diumenge, 22 de maig del 2011

Amb mal regust de boca

Espanyol 2 – Sevilla 3

Ni el mal resultat, ni els adéus anunciats o semi anunciats de De la Peña i uns quants més, són la principal causa del mal regust de boca que em deixa la darrera jornada. Ve d’abans. Ve de la poca ambició denunciada per Kameni. Ve de la mala sort de les lesions. Mala sort tant lligada a la idiosincràsia del club. Ve de la gestió del club a mitja temporada. I ve sobretot en la darrera jornada per la “mala pata de LFP” de programar el partit de l’Espanyol a l’hora que es jugaven tots els partits dels equips en perill de baixar. Com si l’Espanyol tingués, de sempre, una butaca reservada en la jornada del patiment..........

Mitja Barcelona era a la Plaça Catalunya fent sonar cassoles, i l’altra en companyia del Baix Llobregat pendent de l’adéu de De la Peña. Sense saber quants alcaldes dirien adéu l’endemà, el líder del “remenar la pilota” s’acomiadava de la que ha estat la seva afició al llarg de 9 anys de futbol. Anys amb una mica de tot. Intensos.

Amistós

El Sevilla, venia amb ganes de guanyar per tal d’assegurar-se unes vacances ben llargues, que no tenia garantida si no espavilava. I ho va fer ben aviat, amb un encertat Negredo, que fent honor al seu nom no li va poder marcar cap gol a Kameni. El pobre Cristian no va tocar cap pilota. Cosa que diu molt de com va anar el partit, amb un Sevilla que no va tenir necessitat de intentar el gol en més de quatre vegades. Tres gols i un pal. No es que digui molt del bon porter argentí, ja que tampoc va poder fer gran cosa.

L’Espanyol ho va afrontar com un amistós. Amistós molt especial, sobretot pels que no hi tornaran.

L’equip va dominar. Osvaldo es va tornar a lluir. Amb Verdú van certificar el bon enteniment de la parella. Va fer sumar els dos gols i en van poder fer més. Certament el caire amistós, va suposar una mancança d'intensitat. Baixa el teló.

Lo Pelat del Llobregat

Ni aquest, ni en cap dels casos, ni jo ni ningú, s'hauria de veure capaç d'opinar al voltant de les reaccions emocionals dels altres.

De tota manera, i de la mateixa forma que quan ara fa una any vaig veure plorar "lo pelat" quan ja informava a la premsa que segurament no tornaria a jugar, vaig entendre la seva situació, un any després la veig un pèl exagerada. Exagerada en la roda de premsa i de nou natural sobre la gespa. Una emoció particular, en definitiva.

Ha estat un gran jugador de futbol. Allò que Cruijff en deia un pelotero. Un home de toc, amb visió -a qui de vegades li sobrava un regat quan s'empatxava de pìlota- i amb una darrera passada que l'ha fet cèlebre.

Possiblement només superat per Valerón, entre els seus contemporanis, si bé al canari tampoc li han anat gaire bé, la seva relació amb les lesions.

Aquest va ser el gran Ivan des que va començar a Cantabria a connectar amb l’esfèrica de cuir. Ell va ser un dels primers en la política de "segrestaments" d'infants (Lo pelat, Messi, Iniesta, Pedrito...), que ara tant critica el món blaugrana quan l'Arsenal tira, també sense massa escrúpols, la canya a la guarderia culé.

Una veritable llàstima, que en les dues darreres temporades només hagi pogut jugar 5 partits. Econòmicament parlant un mal negoci, si comptem que anualment no es conformava amb quatre euros, i que segurament al seu actual equip li haurà costat gairebé un milió d'euros cada vegada que ha trepitjat la gespa.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

dilluns, 16 de maig del 2011

Més escombraria a la fi del curs

Saragossa 1 - Espanyol 0

D’entre les diferents cares mostrades per l’equip de Pochettino al llarg de la temporada, a Saragossa va tocar la d’aquell equip que no juga a res, i que com sempre només té les disculpes de les moltíssimes baixes, que durant tots els partits, ha tingut l’Espanyol. Com també era de preveure quedaven del tot esgotades les possibilitats d’optar per la UEFA.

La única alineació possible, com tantes vegades va saltar al camp. I és que a la banqueta només quedaven membres de la nòmina de becaris que han participat al llarg de la temporada. Una alineació que podria quedar seriosament en perill de cara la darrera jornada, ja que molt homes eren al límit de la sanció per acumulació de targes.
Amb un lleuger domini de la pilota per part del catalans, va començar el partit. El aragonesos tampoc van mostrar de manera clara que els anés la vida. I al llarg del primer temps, el partit va ser una cosa insulsa, on només es pot destacar l’errada garrafal de Callejón davant de Leo Franco, una oportunitat que encara no seria la més grossa del partit.
També Kameni va destacar per dues intervencions. Com sempre una de freda i una de calenta.

Pay per escoltar
Un altra fet destacat, va estar per fi, que els senyor del “Pay per view”, se’n va adonar del greuge que pateix el món perico, cada vegada que la retransmissió es basa en “punxar” Catalunya Ràdio, i això coincideix amb la febre “culé”.
Les queixes dels pericos els deu haver fet reaccionar, encara que sigui la darrera jornada. Després de comprovar que la retransmissió perd oli cada vegada. Com pot ser que es “passi olímpicament” de retransmetre un directe esportiu, per a parlar d’una celebració? Demencial.
A la segona part el futbol seguia igual, fins que una vegada més, un regal...una assitècia de Ivan Alonso a Poncio va permetre afusellar la porteria de Kameni. La cosa es posava malament, i la resta de resultats de la jornada, tampoc anaven a favor dels blanc i blaus. Pochettino va intentar posar-hi solució amb substitucions “revolucioàries”, movent els becaris de la banqueta.

Sempre la pilarica
I a punt van estar Rui Fonte i Àlvaro, en una jugada en què a Leo Franco se li va aparèixer “la pilarica”, o als dos becaris els passava pel cap el mal rotllo dels exàmens de final de curs i erraven sense excusa possible, des de l’àrea petita.
Ja només quedaven 10 minuts i tot estava decidit. La darrera jornada serà sobrera. Com tota la segona volta, vaja.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

dijous, 12 de maig del 2011

I este cuento se acabó......

Espanyol 2 – València 2

Ja fa dies que la cosa s’allarga massa. La il·lusió relativa de la UEFA li donava algun al·licient, que els matemàtics continuaran dient que existeix. No deixa de ser una pròrroga per a tots aquests “becaris” que s’estan guanyant un lloc al primer equip i que cada dia se senten més de primera. Fan mèrits per a que ningú s’oblidi d’ells i si a algú se li acudeix seguir venent jugadors, tenen el futur assegurat.

Pochettino va tornar a presentar un equip titular sense Màrquez. I ens fem la pregunta de sempre. Aquest noi està sempre lesionat? O és que Pochettino comença a fer allò que ja va experimentar la temporada passada, quan se sabia que Moises no seguiria i ja no el feia jugar per a donar entrada a possibles substituts. Serà doncs que Marquez ja està venut i es fan proves de cara l’any vinent.

Raül també és humà

La primera errada de la meritòria trajectòria de Raül Rodríguez, donava al València el primer gol. Un excés de confiança va portar al jove defensor a regalar una pilota a Soldado, que no va desaprofitar i que va donar emranzida al chés.

Tot de cara amunt, i l’Espanyol ho intentava, quan Osvaldo es va inventar un altra gol meravellós, que feia presagiar un gran nit. I la nit va ser bona, si comptem les nombroses oportunitats de gol i els quatre gols que es van acabar veient. El tercer, ben aviat, quan en una contraatac ben portat pels valencianistes Mata posava el 1 a 2. I ben a punt de tornar a marcar, va estar Soldado, si no fos perquè de regals també ens en fan.

Un miratge

A la segona part l’Espanyol va començar generant tres ocasions de gol en sis minuts, que només van ser un miratge que Pochettino es va creure i va voler fer realitat amb l’entrada de Marquez i Alvaro. El gol però, no arribava. Més aviat van estar a punt els chés de fer-ne un altra, fins que en una de les moltes aproximacions innocents dels pericos, Luis posava a prova César amb un xut d’esquerra des del vertex dret de la dreta de l’àrea, i el rebuig era rematat per Galan. Era un premi per al lateral, que tantes errades injustes ha comès al llarg de la temporada.

Quedava més d’un quart d’hora per a fer realitat la remuntada, però no va semblar que el físic acompanyés als homes de Pochettino. Al contrari, no només al aficionats se’ns està fent llarg el final. A ells també.

I de nou la calculadora i la matemàtica per a esbrinar que caldria per al miracle. No us hi trenqueu el cap. Això s’ha acabat. I si la flauta sona, serà per casualitat. Ho celebraríem, però no us hi feu mala sang.

Contracrònica escrita per l'eugeni Rius

dilluns, 9 de maig del 2011

Dos regals i poca cosa més

Barcelona 2 - Espanyol 0

Per bò que sigui un plantejament, no pot ser del tot reeixit, si d’alguna manera agrada al rival. Si el rival, d’una banda es troba incòmode davant la brega futbolística intrínsicament lligada a un derbi, i a l’hora els seus afeccionat no s’exciten del tot si no es poden queixar de totes cadascuna de les decisions arbitrals propiciades per un futbol dur i no ho poden transmetre per a esperonar els seus... ens trobem en el discurs plantejat per Pochettino al Camp Nou, on només li va faltar preveure que en alguna jugada es podia fallar i que no sempre es pot deixar-ho tot en mans de la inspiració d’Osvaldo.

L’Espanyol va saltar al camp amb una alineació que es comprometia a fer córrer la pilota i amb un entramat defensiu que començava ben amunt, just allà on pot fer mal el toc del Barça. A més a més tallava la connexió amb Xavi, de manera que el de Terrassa no es podia emborratxar de pilota, ni fer anar el tiralínies.

El futbol testicular quedava de banda. Sobretot, tenint en compta que quedava a la banda el jugador que a la vigília havia apel·lat a les qüestions genitals. Las manca de targetes grogues es la comprovació més clara de tot això.


Oleguer Fontàs

Al llarg del primer temps la declaració de intencions es veia, com en el partit d’anada, trencada per unes possessions molt curtes i poques arribades a dalt, on s’hi va trobar a faltar més uns contra uns amb el lateral esquerre Fontàs, que si no evoluciona pot ser una de les gangues més grans per al rival, que han sortit els darrers decennis de la masia. Més que Oleguer.

El Barça va arribar sense massa perill, que va ser solucionat per un Kameni encertat, que va ser a punt de rebre una fractura cranial en una acció de Villa, que si per un moment s’arriba a dir Cristiano de nom, hauria estat crucificat per la central lletera blaugrana. En un altra cas, va ser Villa qui va fer el regal de no posar-la dins, quan era el més fàcil. Gràcies guaje.

Un regal, una assistència involuntària de Galan, va propiciar una entrada a l’àrea amb pilota controlada per Iniesta i que va acabar en gol.

Pochettino va intentar remoure una mica l’equip. Va intentar que Verdú i Javi López intercanvièssin posicions. No era una mala idea, però hauria d’haver estat un intercanvi parcial. És a dir en atac López més avançat per la dreta i en defensa més centrat.

Més genital i més regal

De cara al segon temps, el canvi va estar prou encertat, ja que va posar el “testicular” Luís Garcia en lloc d’un Ivan Alonso força inèdit, a qui li falta més precisió en la passada. Detalls que es va trobar a faltar en un partit en el qual Osvaldo era molt sol a davant de tot.

La cosa no es va poder posar en pràctica,perquè ben aviat arribava el segon regal. Piqué es desmarcava a cops de colze en un córner, en que Kameni no va decidir ni sortir a per la pilota, ni quedar-se sobre la ratlla. És a dir una cosa, ni una altra. Gol.

D’aquí, quedaven 43 minuts de partit, i fins ala fi si que es va experimetar alguna situació d’ataca i contra atac, que propiciaven tres ocasions força clares en que Osvaldo no va estar ni inspirat en la rematada, ni en assistir a Verdú, que era desmarcat en una d’elles.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

dimarts, 3 de maig del 2011

I encara Europa

Espanyol 2 - Athlètic de Bilbao 1

Si us he de ser sincer, continuo pensant que tot i guanyant, no veig l’equip amb enze per anar a sumar els 12 punts que assegurarien la plaça europea. I és per això, que si no s’hagués guanyat el partit del Bilbao, tampoc hauria passat res. També em dona la impressió, que la lliga està durant massa per aquest equip que ha hagut de conjuntar la classe dels grans, amb la guarderia, per poder sumar 11 jugadors cada partit.

Pochettino, realment s’ho deu creure lo de la classificació europea.
Va posar sobre la gespa l’equip amb vocació ofensiva que sempre celebrarem els amants del bon futbol.
I l’equip va semblar que, sense el domini desitjat, tenia prou empenta per arribar amb perill a l’àrea de Gorka. I ho va fer tres vegades, sense prou sort, o prou decisió qua Ivan Alonso es va trobar sol davant el porter.
En la mesura que l’equip ha anat perdent pistonada i, posicions a la classificació ha perdut el caire descarat que el va caracteritzar en la bona fase de la temporada. Semblava que els fes por dominar i crear ocasions. La cosa no va donar el fruit desitjat fins el minut 35, quan en un situació més que dubtosa, Dani Osvaldo va rematar amb gran encert una pilota que va arribar rebotada de la línia defensiva.
No van passar ni deu minut quan en una decisió polèmica, l’àrbitre va assenyalar una falta arran d’àrea, que Susaeta va llançar amb encert. El que feina abans Yeste.

Penal i expulsió!
Però, el partit, tot i estar quasi exhaurit en el seu primer temps, va poder canviar en la jugada més decisiva, quan Ivan Alonso era objecte d’una clara falta per part de Gorka. Una clara acció de penal i expulsió, que Texeira Vitienes es va empassar.
L’Athlètic va sortir a la segona part amb Llorente, absent d’entrada. Però va ser en la primera fase del segon temps quan l’Espanyol va acorralar amb més intenció als bascos. Però Caparrós va rectificar ràpid i va tornar amb una alineació més “reservona”, en retirar Toquero del camp, a canvi del “folloner” Orbaiz.

Un autobús
Les ocasions de gol sovintejaven i Caparrós anava acumulant homes al darrere. Un autobús.
Al tram final Pochettino va fer fora Javi Marquez per Isaías, i Luis per Rui. I ves per on, a la jugada següent, una pilota lluitada per Rui Fonte va parar a Osvaldo que centra una pilota en la passada de la mort, on Ivan Alonso arriba de manera decisiva.
I el Bilbao va intentar fer arrencar l’autobús per a donar la volta al marcador. I l’antídot perico va ser posar Ivan Alonso a vigilar Llorente. I a patir perquè ja sabem com les gasta l’Atlèthic a pilota aturada, i cada córner pot ser gol. Afortunadament, la cosa va quedar igual.

Futur incert
Ara arriba el moment de decidir si es vol seguir disputant una plaça ala classificació o seguir arrossegant-se pels camps, com s’ha fet a la segona volta en línies generals. No es moment de fer una becaina, ja que diumenge al Camp del club hispano-suís.

Contracrònica d'Eugeni Rius