòsties. L'encarament entre Stuani i Gabi, va proporcionar part de la jugada que hauria d''haver estat clau del partit. La targeta groga que van rebre tots dos, els posava en perill de la segona, que Gabi rebia al temps de descompte i deixava l'equip matalasser amb 10 homes.
Reacció en clau mexicana
Aguirre va preparar tota una nova estratègia per a la segona part. L'Espanyol està mostrat un bon nivell físic. Jugant contra 10, podria haver estat una oportunitat per a mostrar-se superiors. No va tenir pressa. Va esperar veure com sortien al camp, per a retirar definitivament del camp Forlín, que tenia tots els números per rebre la segona targeta. Al seu lloc va posar Longo. Una clara declaració de intencions. Quedaven 40 minuts per a moure el resultat. Llàstima que tot plegat s'interpretés en clau mexicana. Si, allò de "manito, ya lo haremo....ahorita". I passen, el minuts, les hores i els dies.
Els jugadors ho van interpretat així. Semblava que no s'ho creien i van fer ben poc. No va ser fins al minut 20 en què la intensitat va augmentar un pèl, aprofitant que Aguirre va veure la llum i va fer sortir Petrov, que encara va un pèl despistat. Simao aportava ben poc.
Sense arribar a xutar a porta amb perill, Longo va tenir alguna oportunitat amb les seves cames llargues, que en aquesta ocasió no van arribar a enlloc. Li va servir per agafar l'onda, ja que el diumenge vinent Stuani no podrà jugar, i no sé si Aguirre es decidirà per ell, Petrov o Wakaso... o Mattioni en posició avançada. Serà una altra jornada, i una excel·lent ocasió per aconseguir contra el Valladolid, el primer dels tres partits que es necessiten per a salvar el coll.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
No era fàcil. Ningú en donava ni cinc per a l'Espanyol en el seva visita al Calderón. L'equip d'Aguirre havia donat mostres de certa capacitat en mig d'una magnífica ratxa que l'ha porta a la part mitja de la classificació, quan tot semblava que estava abocat al descens. Però els matalassers estan fent una gran temporada i ningú havia aconseguit prendre-li cap punt al seu camp. Una vegada vist el partit, no només no va merèixer perdre, l'Espanyol podria haver fet alguna cosa més. El "basc" havia avisat que anaven conscienciats...possiblement conscienciats a no rebre cap gol, perquè a l'hora de intentar fer-ne algun, va semblar que els feia cert respecte.
Em va sorprendre negativament que després de la bona actuació de Raül i Mattioni el darrer partit, Aguirre prescindís dels dos i fins i tot deixés Mattioni sense viatjar. Hauríem de interpretar que el dosifica, i que tornar Forlín a l'equip era com una declaració de guerra, quan es va jugar a un camp on sempre s'ha repartit de valent. Però l'altra risc és que al minut 5 ja acumuli una targeta groga i hipotequi el sistema defensiu. Són detalls per polir, si no es vol perdre l'embranzida cap a munt, que l'equip semblava haver assimilat de manera definitiva.
L'únic vertical
No voldria entrar en el vessant dels amulets i predileccions fetitxistes, fent creure a algú que la desaparició de la màscara d'Stuani ens portarà a la perdició, però l'aportació que va fer l'uruguaià va ser nul·la i més si el comparem amb Sergio G, que va ser l'únic jugador vertical d'un equip que va tenir tota la segona part per a intentar alguna cosa més.
L'equip va tornar a mostrar molta serietat en defensa, a partir d'una bona xarxa de migcampistes que retenen les idees dels rival, i només algunes badades de la línia defensiva van proporcionar ocasions de gol als matalassers. Kiko va estar prou segur per dalt i per baix, i si no fos pel penal inexistent hauria tornat a acabar amb la porteria imbatuda. Ell se'n va emportar l'únic punt dels blanc i blaus en el partit, en haver-li de cosir el llavi l'equip mèdic, després d'una topada amb el cap de Falcao, l'home que li acabaria marcant el gol des dels onze metres.
Amb el marcador en contra, el partit va entrar en una pausa inesperada. Pocs minuts abans hi havia hagut una tangana d'aquelles que no em va desagradar del tot. Una baralla de carrer en la qual no s'hi hauria d'entrar mai, però que de vegades és útil, si no vols que et menyspreïn. Thiago havia fet volar Forlin pels aires. Si la cosa es deixa així, sembla que facis un pas enrere i que estiguis disposat a seguir rebent hòsties. L'encarament entre Stuani i Gabi, va proporcionar part de la jugada que hauria d''haver estat clau del partit. La targeta groga que van rebre tots dos, els posava en perill de la segona, que Gabi rebia al temps de descompte i deixava l'equip matalasser amb 10 homes.
Reacció en clau mexicana
Aguirre va preparar tota una nova estratègia per a la segona part. L'Espanyol està mostrat un bon nivell físic. Jugant contra 10, podria haver estat una oportunitat per a mostrar-se superiors. No va tenir pressa. Va esperar veure com sortien al camp, per a retirar definitivament del camp Forlín, que tenia tots els números per rebre la segona targeta. Al seu lloc va posar Longo. Una clara declaració de intencions. Quedaven 40 minuts per a moure el resultat. Llàstima que tot plegat s'interpretés en clau mexicana. Si, allò de "manito, ya lo haremo....ahorita". I passen, el minuts, les hores i els dies.
Els jugadors ho van interpretat així. Semblava que no s'ho creien i van fer ben poc. No va ser fins al minut 20 en què la intensitat va augmentar un pèl, aprofitant que Aguirre va veure la llum i va fer sortir Petrov, que encara va un pèl despistat. Simao aportava ben poc.
Sense arribar a xutar a porta amb perill, Longo va tenir alguna oportunitat amb les seves cames llargues, que en aquesta ocasió no van arribar a enlloc. Li va servir per agafar l'onda, ja que el diumenge vinent Stuani no podrà jugar, i no sé si Aguirre es decidirà per ell, Petrov o Wakaso... o Mattioni en posició avançada. Serà una altra jornada, i una excel·lent ocasió per aconseguir contra el Valladolid, el primer dels tres partits que es necessiten per a salvar el coll.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
dilluns, 18 de febrer del 2013
3 de 3. Mètode Aguirre
Espanyol 1 – Betis 0
Semblaria que Aguirre volgués ser, tant si com no, l'home d'actualitat. Mentre d'altres equips tenen problemes amb l'espionatge de moda, l'única relació del mexicà amb el concepte "mètode 3", ha estat la seva prestació per aconseguir guanyar els tres darrers partits. El mètode, ordre i encert. Mètode Aguirre.
També eren 3, les baixes amb què Aguirre havia d'afrontar el nou compromís de lliga. El mig centre, en la seva totalitat per les baixes de Baena i Forlín. La tercera, el "culebrot" Wakasso. Faria bé l'Espanyol de contractar uan empresa d'espies per a esbrinar perquè Wakasso va arribar tres dies tard, tres? No embioliquem més la troca, que li posin una sanció moderada i que torni ben aviat, perquè en aquest equip tots són importants, des que Aguirre és a la banqueta.
I seguint el guió prestablert en els partits d'Aguirre amb l'Espanyol, una vegada més, els jugadors que sortien per cobrir les baixes, van ser alguns dels més destacats de l'equip. Concretament, els mitjos centres Víctor Sanchez i Raul Rodríguez. De Víctor no hem de descobrir res de nou. Cada dia ho fa millor, i la seva participació en el eix Victor-Verdú-Falete, és primordial. Més, va sorprendre Raül al mig del camp. Fer-ho millor que Forlin i no posar-se en embolics, és fàcil, però Raül ho va fer extraordinàriament bé. La serietat defensiva de l'equip en els darrers partits és un fet. El retorn de Mattioni, un regal, encara que Javi López ho fa també cada dia millor.
Falete
D'entrada, va semblar que Aguirre tornava a dibuixar un 3-5-3, que el ràpid gol que feia l'Espanyol al minut 6, va convertir fins el final en un 5-4-1.
Al primers minuts els dos laterals van donar proves de les seves prestacions a l'atac. I en una d'elles, Capdevila actuava d'extrem esquerre per centrar sobre el cap d'Stuani, que cedia a Sergio Garcia -el Falete- per a que amb extrema suavitat fes botar la pilota davant el porter Adrián, i es colés arran de pal, per al 1 a 0.
Com es costum en Aguirre, la feina ja estava feta, encara que a davant hi hagués un equip molt seriós, magníficament conduït per Beñat, un home capaç de posar la pilota on vol en xuts i centrades, que van donar més d'un mal de cap a Kiko Casilla, i els seus homes. I sense un control definit, el partit va ser d'anada i tornada d'una porteria a l'altra, amb alguna jugada de perill.
Roberto Martínez a Cornellà?
En el joc d'Aguirre cal destacar també la metamorfosi que ens mostra Cristian Stuani, des que va decidir posar-lo a la banda dreta. Un rematador empedreït, s'ha convertit en un bon passador. Remata i passa. Semblo reviure la reencarnació de Roberto Martínez, 35 anys després.
Poc més a comentar de la primera part, a banda d'un penal que l'àrbitre es va menjar de Pabon a Mattioni. A la jugada següent, l'àrbitre es menjava una falta sobre la ratlla de l'area de l'Espanyol, en què era Mattioni qui feia falta a Pabon. L'home no en veia cap.
Dorlan Pabon, va demostrar que hauria estat un bon fitxatge, llàstima que els Betis es va avançar.
Bones intervencions de Kiko i targeta groga per Victor, van ser algunes de les poques coses destacades fins a la mitja part.
Bona defensa i bon físic
La serietat defensiva és un valor a l'alça d'aquest Espanyol d'Aguirre. La bona preparació física, és ben visible a les segones parts. Falete, Verdú i Stuani -a Simao encara no se li pot demanar- es van fer uns farts de córrer, com poques vegades haviem vist. I no esbufegàven!
Futbol total per a fer front a un rival que juga a futbol. Si en passades cròniques destacavem partits nefastos que acababen amb derrota, contra equips molt més fluixos que el nostre, el Betis no és el mateix cas. És doncs clar, que per equips com l'Espanyol, la gran diferència entre una bona i una mala temporada té molt a veure en l'estat físic, i en exprémer al màxim les prestacions de l'equip, quan es juga amb rivals de la part mitja i baixa de la classificació.
Un altra penal que l'arbitre no va veure, va impedir arrodonir el resultat, quan al minut 12 Stuani era literalment escombrat per Perquis, quan tenia la gran ocasió del 2a0, que finalment no va saber aprofitar Víctor S.
En altres temps, els molts minuts que quedaven harien estat un continu patiment. Al contrari, l'Espanyol va seguir tenint ocasions, fins al final, sense evitar alguna cagarrina puntual, cada vegada que Beñat conduia el joc, o picava una falta.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
Semblaria que Aguirre volgués ser, tant si com no, l'home d'actualitat. Mentre d'altres equips tenen problemes amb l'espionatge de moda, l'única relació del mexicà amb el concepte "mètode 3", ha estat la seva prestació per aconseguir guanyar els tres darrers partits. El mètode, ordre i encert. Mètode Aguirre.
També eren 3, les baixes amb què Aguirre havia d'afrontar el nou compromís de lliga. El mig centre, en la seva totalitat per les baixes de Baena i Forlín. La tercera, el "culebrot" Wakasso. Faria bé l'Espanyol de contractar uan empresa d'espies per a esbrinar perquè Wakasso va arribar tres dies tard, tres? No embioliquem més la troca, que li posin una sanció moderada i que torni ben aviat, perquè en aquest equip tots són importants, des que Aguirre és a la banqueta.
I seguint el guió prestablert en els partits d'Aguirre amb l'Espanyol, una vegada més, els jugadors que sortien per cobrir les baixes, van ser alguns dels més destacats de l'equip. Concretament, els mitjos centres Víctor Sanchez i Raul Rodríguez. De Víctor no hem de descobrir res de nou. Cada dia ho fa millor, i la seva participació en el eix Victor-Verdú-Falete, és primordial. Més, va sorprendre Raül al mig del camp. Fer-ho millor que Forlin i no posar-se en embolics, és fàcil, però Raül ho va fer extraordinàriament bé. La serietat defensiva de l'equip en els darrers partits és un fet. El retorn de Mattioni, un regal, encara que Javi López ho fa també cada dia millor.
Falete
D'entrada, va semblar que Aguirre tornava a dibuixar un 3-5-3, que el ràpid gol que feia l'Espanyol al minut 6, va convertir fins el final en un 5-4-1.
Al primers minuts els dos laterals van donar proves de les seves prestacions a l'atac. I en una d'elles, Capdevila actuava d'extrem esquerre per centrar sobre el cap d'Stuani, que cedia a Sergio Garcia -el Falete- per a que amb extrema suavitat fes botar la pilota davant el porter Adrián, i es colés arran de pal, per al 1 a 0.
Com es costum en Aguirre, la feina ja estava feta, encara que a davant hi hagués un equip molt seriós, magníficament conduït per Beñat, un home capaç de posar la pilota on vol en xuts i centrades, que van donar més d'un mal de cap a Kiko Casilla, i els seus homes. I sense un control definit, el partit va ser d'anada i tornada d'una porteria a l'altra, amb alguna jugada de perill.
Roberto Martínez a Cornellà?
En el joc d'Aguirre cal destacar també la metamorfosi que ens mostra Cristian Stuani, des que va decidir posar-lo a la banda dreta. Un rematador empedreït, s'ha convertit en un bon passador. Remata i passa. Semblo reviure la reencarnació de Roberto Martínez, 35 anys després.
Poc més a comentar de la primera part, a banda d'un penal que l'àrbitre es va menjar de Pabon a Mattioni. A la jugada següent, l'àrbitre es menjava una falta sobre la ratlla de l'area de l'Espanyol, en què era Mattioni qui feia falta a Pabon. L'home no en veia cap.
Dorlan Pabon, va demostrar que hauria estat un bon fitxatge, llàstima que els Betis es va avançar.
Bones intervencions de Kiko i targeta groga per Victor, van ser algunes de les poques coses destacades fins a la mitja part.
Bona defensa i bon físic
La serietat defensiva és un valor a l'alça d'aquest Espanyol d'Aguirre. La bona preparació física, és ben visible a les segones parts. Falete, Verdú i Stuani -a Simao encara no se li pot demanar- es van fer uns farts de córrer, com poques vegades haviem vist. I no esbufegàven!
Futbol total per a fer front a un rival que juga a futbol. Si en passades cròniques destacavem partits nefastos que acababen amb derrota, contra equips molt més fluixos que el nostre, el Betis no és el mateix cas. És doncs clar, que per equips com l'Espanyol, la gran diferència entre una bona i una mala temporada té molt a veure en l'estat físic, i en exprémer al màxim les prestacions de l'equip, quan es juga amb rivals de la part mitja i baixa de la classificació.
Un altra penal que l'arbitre no va veure, va impedir arrodonir el resultat, quan al minut 12 Stuani era literalment escombrat per Perquis, quan tenia la gran ocasió del 2a0, que finalment no va saber aprofitar Víctor S.
En altres temps, els molts minuts que quedaven harien estat un continu patiment. Al contrari, l'Espanyol va seguir tenint ocasions, fins al final, sense evitar alguna cagarrina puntual, cada vegada que Beñat conduia el joc, o picava una falta.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
dilluns, 11 de febrer del 2013
Bye bye Catedral
Athlètic 0 - Espanyol 4
Entenc que sortir de la Catedral de San Mamés amb un 0a4 abans no l'enderroquin, pot ser mereixedor d'excomunicació. Tota una irreverència o qui sap si una venjança azteca del que va ser la cristianització del nou món. La doctrina d'Aguirre està donant molt bon resultat. Ni la seva ascendència basca és bon aturador d'una ratxa impecable.
Un dels detalls força coincidents entre el futbol d'Aguirre i de Pochettino, és el seu encert en anar substituint absències de jugadors que semblarien claus, per d'altres igual d'eficients. Sense Wakasso, l'equip no ha fet altra cosa que sumar, i té molt mèrit la cosa, si especifiquem que Simao -una de les toies més grans dels futbol d'avui- és qui l'ha substituït. Els darrers partits Baena havia estat el més destacat. Cap problema....
Són detalls que pugen la consideració del tècnic. Aguirre va posar Victor Sànchez, en lloc del sancionat Baena, i va ser un dels millors. També amb bon criteri va espaiar la reincorporació de Mattioni, i va fer jugar Javi López al sempre dur i complicat San Mamés.
Un altre San Mamés
En el moment del comiat, San Mamés no sembla el que era. Entre la “tunejada” que li ha aplicat Bielsa a l'equip, la crisi Llorente i d'altres que han marxat o marxaran per cames, i les lesions de les darreres jornades, ara, visitar San Mamés és un xollo.
Sense Amorebieta i Gurpegui, tot plegat intimida menys. Si Llorente no juga, Muniain es lesiona a la primera jugada i Aduriz no la rasca, és ben fàcil fer-hi una festeta.
Als primers minuts, l`Espanyol hauria pogut marcar, si no fos per una manca de confiança inicial. Si el mateix Capdevila no tingués la cama dreta de “fusta”... L'Athlètic mostrava inseguretat defensiva. La sortida de pilota amb un Sanjosé calamitós, recordava aquelles jornades que l'Espanyol no n'endevinava ni una.
Kiko inspirat
Amb tot, l'equip basc continua tenint altres grans jugadors com Herrera, Aduriz, Iraola o Susaeta, que va estar ben a punt de marcar al minut 7, si no fos per un excepcional Kiko Casilla, que possiblement va ser el millor del partit.
Poc després aturava una rematada de cap d'Aurteneche. Semblava tocat per una bareta màgica, fins el punt d'atrapar una pilota amb una mà a l'estil Nkono. Jo, l'altra dia em preguntava que collons podia aportar Tommy com entrenador de porters....ja ho vaig veure.
Al minut 27, arribava el 0a1, en una jugada que resumiria força aquesta canvi de imatge de la catedral, en marcar un defensa com Héctor de cap, en una pilota penjada a l'àrea per Simao.
Gol especial en un moment especial. Els bascos conduïen el joc, i els catalans contra-atacaven. El Bilbao no repartia com ens té acostumats, i de manera exagerada l'arbitre ensenyava targetes grogues als visitants, Simao, Sergio, Stuani, Capdevila....fins arribar a la mitja part.
Vist el panorama i coneixent casos del passat en que als darrer minuts et claven tres gols de córner, no les tenia totes. No feien por, però la pilota era d'ells, i en un parell de córners, la cosa podi canviar. També és cert que amb Kiko Casilla, els córners es defenen de primera si la pilota va a l'àrea petita.
Víctor Alvárez
El futbol va seguir igual a la segona part. Aguirre va prendre una altra bona decisió, Iraola es menjava amb patates a Simao cada vegada. Va decidir posar al seu lloc aquesta gran perla del planter anomenat Víctor Álvarez, que tant bona impressió va donar al lateral amb Pochettino.
El Bilbao tenia comptabilitzat un 78% de possessió. Li faltava el gol, però ves per on que en dues jugades en dos minuts, amb intervenció clau de Víctor Álvarez, van arribar dos gols ben bonics, amb Víctor Sánchez i Stuani d'executors. 0a3.
La cosa estava ben sentenciada. Verdú era objecte de penal, que l'àrbitre no assenyalava.
Javi López es lesionava tot sol. Ben estrany a San Mamés. I tornava a jugar el prometedor Mattioni.
Poc abans de la mitja hora, i amb tots els ulls posats sobre Víctor A, aquest era objecte d'una trompada exagerada dins l'àrea. Ara si que assenyalaven penal. Verdú el llançava i Iraizoz en un dels pocs encerts que va tenir, la rebutjava, però el mateix Verdú clavava el 0a4.
Vist per sentència. Quatre partits més i salvats.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
Entenc que sortir de la Catedral de San Mamés amb un 0a4 abans no l'enderroquin, pot ser mereixedor d'excomunicació. Tota una irreverència o qui sap si una venjança azteca del que va ser la cristianització del nou món. La doctrina d'Aguirre està donant molt bon resultat. Ni la seva ascendència basca és bon aturador d'una ratxa impecable.
Un dels detalls força coincidents entre el futbol d'Aguirre i de Pochettino, és el seu encert en anar substituint absències de jugadors que semblarien claus, per d'altres igual d'eficients. Sense Wakasso, l'equip no ha fet altra cosa que sumar, i té molt mèrit la cosa, si especifiquem que Simao -una de les toies més grans dels futbol d'avui- és qui l'ha substituït. Els darrers partits Baena havia estat el més destacat. Cap problema....
Són detalls que pugen la consideració del tècnic. Aguirre va posar Victor Sànchez, en lloc del sancionat Baena, i va ser un dels millors. També amb bon criteri va espaiar la reincorporació de Mattioni, i va fer jugar Javi López al sempre dur i complicat San Mamés.
Un altre San Mamés
En el moment del comiat, San Mamés no sembla el que era. Entre la “tunejada” que li ha aplicat Bielsa a l'equip, la crisi Llorente i d'altres que han marxat o marxaran per cames, i les lesions de les darreres jornades, ara, visitar San Mamés és un xollo.
Sense Amorebieta i Gurpegui, tot plegat intimida menys. Si Llorente no juga, Muniain es lesiona a la primera jugada i Aduriz no la rasca, és ben fàcil fer-hi una festeta.
Als primers minuts, l`Espanyol hauria pogut marcar, si no fos per una manca de confiança inicial. Si el mateix Capdevila no tingués la cama dreta de “fusta”... L'Athlètic mostrava inseguretat defensiva. La sortida de pilota amb un Sanjosé calamitós, recordava aquelles jornades que l'Espanyol no n'endevinava ni una.
Kiko inspirat
Amb tot, l'equip basc continua tenint altres grans jugadors com Herrera, Aduriz, Iraola o Susaeta, que va estar ben a punt de marcar al minut 7, si no fos per un excepcional Kiko Casilla, que possiblement va ser el millor del partit.
Poc després aturava una rematada de cap d'Aurteneche. Semblava tocat per una bareta màgica, fins el punt d'atrapar una pilota amb una mà a l'estil Nkono. Jo, l'altra dia em preguntava que collons podia aportar Tommy com entrenador de porters....ja ho vaig veure.
Al minut 27, arribava el 0a1, en una jugada que resumiria força aquesta canvi de imatge de la catedral, en marcar un defensa com Héctor de cap, en una pilota penjada a l'àrea per Simao.
Gol especial en un moment especial. Els bascos conduïen el joc, i els catalans contra-atacaven. El Bilbao no repartia com ens té acostumats, i de manera exagerada l'arbitre ensenyava targetes grogues als visitants, Simao, Sergio, Stuani, Capdevila....fins arribar a la mitja part.
Vist el panorama i coneixent casos del passat en que als darrer minuts et claven tres gols de córner, no les tenia totes. No feien por, però la pilota era d'ells, i en un parell de córners, la cosa podi canviar. També és cert que amb Kiko Casilla, els córners es defenen de primera si la pilota va a l'àrea petita.
Víctor Alvárez
El futbol va seguir igual a la segona part. Aguirre va prendre una altra bona decisió, Iraola es menjava amb patates a Simao cada vegada. Va decidir posar al seu lloc aquesta gran perla del planter anomenat Víctor Álvarez, que tant bona impressió va donar al lateral amb Pochettino.
El Bilbao tenia comptabilitzat un 78% de possessió. Li faltava el gol, però ves per on que en dues jugades en dos minuts, amb intervenció clau de Víctor Álvarez, van arribar dos gols ben bonics, amb Víctor Sánchez i Stuani d'executors. 0a3.
La cosa estava ben sentenciada. Verdú era objecte de penal, que l'àrbitre no assenyalava.
Javi López es lesionava tot sol. Ben estrany a San Mamés. I tornava a jugar el prometedor Mattioni.
Poc abans de la mitja hora, i amb tots els ulls posats sobre Víctor A, aquest era objecte d'una trompada exagerada dins l'àrea. Ara si que assenyalaven penal. Verdú el llançava i Iraizoz en un dels pocs encerts que va tenir, la rebutjava, però el mateix Verdú clavava el 0a4.
Vist per sentència. Quatre partits més i salvats.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
dilluns, 4 de febrer del 2013
5 més, i salvats
Espanyol 3 - Llevant 2
Semblaria difícil imaginar que de cop i volta l'equip d'Aguirre, fos capaç de marcar 3 gols una altra vegada. Tampoc és que s'hagi prodigat en rebre'n. És un futbol ben rar. Després de molta estona de marejar la perdiu, sembla que per moments el camí del gol sigui inevitable. És l'Espanyol d'Aguirre, que tot sigui dit de pas, no és aliè al patiments crònics dels darrers minuts.
Després d'un inici, en què la dita popular més adaptada als resultats blanc i blaus era "qui jornada passa, cap a segona empeny", amb Aguirre s'ha passat a tot el contrari, cada dia es dona un pas endavant. El més ferm i de futur, va estar segurament poder incorporar per fi a Mattioni. un jugadoràs que ens agradaria que tornés a ser el que era a Mallorca. Tindríem un gran lateral dret, amb garanties i possibilitat de desenvolupar tot un altre joc. També va jugar Longo, d'entrada.
I a això va semblar jugar d'entrada Aguirre. Comptar amb la projecció ofensiva de Mattioni i Capdevila, per a encetar un tímid 3-5-2, deixant Forlín més enrere, amb un centre del camp més poblat i dos puntes al davant, amb el retorn de Longo, amb qui no ha perdut del tot la confiança.
L'arrencada va ser força insegura, amb més jugades d'atac visitant que no pas local. Casilla feia un pífia estil Kameni, que no seria la primera del partit. Poc després Hèctor treia sota pals una jugada de l'espavilat Martins.
De regals
Va caldre esperar gairebé 25 minuts per veure les primeres jugades de perill blanc i blau. I van venir seguides. Com una bafarada de bon joc. Combinacions de la trama de 5 migcampistes, de costat a costat, que no van acabar en gol de miracle. El gol podia arribar. Es començava a fer mèrits. Una targeta groga per Baena, semblava rebaixar la pujada d'adrenalina. Un regal, ho va deixar tot més pla. Un córner centrat dins l'àrea petita que Forlín volia rematar, va acabar rebotant en un front i un clatell dels defensors rivals, per a entrar absurdament a la porteria. Feina feta. Sobretot si comptem amb la gasiveria de marcadors que estila Aguirre.
Abans d'arribar al descans, Longo tallava una pilota. Amb tot a favor, i Verdú i Sergio de companys, es va emborratxar de pilota. Hauria estat el segon.
Un dels al·licients del partit, a banda de veure Longo i Mattioni de nou, era veure el Llevant sense el seu portaavions Ballesteros. De fet, Rodas el va suplir amb garanties, i la veterania continuava ben representada amb David Navarro i Juanfran, dos dels altres preferits, en la meva llista de bastards.
El record del partit d'anada em va portar un mal pensament. Reforçat només començar la segona part quan Kiko feia una aturada impressionant en rematar de cap Barkero, una centrada. I dos minuts després, el sempre gentil Espanyol, retornava el regal del primer gol. Colloto tocava sense sentit, amb el cap, una pilota que queia del cel. Ruben, molt atent l'aprofitava per empatar, també de cap. Una llàstima que no gaudim dels regals.
Semblava que l'equip es conjurava com fa 15 dies, i començava a crear de nou jugades de perill. En una d'elles Sergio va rebre un falta més a dins que a fora de l'àrea. La van assenyalar fora.
De nou Kiko "kameni" reapareixia regalant un absurd córner. Si us plau: Més ensurts, no!
Els gols
Però l'onada de futbol blanc i blava, ja havia començat. I no va caldre que es convertís en un marejol persistent. Dues jugadasses en dos minuts, i dos gols. Sergio i Stuani intercanviaven gols i assistència. I l'alegria tornava a Cornellà. 3 a 1, quedant 20 minuts, era per a ser optimistes. Tant, que el mateix Aguirre va fer canvis d'aquells de donar minuts a la banqueta. Tejera i Petrov, entraven per Baena i Simao. Es guanyava en toc i possessió. Una bona solució.
Els nervis finals van arribar quan quedaven quatre minuts , quan de nou Martins rebia una passada avançada sense que els centrals el controlèssin, i en aquesta ocasió marcava el 3a2.
Quedava ben poc. Tocava patir, com sempre. Quatre minuts més de descompte, i San Forlin s'apareixia per a salvar sota els pals una clara ocasió llevantina.
Petrov, que va arribar a tocar algunes pilotes, va ser encara a punt marcar el quart. llàstima!
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
Semblaria difícil imaginar que de cop i volta l'equip d'Aguirre, fos capaç de marcar 3 gols una altra vegada. Tampoc és que s'hagi prodigat en rebre'n. És un futbol ben rar. Després de molta estona de marejar la perdiu, sembla que per moments el camí del gol sigui inevitable. És l'Espanyol d'Aguirre, que tot sigui dit de pas, no és aliè al patiments crònics dels darrers minuts.
Després d'un inici, en què la dita popular més adaptada als resultats blanc i blaus era "qui jornada passa, cap a segona empeny", amb Aguirre s'ha passat a tot el contrari, cada dia es dona un pas endavant. El més ferm i de futur, va estar segurament poder incorporar per fi a Mattioni. un jugadoràs que ens agradaria que tornés a ser el que era a Mallorca. Tindríem un gran lateral dret, amb garanties i possibilitat de desenvolupar tot un altre joc. També va jugar Longo, d'entrada.
I a això va semblar jugar d'entrada Aguirre. Comptar amb la projecció ofensiva de Mattioni i Capdevila, per a encetar un tímid 3-5-2, deixant Forlín més enrere, amb un centre del camp més poblat i dos puntes al davant, amb el retorn de Longo, amb qui no ha perdut del tot la confiança.
L'arrencada va ser força insegura, amb més jugades d'atac visitant que no pas local. Casilla feia un pífia estil Kameni, que no seria la primera del partit. Poc després Hèctor treia sota pals una jugada de l'espavilat Martins.
De regals
Va caldre esperar gairebé 25 minuts per veure les primeres jugades de perill blanc i blau. I van venir seguides. Com una bafarada de bon joc. Combinacions de la trama de 5 migcampistes, de costat a costat, que no van acabar en gol de miracle. El gol podia arribar. Es començava a fer mèrits. Una targeta groga per Baena, semblava rebaixar la pujada d'adrenalina. Un regal, ho va deixar tot més pla. Un córner centrat dins l'àrea petita que Forlín volia rematar, va acabar rebotant en un front i un clatell dels defensors rivals, per a entrar absurdament a la porteria. Feina feta. Sobretot si comptem amb la gasiveria de marcadors que estila Aguirre.
Abans d'arribar al descans, Longo tallava una pilota. Amb tot a favor, i Verdú i Sergio de companys, es va emborratxar de pilota. Hauria estat el segon.
Un dels al·licients del partit, a banda de veure Longo i Mattioni de nou, era veure el Llevant sense el seu portaavions Ballesteros. De fet, Rodas el va suplir amb garanties, i la veterania continuava ben representada amb David Navarro i Juanfran, dos dels altres preferits, en la meva llista de bastards.
El record del partit d'anada em va portar un mal pensament. Reforçat només començar la segona part quan Kiko feia una aturada impressionant en rematar de cap Barkero, una centrada. I dos minuts després, el sempre gentil Espanyol, retornava el regal del primer gol. Colloto tocava sense sentit, amb el cap, una pilota que queia del cel. Ruben, molt atent l'aprofitava per empatar, també de cap. Una llàstima que no gaudim dels regals.
Semblava que l'equip es conjurava com fa 15 dies, i començava a crear de nou jugades de perill. En una d'elles Sergio va rebre un falta més a dins que a fora de l'àrea. La van assenyalar fora.
De nou Kiko "kameni" reapareixia regalant un absurd córner. Si us plau: Més ensurts, no!
Els gols
Però l'onada de futbol blanc i blava, ja havia començat. I no va caldre que es convertís en un marejol persistent. Dues jugadasses en dos minuts, i dos gols. Sergio i Stuani intercanviaven gols i assistència. I l'alegria tornava a Cornellà. 3 a 1, quedant 20 minuts, era per a ser optimistes. Tant, que el mateix Aguirre va fer canvis d'aquells de donar minuts a la banqueta. Tejera i Petrov, entraven per Baena i Simao. Es guanyava en toc i possessió. Una bona solució.
Els nervis finals van arribar quan quedaven quatre minuts , quan de nou Martins rebia una passada avançada sense que els centrals el controlèssin, i en aquesta ocasió marcava el 3a2.
Quedava ben poc. Tocava patir, com sempre. Quatre minuts més de descompte, i San Forlin s'apareixia per a salvar sota els pals una clara ocasió llevantina.
Petrov, que va arribar a tocar algunes pilotes, va ser encara a punt marcar el quart. llàstima!
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
diumenge, 27 de gener del 2013
Fot-li, que és de Cornellà
Saragossa 0-0 Espanyol
Continua el futbol troglodític amb l'únic sentit de sumar punts, que no és poc. Si a un equip tant carregat de problemes en la creació de futbol, el deixes sense Verdú, ja pots caure-hi de peus que la cosa no anirà enlloc. La sort és que el rival practiqui un joc encara més espès.
L'absència de Verdú, se solucionava amb el retorn a l'equip de Victor Sanchez, encara que de fet el recanvi no suposava ben bé una substitució posicional, ja que Aguirre acumulava Baena, Víctor i l'inefable Forlin, al mig.
Tot plegat era sinònim d'embús, ja que els aragonesos no es caracteritzen per la creació. Així trigàvem més d'un quart d'hora a comptabilitzar un xut sota pals. Xut de Postiga. Un jugada que semblava esperonar els blanc i blaus, ja que en la següent feien la primera i darrera combinació en atac. Una jugada semblant a la de fa 15 dies, que suposava el gol contra el Celta. Stuani assistia, però Sergio no hi arribava.
Capdevila
Això i poc més. Només dient que Capdevila, a banda de ser el llançador de córners, és el jugador més vertical, ja queda referència dels fets. Una gran jugada individual de Sergio que va quedar sense angle i obligat a xutar amb l'esquerre, per acabar no fent res.
I poca cosa més, repartiment de targetes ja que hi va haver una mica de llenya. Corredisses amunt i avall d'Stuani -que em recorda molt Rudy Fernandez- i una altra semblança que em va deixar glaçat. Zuculini és clavat que Dani Oswaldo. Tot plegat et fa témer el pitjor.
A la segona part, la mateixa tònica, si bé el cansament fa perdre el control i les ocasions clares van arribar. Una en cada porteria per al lluïment de Casilla i Roberto, dos dels millors porters de la lliga.
Dues ocasions
Llàstima que no entrèssin, perquè la de l'Espanyol, un hale-hop de Rudy Stuani va estar en una de les poques alegries del joc blanc i blau. La del Saragossa, si hagués entrat no hauria passat res ja que la jugada havia quedat anul·lada per orsai claríssim.
La història va venir marcada per una doble expulsió. La primera deixa amb 10 l'Espanyol, en ser expulsat Javi López (ha arribat el moment Mattioni?). La segona el Saragossa, per vermella a Abraham. Sort, perquè es presagiava el pitjor en els pocs minuts que els aragonesos van ser més. I és que jugar amb 10, si un d'ells és Simao, és com jugar amb 9.
Al final 0a0 i tots contents. La setmana vinent urgeix tornar a sumar tres punts. A l'Espanyol li fan falta sis partits guanyats d'aquí a la fi del campionat. Espavileu!
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
dissabte, 19 de gener del 2013
Rebot, xurro i a dins
Espanyol 3 – Mallorca 2
El que segurament ha estat el jugador més destacat, Wakasso, encara no ha tornat i queden dies. Els que segurament van ser els homes més destacats del darrer partit, tampoc hi eren. Però, sense Wakasso, sense Víctor Sánchez i sense Cristian Stuani, també es pot jugar -si se'n hi pot dir jugar- i guanyar.
És un futbol maquiavèl·lic. Els inicis de temporada amb Pochettino tampoc es pot dir que fossin preciosistes. És el que ara toca, i tant de bo duri. Qui sap si quan estiguin més tranquils, fins i tot arriben a fer tres passades seguides. Qui sap si Forlin portarà uns bons frens de disc.....
Tot és suposar, però la realitat és la d'Aguirre i mentre sumi punts tindrà sempre la raó. Ja fa dies que li reconec l'habilitat de sumar sense jugar. I de mèrit, en té.
La seva proposta del vespre era Forlín al mig centre amb Baena, i Rui Fonte -jo el feia extingit amb Pochettino- a la banda dreta. Embolica que fa fort.
Retrobament
I el partit va començar amb aquella coneguda sensació de no jugar a res, i amb alguns d'aquells acaronaments que temen en el pitjors des seus imaginaris, les parelles en els seus retrobaments.
Forlin i Marquez es retrobaven....i van anar a trompicons. Hòstia va, hòstia ve. Sort que metre tant passaven coses, com un penal que l'àrbitre es menjava dins l'àrea illenca, i sobretot una falta a prop de l'àrea, que Simao executava magistralment. Alguna cosa ha de fer bé el portuguès. Coses que no costin esforç...
Lo de Simao era el 1 a 0. Era el minut 17, i si voleu que us sigui sincer, vaig pensar que seria el resultat final. Aguirre, segurament també.
I si no fos que Hèctor Moreno, li regalés l'empat a Giovanni, podria haver estat així. I si Moreno, en lloc de mexicà, fos de Badalona o Santa Coloma, se'n aniria de pet a la banqueta. 1 a 1.
Forlín i Marquez seguien agafats de la maneta. Les curtes distàncies tenen això. Marquez engaltava un refús fora l'àrea, a la sortida d'un corner, i després de fregar en Forlin, entrava a la porteria de Kiko. 1a2.
Se'ls veia abandonant tots dos abraçadets del camp a la mitja part.
Tiesosterona, i avall.
La reacció d'Aguirre, no coneixia de romanticisme. Calien sensacions més fortes. Més tiesosterona. Rui Fonte no li servia i va fer sortir un dels homes als quals no n'hi perdona cap. Possiblement la darrera oportunitat per Longo. I “l'spaghettinni” la va aprofitar. Molt ben aprofitada. Juntament amb el “quillo” Jlópez, van ser els que van sacsejar l'equip. Els millors.
La reacció no va ser immediata al marcador. Va ser el joc. Com una onada que no va trobar resistència. Si a l'Ono Estadi, i sobretot al camp del Llevant, va ser l'Espanyol de Pochettino, el principal causant, a Cornellà va ser la reculada de Caparrós la que va posar més fàcil la remuntada.
El gol s'ensumava. Hi havia dosi de dramatisme amb la lesió del porter Aouate. El dia que totes les notícies de la “culerada mediàtica” es feien ressò d'un vaixell on les rates surten una a una, l'anomenat “successor de V.Valdés” entrava al camp. Ruben Miño és igual de xuleta que Valdés, però li queda ofici per aprendre. Un al·licient més.
Una jugada afortunada propiciava un penal a favor. Una jugada per resoldre, a l'abast de la sang freda de Verdú. Gol. 2a2, al minut 22. El geni de l'Eixample posava en evidència el porter xuleta. Ni lin diguei Miño, digueu-li “niñatu”.
Tsunami blanc i blau
La reculada balear, venia acompanyada d'un contagi de l'estil Forlin. Pina repartia cops de colze amb permís de Clos Gómez. Luna, no tenia la mateixa sort i era expulsat. Quedaven 10 mints més el temps acumulats per la pèrdua de temps en la substitució dels porters mallorquins. La jugada, donava més ales i l'onada agafava entitat de tsunami. Aquella situació marítima que pot amb tot. Aquella història del mariner que arriba a port, i posa el peu a terra sabent que aquella nit sucarà.
Atac amb diversos xuts, rebot, xurro, i a dins. 3a2. Decisiva intervenció dels laterals. A Capdevila l'hem vist molts anys resoldre dins de l'àrea. Trobo a faltar la jugada amb la samarreta espanyolista. La d'aquest partit contra el Mallorca s'hi va assemblar. Ell no la va fotre dins, Jlopez tampoc, però el rebot va anar a un Baena, també molt lluitador, que va fer el gol.
L'11 contra 10, semblava decisiu, si bé dues clares ocasions de cada equip podien haver mogut de nou el marcador. Els tres punts crucials, es quedaven a casa. Els tres èxits consecutius a casa, fan de l'Espanyol un equip que va cap amunt i s'allunya del pou. Com hauria de ser. Propera estació, Saragossa!
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
dilluns, 14 de gener del 2013
Stuani-assistance
Espanyol 1 - Celta 0
No es pot dir que el futbol que expressa l'equip d'Aguirre sobre el terreny de joc, sigui res de l'altre món. La novetat més gran la mostra la classificació, l'Espanyol ja no és ni cuer, ni és en places de descens. La missió d'assegurar els punt de casa es comença a llaurar.
Les baixes de Moreno i Wakasso suposaven canvis a l'alineació. Forlín, més entonat de central que de migcampista compliria un partit més que correcte. Baena se situava al mig del camp i mostrava més prestacions i cervell que Forlín. Finalment Stuani a la mitja punta per la dreta, en una posició que va desconcertar el rival. Hores després del partit la defensa gallega encara intentava ordenar mentalment la seva posició.
A la primera jugada Stuani era a punt de rebre una assistència de Verdú, que podria haver deixat un camí ben fàcil per encarrilar el resultat. Però a partir d'aquest moment va ser més aviat Stuani qui va assistir des del costat dret. Una feina que va seguir desenvolupant durant gran part del partit, tret de les estones en què Iago Aspas incordiava la defensa espanyolista. Aspas va ser l'únic jugador visitant que es va mostrar perillós. Una illa que calia controlar.
Stuani
La bona notícia arribava poc després del minut Jarque, quan Sergio feia una desmarcada de llibre i Stuani li posava una pilota a l'àrea petita i el del Bon Pastor només l'havia d'empènyer al fons de la xarxa.
1a0 i poca història més. Alguna altra assistència de Stuani i alguna penetració d'Aspas.
Ara ens queda confirmar l'eficàcia com a locals i ser ben forts i incòmodes com a visitants. En si ajudarà Petrov? Segurament sí. Lluita i profunditza molt més per l'esquerre que Simao. El portuguès continua sent la gran toia que fa ben poc i regala pilotes al contrari. Enyorarem Wakasso i les seves targetes grogues fins que torni. Que torni sa i estalvi, perquè serà una bona reincorporació.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
No es pot dir que el futbol que expressa l'equip d'Aguirre sobre el terreny de joc, sigui res de l'altre món. La novetat més gran la mostra la classificació, l'Espanyol ja no és ni cuer, ni és en places de descens. La missió d'assegurar els punt de casa es comença a llaurar.
Les baixes de Moreno i Wakasso suposaven canvis a l'alineació. Forlín, més entonat de central que de migcampista compliria un partit més que correcte. Baena se situava al mig del camp i mostrava més prestacions i cervell que Forlín. Finalment Stuani a la mitja punta per la dreta, en una posició que va desconcertar el rival. Hores després del partit la defensa gallega encara intentava ordenar mentalment la seva posició.
A la primera jugada Stuani era a punt de rebre una assistència de Verdú, que podria haver deixat un camí ben fàcil per encarrilar el resultat. Però a partir d'aquest moment va ser més aviat Stuani qui va assistir des del costat dret. Una feina que va seguir desenvolupant durant gran part del partit, tret de les estones en què Iago Aspas incordiava la defensa espanyolista. Aspas va ser l'únic jugador visitant que es va mostrar perillós. Una illa que calia controlar.
Stuani
La bona notícia arribava poc després del minut Jarque, quan Sergio feia una desmarcada de llibre i Stuani li posava una pilota a l'àrea petita i el del Bon Pastor només l'havia d'empènyer al fons de la xarxa.
1a0 i poca història més. Alguna altra assistència de Stuani i alguna penetració d'Aspas.
Ara ens queda confirmar l'eficàcia com a locals i ser ben forts i incòmodes com a visitants. En si ajudarà Petrov? Segurament sí. Lluita i profunditza molt més per l'esquerre que Simao. El portuguès continua sent la gran toia que fa ben poc i regala pilotes al contrari. Enyorarem Wakasso i les seves targetes grogues fins que torni. Que torni sa i estalvi, perquè serà una bona reincorporació.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
dilluns, 7 de gener del 2013
Barcelona 4- Espanyol 0
Si dies enrere la grada es rebel·lava amb el crit “d'onze Wasassos!”, gràcies a la intensitat i l'esforç que mostra el ghanès en cada partit, la seva absència sobre el terreny de joc es va traduir en un relaxament que va resultar del tot perjudicial. Amb l'ajuda arbitral d'afegit, en 28 minuts el rival ja havia aconseguit quatre gols. Experiment per a oblidar.
El mateix Aguirre ho va dir el dia de la seva presentació. El seu Espanyol havia de posar-hi més testosterona. Ja sabem que és el dels partits contra rivals de la “nostra lliga” quan s'ha de mostrar l'excés d'aquesta hormona, però contra el Barça, també. Dona trempera a l'afició i ompla de moral l'equip.
Si voleu que us digui una cosa, vist el partit, pensaria malament. Com si haguessin pactat. Partit plàcid, sense cosses, ni lesions. Golejada i tres punts. A canvi, si a la penúltima jornada, el Barça ja és campió -com és segur que passarà- a Cornellà, ens deixaran sumar tants punts com ens calgui.
Dit això, i advertint que ni en els partits de guant blanc, els àrbitres deixen de perjudicar als modestos. Veieu si són legals els tercer i quart gol. No cal estendre's més explicant detalls del partit.
Les dues jornades vinents, jugant a casa, s'ha de guanyar si o si. Aquells punts si que són importants. Em preocupa pensar que haurem de suportar unes quantes jornades sense Wakasso. Simao no pot jugar si no s'hi esforça més.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
Si dies enrere la grada es rebel·lava amb el crit “d'onze Wasassos!”, gràcies a la intensitat i l'esforç que mostra el ghanès en cada partit, la seva absència sobre el terreny de joc es va traduir en un relaxament que va resultar del tot perjudicial. Amb l'ajuda arbitral d'afegit, en 28 minuts el rival ja havia aconseguit quatre gols. Experiment per a oblidar.
El mateix Aguirre ho va dir el dia de la seva presentació. El seu Espanyol havia de posar-hi més testosterona. Ja sabem que és el dels partits contra rivals de la “nostra lliga” quan s'ha de mostrar l'excés d'aquesta hormona, però contra el Barça, també. Dona trempera a l'afició i ompla de moral l'equip.
Si voleu que us digui una cosa, vist el partit, pensaria malament. Com si haguessin pactat. Partit plàcid, sense cosses, ni lesions. Golejada i tres punts. A canvi, si a la penúltima jornada, el Barça ja és campió -com és segur que passarà- a Cornellà, ens deixaran sumar tants punts com ens calgui.
Dit això, i advertint que ni en els partits de guant blanc, els àrbitres deixen de perjudicar als modestos. Veieu si són legals els tercer i quart gol. No cal estendre's més explicant detalls del partit.
Les dues jornades vinents, jugant a casa, s'ha de guanyar si o si. Aquells punts si que són importants. Em preocupa pensar que haurem de suportar unes quantes jornades sense Wakasso. Simao no pot jugar si no s'hi esforça més.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
